Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Microrelats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Microrelats. Mostrar tots els missatges

dijous, d’octubre 15, 2026

La periodista


imatge generada amb IA


La periodista ha d’escriure un article per demà mateix. Li han demanat que faci com es feia abans: que surti al carrer i descrigui allò que veu.

 

Fins ara tot el que havia de fer era llegir les xarxes socials, sobretot, els grups on es critica tot: des dels polítics, que sempre surten malparats, merescudament o no, fins als personatges més amagats, que pretenen fer la seva vida en pau, i que són passats per una trituradora implacable que els fa pols. Els likes es multiplicaven. I era molt fàcil. 

 

La periodista es llança al carrer, contempla la vida al seu voltant i pensa que potser no és necessari que tot allò que descrigui al seu article sigui greu, diabòlic, o que hi hagi sang i fetge. No cal.

 

Aquella nena que, asseguda a la vorera, compta les formigues que li passen pel davant, mentre la mare, endinsada en les falses notícies de les xarxes, no s’adona que un dia ja no podrà contemplar la seva filla comptant formigues, perquè la noia emularà el que la mare fa en aquests moments... Alerta! Per què no deixem de mirar la vida des d’una pantalla, per centrar-nos a veure el que tenim davant?


Corre cap a casa i escriu el seu article. 

 

El que no sabem és si el seu cap la felicitarà o li dirà que allà hi falta morbo.


Montse Medalla

dijous, d’octubre 08, 2026

Socialitzar


 Socialització

       —T’has de socialitzar!  —li deien les veïnes a la senyora Emilia. No pots estar sempre tancada. Et posaràs malalta! 

       —Si fins i tot quan va a comprar i quan passeja, va sempre sola. No  sé on deu anar —comentaven— perquè de vegades no la veiem en tot el dia.  Sembla que camina per llocs deserts on ni tan sols hi ha cafeteries! I no  hi podem fer res! Des que vam intentar regalar-li aquell gosset, tan bufó que era! que ens va engegar a passeig. Ni ens parla!    

    —I va tan ben arreglada —insistien— que podria molt bé venir amb nosaltres, però sembla que s’amagui. Més aviat se’n va cap a l’ermita de Sant Pau o al poble del costat, no sé...  

       —Si, ja  hem intentat d’anar a prop d’ella . Fins i tot, un dia va tenir la barra de tractar-nos  de xafarderes. Justament a nosaltres, que no tenim de qui parlar i no tenim res a amagar.

              I no és que fossin tafaneres.  Les senyores, l’únic que pretenien era fer una obra de caritat. Ajudar. Que no s’avorrís com els passava a elles.  

               Fins que una tarda, ara que ja  s’havia allargat el dia , es van decidir per la   ruta que sospitaven que seguia la veïna.

       —Goita, no és el teu nebot aquell que condueix pel descampat? 

      —Ei, Peret! El van envestir. Per què no ens portes a fer un volt?

       —És que estic fent pràctiques, respongué. 

       —Però si aquí no ens ha de veure ningú, si això és un desert!

       —I cap on voleu anar?

       –Tu comença. Ja t’ho direm.

      I el noi, que era bonifaci de mena, es va deixar convèncer.

       Camí de l’ermita de St. Pau,  van veure  un cotxe  que hi havia estacionat a la vora d’un marge.  

          El nebot, com que no sabia on anava, passava  de llarg.  —No corris, li cridaven—. No tindrien temps per  vigilar! El van posar tan nerviós que el cotxe se li va calar. Justament quan acabava d’avançar. 

       Des de la finestra del darrere, tres caps encastats  en el vidre van veure un senyor de cabell blanc, barbeta i ulleres daurades que obria la porta i ajudava a pujar la senyora Emilia, content com un pèsol.

        —Mira! La mosqueta morta! I nosaltres vinga a patir! –exclamaven,  acalorades. Ens haurà vist? Deien tot apressant  el nebot que, avergonyit , només pretenia sortir  del embús. 

       —Els haurem de donar un cop de mà. Aquest noi sembla que no se’n sortirà,  deia el xofer de l’altre cotxe tot fent el gest de sortir!

       —Hola bona tarda! Saludà a les senyores. Si volen que els ajudi, hauran  de baixar, per favor, només perquè  no hi hagi tant de pes... —els pregà.

       —Es veu que no tens gaire pràctica –li digué al noi—Jo em posaré al volant i vosaltres l’haureu d’empentar.   

             I aquí  tenim el senyor, intentant posar en marxa el motor   mentre  el noi, amb les iaies, empenyien amb tota la força que els permetien els seus ossos ja gastats.      

    

           

—Quina casualitat! On anàveu? Sort que ens hem trobat! A la veïna  se li escapava el riure, mentre les altres tres no sabien cap a on  mirar. —Ja veuen que no m’avorreixo!  —afegí— i a veure si espavilen, eh? Les advertí la senyora Emilia amb tota la picardia.

 

Maria Aladern

dissabte, de desembre 20, 2025

UNA MARE NOEL AL SENEGAL


Imatge de Google

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa....

La tia Pepa n’està fins als ovaris d’haver de pensar cada any en el punyetero Nadal i tot el què comporta. Aquest any ha dit que no vol tall, ni gambes, ni torró, ni pessebre, ni amic invisible, perquè ara en té un d’amic, i és ben visible i a qui li agradi bé i a qui no, també. La seva germana li diu que posi seny, que el Nadal és per compartir-lo en família, que què dirà a la canalla quan la trobin a faltar, que qui farà els canelons, que si naps, que si cols.

Tu creus que a la tia Pepa li importa un rave, tot això? La tia Pepa i el seu amic han agafat un tren cap a Algeciras i d’allà un ferri fins a l’Àfrica. Diu que vol conèixer els orígens del seu Baltasar particular, (va ser un dels tres reis de l’Orient en la cavalcada de l’any passat) i és tan feliç que duu una maleta plena de regals per la família.

La tia Pepa s’ha tret el monyo i ara es pinta els llavis de color Rouge Dior. S’ha tatuat unes celles impressionants i s’ha comprat el darrer disc de la Rosalía. Fins i tot li ha passat pel cap operar-se els pits.

Au família! Ja tenim conversa assegurada tot el Nadal. Bones festes i visca la Pepa!

Eva Ariza per Cornèlia Abril

dijous, de novembre 20, 2025

ARQUEOLOGIA

ARQUEOLOGIA



Es queda quieta davant d’un aparador. Un aparador físic. Costa, en ple segle XXII, trobar-ne un. Només és obert als arqueòlegs, com ella.


Al museu, en aquesta ciutat on encara s’hi conserven vestigis de l’antiga civilització —és aquest, el motiu de la seva visita— hi ha moltes curiositats, i una d’elles és la recreació d’una botiga de roba de mitjans del segle XXI.


Ara tothom va despullat. Aquells que tenen accés a les capes, tenen una aplicació encastada sota la pell, que desactiven a la nit, per dormir, encara, sota fibres antigues, sobretot a l’hivern. Com el paraigua,la roba de llit no ha evolucionat a través dels segles.


La pel·lícula, o capa que proporciona l’aplicació, cada dia és la mateixa per a tothom, amb la qual cosa, les ciutats i els espais habitables adquireixen tots un color homogeni, uniforme, monòton. 


Les persones pobres van despullades i conviuen amb els mamífers, en ramats. Gats, rates, gossos, pobres… Així és i ha estat sempre, per a la gent de la seva generació.


A finals del  segle XXI es va acabar, això de la roba. Sap, perquè la seva besàvia li havia explicat abans de morir, que durant molts segles, la humanitat es vestia amb robes extretes de plantes, de pells d’animals, de seda natural, de fibres que s’havien inventat durant la Revolució Industrial d’ara fa dos segles. N’ha vist pel·lícules antigues, en uns formats impensables avui dia.


Que bonic devia ser, quan podies decidir com volies vestir-te, quan hi havia una indústria anomenada moda…


L’arqueòloga continua la visita, encuriosida i pensativa.



Foto de google

Montse Medalla-Cornèlia Abril


divendres, de gener 17, 2025

Del valor de la x

 

Quan érem menuts, al col·legi ens explicaven que l’essencial és entendre l’enunciat dels problemes. A efectes pràctics, que per trobar la solució, el gruix de la feina consistia en obtenir el valor de la x. Allò que, després, en tantes ocasions, i de les més diverses maneres, dúiem a terme a l’aula: sumar pomes i peres no és possible, aprendre a fer derivades i integrals és complex, els nombres irracionals ¿ben mirat, què son?

 


 

Si en aquell moment no ho vam aprendre del tot, ara, de grans, no ens queda més remei que el d’especular amb conjectures i supòsits. I, amb més d’una contradicció interna, hem d’encarar els problemes de la vida com qui desfà nusos de mariner, ignorant, potser, que un possible resultat, aquí sí, passa per eliminar la x de l’equació.

.

dijous, d’agost 31, 2023

LA REIALESA

LA REIALESA




Foto de google


La reina es gira, imperceptiblement, intentant que la seva natja dreta premi el tron, i també sense que es noti, fa pressió amb la cuixa esquerra, sobre la pelvis.


Fa estona que ha encreuat les cames, amb cura que l’ampla i llarga faldilla quedi ben posada i no s’obri ni es desplaci, sobretot pel que fa a les fotos que els periodistes no deixen de fer i que ella sap que sortiran a tots els diaris i a la premsa rosa. 


És una mica molest, tot plegat, perquè hi ha una mosca que no la deixa de petja, voleiant constantment a l’alçada de la cara i no té la llibertat de fer-la fora, ja que en una mà sosté aquell ram de roses que li ha donat una nena quan ha fet entrada al recinte i a l’altra mà hi ha el document que, forçosament, ha de continuar aguantant.


La mala sort —perquè és mala sort— fa que un dels alts dirigents de l’acte s’aixequi per fer un llarg discurs protocolari.


La dona, sense deixar de somriure, renega per dintre, tot recordant el dia que es va casar, que va haver d’aguantar dreta tantes hores —amb uns tacons de pam— però aquest, el del mal de peus, és un altre assumpte.


La bona notícia és que la seva consellera, estilista i confident, aquest matí li ha regalat una bossa de bolquers.


Això sí: bolquers reials.


Montse Medalla, per Cornèlia Abril

dijous, de febrer 23, 2023

Bellesa versus vellesa

Bellesa versus vellesa


S’ha trobat una amiga que feia molts anys que no veia. L’ha trobada tan vella! En arribar a casa, el primer que ha fet és mirar-se al mirall objectivament, i ha pres consciència que el pas dels anys tampoc no l’ha perdonada, a ella, però com que es veu cada dia, no ho nota!


Després de vessar un parell d'estúpides llàgrimes, ha recordat el company d’escola que va morir als 18 anys, d’un accident de moto. I el Rafa, mort d’un càncer de colon abans de tenir temps d'anar  a l’Institut… I aquella noia preciosa, envejada per totes les noies de l'aula, ja a la Universitat. La va atropellar  un camió, amb dinou anys, abans de l’any de Pràctiques. 


Avergonyida, s’ha tornat a mirar al mirall, agraint el fet d’estar viva. 


Amb el pas del temps marcat a la cara i a l’ànima, però amb la bellesa de la vida. 



Montse Medalla, per Cornèlia Abril.

divendres, de novembre 11, 2022

Les boles grises de colors

 

totes les boles son del mateix color
Il·lusió del professor David Novick: totes les boles son del mateix color

Via: @OPTOMETRISTS👀  


Com cada dia, l'home es posa l'uniforme de paó, camisa fúcsia i pullover turquesa;  i es planta davant d'un ventall infinit d'objectes que ofereix com a lots. Repartirà els números que té a la mà. Beu, fuma, s'avorreix. No es cansa. Ara entrega al número corresponent les boles grises de colors, un osset de peluix i quatre tasses esquerdillades. Al vespre veurà el partit a la T.V.  del bar.



                                                                                                     Matilde Nuri Espona
                                                                                                      Cornèlia Abril

dijous, de juny 02, 2022

Ultreia!


Va apagar el llum, aquesta fou l’última cosa que va fer abans de sortir de casa. I un cop a fora, mentre feia la volta a la clau, es va adonar que s’havia deixat una gran part del que sempre anava amb ell: un munt de pensaments negatius, problemes de feina, noses quotidianes, la vista d’aquells desperfectes que la seva dona li repetia constantment que calia arreglar... i la possibilitat de prémer el botó que el connectava del tot amb la societat. Es carregà la motxilla a l’esquena i començà a caminar. Des de zero. No era religiós, però faria el Camí de Sant Jaume mirant el cel i la terra des de la perspectiva del caminant solitari. Una passa, i una altra, i una altra...

Foto trobada a google


Montse Medalla, per Cornèlia Abril

dijous, d’abril 28, 2022

Addiccions


Passeja com una ànima en pena per la seva ciutat, però ni els aparadors de les botigues, ben il·luminades i atractives en aquella hora, ni l’anar i venir dels altres vianants, ni la brillantor de la lluna, que fa poc que ha tret el cap per damunt les teulades i que els turistes, tot i l’hora trardana, fotografien fent filigranes per copsar-ne la intensitat, res de tot això l’atreu tant com la idea fixa que du al cap.


Quan va deixar de fumar, també va passar un calvari. Res no el distreia, res no li interessava i només pensava  en allò que acabava de perdre, en lloc de veure-ho des del cantó bo: acabava de guanyar la llibertat de no dependre tot el sant dia d’un paquet de tabac. I ho va aconseguir.


Avui, el psiquiatre ha estat molt més cruel que el dia del tabac: li ha dit que, per viure tranquil, per deixar de tenir atacs d’ansietat, ha de fer un primer exercici. Ha de deixar el mòbil, que ell mateix li guardarà en un calaix fins a la propera cita, al cap de tres dies.


No sap si ho podrà suportar…



Foto trobada a google


Montse Medalla, per Cornèlia Abril



dijous, d’abril 21, 2022

Casa meva és casa vostra...

A casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú, que diu la cançó.

Darrere el reixat negre, un camí de travesses i fanalets de joguina. Sota la terra humida, ossos d’un passat recent i cendres. Per sobre, l’herba xopa de rosada. El jove magraner amagat al racó de pensar, resta mut al costat del compostador que amb la boca oberta badalla d’avorriment. No així els cinc tarongers que mouen les branques carregades de taronges tardanes, reclamant l’atenció d’unes tórtores atalaiades al pi botifler del veí. A la teulada, una de les tres xemeneies, verge encara, es mira amb aires de reina les altres dues, brutes d’una negror incrustada pel fum dels anys. El gall creuat de fletxes que es deixa portar pel vent, se’n riu. Un graó i un altre i encara dos més abans d’obrir la gastada porta que deixa passar el fred esmolat de març per les petites escletxes. 

Un cop a dins, el caliu d’un somriure i el xup xup deliciós de la cassola que deixa anar una estela de quotidianitat ben rebuda. 

A taula!


Dibuix: Claudi Ribas Torres

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

dissabte, d’abril 16, 2022

FELICITAT CONJUGAL

 



En Joan es va mirar la punta de les sabates i va pensar que havia deixat d’anar a fer la cervesa amb els amics perquè a ella no li agradava que arribés tard a casa, que ja no es parlava amb la seva pròpia germana d’ençà que li va dir allò de la mà foradada, que havia comprat el dúplex perquè el pis era massa petit i havia hagut de canviar el cotxe a causa del seu olfacte agudíssim (tot i que feia un any que estava divorciat, ella notava que la tapisseria havia quedat impregnada del perfum de l’altra). Però ara la nena (que ja no era tan nena) li havia etzibat una diatriba tan grossa i terrible, que l’afer exigia prendre una decisió veritablement difícil. Va inspirar aire, i després d’exhalar-lo amb  els ulls tancats, li va preguntar:

—De debò vols que la faci fora de casa?

—És amb la seva mare amb qui ha d’estar; no amb nosaltres.

L’home es va enfilar a l’altell i va baixar la maleta buida feixugament, com si estigués plena de pedres. Mentre l’arrossegava cap a l’habitació de la seva filla, va mussitar:

—Cada cop em costa més fer-te feliç.



ELISABET MORENO per a CORNÈLIA ABRIL


dijous, d’abril 07, 2022

Malson



Foto*: treta d'aquí

Malson

Plovia a bots i barrals. La senyora Càndida, amb compte, va posar el peu a l’andana i va obrir el paraigua, corrent per poder agafar l’autobús. 

Va  treure el tiquet  que duia en una butxaqueta  al forro de l’anorac i va  buscar un lloc, al més a prop possible a la porta de sortida. Era el penúltim seient a mà esquerra. Al darrer seient a mà dreta hi havia una dona, rabassuda, vermella de cara,  d’uns  seixanta anys, que semblava observar-la. 

Quan, en  arribar a la parada, la senyora Càndida va intentar baixar l’escaló que la conduïa a la plataforma, va sentir uns braços que l’agafaven amb força, i no se’n   podia desempallegar de cap manera. No es podia moure. Era com si la plataforma estigués tan abarrotada  com el metro a l’hora punta.  

La porta de sortida es va obrir, però ella no hi podia arribar. Només sentia els crits d’aquella dona  que li repetia que així no es baixava, com volent-la ajudar, com si ella fos una pobreta que no es podia valdre. Fins que, agafada al darrere dels  seients,  se’n va poder desfer i  arribar a la barra vertical,  al costat de  la porta. Va sortir sense girar-se.  Darrere seu, ningú més.  

Venia cansada. En arribar a casa i posar-se còmoda, va pensar que potser sí,  que d’ara  endavant hauria d’anar més amb compte i no ho va explicar a ningú.  Explicar-ho era reconèixer la seva debilitat i això no ho podia consentir. Fins ara no se n’havia estat de res. Anava i venia, família i entorn la tractaven igual que sempre, i ella ho celebrava. 

No va reaccionar fins que,  al  cap de quatre o cinc  dies, un llampec li va creuar l’enteniment. Sí, aquella dona la tenia clissada! Vés a saber si des del tren. La volia robar!!!  Com no se n’havia adonat! Llavors la senyora Càndida va pensar que no era tan dèbil com li havia volgut fer  creure.  No, si havia estat capaç de  vèncer, cos a cos, a una lladre de camins. No obstant això, la ferida ha quedat.  D’ara endavant, de dia o de nit, mirarà l’entorn amb altres ulls.


Maria Aladern, per Cornèlia Abril.


*La foto s'ha trobat a Google i s'especifica el lloc exacte d'on s'ha tret, així com que no se'n fa ús comercial, sinó que només serveix per il·lustrar el microrelat.


divendres, d’abril 01, 2022

LA FELICITAT

 



En Saud és africà. El seu nom significa bona sort.  Viu al mig del no-res en una casa de fang, feta pels seus pares. És un nen feliç, se sent estimat. No li donen capricis materials perquè no tenen diners per fer-ho, però ell no els necessita els capricis, perquè no els coneix. El seu tresor és una roda de bicicleta que es va trobar al mig del camp quan tornava de l’escola.  Amb això ja en te prou. Cada dia acompanya la  mare a rentar roba al riu.  Mentre ella fa la bugada, en Saud juga amb altres nens que també  viuen al mig del no-res en cases fetes de fang i que han acompanyat les seves mares a rentar la roba.

 

A l’altra costat de l’oceà viu en Joan. Els seus pares van apadrinar un nen africà que es diu Saud. En Joan és més gran que en Saud i de tant en tant li escriu una carta, però cada cop ho fa menys sovint, perquè no sap què dir-li. Quan surt de l’escola va cap a casa i no es relaciona gairebé amb ningú. Els seus millors amics són l’ordinador i la videoconsola. Els pares treballen fins molt tard. Arriben a casa gairebé a dos quarts de nou del vespre. Confien en el seu fill. És molt responsable i estan tranquils perquè treu bones notes i ja no necessita que el vigili ningú. 


Neus Cereijo, per Cornèlia Abril.

 

dijous, de març 10, 2022

L'abraçada

 


L'abraçada


Cada dia es lleva a la mateixa hora, pren un cafè, es calça les sabatilles d’esport, prepara el seu gos, i surt a caminar durant una hora. Cada dia, des de fa quinze anys, el temps que fa que va recollir aquell gos abandonat. Al cap d’uns quinze minuts que dona i gos caminen, se solen creuar amb una noia.

Fa uns quants anys —la noia en devia tenir quinze — se saludaven amb un cop de cap.

Ara, la noia ha crescut, ella ja blanqueja de cabells, el gos ja no és un gínjol, i han començat a saludar-se. No és una amistat, són unes carícies al gos i certa simpatia, que es transmet a través de les mirades i amb dues paraules: bon dia.

Un divendres del mes de març de l’any 22 del segle XXI, la noia, des d’uns ulls blaus profunds i més madurs, va passar pel costat d’ella i del gos, mirant a terra, en silenci, i amb llàgrimes als ulls. No va respondre a la seva salutació. Només plorava.

L’endemà, la dona i el gos es van parar al seu davant

Si et puc ajudar, va dir la dona... 

La noia li explicà, en dos minuts, que, tot i que ella havia nascut a Catalunya, sa mare és russa. Una turista que s’havia enamorat d’un català, vet-ho aquí. I que aquells que fins aleshores havien estat uns bons veïns, ara feien el buit a la seva família.

Llavors es van acostar en silenci. El gos es va asseure, esperant que passés alguna cosa.

Bon dia, noia russa, digué ella, i es van abraçar.


Montse Medalla, per Cornèlia Abril



dijous, de març 03, 2022

La dama blava





Soc vella i antiga. Tant, que ningú se’n recorda del temps que fa que vaig néixer. Soc seductora, temperamental, intuïtiva i una preciositat tant si estic en calma com si se m’emporten els dimonis. M’han volgut col·locar uns quants marits, amants i nuvis, però estic soltera i sense compromís. No obstant, soc mare d’un nombre infinit de fills i filles que neixen i moren deixant el seu alè entre els meus braços. Des de les entranyes de la germana terra, m’arriben tots els camins líquids que viatgen amb un únic propòsit; abocar-se’m i diluir-se entre els meus fluids. 

Soc immensa. Tant, que els homes es perden entre les meves línies blaves si són massa agosarats. Estimo les veles que em suren, empeses per qualsevol dels pretendents que em volen fer l’amor. Ric quan els rems dels que em passegen em fan pessigolles. Observo les roques esculpides per un temps gandul, que mai acaba la seva feina i entro sense permís en les seves entranyes ombrejades. Llepo platges inacabables, blanques o negres, platges de còdols o de sorra fina, platges de neu i de fum, platges menudes...

Soc profunda. Tant, que ni jo mateixa sé on s’acaba la meva alçada. Potser és infinita i per això puc sorprendre’m, encara, de trobar vides que em són desconegudes. Si que sé on comença: allà on la germana lluna s’emmiralla cada nit abans de sortir de festa. Aleshores soc negra, però puc ser verda quan estic de bon humor, grisa si estic enfurismada, taronja quan la tarda se’n va, de plata quan vull anar mudada...Però quan més m’agrado és quan em vesteixo de blau.


Eva Ariza, per Cornèlia Abril

divendres, de febrer 25, 2022

SÈRIE

 





Dues dones assassinades, una dilluns, l’altra dimarts. Avui és dimecres. L’Iris té ganes d’arribar a casa, però abans ha de passar per l’aparcament. Un cadàver a la planta -1; l’altre a la -2. Mai més es tornarà a posar talons: les passes ressonen com cops de mall a la desèrtica planta -3. Accelera la marxa seguint el ritme del seu cor. La primera dona es deia Anna, la segona Elisabet. Una ombra fonedissa li talla la respiració. Arrenca a córrer: el cotxe, el comandament, la maneta... 

De sobte, una estrebada.



Elisabet Moreno per a Cornèlia Abril




dijous, de febrer 17, 2022

La lluna



La lluna vola? —Preguntà la Gala,  fixant la vista   en aquell tros de circumferència penjada d’un núvol, allà  on veu volar els avions.  

Jo no sé què li devia contestar la seva mare.  Jo li diria que sí, que la lluna vola  igual que vola  el sol, volen els estels, els planetes i tot l’univers. Volem nosaltres, vola el temps i  volen les idees. Però  com fer-li entendre  a una xiqueta que encara no havia  fet  dos anys?


Maria Aladern, per Cornèlia Abril

(foto de l'amic Josep Valls)

divendres, de febrer 11, 2022

Seguretat-inseguretat






La Laura surt de la consulta del psicòleg trasbalsada. Des que la van despatxar de la feina, hi fa sessions setmanals. Primer anava al psiquiatre, però el còctel de pastilles que prenia la deixaven ensopida i incapaç d’aconseguir un treball qualsevol.
Els que la coneixen no se’n saben avenir que una dona decidida i preparada, que era al capdavant del Departament d’informàtica d’una empresa i  amb un èxit rotund, ara es trobi en aquesta situació.

Ella se sentia segura, qualificada i estimada per l’equip de vint-i-tres persones que dirigia. Però l’empresa li va voler prémer el màxim suc promocionant-la. L’havien tret de la seva zona de confort. 


Neus Cereijo, per Cornèlia Abril

divendres, de febrer 04, 2022

Un mar de llàgrimes


 

 

La Mar seia al sofà enmig d'un mar de llàgrimes fins que la tela es va mullar tant que va començar a enfonsar-se. Llavors va enfilar-se a la taula del menjador, que era prou grossa i semblava prou ferma per flotar, i va seguir plorant desconsoladament.


Núria Farràs per a Cornèlia Abril