LA MÀGIA DE LES LLETRES

Imatge d'internet: peabody Library- Baltimore

La màgia de les lletres

Vaig somniar que se m’havia fet de nit a la biblioteca. Havien apagat les llums i havien tancat la porta. No quedava ningú. De sobte tot aquell espai de silenci va  començar a moure’s. D’aquelles fileres de llibres tancats i ben ordenats s’anaven escampant les lletres. Mentre unes s’estiraven com si acabessin de fer la migdiada, les altres volaven per l’espai.  Aviat el cel de la  biblioteca es va convertir en una nuvolada.  I els núvols es van convertir en galàxies. 

Les lletres es relacionaven unes amb les altres i  tot descobrint les possibilitats que tenien en moure’s, construïen converses tan diferents que  desbordaven la imaginació de qualsevol déu creador. 

Quan al final de la nit tornaven a omplir les pàgines blanques del seus llibre ja havien viscut  una vida diferent.

A partir d’aquell somni,  miro amb agraïment aquell univers de lletres que tenim a l’abast. Volums carregats de coneixement i també  llibres humils que els pots deixar a mig llegir, que els tanques i  no s’enfaden. Sento per  les biblioteques  un gran respecte,  el mateix que experimento  quan entro  en un museu, en una universitat  o en una catedral. 

Maria Aladern - Cornèlia Abril

Inspiració

 

Massa dies amb la ment en blanc, sense que li vingui la inspiració. L’editorial li ha posat un límit. D’aquí a quinze dies ha d’entregar la primera part de la seva novel·la. Per escriure necessita estar alegre, sense preocupacions i ara, en té tantes... Creia que podria utilitzar el què li passa, però té el cervell sec i li fa pànic asseure’s davant d’un full o de l’ordinador. 

 

Ho ha provat tot. A ple hivern, mullar-se els peus a la riba de la platja, acompanyat de la seva gossa, fent quilòmetres i quilòmetres, pensant que la imaginació fluirà... O caminar per la muntanya en plena tardor, observant els colors de les fulles dels arbres, però res,  ni tan sols troba el tema del qual ha de parlar.

 

Un bon dia assolellat, decideix que ja n’hi ha prou. Seu a la taula on té l’ordinador, obre  l’aplicació de música, i tot escoltant  Turandot les paraules comencen a fluir i ja no pot parar d’escriure. 

MICROS, de Cornèlia Abril

MICROS és un llibre d'autores, una selecció de la feina feta durant dos anys. 

AUTORES DE CORNÈLIA ABRIL

M. Montserrat Medalla Cufí

Matilde Nuri Espona

Neus Cereijo Cufí

Maria Aladern Sagrera

Eva Ariza Gutiérrez

DISSENY DE COBERTA I CONTRACOBERTA

Joan Salvador Gelabert Rigau

Una capsa de sabates

Una capsa de sabates

Varen llogar un pis. Abans de fer la mudança completa, en Fede i la Margarida van inspeccionar tots els racons, o això els va semblar. En no trobar-hi res, van contactar amb els transportistes i al cap d’un parell de dies, ja ho tenien tot mig muntat, a falta d’ordenar els llibres i algunes peces de decoració.

Quan ja feia un any que hi vivien, la Margarida es va quedar embarassada i un bon dia va sentir la necessitat de fer una neteja més a fons que altres vegades. «Això és perquè s’està fent el niu», explicava la mare d’ella al gendre. «No és una cosa nova. Ara voldrà canviar mobles, muntar l’habitació per la criatura, pintar tot el pis... ja ho veuràs. No és pas greu».

Netejant, netejant, la Margarida es va adonar que mai havien mirat l'altell  de l’habitació petita, la que havien pensat que seria per al nen. Decidida, s’enfilà a l’escala, plomall en mà i allà, en un racó de l’altell, descobrí una  capsa de sabates lligada amb una cinta plana, de color de gos quan fuig.

Quan en Fede arribà, es trobà la Margarida amb un vestit de dominatrix, un antifaç que li cobria mitja cara, un fuet i unes manilles que feia rodar amb picardia entre els dits. La panxa feia la seva patxoca.

 

Quan ja anaven per la quarta criatura, el pis s'havia fet petit. En plena mudança cap a un altre de més gran, van decidir que aquella capsa de sabates lligada amb una cinta plana, se l’emportaven amb ells.

Els covards també tenen deutes

Imatge de Google
 

Duia la pistola amagada al cantó del ronyó dret, entre els pantalons i la camisa. Havien canviat de caixera. Aquesta semblava més simpàtica, però doblava en edat a l’altra, molt més bufona. El director s’havia tancat al despatx després de llepar-li una estona el cul a l’empresari de torn i els de Prosegur sortien en aquell moment amb dues bosses cada un. Des que havia marxat de casa que li suaven les mans i el cor li saltava dintre del pit. La cua avançava lenta. La dona que tenia davant, no parava de parlar pel mòbil amb una veu estrident que li provocava un odi visceral.

 Feia estona que s’aguantava un pet i la llet del cafè li pujava coll amunt en un glop amargant que, per estupor dels que s’esperaven com ell, va acabar sortint en un brollador imparable, fent que s’apartessin amb fàstic. Va córrer cap a la maleïda porta que no s’obria i la pistola va fer un cop sord en caure al felpís de l’entrada.

Per primera vegada a la seva vida, en Pere era el centre d’atenció.

Eva Ariza per Cornèlia Abril