diumenge, de setembre 29, 2019

Tocar el cel


Avui tocarem el  cel. Ens hem alçat a les dues del matí, i amb un cafè i dues galetes al cos, emprenem trajecte cap al cim. 

Estesa a la tenda, esperant l’hora, el sentit comú em deia que tornaríem enrere, ja que el vent huracanat ens faria girar cua. 

Ves per on... 

Després de pujar muntanyes i muntanyes per preparar-me —en tinc un munt dins el sarró— en el darrer moment, estava convençuda que els nostres “xerpes” no recomanarien avançar.

Em tranquil·litzava i em sentia impotent, tot alhora. No era aconsellable estar-se a l’indret d’acampada; la ventada allargaria uns quants dies i estàvem a quatre mil cinc-cents metres d’altura.

Però el sentit comú m’ha traït.

M’he trobat dempeus, el frontal entre orella i orella,  anant cap a la cresta. A pas de bou i percebent només els meus peus.

El ritme constant dels batecs del cor s’acompassen amb els bastons de trekking. Aconsegueixen alleujar la càrrega de la motxilla i obtenir estabilitat en els terrenys mes agrestos; afavoreixen la progressió i  m’hi recolzo en els trams més enrevessats.

Partir quan és fosc no veient el pendent, fa que el camí sigui menys feixuc. El fred de la nit ha glaçat els tres litres d’aigua que duia a la cantimplora, però no tenim set i tampoc ens volem aturar per menjar els ganyips que carreguem a les motxilles. L’objectiu és arribar a dalt.

Comença a despuntar el dia i, tímidament, els reflexos del sol ens acaricien la cara donant-nos plaer i forces per seguir avançant, encara que el vent no ens doni treva per fer un  breu descans.

Després d’hores de caminar, arribem al cim i ens envaeix una emoció contagiosa que ens fa plorar i abraçar-nos els uns amb els altres com si fes anys i anys que no ens haguéssim vist,. 

dimecres, de setembre 25, 2019

Pensaments

En un d’aquests llargs silencis, només trencats per exclamacions, de vegades convertides en renecs quan ensopeguem amb una pedra molt més grossa que nosaltres, d’aquelles que hem de sortejar com podem, fins i tot desapareixent entre dues escletxes per reaparèixer mig metre més amunt amb el cor encongit i els ulls esbatanats pel vertigen en mirar avall —no fer-ho és gairebé impossible— em faig les preguntes típiques, aquelles que es fa qualsevol aventurer, ja sigui a muntanya, ja sigui al mig de mar, i, segurament, qualsevol escalador, fins i tot acostumat al risc i sabent que una caiguda pot ser mortal:

Què faig, aquí? 

Quina o quines motivacions m’han dut a embrancar-me en una aventura com aquesta? 

Me’n sortiré? 

Si em moro, qui em trobarà a faltar? 

En cas que passi alguna cosa —Déu no ho vulgui— em culparan pel meu mal cap?

Ara mateix prefereixo pensar en aquests tòpics que en els que em venien al cap fa una estona. Els portadors saben per què fan el que fan. Potser jo no sé per què faig el que faig, però sempre tinc una resposta, típica. Tòpica. 

—La muntanya era allà...

I el fet de recordar-me de Déu, quan no sóc creient, també em fa pensar.

dissabte, de setembre 21, 2019

CIMADAL


El verb trair és esborronador. Les cames se m'afluixen. No puc evitar els pensaments negatius ni la sensació d'insistència i ofec. Deu ser cosa de l'estrès. O, potser, estic esporuguida. Perquè ara ja va de debò. Ens hem de concentrar. Ningú de l'expedició no pensa en el fracàs. Poques paraules, salutacions breus per dir bon dia, silencis llargs. 

Meditem tot contemplant el cimadal. És una teulada de dues aigües, aquella geometria simple i coneguda del triangle infantil pintat de blanc perpetu. Hem d'atacar la cara nord de la paret de pedres, la més difícil. El concepte d'eternitat se'm torna més aviat espectral: serà la pau dels caiguts que reposen per sempre al ras. Tanco els ulls. Deixo de pensar. 

M'apassiona la idea de grimpar, ens hem preparat per pujar fins plantar-nos en el vèrtex. Faré el cim. Demostraré que he tingut prou ambició per saber patir, que no m'he deixat afectar per la revolta de la ment. Faré callar els qui m'escarnien per haver-me programat un viatge d'aventures; també els que m'atabalaven dient que l'expedició és una barroeria perquè els portadors són tractats com animals de càrrega.

Ells s'hi avenen. Si el negoci no els resultés beneficiós, farien com tota la gent de per aquí i es dedicarien a conrear la terra, en feixes, dotze mesos l'any.

dimecres, de setembre 18, 2019

La consciència

Amb aquestes recomanacions al meu cervell, anava fent via. 

Els guies ens deien que havíem de caminar lentament i alguns de la colla —els més joves— volien avançar-los, però el dirigent en cap ho explicà ben clar:

 —Pas de bou. Us heu d’aclimatar a l’altura i per pujar al cim amb èxit, haureu de seguir-me. 

El grup era divers i als que teníem una certa edat, ja ens anava bé aquell ritme. 

Ens semblava que en moure’ns amb aquella parsimònia, si el bon temps ens acompanyava, podíem arribar a la fi del món.  El camí ja no estava enfangat i les soles de les sabates s’havien assecat i per tant  les cames anaven més lleugeres.  

Adreçats tots en fila índia, amb el temps marcat, pensava que no havia de ser bo per la natura que una expedició de setze persones dugués, entre dirigents i avituallament, uns seixanta individus. 

Calien vuit dies per tocar el cim i, al punt d'inici,havíem contractat totes les provisions: tendes, estris de cuina, aliments i aigua. I ens ho pujaven a pes. Persones que, com nosaltres, menjaven, bevien, dormien... 

Per molta cura que tinguéssim, deixaríem rastre de la nostra estada en aquella muntanya. 

Sempre he estat respectuosa amb la natura, però en aquells moments estava considerant la idea que potser l'estava traint.

dissabte, de setembre 14, 2019

Relats de tardor III - LA CÀRREGA



Hi ha tres assumptes que m’han recomanat de tractar amb atenció: el volum, el calçat, els apòsits.

Es veu que puc guardar la roba en bosses de plàstic i xuclar-ne l’aire residual. Així, fent el buit, jerseis, camisetes i pantalons de recanvi es repleguen reduïts a la gruixària mínima d’un full de paper. En una motxilla d’alpinisme, optimitzar l’espai és un detall que té la seva importància.

També m’han dit que la qüestió dels mitjons és fonamental. Perquè, si bé per triomfar en una pujada de llarg recorregut, convé tenir el cap a lloc i una bona mentalització, és amb els peus que tresques. I, per tant, cal evitar el fred de peus, però, encara més, les humitats. O sigui que quatre parells no me’ls treu ningú. Mitjons amb reforços a la puntera, el pont i l’empenya; amb acomodació anatòmica al turmell i la part baixa de la cama; sense costures, que no hi hagi recosits enlloc.

Son les precaucions que m’han d’estalviar petites nafres i qui sap si potser també les irritants butllofes que després rebenten i deixen la ferida en carn viva. 

Però, per si de cas prenc mal, la recomanació dels experts és que m’oblidi de la tireta de tota la vida. Existeix una altra versió, ideal per a caminaires. És una barra, de color verd, que es pot comprar a la  farmàcia. Et dona protecció invisible, t’empara la pell i la rascada sense que ni es noti. Amb això, no t'hauràs de preocupar si es fa una arruga a l’esparadrap, inoportuna i antipàtica com el mateix mal.

dijous, de setembre 12, 2019

El pes físic

EL PES FÍSIC

Quan em vaig disposar a omplir la motxilla no sabia què hi havia de posar. El necessari, em deien. El deu  per cent del pes del teu cos.

Però aquell “per si de cas”, que sempre tenim present, a tota hora era al meu cap.  

El més valuós, l’aigua. Calia portar-ne a dojo, m’havien dit.  

La pujada serà  llarga i per arribar al cim —gairebé sis mil metres— és essencial hidratar-se força. 

Havia llegit que  hauria de beure'n tres litres diaris. Només pensar-hi m'agafaven ganes de córrer darrere un arbre o d'una roca a buidar la bufeta. El millor seria empassar-me-la ràpid perquè la càrrega fos més lleugera.

També portava unes malles tèrmiques i uns pantalons impermeables per si allà dalt, al cel, feia un fred extrem o per si nevava i uns pantalons curts pels primers dies, no fos cas que hi hagués un sol espaterrant i m’atabalés portar les cames tapades.


El meu cos ja anava prou carregat. Duia una samarreta de màniga curta i a sobre una tèrmica de màniga llarga, i a la motxilla un polar, un paravent i l’anorac de plomes. Tot preparat per si fos necessari canviar-se. Jo estava a punt en qualsevol moment de posar-me o treure’m roba, depenent de si sortia el sol, bufava el vent o plovia. No em feia mandra. 

Amb tota aquesta indumentària més les llaminadures per si em mancava l'energia, la suma era més del deu per cent del pes del meu cos.

dimarts, de setembre 10, 2019

Escriu i gaudeix-ne, Cornèlia!

PES I FANG


Caminàvem trepitjant fort. En silenci. Mirades obliqües cap als altres, sospesant si patien més o igual que nosaltres.

Les botes acumulaven fang i de tant en tant ens havíem de parar. Com podíem, netejàvem les soles amb herba i, algú, fins i tot amb aigua dels xaragalls que s'havien anat formant. Era dur, perquè en fer tres o quatre passes més, tornaven a estar igual i pesaven com si portéssim un maó a cada bota.

El camí, de moment, era ben pla. A poques hores, vam calcular, començaríem l'ascensió, per la qual, segons el meu parer, no tots estàvem igual de preparats. Jo tenia els meus dubtes d'aguantar-la, però callava perquè de cap manera hauria volgut desanimar els altres.

Cadascú portava la seva pròpia càrrega i només cadascú sabia com li pesava i de què havia omplert la seva motxilla. No hi va haver preguntes, perquè tampoc no hi havia hagut consignes. Ja t'apanyaràs, si no pots continuar, semblava ser el lema.

divendres, de setembre 06, 2019

dimarts, de setembre 03, 2019

Jocs amb paper i llapis


Eb 
En aquells mars, jugar amb paper i llapis proporcionava la facultat d’endevinar la situació de la flota enemiga. Calia enfonsar els vaixells de l’oponent indicant-ne les coordenades: A1, F7, I10, J2 i així anar fent. Creueta si és aigua. Ics, quan toques portaavions, cuirassats, destructors, fragates o submarins.

Era extraordinari. 

Una de les gràcies d'aquest joc és el fet de desenvolupar-se de manera simultània. Cada jugador disposa de dos fulls de paper blanc. Progressivament i en paral·lel cal anar marcant les jugades de l’altre i les pròpies.  

    - A1.
    - Toca’t i enfonsat.

A1 era un submarí.