—Odio la química. No sé per què hem d’estudiar tot aquest rotllo. Ja està tot inventat, ja se sap tot. Per què hem de repetir els experiments que ja han fet cinc-cents milions d’estudiants abans? —va murmurar l’adolescent mig estirat sobre la taula. Va acabar de desmuntar el bolígraf, el tap per aquí, la tinta per allà, la canya transparent i hexagonal entre els dits, i va enfocar la professora de química a través del tub buit—. Si torna a dir «coeficient estequiomètric» m’explotarà el cap.
I, sí, li va explotar el cap enmig de la classe de Ciències.
Llavors va pensar que més li hauria valgut tenir la boca tancada; i automàticament es va adonar que ja no tenia boca, ni tampoc cervell, que devia estar escampat en partícules subatòmiques per tot el laboratori.
Després d’un microsegon de desconcert, va comprendre que era l'únic ens viu al món que podia donar fe que els pensament no es generen al cervell. Però ara ja no ho podria explicar a ningú.
Núria Farràs Giol per a Cornèlia Abril
