dijous, de setembre 28, 2017

poema - Matilde Nuri

del recull A tall d'aigua - any 2013

NO FEM TARD ENLLOC



I.

                     foravia!
la ginesta
i les tiges dretes del donzell
fan esmorteir una mena de ràtzia de sons guturals
les bambolines de paper d’estrassa     
 i els guarniments penjant del sostre

d’un sac buit els il·lusionistes
             en treuen conills
                  
la mentida porta inexorablement associada la mentida
la primera la segona i aquesta la tercera i aquesta la quarta
i això és ja un no acabar mai que emplena la llera dels rius
  


II.
  
i nosaltres som còdols
cop de roc
la tanca o el pom o bé la gesticulació nova
que tot d’una engega un relat incipient
pel qual els dies il·legibles  s'esdevindran llegibles
gràcies a la determinació de la gent
mot rere mot rere mot      
en línia i fil per randa               
 del text la idea



III.
  
hem après a separar el nyap del gra per a la mòlta
amb sedassos d’ordit acurat hem dut a terme
el complet procés de cerndre tota inventiva tòxica

meticulosament ho repetirem les vegades que calgui
no fem tard enlloc
no tenim pressa  ni fre


 Matilde Nuri i Espona







dimecres, de setembre 20, 2017

Príncep Formiga - Silvia Armangué

Príncep Formiga


Després d'unes pluges, a finals de l'estiu, en aquests dies humits i bells com els darrers, fan el seu primer i únic vol els prínceps formiga. A una cambra especial del formiguer han crescut les seves larves, nodrides amb delectança. Quan el bon temps i els planetes es posen en ordre, les princeses i els prínceps surten de casa seva per mai tornar. Dansen a l'aire lliure i si es troben femella i mascle fan l'amor, com només saben fer-lo aquests joves fills de la reina.

Quan una femella és fecundada, la joia l'empara i s'aventura per espais desconeguts. Si troba un bon lloc, comença una colònia nova. Perd les ales i la seva minsa llibertat i excava la terra i restarà des de llavors en la cambra més secreta, amb l'abdòmen hipertrofiat, parint ous de guerrers i obreres, fins a l'esgotament.



Molt poques princeses aconsegueixen el ball nupcial i després trobar cau. La majoria moren aviat, perquè el temps que tenen és curt. Igualment els prínceps; hagin conegut o no l'amor del vol, cauen irremeiablement al terra, perquè és aquest el seu destí: intens i efímer.

Per això us demano. No trepitgeu, no mateu els prínceps. No us faran cap mal i morirán aviat. Penseu que aquesta és l'únic bocí de vida i vol que hauran tingut.

Silvia Armangué




dimarts, de setembre 19, 2017

I ja no em val





I ja no em val




I ja no em val
quedar-me al cau
perquè el temps passa.

Surto, doncs, 
de nits, i amb por.
Surto, buscant als carrers
oberts pel vent
la meva revenja,
la meva baralla.

I els gats
urpen el gel
per tornar a casa.



Silvia Armangué Jorba

Tramuntana - Sanzsoto

Sanzsoto, acrílico/tela, Viento del este












Que es mi barco mi tesoro,
que es mi Dios la libertad;
mi ley, la fuerza y el viento;
mi única patria, la mar.


-José de Espronceda

divendres, de setembre 15, 2017

J.M Trias i Peitx













És impressionant comprovar la varietat de formes i estils dels edificis a on anem convidades a fer una presentació dels nostres llibres. Aquesta setmana hem visitat el Centre Cívic de Les Corts, Josep M. Trias i Peitx, que ofereix un ampli ventall d'activitats relacionades amb la cultura, en aquest cas principalment a la música clàssica. 

A banda, hem indagat qui era Josep M. Trias i Peitx. Ens ha sorprès quan llegint anàvem comprovant que es tracta d'un honorable, una figura rellevant potser poc coneguda.

Ens remetem a la ressenya que ofereix l'editorial Símbol en el llibre de memòries que ha publicat amb el títol: LA SOLITUD DE LA LLIBERTAT. 

Llegim: '...l’home que fou secretari general d’UDC durant la Guerra Civil és un gran desconegut de la política i la història de Catalunya. Poques persones com ell, però, varen viure la tragèdia col·lectiva de la guerra i la solitud del llarg exili des de la primera fila de l’acció. Des del seu catolicisme militant i mantenint-se fidel a la República treballà, en aquell període convuls, per a ajudar els religiosos catalans i per a restablir les relacions diplomàtiques amb el Vaticà. Després, a l’exili, realitzà una immensa tasca humanitària que el portà a treure més de 78.000 persones dels camps de refugiats.
Aquestes Memòries, editades per Gemma Caballer, recullen les converses que Josep M. Trias i Peitx tingué amb Eduard Vinyamata i Imma Tubella entre els anys 1973 i 1976 i que han romàs inèdites fins ara. La seva veu – clara, directa, sense concessions - ens arriba després de molts anys de silenci i oblit.'

***

Ens ha semblat interessant també comentar la carta que Quim Torra publica a El Matí Digital. És una mica llarga, però val la pena. 
 Llegiu-la en tota la seva extensió aquí: Article: HONORABLE 

En destaco un fragment:

I és aleshores quan se m’apareixeu vós amb tota rotunditat. Un home clau a l’exili. El polític que probablement més va fer pels seus compatriotes. Vós no us enfonsareu com altres, ni buscareu només la vostra salvació, sinó que vau imposar-vos un deure: ajudar, salvar tot el que es pogués. No veieu presoners sinó persones, no veieu filferrades sinó humiliació, no veieu sorra sinó patiment. Gràcies a les vostres connexions amb els catòlics de tot el món i els quàquers, a les Memòries expliqueu que vau ajudar a treure més de 70.000 detinguts dels camps de la vergonya francesos. Sovint em ve la xifra al cap i la repeteixo a poc a poc: 70.000 persones. I tant se val que potser, finalment, fossin 50.000, 30.000 o fins 10.000. És un enorme èxit. I no sabíem res fins ara. Quina vergonya no haver sabut res fins ara.


En paral·lel, gràcies a les vostres gestions, un grup d’intel·lectuals catalans que acabaven de sortir del nostre país en un bibliobús atrotinat, van trobar acollida en un castell que es faria famós: Rossy-en-Brie. Un altre episodi desconegut: Els Trabal, Obiols, Rodoreda, Murià i tants d’altres, van poder-s’hi refugiar gràcies a les vostres gestions. Sou un pou profund de descobertes, vós, sincerament.

dimecres, de setembre 13, 2017

Si es fa fosc a Les Corts



Després d'un estiu força calorós i mogut en tots els àmbits, Cornèlia Abril torna per mostrar la seva participació activa en la nostra cultura.

I és que ahir, Cornèlia Abril va presentar el seu segon llibre de relats Si es fa fosc, al Centre Cívic Josep Maria Trias i Peitx, al barri de Les Corts.

Va començar l'acte amb unes paraules d'Òscar Esquerda, el nostre editor (Onix, editor), per donar pas seguidament a la presentació "formal" de Cornèlia Abril, que s'estrenava a Les Corts, per part de Matilde Nuri, així com la descripció de les components del grup, a càrrec de Pepa Bagaria. Sílvia Armangué va esmentar el primer volum, "He d'anar-me'n", per passar de seguida a fer-nos cinc cèntims del que podem trobar a Si es fa fosc.

Després, cada "Cornèlia" va llegir un fragment del seu propi relat i va explicar al públic com i d'on havia sorgit la inspiració per escriure'l.

Va ser un acte breu, però interessant, intens, i que ens va retornar al nostre compromís amb la literatura, amb l'art, amb la música...

A banda d'agrair al centre la seva acollida i la bona disposició, no podem deixar de mostrar, també, el nostre agraiment a totes les persones que van venir a fer-nos costat.




Comencem...


Òscar Esquerda


Matilde Nuri


Pepa Bagaria


Sílvia Armangué


Montserrat Medalla



Lectors presents i futurs lectors









I fins a la propera!

divendres, de setembre 08, 2017

foscor - Sanzsoto

«Si cualquiera de ustedes
se da por las paredes
o arroja de un tejado
y queda a bien librar descostillado,
yo me reiré muy bien; importa un pito,
como tenga mi bálsamo exquisito.»
Con esta relación un chacharero
gana mucha opinión y más dinero,
pues el vulgo, pendiente de sus labios,
más quiere a un charlatán que a veinte sabios.
Por esta conveniencia
los hay el día de hoy en toda ciencia
que ocupan igualmente acreditados,
cátedras, academias y tablado .
Prueba de esta verdad será un famoso
doctor en elocuencia, tan copioso
de charlatanería,
que ofreció enseñaría
a hablar discreto con fecundo pico
en diez años de término a un borrico.
Sábelo el rey le llama, y al momento
le manda dé lecciones a un jumento;
pero bien entendido
que sería, cumpliendo lo ofrecido,
ricamente premiado;
mas cuando no, que moriría ahorcado.
 El doctor asegura nuevamente,
sacar un orador asno elocuente.
Dícele callandito un cortesano:
«Escuche, buen hermano,
su frescura me espanta;
a cáñamo me huele su garganta.»
«No temáis, señor mío
-respondió el charlatán-, pues yo me río.
En diez años de plazo que tenemos,
el rey, el asno o yo ¿no moriremos?
Nadie encuentra embarazo
en dar un largo plazo
a importantes negocios; mas no advierte
que ajusta mal su cuenta sin la muerte.

-Fábula de Félix María Samaniego

Buscando en la oscuridad, oleo/tela, Sanzsoto 2005

dimarts, de setembre 05, 2017

Deixeu-me en pau





Deixeu-me en pau









Una senyora del meu carrer professa una religió molt insistent. Quan em veu, ve a fer-li festes a la Tati i després em vol adoctrinar en les seves creences. Em vol regalar uns fulls amb uns dibuixos acolorits que parlen de la fi del món, de la misericòrdia de déu i dels àngels de la guarda. No recorda que jo cada vegada refuso la revista i faig el possible per assegurar-li que no sóc creient. Però ella té la consigna que ha de guanyar ànimes per a la seva causa i no es tira enrere. Volia saber si crec en l'àngel de la guarda, i m'ha recitat la lletania tan maternal que portem al subconscient:

Àngel de la guarda
dolça companyia
no em desemparis
ni de nit ni de dia...

I sí que la trobo maca la cançoneta, però això no vol dir que me la cregui. Com que faig cara de moniato, o sigui que semblo més amable del que soc, m'ha tingut encara una estona recordant passatges de la bíblia, i al final m'ha deixat anar la pregunta definitiva, la que posa els pèls de punta a la gent com jo:

Però tu creus que Jesucrist va donar la seva vida per salvar-nos, oi...!

I li he dit que no, és clar. Llavors ha mogut el cap a banda i banda i m'ha mirat amb els ulls brillants.
"Quina llàstima! " ha dit, com si pogués destriar, amb els ulls fervorosos de la il·luminació, tot un infern de flames amb dimonis vermells fent-me passar una nefasta vida eternal. M'ha contemplat amb una gran compassió mentre em despedia, tibada per la corretja de la Tati, que desitjava olorar una merda situada mig metre enllà de la vorera. Però em sembla que la pròxima vegada que ens trobem, intentarà convertir-me, un altre cop.