Socialització
—T’has de socialitzar! —li deien les veïnes a la senyora Emilia. No pots estar sempre tancada. Et posaràs malalta!
—Si fins i tot quan va a comprar i quan passeja, va sempre sola. No sé on deu anar —comentaven— perquè de vegades no la veiem en tot el dia. Sembla que camina per llocs deserts on ni tan sols hi ha cafeteries! I no hi podem fer res! Des que vam intentar regalar-li aquell gosset, tan bufó que era! que ens va engegar a passeig. Ni ens parla!
—I va tan ben arreglada —insistien— que podria molt bé venir amb nosaltres, però sembla que s’amagui. Més aviat se’n va cap a l’ermita de Sant Pau o al poble del costat, no sé...
—Si, ja hem intentat d’anar a prop d’ella . Fins i tot, un dia va tenir la barra de tractar-nos de xafarderes. Justament a nosaltres, que no tenim de qui parlar i no tenim res a amagar.
I no és que fossin tafaneres. Les senyores, l’únic que pretenien era fer una obra de caritat. Ajudar. Que no s’avorrís com els passava a elles.
Fins que una tarda, ara que ja s’havia allargat el dia , es van decidir per la ruta que sospitaven que seguia la veïna.
—Goita, no és el teu nebot aquell que condueix pel descampat?
—Ei, Peret! El van envestir. Per què no ens portes a fer un volt?
—És que estic fent pràctiques, respongué.
—Però si aquí no ens ha de veure ningú, si això és un desert!
—I cap on voleu anar?
–Tu comença. Ja t’ho direm.
I el noi, que era bonifaci de mena, es va deixar convèncer.
Camí de l’ermita de St. Pau, van veure un cotxe que hi havia estacionat a la vora d’un marge.
El nebot, com que no sabia on anava, passava de llarg. —No corris, li cridaven—. No tindrien temps per vigilar! El van posar tan nerviós que el cotxe se li va calar. Justament quan acabava d’avançar.
Des de la finestra del darrere, tres caps encastats en el vidre van veure un senyor de cabell blanc, barbeta i ulleres daurades que obria la porta i ajudava a pujar la senyora Emilia, content com un pèsol.
—Mira! La mosqueta morta! I nosaltres vinga a patir! –exclamaven, acalorades. Ens haurà vist? Deien tot apressant el nebot que, avergonyit , només pretenia sortir del embús.
—Els haurem de donar un cop de mà. Aquest noi sembla que no se’n sortirà, deia el xofer de l’altre cotxe tot fent el gest de sortir!
—Hola bona tarda! Saludà a les senyores. Si volen que els ajudi, hauran de baixar, per favor, només perquè no hi hagi tant de pes... —els pregà.
—Es veu que no tens gaire pràctica –li digué al noi—Jo em posaré al volant i vosaltres l’haureu d’empentar.
I aquí tenim el senyor, intentant posar en marxa el motor mentre el noi, amb les iaies, empenyien amb tota la força que els permetien els seus ossos ja gastats.
—Quina casualitat! On anàveu? Sort que ens hem trobat! A la veïna se li escapava el riure, mentre les altres tres no sabien cap a on mirar. —Ja veuen que no m’avorreixo! —afegí— i a veure si espavilen, eh? Les advertí la senyora Emilia amb tota la picardia.
Maria Aladern
