La novel·la de Cornèlia Abril

Avui és el primer divendres de setembre i nosaltres tornem al blog de Cornèlia Abril. Us expliquem que, durant l’estiu, hem treballat en el projecte que vam presentar fa uns mesos. Mireu El projecte de la Cornèlia i mireu La nostra feina.

Les diverses situacions que viu un grup de veïns abans d’una reunió d’escala ens han permès gaudir del que més ens agrada: escriure. 

Com a resum podem anunciar que hem assolit la fita: tenim novel·la. Potser encara falten un retocs, potser encara no hem enllestit les últimes correccions i, sobretot, potser encara convé que el text reposi uns dies al calaix abans de ser presentada en societat. Sempre és bo que un text gaudeixi d’uns moments de quietud.

En aquest llibre, que serà el nostre sisè volum, hi participem quatre autores de C.A., cadascuna amb un estil d'expressió propi. Però hem fet un exercici de fusió per cedir la veu a la dona polièdrica que, per definició, és el grup literari Cornèlia Abril.

Continuarem informant.

                                                    

                                                        Matilde Nuri

La nostra feina

 

Fotografia: M. Aladern 23.04.2025

Avui publiquem una entrada extra, en dimarts, per fer un comentari breu sobre la feina actual de la Cornèlia. 

Les cinc integrants de C.A. hem iniciat un projecte a llarg termini. A finals de l'any 2026 o a inicis del 2027 publicarem una novel·la escrita en to irònic. No és un pas esbojarrat ni un pas cap enlloc ni un pas en fals. És el fruit de les nostres reflexions i lluites. 

Ara com ara tenim definit un edifici amb els personatges que imaginem a l'interior. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Perquè fem literatura, i no retrat. I perquè la nostra aspiració no és destruir, sino crear. 

Continuarem informant...

Bon dia tinguem!!

                  Matilde Nuri, amb Cornèlia Abril

El projecte de la Cornèlia

 

La Cornèlia, que és dona de personalitat polièdrica, té un projecte ambiciós de cara a l’any 2025/2026: escriure una novel·la. 

       Les integrants del grup literari, després de publicar cinc llibres de relats i un recull de microrelats, farem un salt qualitatiu.

 

Com l'arbre esboçat a la imatge, iniciem una estructura sense fulles i que veurem créixer. 

Comptant que som cinc autores, ens proposem compondre un relat plural: perquè cadascuna de nosaltres escriurà fidel a l’estil que la caracteritza, amb un to irònic: aquest és ara el repte del grup, i narrada en temps present.

    

        Continuarà...

 

Presentació de "L'hoste inesperat', de Maria Aladern

Avui ens posem el guant de seda que, a vegades, fem servir a CA per parlar d'esdeveniments literaris. 

Una cosa és predicar

i una altra és donar blat

Adagi popular

Divendres, dia 11 d'octubre, es presentava a la Biblioteca Comarcal de Blanes el llibre “L'hoste inesperat” que publica Edicions Saragossa. Als 65 anys, l'autora va decidir que volia escriure i aquesta és la seva quarta novel·la. Maria Aladern és introvertida, concisa, perspicaç, té aquella senzillesa enganyosa que t'obre mons.

A la dedicatòria del llibre diu:

A l'Enriqueta Capdevila, una vida dedicada a la pedagogia. Persona entranyable que, com la protagonista d'aquest llibre, un bon dia em va obrir la porta.

Gemma Ciuró, directora de la Biblioteca de Blanes, introduïa l'acte parlant de l'evolució de la Maria, una lectora usuària habitual de la biblioteca que ara hi presenta les novel·les que escriu. Elisa Sola, directora de l'Oficina de Català de Blanes, glosava el treball lingüístic de l'autora amb el rescat de girs locals i paraules freqüents fa uns anys i avui en desús. Montserrat Medalla, amb una entrevista col·loqui, valorava qüestions del llibre, com ara el feminisme en personatges d'altres èpoques, el retrat psicològic, les temàtiques, les idees originals o les fonts d'inspiració.

A la sala, en un parell de moments concrets, es va fer un silenci respectuós. Ple d'emocions? Pot ser. Diria que els assistents a l'acte vam apreciar l'autora de perfil poc mediàtic, la Maria blanenca que coneix el català de tota la vida i l'escriu, dona treballadora i tan ferma com alguns dels seus personatges femenins. 

Signatures. Pica-pica, copa de cava per celebrar l'èxit, o sigui, el llibre. Ara, a llegir!

REENCARNACIONS MISERABLES, Olga Xirinacs

Agraeixo molt començar a llegir una novel·la i notar que m'endinso en un espai gairebé insonoritzat, que l'escriptura m'aïlla de l'entorn i llavors ja em quedo en la companyia de la veu narrativa, en aquest cas, identificable amb tots els registres de l'autora. Olga Xirinacs ha escrit un relat profund i crític, que fuig de la transcendència que se li podria pressuposar al tema de les ànimes; tractat amb sentit de l'humor, va al gruix de qüestions complexes i ben plantejades.

Si bé una novel·la no es pot fàcilment reduir a un article d'opinió, sí que a vegades troba correspondència en l'àmbit encara més mínim del títol. D'aquí l'encert de 'Reencarnacions miserables'. 

En el llibre, que publica Arola Editors, el títol es fa imatge en un collage prou gràfic, també obra d'Olga Xirinacs. 

La història que l'autora ens narra parteix del fet anecdòtic de la reencarnació d'Esebius Frank qui  sempre torna a la vida després de mort. Aquesta vegada ho farà en el si d'una gitana romanesa i tindrà un germà bessó. És un detall que obre possibles simetries i asimetries, assumpte que en general a mi em resulta sempre atractiu. Els diàlegs, magnífics, es fusionen amb la prosa elegant i precisa. I és així, en les converses entre l'escriptura, com el lector va coneixent els afers d'un individu jove cansant de viure successives existències, que contínuament reviu una vida després de l'altra, sense repòs, havent de suportar a més a més tota la càrrega de coneixement i memòria adquirit en el passat.

L'escenari principal és la ciutat. Entrem a les cases on els protagonistes es reuneixen per mantenir tertúlies habituals o esporàdiques. Els diferents episodis transcorren entre sol i subsol, espais físics però també àmbits de pensament propicis a forjar l'acció d'influència o a perpetuar retraïments i contenció. Respostes que segueixen l'ordre establert o no i oscil·len entre el món i l'inframón i el corresponent grau de misteri. Tot va succeint per raó argumental, tot pren sentit al final. Idees, pensaments, preguntes. Perquè 'Reencarnacions miserables' convida el lector a reflexionar des de les preguntes que estan redactades entre dos interrogants. Les altres preguntes, les que no s'han escrit i sorgeixen de la lectura, queden fent tombs en la ment del lector. 

Un plaer afegit en el conjunt de l'obra d'Olga Xirinacs, escriptora prolífica com s'especifica a la contracoberta: 'És professora de piano. Ha publicat més de 70 llibres: poesia, narrativa, novel·la i viatges. Té editats 300 contes per adults i infants. Ha obtingut els premis més importants de la Literatura Catalana...', que és des d'on ens interpel·la l'autora.

Article recomanat a EL PUNT AVUI:  'HONORIS CAUSA'

Article recomanat a EixDiari: REENCARNACIONS MISERABLES

Quadern d'Aram, de M. Àngels Anglada

Quadern d’Aram és un llibre que es fa acaronar; un cop el lector l'haurà llegit, segurament se li farà difícil d'oblidar.  

              

A la contracoberta: 

“...Maria Àngels Anglada, amb Quadern d’Aram, rescata de l’oblit el genocidi dels armenis i el dóna a conèixer a través d’un relat colpidor, en què la poesia hi té un paper decisiu. La història de l’Aram, explicada amb sobrietat i una profunda sensibilitat, és la d’una lluita no sols per la supervivència física sinó també per la del record d’un passat personal i col·lectiu que ningú no podrà destruir”.

Obra de ficció basada en fets reals i en documents personals; relat breu, poc més de cent pàgines, escrit amb prosa acurada, de manera que es pot llegir de principi a fi, sense parar, i s'intensifica la força de les diferents veus protagonistes que aporten un testimoniatge directe, sobretot de mare i fill, Maryk i Aram, parlant en el quadern de natura, esperança, pors, desconsol, pèrdua, estimació, ajuda en temps de guerra, amistat, i del triomf de tot allò que és contrari a la devastació, sempre amb els ulls i el cor posat a Armènia, la terra porpra i amb el marit i el pare poeta a la memòria.

pàg. 52 - Fragment del poema Terra porpra:

Terra porpra, exiliada, -heretatge, relíquia,

ofrena, eixarm- just quan un poema

fremeix  sota la meva ploma, sovint ploro

veient aquest ínfim bocí

d’Armènia, rugeixo  -encloent l’ànima

dintre de la meva mà,

armo el meu puny!

 Daniel Varudjan

Quadern d’Aram em sembla avui massa vigent; hi trobem narrades en passat les mateixes actuacions que el govern turc du a terme en aquests moments, igual ara com fa prop de cent anys. Ho vivim i ho llegim de nou, amb perplexitat: la repressió política, els empresonaments massius i indiscriminats, les matances en grup, l'exili, la injustícia.

‘Entre els principals polítics de l’antic govern turc, dirigents i cervells de l’anomenada  “Organització especial”, dedicada a projectar i fer executar la massacre dels armenis, els supervivents més importants i albiradors són ara Djemal, Enver i Nazim. La pregunta que tothom es fa, encara que no s’expressa públicament, és aquesta: trigarà gaire a atrapar-los el seu destí?  

(pàg. 79-80)

Recomanable perquè és literatura de qualitat, però també perquè no podem deixar de banda les atrocitats d'un o altre govern, sigui aquí o allà, lluny. Al capdavall, els actes de guerra ens afecten a tots. Si volem viure en pau hem de voler saber i actuar en conseqüència.

Llegiu Quadern d'Aram, de Maria Àngels Anglada

Ed. Columna - any 1997

                                                                                         Matilde Nuri i Espona / Cornèlia Abril

                                                                                                       

Com un estrany dins teu

Fa una setmana vaig anar a la segona presentació del llibre Què sents quan no sents res a la Sala Cotxeres del Palau Robert. L’èxit de públic ha fet que s’hagués de repetir la presentació.

Les protagonistes són un grup de noies i un noi que estan superant l’anorèxia. La majoria han viscut durant l’adolescència amb aquesta malaltia greu i gràcies a la Fundació i Centre ABB van començar un tractament. Són joves implicats en el projecte d’una novel·la juvenil, Què sents quan no sents res, de Víctor Panicello.Parlen de l’anorèxia com una amiga que les acompanya, com algú molt proper que primer els dóna forces i després els les treu totes. Que s’alimenta del seu esperit. Parlen i escriuen. Valentes. Tant, que emocionen. Diuen que aquest llibre és una de les coses que pensen fer perquè serveixi d’alguna cosa la malaltia.

Ens expliquen que sovint la societat només és fixa en els típics símptomes: els vòmits, el menjar, l’obsessió per perdre pes..., i que tot això només és la punta de l’iceberg, que el que cal tractar és tot el que s’amaga dins de la persona que pateix l’anorèxia. I jo recalco la paraula pateix, perquè si en totes les malalties es pateix, en aquesta una mica més, un molt més. Quan no saps qui ets, quan tot trontolla, quan no et suportes a tu mateixa, quan creus que no vals res, aleshores t’anul·les i t’autoagredeixes de totes les maneres que el teu subconscient troba, emmalalteixes. I ja immers en aquesta roda arribes a no sentir res, precisament perquè tot ho sents moltíssim, perquè qualsevol persona et fereix, perquè qualsevol opinió et fa mal. Trobes en la malaltia una manera de fer-te forta.

Em plantejo què fem la societat davant de tot això. Elles i ell, (perquè hi ha un noi en el grup, s’han llençat a fer alguna cosa, a fer-se visibles. De la mà de l’escriptor Víctor Panicello, aquest valent grup s’han immers en aquest projecte solidari i li han donat visibilitat en forma de llibre.

He llegit el llibre i puc assegurar-vos que no és un llibre pamfletari, no és cap tractat sobre la malaltia, és un llibre distès, profund, àgil, que parla de sentiments, de sensacions. És l’aventura d’un grup de joves que travessen un moment delicat, el de trobar-se a ells mateixos. És un llibre original que combina la història amanida amb unes receptes de cuina en què el menjar i el sentiment es barregen hàbilment. Un receptari on figuren Galetes perfectes de xocolata, Pastís de salmó i mentides, Wasabi rabiós...

Coneixes la sensació de sentir-te com un estrany a casa teva?, diu una de les receptes. Vivim en un món on és molt difícil acceptar-nos els uns als altres, per més que utilitzem paraules políticament correctes, per més que normalitzem gèneres, falta molt, moltíssim perquè de debò ens arribem a mirar els uns als altres com a iguals. Mentre ens ferim amb la mirada seguirem malalts, alguns d’anorèxia, altres de depressió, molts de solitud.

Què sents quan no sents res és un projecte sobre l'anorèxia que està tenint molt d'èxit. Aquí podeu veure un vídeo: https://youtu.be/xRl2NO7hS1c