La trucada 10

 

Sí, l’ha engegat a dida, però quan arriba a casa té un rau-rau. Se’n va directa al calaix, agafa la llibreta i comença a llegir amb la intenció de  recuperar les paraules que fa cinc anys ella mateixa hi va escriure. En aquell moment encara treballava, i la vida quotidiana no li donava per tenir hobbies o activitats de lleure. De fet, ho va redactar per recomanació de la doctora. 

A la primera pàgina troba: No m’agraden els xandalls de color verd-lila-negre. No m’agrada la ginebra. No m’agrada anar a dormir tard. No m’agrada una sorpresa desagradable. No m’agrada que em renyin.

A la pàgina següent: M’agradava sortir a caminar. M’agradava esforçar-me. M’agradava tocar la guitarra i també el piano. M’agradava el cava fred i la xocolata calenta. M’agradava veure com plou. M’agradava viure al dia.

A la tercera pàgina hi diu: M’agradarà ballar. M’agradarà aprendre a cosir i fer patchwork. M’agradarà estudiar anglès. M’agradarà l’òpera. M’agradarà fer les coses a poc a poquet.

En acabat, somriu. Amb calma, fa el gest de retornar la llibreta al calaix. Però abans rumia un instant, i rectifica. Obre de nou la llibreta i anota: No m’agrada la pastadeflora dels nassos. 

Un cop alliberada de l’obligació de comprar-ne al supermercat, pensa: em convé riure. I remata amb l’anotació: M’agradarà fer un taller de risoteràpia.

LA TRUCADA - 2

 

S’haurà equivocat. És el primer que pensa. No hi troba cap altra explicació. Ni la busca, és clar. Son les tantes del vespre i no té son, però li fa mandra a quarts de deu dedicar-li a l’imbècil del supermercat l’estona de la nyonya. I ara començarà la telenovel·la. Si encara li hagués dit Senyora Toll. Però tampoc. Ni Pi ni Toll. Sí, haurà marcat un número per un altre. Amb les presses per plegar. O amb les tecles del mòbils, que son tan menudes. Això li pot passar a qualsevol.

—L’encarregat de magatzem deu fer els dits grossos, oi? Ara ves tu perquè me l’he imaginat corpulent, si no sé qui és.

—T’ha dit encarregat del supermercat. No del magatzem.

—I tu com ho saps?

—Perquè jo no soc sord. He sentit la conversa.

L’altre dia la Paquita es va equivocar. Es veu que trucava a una tal Carolina, una dona que tenia programada als contactes del mòbil i que mai no li contestava. I ella amb qui volia parlar era amb la Carolina Toll, la seva germana. Li volia demanar què es pren, si til·la o valeriana o potser allò altre que mai no en recorda del nom i que sempre li ha de demanar al Miquel. Miquel? Què? Oi que aquella herba de la Carol es diu passafaves? No. No què? Es diu passiflora. Què? Que es diu passiflora. Ai, no em cridis, home! Et sento, eh! I mira que n’és d’estrany, aquest nom, Miquel. Mai em ve al cap quan el busco. Hauré de pensar en un truc que m’hi faci caure. Per exemple, pensaré en la mare, que era una finesa que feia olor de perfum fresc. I després pensaré en el pare que deia sovint pàssim quan marcava en els llibres les notes que trobava repetides aquí i allà.

 —Fes-me pensar demà que he de comprar floripàssim.

—D’acord. Apa, dorm.

—Bona nit i tapat.

 L’endemà, el primer que fa la Paquita després d’esmorzar és una trucada.

 —Escolta'm, Carolina, aquella herba que tu et prens, la passavetes, on la compres?

—Passiflora, es diu passiflora, Paquita, i la compro al supermercat. A mi em va bé per a dormir. Però tots tenim les nostres coses. Et recomano que tu ho consultis amb el teu metge.