Pensaments

                                              

                                              Imatge de google

 

En Boig ara és  molt assenyat i ha tornat a crear vincles emocionals amb les persones. Quan el vam trobar tenia un comportament esbojarrat i falta d’afecte. Ens va costar aconseguir que tornés a confiar en les persones, pobre gos!

Però ell no farà com fem els humans, que som els únics que ensopeguem dos cops amb la mateixa pedra i constato fefaentment que no tenim memòria.

I això em porta a pensar...

Anys i panys obrint camí per assolir una vida digna i ara estem a punt d’enviar-ho tot a pastar fang.  Si els nostres besavis aixequen el cap i veuen com està la societat, se n’aniran de festa i no voldran saber res de nosaltres.

Neus Cereijo, per Cornèlia Abril

Monòleg de foc i fum

 

Dos amics inseparables fan consideracions davant del mirall. Lentament ell es treu una peça de roba, després una altra, a continuació una tercera, fins quedar-se del tot despullat. Ella no pot sinó bellugar-se amb ell, amunt, avall, pel davant, pel darrere, perquè és l'ombra i per força segueix la inèrcia.

Quan el mirall duplica les imatges, ell veu quatre figures. Si ha begut en veu sis. Sovint delira i aleshores en veu vuit. Mútuament les ombres s'interpel·len per descobrir qui és jo, tu, ell o ella, nosaltres, vosaltres, ells o elles.

L'amic s'observa i de nou comprèn que el pèl massa fosc li empastifa la pell. D'una embranzida pren el tul de ras i, com qui vesteix la nina de drap, s'empolaina el cos viril. L'ombra riu, ho troba enginyós. Però a ell no li fa gràcia i engega contra el mirall la lletania habitual: hedonista renegat, transvestit moral. I què? Què n'has de fer tu si, per saber qui soc, mantinc monòlegs folls amb les ombres? 

Els vius t'esperen repenjats a les cantonades on has deixat pèl. Avui, amb un misto a la mà, calaran foc als trastos vells. 

I jo, purificat, m'esfumaré. 

                                                                    Bona revetlla de sant Joan a tothom. 

                                                                    Matilde Nuri - Cornèlia Abril

De les rialles venen les ploralles.

imatge de google

L'urbanita que es creia superior a la gent del poble on estiuejava de petit s'ha fet vell. Són temps convulsos, ha arribat la sequera i l'aire de ciutat és irrespirable. 

Ha tingut la gran idea d'anar-se'n a viure al poble, on pensava que prendria el sol i faria natació, com quan era jove i hi anava a lluir. I s'ha trobat que no hi ha aigua, molts animals s'han mort de set i la terra és seca i clivellada.

Sempre s'ha vantat de ser ateu, però ara és dels que resa amb més fervor, de genollons, a l'ermita des d'on sortirà la processó.

    —Una mica de pluja, per l'amor de Déu!

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

El petit ego

 

                                           Imatge de Google

—Goooooooooool!!!!

El porter badava i li han colat. Te 9 anys i ja en fa quatre que busca una activitat on demostrar al pare que pot destacar en alguna cosa. Tots els seus amics son bons en les activitats que han escollit i els seus pares els acompanyen, aplaudeixen i/o animen. El problema és que no la troba. Karate, robòtica, teatre i per últim futbol ja queden descartades.

Avui però, mentre deixava que la pilota li passés per sobre impunement, concentrava tota la seva atenciò en el noi amb trenetes que empunyant dos pals, colpejava una bateria vermella i lluent a sobre de l’escenari que aquell cap de setmana, acolliria les festes de primavera del seu barri. Devien estar fent proves de so. Per un moment, es va veure a ell mateix allà dalt, tocant aquell instrument poderós i al seu pare entre el públic, aplaudint i cridant:

—Bravoooooooooo!!!!

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

La caiguda d'un polític

Imatge de google

La caiguda d’un polític

El mirall li va tornar la mirada de satisfacció. Després d’un debat intern, va decidir treure’s la corbata. Havia de donar la imatge de polític progre.

Tot baixant de l’autobús amb el diari a la mà, va veure la seva figura reflectida a la lluna d’un aparador i no va poder evitar de recrear-shi.

Navegant dins el seu núvol particular no va adonar-se que posava el peu damunt d’una caca de gos i, de cop i volta, es va trobar estès al terra, envoltat de gent. Quan va aixecar la vista, una dona se li va apropar  com per ajudar-lo i, maliciosament, li va comentar:

— Trobo que els polítics tenen una manera molt particular d’acostar-se al poble, encara que patinades pitjors hem vist…

Maria Aladern, per Cornèlia Abril