Crònica d'un viatge a Tarragona

 CRÒNICA D’UN VIATGE A TARRAGONA

Quan vaig veure la meva germana, escopetejada, dirigint-se a l’empleada en lloc de venir cap a mi, em vaig posar en guàrdia: s’havia deixat un paquet a l’estació de Sant Celoni.

–Vagin a informació i els atendran.

Com una Caputxeta Vermella del segle vint-i-u, la Conxita portava, no en una cistelleta, sinó en una bossa de paper gruixut amb nanses, una gerra de mel, no per a l’àvia que vivia en el bosc, sinó per a la “Madre Superiora”, ex madre i ex superiora que viu a Tarragona.

–Què hi havia a la bossa? –li pregunta l’empleat, pendent del telèfon.

–Doncs miri, una gerreta de mel. Anava a casa de…

            –No cal, ja em sé la història. Quan torni trobarà la mel a l’estació. ­–I amb sornegueria– si no se l’ha menjat el llop, clar.

Decidides a que aquest episodi no ens aigualís el dia, vàrem baixar, tranquil·lament, cap a l’andana. Un cop aposentades a la part de davant del tren, ens atropellàvem una a l’altra per poder parlar de tot. Feia molt que no ens vèiem i ens havíem de posar al dia. Jo em delia per poder tocar el meu tema preferit, però no volia semblar egoista parlant sempre de mi, i, després de passar un temps, més aviat llarg que curt, vaig disparar:

–Ah!, mira, ara que ho recordo, t’he portat l’últim que he escrit.

He de dir que la Conxita és el meu “sparring”, no és imparcial, amor de germana, però ben segur que a mi em passaria el mateix.

–A veure… això no ho havia vist!

I entre parers, rialles i tota classe de comentaris, enfilades en el setè cel, vèiem acostar-se l’interventor, i li vàrem preguntar per què el tren portava tanta estona parat.

–Es que aquí és final de trajecte. On van vostès?

–A Tarragona…

–Però si hem estat cinc minuts aturats davant de l’estació…

–Ostres! Així on és aquí?

–Port Aventura.

–I ara, què podem fer?

           –Doncs esperar un altre tren que vagi a Tarragona. A dos quarts de deu en surt un.

–I hem de tornar a agafar bitllet?

Una mica de pena sí que li devíem fer a aquell bon home, perquè ens va dir que no calia, ja que l’interventor era ell mateix.

            L’estómac se’ns va dilatar de tan de riure. Vam passar una vergonya! Tot estant d’esquena al públic, vam quedar soles. Em sembla que els turistes es van pensar que ja havien començat les atraccions de Port Aventura.

            A l’estació de Tarragona ens esperava la “Madre Superiora”, que ara ja no és Madre ni Superiora, i nosaltres, a més d’arribar amb retard, li vam haver d’explicar que ens havíem deixat la gerreta de mel dins una bossa de nanses i paper gruixut a l’estació de Sant Celoni.

             –I “are”! Com pot ser que hàgiu passat de llarg, unes noies tan eixerides com vosaltres…

 Després d’un festival de ruïnes i monuments acompanyades d’una guia de luxe, vam gaudir d’un bon dinar davant del balcó del Mediterrani. Al caliu de tan vella amistat, no donàvem l’abast en la conversa sobre temps passats i temps presents, tant, que només amb la promesa de que tornaríem un altre dia ens va deixar marxar. Vàrem fer el viatge de tornada sense cap contratemps, i amb una aventura més a les espatlles.

 No sé si ensenyar-li aquesta crònica a la meva germana, ja que m’he permès la llicència de “La Caputxeta”, però ho he trobat divertit, mira!

 

                                                                                                                               Maria Aladern

Ombres

Ho sabien fer i repetien sempre la mateixa tirada. Llançaven un paperot arrugat al cap d’algú. Si podien dos i provinents de  cantons oposats. Era per despistar. També n’hi havia un que portava bombes fètides. I un altre que posava a la cadira una poció màgica, al desgraciat de torn li feia venir fred i calor i fred i calor i fred al cul. Tothom reia per sota el nas. També els mestres que miraven de reüll, parlaven d’esma i es giraven d’esquena quan s’adonaven que, de les últimes files, s’alçava un alumne amb el bolígraf Bic, sense mina, a punt per escopir arròs a tort i a dret.

Més tard canviaven cromos i jugaven a bales i s’entretenien dibuixant cors a la pissarra i enviant cartes d’amor que escrivien i signaven com a anònims. Les vacances eren una esquinçada difícil de gestionar amb l’alteració del cos encès i la necessitat constant de viure en companyia. El final de curs tallava la dinàmica de barrila permanent. Les famílies tenien viatges programats i estades al poble o feines interines i senzilles per a ocupar l’oci dels nois i noies. Uns feien fotocòpies o endreçaven papers en un despatx, altres transportaven paquets en la bicicleta, altres ajudaven un jardiner o en un esplai. 

Els quaderns d’exercicis d’estiu eren la pitjor desgràcia, i el primer dia sense escola ja quedaven aparcats en un calaix sota qualsevol muntanya de llibretes gastades i guixades i plenes d’adhesius acolorits. Anaven a berenar gelats a la plaça i sortien els dissabtes a ballar sardanes. Feien pastissos amb iogurt de llimona i convidaven els veïns a xocolata desfeta. Organitzaven festes mixtes i ballaven les musiques lentes de cantants romàntics.

Ocupacions menors, diu un. Vam aprendre a fer poca cosa de bo, diu l’altre. Després vam créixer i la nostra ombra s’engegantia. Tant que la vam perdre de vista.