A la pregunta: "T'agrada la poesia?", em trobo, mot sovint, amb respostes de l'estil de
"No m'agrada, perquè no l'entenc".
Els poetes, com us sentiu, quan algú us respon amb aquesta frase?
Entrar en la poesia, com entrar dins el teatre, o dins la filosofia o... no és fàcil. Requereix un esforç. Requereix no esperar que ens ho donin tot fet.
Simplement, es tracta de voler o no voler. Perquè poesia és cultura.
Per a mi, que sóc una melòmana empedreïda, quan, a la pregunta "A tu t'agrada, l'òpera?" em responen amb aquesta frase (la mateixa)...
"No m'agrada, perquè no l'entenc".
...em sento igual que el poeta, que la poetessa. Jo no sóc cantant d'òpera. Així doncs, em podeu dir que no és veritat, que no puc sentir el mateix que sent el poeta a qui li rebutgen la poesia en general. Fals.
També reconec que per entrar-hi, al món de l'òpera, cal fer un esforç. Un gest senzill. Que hi ha òperes que t'arriben més i òperes que t'arriben menys.
Que, dins una mateixa òpera, et pot agradar més una ària que una altra, una veu que una altra, una introducció musical, un cor...
Simplement, es tracta de voler o no voler conèixer-la. Perquè òpera és cultura.
Em podeu parlar "del preu".
No hi entraré. Només faré una petita observació: una entrada per al Liceu, pot ser deu vegades més barata que una entrada per un concert d'algun rocker. I potser quinze vegades més barata que segons quina entrada per un partit de futbol de segons quina categoria. Sempre dependrà, evidentment, com en qualsevol espectacle similar, del lloc escollit: no és el mateix primera fila que l'últim pis. Però us asseguro que la música arriba igual a primera fila que al darrer pis. Comprovat. I comprovat, també, que els melòmans molt més empedreïts que jo, i que, a més, en saben moltíssim més, asseguren que el so se sent millor més amunt que més avall. Podria ser una llegenda urbana, és clar... però no crec que ho sigui.
I dit això, dono fe que el Liceu ja fa molt de temps que està fent un esforç per acostar-se a la gent. La iniciativa "Liceu a la fresca" ha estat molt ben acollida i a mi, particularment, m'omple de satisfacció, perquè "acosta" l'òpera a aquelles persones que "es pensen" que no els agrada i que no l'entenen.
Em podeu parlar dels "arguments". Aquí fins i tot us podria donar la raó. Però és que cal situar les òperes en el context en què van estar creades. Com qualsevol obra de teatre o qualsevol novel·la. I "veure-hi més enllà". A part, hi ha algunes òperes que, a dia d'avui, són de rabiosa actualitat. Potser malauradament, no ho sé.
Però... i les veus? i la qualitat de la música? A algú que hagi estudiat cant, ni que sigui durant una època de la seva vida (per petita que sigui l'època) mai no li serà indiferent la qualitat, el to, el color, la tessitura... d'una veu humana, que és, de llarg, el millor instrument.
Em podeu parlar del "vessant social" que el fet d'anar a l'òpera comportava fa uns anys.
I tindríeu raó. Però això ha passat a la història.
Jo, al Liceu, hi he entrat en texans. Sense cap mena de problema.
I parlant de texans... us recomano vivament algun programa (que podeu recuperar a través de TV3 a la carta) amb aquest mateix títol "Òpera en texans". Ramon Gener n'és l'artífex i us puc assegurar que val la pena veure'l, escoltar-lo i gaudir-ne.
Us adreço a
"L'òpera en texans: La Bohème", obra de
Giacomo Puccini, que és l'òpera que es va programar aquest any, a més de cent municipis, gratuïtament, instal·lant pantalles gegants, i on moltes de les persones que no sabien que els agradava l'òpera, van poder-s'hi emocionar...
Per entrar-hi una mica, aquells o aquelles que us penseu que no us agrada l'òpera:
De La Bohème: us asseguro que cap de les tres àries (tenor, soprano) no us deixarà indiferents. És impossible! Tot i que la cantant que he escollit és la mateixa, les àries, dins l'òpera, pertanyen a dos personatges diferents: Mimí- Musetta. Però escolteu... escolteu i sentiu. I gaudiu. Tanqueu els ulls... Emocioneu-vos!
Che gelida manina (Roberto Alagna)
Vals de Mussette (Anna Netrebko)
Si. Mi chiamano Mimí (Anna Netrebko)
L'ànima apassionada de la Cornèlia no podia deixar de parlar-vos d'òpera. I a fe que no deixarà de fer-ho.
Montse, Cornèlia Abril, Blanes.
