Escriptura i música

Cornèlia Abril ja es troba a les acaballes de la seva novel·la conjunta.  Com que habitualment escric escoltant música, he volgut relacionar la música i el llenguatge, ja que  crec que comparteixen moltes característiques. Apareixen a la infància, milloren amb la pràctica i tots dos tenen la seva funció comunicativa capaç de transmetre idees i sentiments.  He trobat interessant buscar la similitud entre una orquestra i el treball d’ escriure una novel·la a diverses mans. La diferència principal rau en la naturalesa de la col·laboració: l’orquestra és una col·laboració interpretativa basada en la disciplina i la coordinació d’un grup nombrós de músics sota una mateixa direcció. Hi ha una partitura estricta i un director que unifica els criteris d’interpretació, i els músics hi aporten el seu talent tècnic. En l’escriptura conjunta, el procés és diferent. Els autors discuteixen la trama, les idees i els arguments d'igual a igual i prenen decisions consensuades. En un concert, l’acció passa simultàniament en temps real, mentre que en l’escriptura conjunta, un autor pot escriure un capítol al matí i l’altre revisar-lo al vespre. A l’orquestra, els instruments de vent, corda i percussió sonen alhora, i es reconeixen els timbres individuals formant un tot. Em pregunto si en un text compartit l’ideal sol ser aconseguir una sola veu on el lector no sigui capaç de notar en quin paràgraf s’ha canviat de mans o  bé és millor que cadascú tingui el seu propi estil i es mantingui la identitat de cada escriptora al llarg del relat.

    Neus Cereijo

Escriure, llegir, pensar

Escriure, llegir, pensar

 

imatge generada per IA

Escriure és una feina apassionant, que es converteix en feixuga en el moment  de pensar què fer amb allò que s'ha escrit. 

Quan no se sap si aquell relat, aquells pensaments, aquella obra, llarga o curta, acabarà en un calaix de l'escriptori, o en una carpeta de l'ordinador. Fa mal, aquesta possibilitat. És com engendrar un fill a qui ningú no vol donar l'oportunitat de néixer. Una mala compració que, tanmateix, té alguna cosa de cert.

 

Hi ha moments a la vida en què, si no ets un escriptor consagrat i reconegut,que publiques i et llegeixen — i aquest matís és important—tens aquella temptació de pensar “per més que m’hi esforci, la meva feina no tindrà cap mena de reconeixement”. I dubtes. No saps si continuar escrivint o tirar la tovallola. 

I arriba un dia en què et preguntes si no és millor renunciar a l’esforç que suposa l’escriptura i a una submissió que no tens cap ganes de patir. 

 

Què busquen, els lectors? 

Tenen ganes de llegir aventures? 

Pensaments? 

Epopeies? 

Novel·les molt llargues i gruixudes? 

Novel·les curtes? 

Relats curts? O relats llargs? 

 

O potser és que ja en tenen prou amb fer scroll* amb el mòbil?

 

En aquest cas, ja comencem a tenir molt de perdut.

Els mitjanament optimistes, ens entossudim a veure aquella espurna d'esperança, allà, lluny, molt lluny.

 

*Moviment  per fer lliscar text, imatges o vídeos cap amunt, cap avall o de costat en una pantalla.

Montse Medalla

La comoditat de mentir

La comoditat de mentir.

                    Imatge de google

–Mama, és que no ets capaç de dir una mentida ni que sigui per gastar una broma? —això li va dir la seva filla, quan encara no havia après el valor de la sinceritat. 

–I què en treus, de mentir, si no és fer-te malveure? —respongué, seriosament, la  mare. Un dia o altre, tant parlant com escrivint, surten les veritats. Hi ha un adagi que diu  “Més aviat s’atrapa un mentider que a un coix”.

–Així els que escriuen novel·les els podem considerar mentiders?

Aquest és un altre tema —respongué la mare—. La novel·la es basa en la ficció, i el lector ja ho sap. Aquests personatges que viuen en la imaginació de l’escriptor, han de respirar realitat perquè el lector se’ls cregui i en pugui gaudir.  

D’altra banda hi ha persones que tenen necessitat de mentir perquè sempre han de demostrar el que no són o el  que voldrien ser. Malgrat que moltes vegades et treu d’algun conflicte, em repugna la mentida. De tota manera, a mesura que un s’acostuma a dir mentides, cada vegada li dona menys importància, fins al punt que ells mateixos se la creuen i la utilitzen tantes vegades com calgui, sense mirar a qui fan mal. També es pot considerar com a mentida —la mare s’esforçava a convèncer-la— dissimular, amagar la veritat i deixar que creguin el que no és. 

              Mentre caminava cap a casa, en sortir de l’escola, la nena estava capficada. No trobava cap argument per rebatre la seva mare. ¿Què li respondria quan li preguntés per aquelles llargues converses del pare amb la mestra  —comença a fer els deures, li deia— mentre l’enviava cap a casa i trigava dues hores en arribar?

 

Maria Aladern

La novel·la de Cornèlia Abril

Avui és el primer divendres de setembre i nosaltres tornem al blog de Cornèlia Abril. Us expliquem que, durant l’estiu, hem treballat en el projecte que vam presentar fa uns mesos. Mireu El projecte de la Cornèlia i mireu La nostra feina.

Les diverses situacions que viu un grup de veïns abans d’una reunió d’escala ens han permès gaudir del que més ens agrada: escriure. 

Com a resum podem anunciar que hem assolit la fita: tenim novel·la. Potser encara falten un retocs, potser encara no hem enllestit les últimes correccions i, sobretot, potser encara convé que el text reposi uns dies al calaix abans de ser presentada en societat. Sempre és bo que un text gaudeixi d’uns moments de quietud.

En aquest llibre, que serà el nostre sisè volum, hi participem quatre autores de C.A., cadascuna amb un estil d'expressió propi. Però hem fet un exercici de fusió per cedir la veu a la dona polièdrica que, per definició, és el grup literari Cornèlia Abril.

Continuarem informant.

                                                    

                                                        Matilde Nuri