Lynn Margulis

Lynn Margulis: quan la ciència té nom de dona

Lynn Margulis ( Chicago, 1938- 2011) va ser una científica apassionada, i malgrat no ser una escritora literària, sí que va ser, junt al seu fill Dorion Sagan, una gran divulgadora.
Va estar casada uns anys amb el també gran divulgador i científic Carl Sagan, recordat al nostre país pel seu extraordinari programa televisiu Cosmos, autor entre d'altres del llibre Cosmos, que recomano a qui no hagi tingut el plaer de llegir-lo: Cosmos parla del nostre sistema solar ( una minsa estrella i els seus satélits que giren a un extrem de la vía Làctia, la nostra galàxia ) però també dels orígens de la cultura humana, del pensament dels grans filòsofs i artistes, en un llenguatge deliciós.
Margulis no poseia aquest carisma meiàtic, segurament; ella era una científica que estudiava fets i comparava dades. No obstant, el seu magnífic llibre Què és la vida? introdueix als interessats en el tema d'una manera artística, com a poc.
Volia parlar d'aquesta dona singular, i m'alegra fer-ho en aquest dia assignat a la feminitat.

Com sabeu, tota la biologia actual és basada en la teoria de l'evolució de Darwin, el gran home que va descobrir que els homes i els animals havien fet canvis al llarg de generacions ( abans de Darwin, es creia que la creació era immutable, que tot era igual que quan Déu ho va crear ( Creacionisme: en llocs de la terra civilitzats encara hi ha escoles que prohibeixen es parli d'evolució a les escoles, com a l'estat de Texas ). Darwin va examinar fóssils, aus, va fer un gran treball i va ser objecte de burles i improperis quan va editar L'origen de les espècies; no obstant, gran majoria dels seus plantejaments van ser corroborats, sobretot als segles XX i XXI, quan la tècnica de datació per Carboni14 i altres instruments impensables fa dos segles li van donar la raó: hi va haver espècies que van canviar, altres van viure i es van extingir; unes espècies es van adaptar a d'altres per sobreviure ( flors i insectes, per exemple ) però el canvi ha sotragat a tota vida des que un petit tros de proteïna es va començar a duplicar als mars calents de fa milions d'anys. La teoria Darwiniana tenia però un taló d'Aquiles. Durant l'epoca del Càmbric hi va haver una explosió de vida, de formes complexes i diferents, que no s'han trobat en altres "estrats" temporals. Darwin ho va atribuïr a la mutació aleatória, és a dir, a canvis sobtats i imprevisibles de l'ADN genètic. Margulis, i aquí rau la seva grandesa, va seguir l'estela de Darwin ( com tot bióleg ) però també els escrits i el pensament d'altres homes de ciència arraconats pel temps. Va crear gran controvérsia entre els biòlegs ( que encara dura, malgrat ha aportat dades reals i espectaculars que sostenen la seva teoria ) quan va afirmar que les mutacions aleatòries no poden ser la causa de tal varietat de formes noves de vida, i va apuntar que totes les espècies s'han imbricat unes amb altres i sobretot amb bacteris ( els homes no "tenim" bacteris a l'intestí i a les parpelles: els bacteris ens han adoptat a nosaltres: sense ells, un órgan com el sistema digestiu no hauria funcionat, ja que els bacteris digereixen el menjar; això no és una excepció, sinó que una excepció seria trobar un organisme de més de deu cèl.lules amb membrana que no sigui la suma de dos, tres, vint organismes que fa temps van juntar-se per produír una espècie més forta que les anteriors per separat ). 

Margulis doncs va explicar la gran explosió Càmbrica de formes de vida diferents. Per una vegada, els animals i les plantes no es van "eliminar" de manera agressiva uns a altres per sobreviure, sinó que van usar la simbiosi ( llegiu acostar-se un a l'altre per protegir-se i ajudar-se mutuament ) a tots nivells: des de la unió de bacteris luminiscents que viuen en la "boca" d'una ostra i que es fan la vida més fàcil un a l'altra: (els bacteris reben menjar i les ostres, ara lluminoses, atrauen moltes més preses, amb la consequència que ha aparegut un nou tipus de ostra, deu vegades més gran i robusta que la seva nateixa espècie que no ha adoptat els bacteris llumenets) fins al límit de combinar-se ADNs distints per formar un animal nou ( es creu raonadament que els insectes van començar a realitzar la metamorfosi, passar de cuc a animal volador, en un d'aquests encontres on cada espècie ha contribuit per crear-ne una altra, diferent,  més poderosa.  

Margulis ha treballat en molts camps i no en aquest solament, però la Teoria de la Simbiogènesi, com s'anomena, ha revolucionat les arrels de la biologia- de la vida, en definitiva- a tot el món.

Havia de ser dona. Ella va pensar en pactes, en aliances, no només en guerres i agressions. Sabeu, estimo aquesta dona, tot el què ens ha explicat. N'hi ha d'altres com ella, com ells. Són explosions de saber, enmig la foscor de tot el què ens queda per aprendre.

Lauzier

Gérard Lauzier ( 1932-2008 ) va ser un autor francés de teatre, realitzador de cine i historietista ( llegiu dibuixant i guionista de cómics), i d'això darrer volia parlar-ne. ( Com? un comiquero, valgan's déu? en tal secció!) Bé, és un autor, un autor de cómics, i a França suposo jo que el tenen conegut i reconegut, però aquí a casa nostra, no gaire. I això que Dargaud, en edició de Grijalbo, va fer una acurada traducció a l'espanyol de gairebé- si no tots- els seus cómics.

Els seus Tranches de vie, Cosas de la vida, aplega cinc àlbums amb históries variades, de l'humor més àcid i tal vegada feridor ( per qui s'hi senti reflectit ). La course du rat, La carrera de la rata, és una obra de maduresa. També, Recuerdos de un joven, i la segona part i última obra seva, Diario del artista, són un compendi de debacles : Lauzier es carrega la societat consumista, la dels nous rics, els filo-artistes pedants, els idealistes de cafè; ni un pam de net, ni compassió pels seus personatges; la seva lectura i dibuixos són sarcasmes encarnats. 

Dagoll Dagom la companyia teatral catalana, va basar en les seves históries l'espectacle Glubs, parlem de l'any 1983. 

A Dargaud trobareu els àlbums, si preferiu llegir-los en la llengua original. 

El recomano amb tota la meva, eh, mala bava. No hi ha cap com ell. S'ha de llegir- i rellegir, per plaer tan sols. Per pur plaer, mal que sigui per gaudir d'una mirada perversa sobre les miséries humanes.

Ingomar von Kieseritzky

Ingomar von Kieseritzky és un escriptor alemany, i en aquesta entrada faig una mica de "trampa", ja que al seu país és molt conegut i apreciat. Compta amb més de cent obres publicades. S'ha dit d'ell que frega l'absurd i fins el grotesc. No recordo en quin lloc vaig adquirir l'exemplar en castellà que es titula El libro de los desastres. El fet és que, per molt que he cercat altres llibres seus, no he tingut éxit. L'edició que tinc està editada per Anaya&Mario Muchnik.

El llibre consta de noranta-tres capítols no gaire llargs. El seu protagonista, Kelp, ens explica el seu devenir entremig d'evocacions d'altres experiéncies própies o ocorregudes a amics i coneguts.Una parafernàlia de relacions estroncades, visites a velles tietes, dietaris il.lustres, la cría de gossos i càncers de diverses consideracions, a banda de espirituosos ara sí i després també, granotes en fuga, dones resplendents i viatges a la deriva, són motius tots i cadascun per desfermar calamitats, catàstrofes, espants i disbauxes de tota mena. La prosa és brillant, i gairebé tant com a l'escriptor, s'ha d'admirar al traductor ( Anton Dieterich ), que l'ha portat al castellà, intentant reproduir els sentits, la gràcia i els jocs complicats del llenguatge que usa aquest autor. Es llegueix molt fàcilment, però tres, quatre i cinc lectures o més ens aproparan a treure'n tot el sabor. He de dir que és un dels pocs llibres- com es el cas de El fraude de la sábana santa y las reliquias de Cristo, de Jesus Torbado, que ara mateix recordi- que m'han fet riure d'aquesta manera que no es pot parar, amb sanglots involuntaris i tot. El recomano molt als malalts de l'ànima i als buscadors de delicatessen. I un repte per a qualsevol traductor de prestigi. Si per un cas coneixeu algun altre llibre seu traduit, us prego que m'ho feu saber. 

Barbara Pym

Barbara Pym és una escriptora anglesa ( 1913-1980 ) que en uns pocs anys va tenir gran éxit i després va ser arraconada. L'any 1977, crítics com Philip Larkin i Lord David Cecil van reivindicar-la com una de les escriptores més injustament oblidades del segle. En total va escriure 7 novel.les, la majoria de les quals han estat traduides al castellà. Observadora curosa, la brillantor de la seva obra vol escudar-se en una- suposada- absoluta vulgaritat quan a personatges i situacions.

Totes les seves novel.les destilen una ironia, a vegades poc amable, però sempre deliciosa, mentre fa rodar els seus personatges, sovint dones, en unes lluites d'esperit i de problemes purament materials, mesclant grans tragédies socials amb la immediatesa de les converses més anodines. Sovint,una sola lectura no ens permet fer-nos una idea de la complexitat de la seva escriptura. Antirromàntica, extremadament culte, la seva singular personalitat ha quedat oculta darrere autors més prolífics o carismàtics. No puc destacar una obra seva sobre una altra, només dir que Mujeres excelentes, per ser la primera que vaig llegir, em va agradar extraordinàriament. Nomeno també Murió la dulce paloma, Los hombre de Wilmet, Jane i Prudence. No sé si totes les ha publicades Anagrama; en tot cas, no he pogut trobar més obra seva traduida.  Llegiu-la, assaboriu-la, si sou lectors sense por. La trobareu absolutament especial. Imprescindible.

Jane Bowles

Jane va ser una escriptora poc prolífica. Compta una novel·la i un llibre de relats tot el seu bagatge. La novel·la, Dos damas muy serias, la va escriure als 24 anys. 

Jo la vaig llegir i em va semblar que estava davant d'una manera d'escriure que no podia classificar. Sembla no tenir lligams amb res del que hagi llegit abans. Davant d'uns personatges absolutament impredecibles, d'unes dones estranyes, que obeeixen veus que no podem sentir, d'un ambient a voltes opressiu i mancat de goig, Jane ens mostra el vórtex d'un món alié, no obstant impregnat de totes les conveniències i restriccions socials, en una prosa que trasbalsa.

Jane Bowles ( Nova York 1917- Màlaga 1973 )

Considero Dos damas muy serias una obra original i que ha d'agradar -agradar no és la expressió: aquest llibre pot no agradar, però sens dubte que impregna- al lector que busca nous al·licients en la literatura. 

Placeres sencillos, un recull de relats diversos, causa la mateixa impressió. Sens dubte, la vida nómada que Jane i el seu marit Paul Bowles assajaren, vivint a Europa, Centreamèrica, Méxic, Ceilan i Tànger, acoloreixen les seves històries d'un picant especial. 

Jane va sofrir una hemorràgia cerebral l'any 1957 que l'impedí tornar a escriure i llegir.

Admiradora seva com sóc, vull demanar des d'aquí que la seva obra no sigui oblidada.