Els covards també tenen deutes

Imatge de Google
 

Duia la pistola amagada al cantó del ronyó dret, entre els pantalons i la camisa. Havien canviat de caixera. Aquesta semblava més simpàtica, però doblava en edat a l’altra, molt més bufona. El director s’havia tancat al despatx després de llepar-li una estona el cul a l’empresari de torn i els de Prosegur sortien en aquell moment amb dues bosses cada un. Des que havia marxat de casa que li suaven les mans i el cor li saltava dintre del pit. La cua avançava lenta. La dona que tenia davant, no parava de parlar pel mòbil amb una veu estrident que li provocava un odi visceral.

 Feia estona que s’aguantava un pet i la llet del cafè li pujava coll amunt en un glop amargant que, per estupor dels que s’esperaven com ell, va acabar sortint en un brollador imparable, fent que s’apartessin amb fàstic. Va córrer cap a la maleïda porta que no s’obria i la pistola va fer un cop sord en caure al felpís de l’entrada.

Per primera vegada a la seva vida, en Pere era el centre d’atenció.

Eva Ariza per Cornèlia Abril