dimarts, 27 d’agost de 2019

Jocs d'atzar - JOC DE PER RIURE



Com s’entén la tendència d’algunes persones a participar en jocs de risc? Que potser s’afarten d’estar bé? S’exposen perquè volen o bé intenten mostrar proeses? Quines gestes i heroismes serien destacables? És un tema apassionant, que penso desenvolupar en el futur immediat, després de recobrar forces. Per tot arreu on he hagut de moure'm, m'he trobat bona gent, individus anònims que han declinat participar en assumptes de caràcter perillós i eludit lluitar cos a cos perquè no volien causar cap desgràcia i perquè tampoc no es deixaven fer mal. Jo els preguntava si havien jugat alguna vegada a cavall fort a l’escola. A mi em feia por, no hi volia jugar mai. Ni tan sols mirava. Era una salvatjada pensada per trencar carcanades. En canvi, un dia, un adult mig esbojarrat em va dir que allò del duel a vida o mort, no era tan greu. En la prestigiada certesa del tot o res, tan aviat ets viu com mort, i t’estalvia patir. Això, segons com, jo encara ho trobo més bèstia, massa dràstic. És una fixació com qualsevol altra, però del tot malaltissa: consumir-se o caure fulminat, vostè què prefereix? Triï. 

La resta de viatgers que fa cua va passant l’estona discutint a veure qui esgrimeix millor, qui és més agut, més salat; quina disfressa resulta més original, quina millor impostora; un i altre redacten teories per persuadir i disputar més i pitjor, fins que algú decideix redactar una denúncia conjunta. I conte contat s'ha acabat. Com si no tinguessim a l’abast sistemes més justos, col·laboratius, no jeràrquics: les licitacions solen acabar en escac i mat. El cas és que a la consigna de l’estació d’autobusos m’he trobat una maleta que no identifico. I m’estic esforçant per fer-me entendre. És plena de recipients amb vasos comunicants. Com si algun inventor descobridor s’hagués equivocat de receptacle. 

El servei no em proporciona cap explicació. En canvi, l'encarregat admet que qui sigui ha endevinat el mot d’ordre i la contrasenya d’accés. Una gesta, sí senyor. Però més aviat no m'impressiona gaire. On he d'anar per fer els tràmits oportuns i recuperar les meves coses? Les necessito per treballar...

diumenge, 25 d’agost de 2019

Joc intern on l'atzar no acaba d'intervenir

Joc intern on l'atzar no acaba d'intervenir

El mestre veterà estava convençut que a l’aula tothom se l’escoltava. Res més lluny d’aquesta afirmació. Cadascú s’avorria com podia. Els uns, ja ha quedat dit, llançant pedres, els altres, construint-se tira-xines amb els més diversos materials, algun altre, inventant històries que després, a casa, escrivia i pensava que algun dia li farien favor. Però de tots ells, només n’hi havia un que coneixia ben a fons la vida i miracles d’aquell mestre, perquè vivia a la seva mateixa escala. El dia que se’l va trobar a l’ascensor, l’home havia dormit malament i ell, des de casa, l’havia sentit cridar com un energumen, sobretot, maleint la seva ex i el nou fill que havia tingut aquesta, i que havia esdevingut, doncs, germà per part de mare, dels altres dos fills que ja tenia, i amb qui havia de conviure, per ordre del Sr. Jutge, que l’havia condemnat a suportar-lo, per tal de no separar els germans en cap moment.
Aquell dia, a l’ascensor, el seu alumne va obtenir la butlla permanent: si no el cridava mai a llegir, si el deixava pensar i somiar en pau durant les seves classes, serien feliços tots dos, perquè l’alumne no diria res de les conductes de “Xim-pan-zè”. El xantatge estava servit.

divendres, 23 d’agost de 2019

Joc d'atzar- IV -faula del xim-pan-zé


El més veterà era també el mestre més begut de tots. Conegut amb el sobrenom de “xim-pan-zé”, tenia els braços i les mans llargues. Empaitava les mestres. Arribava a l’aula amb la mirada posada en un punt fix, i se li veia l’esquena obliqua en relació a l’eix vertical del cos. A poc a poquet, caminava fins arribar a la cadira. S’asseia. Es passava un mocador llardós pel front suat. L’ull li plorava. Cada dia era igual. Començava la classe triant a l’atzar un alumne a qui assenyalava amb un lleuger cop de cap. I, com si la indicació portés implícita una informació ja coneguda, l’escollit s’havia d’alçar per llegir inventives de pensadors notables. Quinze, vint-i-un, trenta cinc, quaranta tres minuts. Fins que l’interrompia. Quan començava ell a parlar, l’alumne havia de tancar el llibre, callar i escoltar com feia la resta de la classe. Era el moment de pontificar sobre l’abús de la beguda alcohòlica, els perills del sexe sense goma, la sublimació de l’amor platònic, la guerra freda. A vegades se n’anava per les branques i pronunciava arengues inacabables sobre la màquina de vapor, la sípia bruta o qualsevol estri no autòcton. Els col·legials simulaven estar al cas mentre el mestre feia veure que ensenyava alguna cosa nova i prou útil, però s’enfrontaven entre les taules a llançar pedres amb fona o tira-xines. Ebri, polemista, divorciat i de vida llicenciosa es veia a si mateix apte per donar lliçons de tot a tothom, fins més enllà de les matèries que tenia adjudicades. Sovint renegava, espècimen de mons i mones!

dimarts, 20 d’agost de 2019

VI-DAMES-JUGUESCA

VI-DAMES-JUGUESCA

Juguen de dues en dues, però hi són totes. 

Ella s’adona com la contrincant la guanya cada vegada i com, en els jocs de les altres, tot és força més equilibrat. Li hauria de dir que pensa que està fent trampa, però no l’hi diu, perquè no es vol quedar sense saber el final de la història. A més, la diplomàcia no forma part del seu tarannà i sap que, si parla, la contrincant no estarà gaire contenta.

Cinc partides, porten i, seguint les explicacions, es desconcentra del joc. Llavors sorgeix, de la taula del fons, allò de les apostes.

—D’acord—diu ella.

Pensa una estona i perd una sisena partida. Al final, parla:

—Aposto dos contra un a què ell s’entén amb una altra— li diu. 

La cara de la contrincant adquireix aquell to cendrós que li dona el convenciment que ha encertat. La propera partida serà seva.

dissabte, 17 d’agost de 2019

V- Joc de sobretaula - Dames


V- Joc de sobretaula - DAMES

Juguen a ‘DAMES’ perquè és bastant senzill i no necessita un plus de concentració. Respon a una tàctica que consisteix en posar les coses difícils a l’altra. Les blanques es mengen les negres, les negres es mengen les blanques. Una doble salta les fitxes de l’adversari i se les cruspeix; a més, té mobilitat extra damunt el tauler. 

S’acaba la partida quan la contrincant es queda sense fitxes.

Com si no tinguessin rival. O com si la jugadora oponent no existís. De fet, gairebé no existeix, perquè és força més important el tema de conversa: tot allò que gira al voltant de les seves coses. Cinquena partida. Dia de sort. Cinquena victòria. Però resulta que guanyar sempre és el pitjor dels incentius i, per força, comencen els dubtes: no trobeu que, a la llarga, aquest joc es va fent avorridot i carrincló? 

Les altres discrepen: és entretingut enfrontar-se i guanyar. Aleshores, una jugadora té la gran idea: i si fem apostes? Què ens hi juguem?

divendres, 16 d’agost de 2019

IV-JOCS DE TARDA

IV- JOCS DE TARDA

Normalment, la secretària sempre era una Barbie de les de la meva germana. 

Quan arribava del patinatge (sí, ella feia aquestes coses de nena), treia el cap per la porta de la meva habitació i, si descobria una de les seves nines al costat del paranyer, no trigava ni deu segons a emportar-se-la i a renyar-me, com si hagués comès un crim.

—Les meves nines són meves—em deia, com si no fos prou evident— i jo em burlava de la nina i d’ella, que no tenia pietat. Jo havia de posar un dels meus Madelman, perquè fes d'ajudant. No era el mateix. M'estava provocant massa, ma germana.

Quan es va cansar que fes servir les Barbies, les va tancar en un calaix i s’emportava la clau, la merdosa.

Llavors vaig decidir afluixar-li les rodes del patí dret. Es va trencar una cama i no va poder patinar en tres mesos.

El més fotut de tots vaig ser jo, perquè es passava les tardes vestint i pentinant nines, com si fos boja. 

Una educació equivocada. Em sembla a mi, vaja.

dijous, 15 d’agost de 2019

III - JOCS D'ATZAR - L'ENGANY COLOSSAL


III - L'ENGANY COLOSSAL


El paranyer del Canadà era el meu personatge de Madelman preferit. Jo volia posar-me un barret com el seu, pelut i amb la cua llarga. Encara guardo a l’armari les caixes amb els ninots. Totes les tardes de diumenge me les passava a casa jugant. Era un nen de pis, igual que els altres nens. Però jo tenia tots els equips sempre a disposició: tu seràs el meu amic, tu seràs el meu enemic, tu seràs policia, caçador, cap d’expedició de safari. I tu, el paranyer que posa els paranys.

Al paranyer, el feia caminar d’esquenes. Li girava la cara i, també, els peus. A vegades li doblava el turmell o una cama a l’alçada del genoll. Era divertit veure com, el pobre, s’entrebancava. El renyava. Has de ser més estricte, li deia. I meticulós. T’hi jugues la pell. Llavors li retorçava un braç. O el coll. L’ensinistrava. Era divertit.

Ara, sovint em cordo la gavardina al revés, faig fer mitja volta a les sabates i ja tinc tothom mirant a veure si vaig o vinc del Canadà. De tot s’aprèn, en aquesta vida. Jo ensenyo a treballar amb precisió. Als meus camàlics inferiors els exigeixo el rigor del paranyer.


dilluns, 12 d’agost de 2019

Sí, però no - relat d'estiu 2


II-JOC DE SOBRETAULA

La gresca és produïda per una munió sense cabdill. Un diu per ací, l’altre diu per allà, però l’eixam sap molt bé el que vol.
Els alfils tallen caps a tort i a dret, però solen ser caps equivocats. Peons importants, però no imprescindibles. Les torres són senceres i la dama i el rei encara resisteixen.
El joc improvisat deixa atònits els jugadors, però no anul·lats.
Els cavalls i les eugues dels camatorts, en moments decisius, es llancen a terra i es posen a jeure, però en surten d’altres, per a la seva substitució.
Les oficines resulten petites per a tanta faramalla. Els banys vessen i aquells que havien estat els capitosts ja no es poden amagar perquè la pudor ho envaeix tot.
La nova generació sap que l’engany ha estat colossal i, com que tenen un sentit de la justícia molt més alt que allò que sempre els havien venut com a tal, resten a l’espera que els monstres es mengin els uns als altres, així com Saturn devorà els seus fills.

I amb aquesta esperança, es mantenen a l’aguait.

dissabte, 10 d’agost de 2019

Jocs d'atzar – relat d’estiu 2


I- JOC DE SOBRETAULA


Algú s’estava confonent. Tàctica no és estratègia. Com tampoc la xerrameca dels qui havien optat per prendre’s copes i fumar a la sala de reunió no seria mai una sola conversa. La música que provenia de les respectives oficines els devia desmotivar o confondre perquè els feia callar més que no pas comentar la gestió. És estrany. El moment demanava seriositat, prendre decisions i executar-les. En canvi, hi havia una mena de cagarel·la, una retòrica que deixava les coses sense nom a un buf del precipici.

Mentre els passadissos s’anaven omplint i buidant, una gresca insòlita estrafeia el més pacient dels mortals. Tot plegat no passava d'afer d’estultícia, una niciesa. Però era. I no sempre es feia prou evident. 

Per sort, veus atentes posaven els punts sobre les i. Demanaven enretirar els sancallosos sense cavall o euga: deixeu-los nus i caiguts a l’arena. El joc no és tal joc si les instruccions per participar es canvien a conveniència només d’una de les parts. Ja fa uns quants anys que s'ha inventat el joc que segueix pautes improvisades: es van determinant sobre la marxa, son compartides de bé a bé  per tothom qui juga, acceptades de principi a fi. 

Llavors sí, el guanyador és just vencedor.