Tanquem l'any amb una imatge simbòlica al nostre blog: el baobab que llueix a la barra lateral i que és la coberta del llibre Relats i, també, el motiu per desitjar-vos un bon any 2022.
Adjuntem la vinyeta de Mauro Biani amb el títol de BAOBAB DE LLUITA, PAU i RECONCILIACIÓ És un homenatge a Desmond Tutu, per no oblidar la seva aposta vital.
Arriba panteixant amb la maleta. Això és pitjor del que creia, pensa, si rebufa només amb aquest tram d’escales.
L’home, el gai que regenta l’hostal —perquè és gai, l’ha vist en una fotografia del despatx abraçat amb posat dolç a un altre home, i des de fa uns dies ja no li passa que pensa que tothom és amic o germà d’aquest o de l’altre, i ara ho veu tot des d’un prisma sexual: li ha caigut la careta, la innocència o la tranquil·litat d’esperit, no n’acaba d’estar segura—, l’home gai li obre la porta de l’habitació i li entrega la clau mentre li recorda els horaris de l’esmorzar i li mostra on hi ha el comandament de l’aire condicionat i el bany, com si ella no disposés de dos ulls a la cara o no tingués els coneixements bàsics per passar una nit en un hostal. Mentre acomiada l’home gai amb un somriure —perquè això sí que ho sap fer, que tot li sembli malament però alçar les comissures dels llavis de forma natural—, fa una llambregada ràpida al vestíbul del primer pis, on té l’habitació. Ara s’adona que l’estil barroc de la planta baixa també continua a la resta de la casa. S’ha equivocat, es renya, i tanca la porta. Massa inputs de cop.
Per sort, l’habitació està decorada amb més gust —tot i que carregada— i al bany les tovalloles són blanques i no hi ha quadres. No hi ha cosa que la posi més nerviosa que els llençols i les tovalloles de colors i els quadres a les cambres de bany. Perquè llavors es dutxa amb la sensació que la humitat de l’aigua malmetrà l’obra d’art. Perquè llavors es renta les dents quieta davant de la pica, amb el que això la molesta, per si taca el mirall amb els puntets blancs que surten disparats de l’encontre vigorós entre el raspall i l’esmalt i les genives, i ja se sap que les taques al mirall són dobles, i això encara la fa posar més nerviosa. Ella prefereix allunyar-se de la pica per rentar-se les dents, situar-se allà on no pugui tacar res. I si un quadre prop de la dutxa o la banyera ja li trasbalsa l’humor, un quadre a la paret del bany la fa sortir de polleguera. Encara pitjor seria un quadre sobre el vàter o sobre la porta, l’art amenaçador que et pot desnucar sense que te n’adonis.
Però ha vingut a descansar, a allunyar-se del món, a deixar el cervell en blanc per poder decidir, i està vist, pensa, que s’ha equivocat en triar un hostal a un poble petit, perdut a la muntanya i allunyat de tot. Però com ho podia saber, que estaria regentat per una parella de gais? I que, a més (o potser per tant), passaria una nit en una habitació més ben decorada que les de les revistes? La capçalera del llit és senyorívol i té motius florals, i hi ha un dosser del qual en baixen uns cortinatges elegants. A tocar hi ha un llum de sostre amb sis braços, platejat, carregat de vidrets que brillen amb el sol que entra per la finestreta i que despleguen milers d’arc de Sant Martí per les parets, milers de minúscules banderes gais disseminades per habitació. Així no es pot pensar amb claredat.
Més li hauria valgut un hotelàs tocant a la carretera, d’aquests tan impersonals, amb les parets grises i els banys il·luminats per sota. No buscava res depriment, però segurament entre un tipus d’allotjament i l’altre hi deu haver alguna cosa que li hauria anat millor, però ara posa’t a buscar. Ella no tenia tant de temps, pensava. En un hotelàs, la probabilitat de creuar-se amb altres persones seria infinitament més elevada, però com a mínim no hi hauria tants detalls que fessin que el seu pensament anés fent salts d’idea en idea per anar a parar sempre al mateix lloc. Tants quilòmetres per no res. Però el que està fet està fet, i se sent massa cansada. Està clar que el cervell no li funciona bé. Ho hauria d’haver previst, però és un tema que no domina, un camp que desconeix i que mai no havia pensat que arribés a tocar. I encara més per obligació.
L’home gai li ha dit que hi ha piscina, i que ara no hi ha ningú perquè tothom ha baixat a la platja a passar el dia o a Alacant, que queda aquí mateix, a mitja horeta en cotxe. No ha dut banyador, però un dels conjunts de calceta i sostenidor que porta sempre per si de cas farà el fet. Així que es canvia, es tira el vestit verd per sobre, agafa la tovallola del bany i surt de l’habitació per anar a remullar-se una estona.
Davant per davant de la porta de l’habitació hi ha tres pintures i un mirall rodó, com aquell del quadre El matrimoni Arnolfini, que la fascina i tant la inquieta. Sempre ha pensat que la dona era massa jove per estar embarassada i que l’home tenia cara de gai (en realitat, de sodomita hipòcrita i avergonyit de si mateix que embarassa noies per dissipar les ànsies sexuals que li provoca no atrevir-se a admetre que el que vol és follar amb homes). I a més, aquell mirall rodó que mostra un parell de personatges que observen l’escena, possiblement el pintor, Van Eyck, i ella mateixa, que no pot treure la vista de sobre els Arnolfini; sempre s’hi ha vist a ella, en aquella pintura diabòlicament atraient.
Es gira, fa una volta de clau a la porta de l’habitació i es disposa a baixar el tram d’escales, però la vista li queda fixada al mirall rodó, convex. No vol, però ja ha fet dues passes i es troba davant del mirall buscant-se en la llunyania, com quan passava estones i estones mirant l’obra a la National Galery, quan vivia a Londres. I llavors s’adona que a la llunyania no hi ha ningú, i que en primer pla, en comptes de la dona massa jove per estar embarassada hi és ella. No ho havia volgut fer, però ja s’ha posat la tovallola blanca del bany al cap i ha tret una mica la panxa. No cal gaire, perquè el mirall fa la resta. Es mira, i té el pressentiment que Van Eyck va avançar-se sis segles a la seva pròpia història.
Núria Farràs i Giol per a Cornèlia Abril
Molt bé, Bartomeu, et felicito perquè
finalment has aconseguit que jo, militant antixarxes socials sense Instagram ni Twitter, m’hagi creat un perfil fals a Meetic en menys de cinc minuts. I tot per comprovar que, tal com
m’havia advertit la Marga, el Tommy de Bescanó que pul·lula per aquí és el cabronàs del meu marit. Mira’t.
Amb la foto de família que ens vam fer per Nadal, aquella que et vaig dir que
havies sortit guapo. L’has retallat tan malament que si fas zoom es veu un rínxol
meu a la dreta i un tros de la cara del nen a baix, a l’esquerra. Molt propi de
tu. Com quan em vas dir que marxaves al Mundial de Sud-àfrica. “Però des de
quan t’agrada a tu el futbol? O Espanya?” “No, si no és pel futbol: volem
animar el Ramon, que s’acaba de separar.” I és clar, l’animeu entre tots
portant-lo tres setmanes, diguem-ho clar, tres setmanes de putes. Quin
sacrifici! “Ara que hem arribat a la Final, ens hem de quedar. Això només passa
un cop a la vida...” Doncs també passa un cop a la vida que visquis al costat
del millor restaurant del món i no m’hi has portat mai! És tan, tan propi de
tu... O com allò altre del Gros Mercat, que no m’ho trec del cap. Tres trucades
perdudes a les dues de la matinada. “És que soc un proveïdor molt important!” “Bartomeu, els vens ous i
prou.” “Sí, però s’han quedat sense ous de guatlla i això és gravíssim. Tu no
entens el que és una ruptura d’estoc!” I jo, que no m’ho empasso, t’arreplego
el mòbil d’amagat (perquè estava morta de ràbia, Bartomeu), i em surt aquella
veu de gata maula: “hooooolaaaaa....” Però tu, encara, negant-ho tot: que és la
cap de compres, que jo estic boja i veig fantasmes. Doncs sí, mira, ara mateix
n’estic veient un de quaranta-sis anys que busca... a veure com ho has posat,
això... noies solteres entre vint i trenta-cinc. Que maco! Quin goig! Ben
mirat, no surts tan guapo a la foto: més aviat fas cara de gamarús. Com la que
faràs quan arribis a casa i et demostri que t’he enxampat. Què em diràs,
aleshores? Què se t’acudirà? Ah, sí, que et volies donar d’alta a LinkedIn com a “Egg Supplier” però et vas equivocar. Molt propi de tu.
Elisabet Moreno per Cornèlia Abril
Les components de Cornèlia Abril hem escrit uns contes basats en la llegenda de Sant Jordi en el número extra del mes d’Abril del suplement cultural Amíndola, que es publica trimestralment al Diari de l’Ametlla, la publicació periòdica que edita l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès.
Aquest any, el suplement cultural extra del mes d’abril ha estat dedicat a la llegenda i a la figura de Sant Jordi, i ens han demanat la nostra col·laboració. Cadascuna de les autores que formem Cornèlia Abril (Maria Aladern, Ma. Montserrat Medalla, Núria Farràs, Matilde Nuri, Elisabet Moreno i Neus Cereijo) hem fet una revisitació de la llegenda de Sant Jordi per crear els nostres relats.
Els relats han estat il·lustrats per la Ma. Clara Prat i Roig.
Podeu llegir els nostres relats aquí.
Cal·ligrafia
Recordo aquella lletra tan ben feta que feia la meva mare quan anava al col·legi de les Germanes Carmelites. Encara guardava els quaderns de col·legiala. Totes les lletres eren igual de petites, igual de rodones, ben ordenades i ben dibuixades. Potser era la lletra femenina de la seva fundadora. Santa Teresa
Jo vaig anar al col·legi del Cor de Maria. Ens feien fer cal·ligrafia en un quadern de paper pautat entremig de dues línies paral·leles. Les lletres inclinades cap a la dreta, totes iguales, que no sortissin ni per dalt ni per baix. En deien cal·ligrafia anglesa.
Recordo quan fèiem els assentaments al llibre Diari, amb els titulars amb lletra «redondilla» i quan els passàvem al Major, amb lletra gòtica. Era molt entretingut, però era una època en què el temps no comptava. No era difícil. El truc consistia en tenir una ploma de punta plana, adequada a la mida de la lletra.
També fèiem servir llibretes de ratlles i de paper llis amb una pauta al darrere per escriure ben dret i que no es notés. En dèiem una«falsilla».
Les llibretes de paper quadriculat eren per l’aritmètica. Els números no calia que fossin tots iguals. Podien anar al seu aire. Només faltaria! Eren del gènere masculí!
Alguns em deien que, amb una lletra tan ben feta podria ser escriventa. Per la meva veïna —abans sempre teníem les portes obertes— la germana d’en Pepito llauner, un escrivent era un senyor. Em posava de model el seu pretendent, que era funcionari de l’Administració. Tenia aquest ofici des de feia molts anys i sempre anava ben vestit. Tot i que, segons la seva cunyada, no li agradava la lluentor del seu trajo blau-marí, ni aquell polsim blanc a les espatlles.
I ves per on, qui m’ho havia de dir! Al final em vaig guanyar la vida amb la lletra. Però la meva lletra, aquella lletra en la qual tant m’hi havia esmerçat, només em va servir per escriure postals a la família o cartes al Siset quan feia la mili.
Vaig acabar fent de mecanògrafa!
Maria Aladern,
Cornèlia Abril,
Blanes
Dimecres, 17 de febrer
Ara que encara és hivern i les nits són més llargues que els dies, tinc temps per pensar i per escriure en aquest quadern ronyós que guardo al calaix secret de la capçalera del llit. M’entristeixen més els dies capotats que els molls, i ara plou a bots i barrals i l’habitació, aquí a les golfes, s’il·lumina a cada llamp i tremola per cada barrabum previ.
La Dàlia se n’ha anat al bar i jo li he dit que no, que preferia passar la tarda i el vespre sola. Sé que ha marxat inquieta per l’estampa d’aquest matí. Trobar-te ta mare en camisa de dormir i descalça a peu de muntanya deu ser una visió pertorbadora. Crec que m’ha pres per boja. Encara més quan li he dit que puc moure la muntanya. M’ha agafat amb molt de tacte, m’ha acompanyat a casa i s’hauria ficat a la dutxa amb mi si jo no li hagués dit que preferia que em preparés un bon cafè amb llet. Duia l’espant dibuixat als ulls. He sentit que trucava a la Mireia, que ha passat cap al migdia, tot just quan el cel començava a ennuvolar-se. Amb l’excusa de portar-nos un parell de carabasses m’ha fet una bona repassada. He endevinat que volia saber si m’havia begut l’enteniment. Com que no ha trobat res d’estrany, m’ha dit Fe, quan puguis passa per la consulta, que com que fa molt temps que no em visites no estaria de més fer-te una analítica per estar al cas dels nivells d’estrogen de la menopausa.
Seguim confinats, però ja fa setmanes que vam decidir que ja no tancaríem els negocis ni portaríem mascareta. Som els que som, a l’hivern, i amb tothom tancat al propi municipi en cap de setmana, no hi ha ni un sol foraster. Així que el Quinto va obrir el bar i s’han tornar a organitzar les nits de timbes. Ves, Dàlia, ves, li he dit. Així tinc temps per centrar-me i acabar de pensar què he de fer. Això no li ho he dit, és clar. Amb la filla tot el dia a sobre no hi ha hagut manera, i necessitava una estona de tranquil·litat.
A veure, Fe. Per una banda hi ha les tòfones. Qui hauria pensat que una tanca mig trencada propiciaria la descoberta. Els senglars van entrar a la roureda i van trobar l’or negre al capdavall de la propietat. El Pec petit m’ho va corroborar, i ell que és caçador i que hi entén d’aquestes coses, em va dir que fins i tot coneixia un cuiner d’aquests d’estrella que me les compraria regularment. Que el seu gos les trobarà i fem pacte amb el pagament. Després hi ha els quadres de la Cari i l’Esperança. La Dàlia em diu que són tan lletjos que no valen ni per ser robats. El que no sap és que acabo de rebre una carta de l’Esperança. Es veu que durant els quinze dies que van passar totes dues a la casa de colònies, va amagar, sota els llenços dels quadres que van pintar, un parell de Picassos de la seva família. A la carta em diu que es mor, que ho sap segur, que no vol dir-ne res a ningú i que me’ls llega perquè no ha conegut cap persona més lluitadora que jo. Que el dia que ella es mori en faci el que vulgui. Que amb els llenços hi ha els papers que acrediten que són meus. I finalment hi ha el premi literari: vint-i-cinc mil euros per la novel·la que havia escrit per desfogar-me de tot aquell temps maleït quan vaig marxar cap aquí amb les nenes perquè el Carles em deixava per la Teresa.
D’acord, he mogut la muntanya, però ara què faig?
Em preocupa la mare. Sobretot ara que ens hem quedat ben soles perquè la Magalí, amb l'excusa que el confinament la va enxampar a Barcelona, ja no ha tornat, i la Montse i la Ció tampoc no venen mai, perquè les entristeix —diuen— haver-se de passejar per aquest llamp de cuina massa endreçada amb l'acer inoxidable lluent com un mirall, i no suporten veure les lliteres de colors amb els matalassos pelats. Després de la revifada de l'estiu, tornem a estar igual. I la mare és qui pitjor ho ha encaixat.
L'altre dia, quan vaig haver d'anar al Jutjats de Solsona a
declarar per allò del robatori, em vaig dur un bon ensurt. Un altre. La porta
de la casa era oberta i no vaig trobar la mare per enlloc. Ni a dins, ni a fora
a l'hort, ni als gronxadors del jardinet on de vegades seu per
"meditar" amb aquell posat que a mi em neguiteja tant.
Després de voltar una estona pels entorns me la vaig trobar
al peu de la muntanya amb els braços i les cames obertes, com una dona de
Vitrubi. Anava ben escabellada i encara duia la camisa de dormir. M'hi vaig
acostar per darrera, en silenci, i no sé com va endevinar que era jo si tenia
els ulls clucs.
—Dàlia, filla —va dir—. Els lladres s'ho van endur tot
menys els quadres. No trobes que és un senyal?
—Per a mi només és un senyal de la baixa qualitat dels
quadres, mare.
—No parlis així de la Cari i l'Esperança —em va renyar—. Ens
van regalar els quadres i moltes ampolles de vi. Van ser bones amb nosaltres.
Es van quedar dues setmanes més per fer-nos companyia.
A mi no m'havia agradat gaire la visita de les amigues esnobs
que havien vingut a fer-se les hippies:
—Tu no vas voler cobrar res per l'estada. I elles tampoc van
insistir. Francament, ens hauria anat millor tenir diners a la caixa que una
partida d'alcohol al rebost.
Es va redreçar tota i em va agafar de l'espatlla. Havia
obert els ulls, però les ninetes apuntaven a un lloc indeterminat del cel.
—Sssst! Calla... Sents la remor? S'està deixondint! És el
soroll que sentíem des de casa. La Magalí també ho va saber; per això se'n va
anar.
Jo em vaig empassar les raons que, al meu parer, havien fet
emigrar la Magalí cap a Barcelona. No tenien res a veure amb el grinyol de les
fustes velles de casa. La mare s'anava engrescant: ara la tenia al davant i em
premia les dues espatlles amb força; fins i tot em sacsejava una mica.
—No ho vaig comprendre fins que van ser fora, Dàlia! No
només van portar litres de xarel·lo i garnatxa, també ens van deixar molt d'amor
i optimisme, ho entens? I ara és el meu torn.
—Mare, què vols dir?
Llavors em vaig adonar de com s'havia aprimat. La cara
xuclada feia que els ulls semblessin més grossos, com d'animal espaordit. Se'm
va apropar arran de nas i amb un somriure de criatura em va dir:
—Que puc moure la muntanya.
Les tres virtuts
No sabia que se n’havia fet de la Fe. Des que la va deixar el seu home, havia desaparegut del mapa. Sort que l’altre dia vaig trobar a la nostra amiga Esperança i em va posar al corrent.
—Però que no ho saps, Cari? La Fe se n’ha anat a viure a pagès.
A mi m’havien escurçat el nom que m’havia posat la meva padrina en honor a la Verge de la Caritat, patrona de Cartagena, d’on venien els meus avis.
—Massa teologal— havia dit la mare. I així, sense voler, amb un nom ben modern, van fer content a tothom.
—Que se n’ha anat a viure a pagès? —Ara que ho dius, no m’estranya. Ella sempre havia tingut deliris d’aquesta mena.
—Doncs, no facis escarafalls! És un poble ben bonic. I no et creguis que fa de pagesa, no. Va obrir una casa de colònies. Si vols tranquil·litat, s’hi està molt bé. Jo hi vaig estar un hivern, quan gairebé no hi ha ningú. Vam passejar per la muntanya, fèiem torrades a la vora del foc i no se sentia ni piu. Ni tan sols teníem ganes de posar la tele!
—Ja m’imagino totes dues contemplant les flamarades! Tu sempre has tingut una vena artística, oi? Encara pintes?
—Sí, com a hobby, però ja no sé on posar els quadres. Escolta, per què no hi anem un dia? Tu, quan tens les vacances?
—Ja veus, el mes d’agost, que hi ha gent a tot arreu.
—Per això no et preocupis, Cari. Per més gent que hi hagi, no ompliran aquells paratges. Jo sé d’un lloc on no ens trobarà ningú. Portarem els cavallets, un bon dinar, la nevera amb aigua fresca...
—I un bon vinet que no hi falti!
Aquell matí, la Fe se les mirava amb un punt de recança. Ella també hi hauria volgut anar, però estaven en plena temporada i no s’ho podia permetre.
Van deixar l’auto a l’ombra i van caminar un tros més fins que van plantar els cavallets. Pintarien al pastel. Era més pràctic. L’Esperança ja portava els colors fets. Uns colors que havia preparat ella mateixa.
La Cari no havia pintat mai. Segons li va dir l’Esperança, es tractava de passar al llenç tot el que li entrava per la vista. I així ho va fer. Una ratlla que delimitava l’horitzó, un cel blau amb tocs blanquinosos i muntanyes al fons. El que més li va cridar l’atenció, però, van ser uns arbres, frondosos, arran de camí. Va començar a pintar aquells troncs de soca gruixuda amb branques, nusos, i fulles. Tan afeccionada estava, que no se’n va adonar que tenia ulls darrere seu. La gent anava fent rotllana. No esperaven trobar pintores a mig del bosc! Els grans, no sé si eren pares, mestres o monitors, donaven explicacions als petits i ella, sense saber pintar, tremolant, sense gosar ni girar-se, combinant marrons negres i verds, seguia pintant fulles i més fulles perquè no sabia fer altra cosa. Malgrat tot, aquell dia va tenir el seu moment de glòria.
No sabia per què, semblava que no hi hauria de tenir res a veure, però aquesta proesa va portar la Cari a pensar en alguns polítics. Persones que, amb pocs coneixements, no saben on es posen però cauen en gràcia. No fan altra cosa que pintar fulles i més fulles amb colors que ja els hi tenen preparats, i d’aquesta manera encanten al públic. Sense saber-ne un borrall, pugen a dalt de tot.
FE
Viu a pagès. Ho va decidir quan, al cap de nou anys de casada, el seu home la va deixar per una altra. Ja tenien dues criatures i parlaven de tenir-ne una altra. Malaguanyats tots els pensaments. Malaguanyada vida, tota la que va dur al seu costat. Tantes hores d’amor, tirades per la borda, perquè “l’altra” tenia cinc anys i vint quilos menys al damunt. Merda de vida, merda de tot.
Es van divorciar i ella va agafar una casa de lloguer en un poble de muntanya, s’emportà les nenes i les matriculà a l’escola del poble. Més endavant, com que les coses no li anaven malament — segurament és de les persones que més aviat va teletreballar— es va decidir: va comprar una ruïna de casa de pagès, per molt pocs diners, en aquell moment. Encara no havia arribat la crisi. Es va deixar tots els estalvis en posar-la a punt i fer-ne una casa de colònies mitjana, que llogava a les escoles. Contractà una cuinera, una dona del poble que en va estar encantada, i una dona que l’ajudava amb les feines de la casa, de les quals, fins aleshores s’ocupava ella mateixa. Entre totes tres, ho van tirar endavant i un bon dia, es van associar.
Les dues nenes creixien la mar de bé, veient son pare quan tocava, i fins i tot van arribar a una bona relació d’ex parella. Els anys es van quedar, però els quilos, amb tanta feina, van desaparèixer com per art de màgia.
Començava a veure’s una mica les orelles, a recuperar part del que havia invertit, començava a respirar una mica d’aire, quan arribà la crisi. A la crisi, seguí una altra crisi. Va descobrir com el poble podia ser enganyat de totes les maneres possibles i llavors, va perdre la fe en gairebé tot. Excepte en ella mateixa.
Espérame en el cielo
La noia nova ha desenterrat la seva guitarra i ara recull calés tocant al metro. No ho sé segur, però em sembla que també canta.
La companya de l’Institut del Teatre, que em va proporcionar l’habitació on visc i que per sort no he de compartir amb ningú, de moment, fa mitja tot el dia i crec que ja té tants jerseis com per assortir una botiga de gèneres de punt. O potser tots els del pis tenim la roba d’abric assegurada.
Aquella noia, ara no li recordo el nom perquè jo només fa tres dies que he arribat, ha trobat feina en un hotel. Ahir estava trasbalsada perquè es pensava que faria de recepcionista però l’han posat a netejar habitacions... i això que havia actuat en teatres importants!
Encara no els conec tots, els ocupants del pis. Sembla un pis-pastera, em fa l’efecte que som deu o dotze. De moment, cadascú té la seva habitació. L’Eixample és el que té: pisos enormes, encara que algunes habitacions no tenen ventilació exterior. I que només hi ha un lavabo complet. Veurem com ens en sortim.
Estic sorpresa perquè avui m’han trucat, també, per oferir-me una feina d’actriu. M’han preguntat si havia vist la pel·lícula Espérame en el cielo. He dit que no. M’han aconsellat que la busqui per les xarxes i que, fins que no els digui que ja l’he vista i que l’he entesa, no em diran de què es tracta la feina. També m’han avançat que seria molt ben pagada. Veurem per on es despengen...
La meva companya de pis es passa les estones mortes fent mitja. Sempre he desitjat saber teixir amb llana o altres tipus de fils. Arribar a construir una petita malla, seria un triomf per a mi, però les bagues que teixeixo, una darrera l’altra, constitueixen una xarxa desigual i arribo a la conclusió que, si no em relaxa, és millor que ho deixi estar.
Ja no puc quedar-me a casa, l’ambient està crispat esperant que soni la flauta i jo vull volar, no confio que la feina em vingui a cercar.
Avui he tornat a fer el que creia que no caldria, perquè la pandèmia m´ha fet trontollar les rutines i ha desequilibrat la meva seguretat. He baixat al metro, a la parada de la Diagonal, amb els estris de so i la guitarra i he tocat diferents peces clàssiques com feia temps que no interpretava i ves per on, m’he sentit relaxada.
M’ha fet angúnia posar un platet al meu costat, i esperar que la gent que passi per davant decideixi si sóc mereixedora d’almoina.
Quan era jove, no me’n feia, de vergonya. Podia recollir uns trenta euros cada cop que m’hi posava.
Avui n’he recollit vint. Però el més valuós ha estat que m’he endinsat en la música oblidant les angoixes que em persegueixen.
Si d’alguna cosa m’ha servit aquest temps de confinament, ha estat pel fet que m’he retrobat amb la meva guitarra.
#/media/Fitxer:Gebrochene_Schriften.png){kind=link}