dimecres, de març 31, 2021

La feina

 


La Cristina sempre s’havia sentit diferent. Tant, que l’aura que desprenia feia que la gent es girés quan ella entrava als llocs encara que no la coneguessin. De petita va començar a destacar: tenia facilitat per llegir, per escriure, per dibuixar. Era simpàtica, era guapa com una nina, era bona perquè sí. Era arribar ella i tothom somreia.

 

De més gran, la facilitat pels estudis va fer que es tragués els cursos de dos en dos. Va arribar un moment que la diferència hauria estat tanta amb els seus companys i companyes de classe que a l’escola van recomanar als pares que seguís el curs actual i que l’omplissin d’activitats extraescolars. Així, un cop acabades les hores lectives, la Cristina assistia a classes d’anglès, francès i alemany. Més endavant va incorporar al repertori el xinès i el rus, perquè l’alfabet llatí li resultava massa insuls. També feia música i dansa, per allò de cultivar cos i ment en totes les seves facetes.

 

A una edat prudencial ja la van deixar entrar a la Universitat. Va triar estudis. Tres carretes de cop. Li va costar triar, perquè tot li agradava, i al final va optar per aquelles carreres que pogués combinar per horaris. I quan va descobrir la Universitat a distància? Ui, allò ja va ser massa: combinava classes presencials amb cursos virtuals, i omplia les seves hores amb matèries d’allò més diverses.

 

La Cristina creixia i estudiava feliç, i al campus universitari tothom la coneixia. Tants alumnes anaven i venien i començaven i acabaven carreres, que aviat la gent es va oblidar que era una alumna i, de tant veure-la per allà, creien que era una professora, o potser una catedràtica i tot.

 

Va arribar un dia, però, que els pares de la Cristina es van plantar. Un vespre, mentre preparaven el sopar tots tres, progenitors i filla, la mare de la Cristina va deixar de tallar puntes de mongeta tendra i va alçar el cap.

 

—Filla, no creus que ja tens edat per deixar d’estudiar i posar-te a treballar?

 

—És que hi ha tantes coses per aprendre, mare!

 

—Ho sé, ho sé... —La dona no sabia com continuar, i va mirar-se el pare suplicant que continués ell amb l’argumentari que havien estat assajant des de feia més d’un trimestre.

 

—A veure, Cristina. Si a nosaltres ens encanta que tinguis tanta facilitat pels estudis, i també tants interessos. Saps que sempre t’hem donat suport amb tot allò que has volgut aprendre. I hem pagat sense problemes el que ha calgut!

 

—Sempre us he estat agraïda que em donéssiu l’empenta necessària per ampliar els meus coneixements! I per aconseguir les beques que no em donaven si el fet de treure matrícules d’honor no sufragaven el cost dels estudis... i per tota la resta, és clar —va corroborar la noia.

 

—El problema no és pagar-te els estudis, que ja saps que això no ens amoïna —va continuar el pare.

 

De cop, la mare ja no va poder més i va exclamar:

 

—El cas és que ja tens trenta anys, i que potser ja seria hora que marxessis de casa.

 

La Cristina es va quedar estupefacta. Mai no havia pensat que els seus pares volguessin estar sense ella. Feia... tota la vida que vivia amb ells, és clar, des que havia nascut. Per a ella allò era el més natural del món. Però, ben mirat... tots els seus amics, o gairebé, s’havien aparellat, o havien anat a un pis d’estudiants, o havien llogat un apartament un cop acabats els estudis. Però com que sempre estava ficada entre llibres o recercant informació, no s’havia fixat en aquells detalls, que per a ella no eren més que maneres de perdre el temps, un temps valuosíssim que podia passar adquirint nous coneixements sobre les matèries més impensades. Treballar? Mai no se li havia passat pel cap aquella possibilitat.

 

Els dies següents a la xerrada amb els seus pares, la Cristina va estar meditativa. Es distreia de les pàgines dels volums de la biblioteca, havia de llegir tres i quatre vegades cada línia per entendre’n el significat. S’havia tornat ruca de cop? No, simplement el seu cap només donava voltes al tema de la feina. Podia ser que no fos capaç de triar-ne una? Però, i si s’equivocava? I si quan l’havia aconseguida resultava que li interessava més una altra professió? I si es passava la vida fent entrevistes de feina perquè ella no era exactament aquell tipus de persona que buscaven? I si el fet de tenir tants coneixements la feia dubtar a l’hora de portar a terme un procediment o es posava a discutir cada ordre que li donaven? I si no s’entenia amb els companys perquè veia que ho feien tot malament? Tenir tants coneixements li començava a resultar un problema.

 

Un dia es va adonar que menjava com una descosida; un altre va tenir tan mal de panxa que no va poder tastar res; un altre dia els nervis se la cruspien de tal manera que es va començar a mossegar les ungles; anava tan despistada que un matí va equivocar-se de metro per anar a la universitat que feia tants anys que freqüentava; un dia li va costar moltíssim dormir; un altre dia va tenir malsons terribles; més endavant li va semblar que s’ofegava; al cap de poc les cames li feien figa i no para va de suar. Estava tan encallada que va decidir anar a veure una antiga companya d’universitat que feia temps que s’havia convertit en terapeuta natural.

 

La Mariela, la terapeuta, va escoltar la Cristina i va dir-li que el que li passava era un clar episodi d’estrès.

 

—Cristina, portes tants anys estudiant i movent-te pel món amb el rol d’alumna que el sol fet de pensar que has de deixar la teva rutina actual i l’has de canviar per una altra ja et provoca aquests ofecs, la gana desmesurada i els episodis d’insomni. Els atacs d’angoixa són només la conseqüència de tota aquesta espiral en què estàs immersa. Saps què et recomano, per començar? Una cosa ben senzilla:  abans d’anar a dormir, fes unes quantes respiracions d’una manera que ara t’ensenyaré, i tot seguit dius en veu alta el teu desig en forma d’afirmació amb el convenciment que Déu, l’Univers o la força en què creguis s’ocuparà de resoldre el teu dubte mentre tu dorms.

 

La Cristina va tornar a casa una mica incrèdula, però de seguida va recordar una assignatura de la carrera de psicologia, que havia cursat feia uns quants anys, en el qual es parlava de l’autosuggestió. I ella, que era tan racional, va decidir portar a la pràctica les recomanacions de la Mariela a la seva manera.

 

Aquella nit, abans de ficar-se al llit, va fer unes quantes respiracions amb la intenció de relaxar musculatura i pensaments, tal com li havia ensenyat a fer la Mariela. Tot seguit es va ficar entre els llençols, va tancar els ulls i va dir en veu alta:

 

—Subconscient de la Cristina, que soc jo, soc valenta, i em despertaré sabent la feina a la qual em dedicaré, i que serà aquella que allunyarà de mi aquest estat d’angoixa i descontrol en què estic immersa. Deixo en les teves mans invisibles la decisió.

 

L’endemà al matí, la Cristina es va despertar alleugerida. No només perquè havia dormit com un soc, sinó perquè només desvetllar-se havia recordat el somni, plàcid com no en tenia cap des de feina setmanes, que havia resultat absolutament aclaridor.

 

Per si de cas, tal com li havia recomanat la Mariela, va dir en veu alta i potent:

 

—Gràcies, subconscient!

 

El pare, que passava per aquell moment per davant de la porta de l’habitació de la Cristina, es va sorprendre d’aquell crit, però va preferir no preguntar res, perquè sabia que la seva filla estava passant per uns moments complicats.

 

Al cap de pocs dies, la Cristina s’apuntava a unes oposicions, les aprovava de carrer i s’asseia en la garita on, a partir de llavors, passaria les seves hores vigilant l’entrada i la sortida d’un edifici municipal.

 

—Per fi —va exclamar—, per fi podré ser una més. Per fi podré ser mediocre!

 

 

 

NÚRIA FARRÀS I GIOL

 

Per a Cornèlia Abril

dimecres, de març 24, 2021

COMENÇAR DE NOU

 Començar de nou

 

Avui és un dia diferent per la Clàudia. Té els nervis a flor de pell perquè comença una nova feina després de tres anys de malsons. Confia que aquesta nova etapa ompli les seves expectatives tant en la qualitat de la tasca que haurà de realitzar com de les  persones que coneixerà, i també en la quantitat del sou que rebrà.

 

Va estudiar durant cinc anys a la universitat obtenint unes notes excel·lents, i complementant  la seva educació amb un Màster. Recorda l’època d’estudiant amb molta il·lusió perquè va gaudir dia a dia del que estava aprenent, però  tenint la mala sort d’acabar els estudis en un moment en què el mercat de treball estava en crisi.

 

La necessitat d’iniciar-se en el món laboral i independitzar-se de la família, feren que apostes per la primera feina que li van oferir.

 

No es planteja si va ser un encert o una errada haver triat aquella feina, però està convençuda  que no contribuí en la seva formació  professional, tenint la desventura d’envoltar-se de persones banals i mediocres que s’aprofitaren de la seva bona fe,  fent-li passar estones molt magres  i treballant quantitat d’hores setmanals per tres-cents euros mensuals . 

 

Tanmateix aquestes circumstàncies li van fer adonar-se que és valuós i gratificant treballar en alguna cosa que t’enamori, però també és important rodejar-te de bones persones.

 



NEUS CEREIJO


per Cornèlia Abril



diumenge, de març 21, 2021

Dia mundial de la poesia

 

La meva ànima de Cornèlia  es força satisfeta que se'ns hagi invitat a l'espai d'escriptura que condueixo, a la Biblioteca Comarcal de Blanes, a participar en aquest esdeveniment anual que és el de recordar, lloar, parlar, fer sorgir de la terra, del poble... 

LA POESIA

Amb tota la il·lusió, amb els components de l'anomenat espai, vam dissenyar un acte per ser emès virtualment, donades les circumstàncies actuals amb la pandèmia. 

Val a dir que jo tenia pensada una activitat molt més agosarada, que no revelaré ara, però que, per motius, precisament de pandèmia, no s'hauria pogut fer. I no ho revelaré ara, perquè me la reservo, si a la Biblioteca Comarcal tenen a bé tornar a comptar amb mi —i amb l'espai d'escriptura—l'any que ve, comptant que les circumstàncies ens siguin favorables.

A l'últim moment vam poder aplegar vint persones (entre públic i participants) i vam estendre una mica més l'activitat, parlant dels poemes que, de petits,  a cadascú de nosaltres ens havien provocat més ganes de llegir poemes. Vull dir, en viu i en directe! Però va ser molt a última hora, per això vam decidir passar els videos que havíem preparat.

Gràcies, doncs, a les persones implicades, des de la Biblioteca Comarcal de Blanes: Gemma Ciuró, Anna Rosa Bou, Montse

Els participants de l'espai s'hi han implicat no solament a nivell d'escriptura i de poesia, sinó a nivell emocional: Josep Alum, Eva Ariza, , Joana Arenas, Núria Baldrich, Rosa Eritjà

Hi ha hagut tres poetes convidats: Joan Adell Àlvarez, Judit Ascanio Ariza i Matilde Nuri i Espona.

Tant de bo haguéssim pogut convidar-ne molts més (de Blanes i de fora de Blanes), però quan hi ha limitacions, ens hem de cenyir a les normes, faltaria més! I nosaltres, tots plegats,  som molt disciplinats!

Aquest any, el poema per al Dia de la Poesia, és el de Felícia Fuster: No em despulleu.

És preciós que la poesia sorgeixi, com la primavera, des de l'arrel del poble!

MONTSE MEDALLA,  per Cornèlia Abril

GAUDIU DELS VIDEOS!

Presentació:

https://www.youtube.com/watch?v=ZZXOnCLCKm4&t=28s

Poetes convidats:

https://www.youtube.com/watch?v=UEd_Wed8xqI

Poemes  de poetes que ens agraden i poemes nostres

https://www.youtube.com/watch?v=p-1Q6ITiElE 

dimecres, de març 17, 2021

La loteria

La lotería

            –No siguis malcreienta  –li deia la mare. No t’asseguis al terra  que t’embrutiràs  –li repetia  tothora.   

–I, sobretot no diguis mentides!  Recordava  l’àvia quan, darrere la finestra, cap al tard,  li explicava el conte d’en “Pere i el llop”. 

Ja de petita, la Sàlvia era  una nena apocada que no gosava desobeir.   S’havia acostumat a fer sempre el que li manaven  les persones grans, tot i que tenia  certa dosi de picardia, amagada qui sap a on.   No mentia,  però canviava les coses. Deia el que li interessava  i dissimulava el que no li convenia que se sabés. O sigui que, enganyava sense dir mentides. 

–Ens ha tocat  la loteria! –va dir a les amigues.

Se la van mirar amb un xic de respecte. Aquell any no havia tocat a ningú del poble. 

Tothom volia saber, però  ella es feia l’interessant. 

–Ja l’has cobrat? –li preguntaven.

–Quan un no vol donar explicacions és perquè alguna cosa amaga –deuen tenir por que els  demanem diners –afirmava  la més agosarada. Per mi que se’ls confitin!  

–Amb això no es poden fer bromes,  insistia  l’altra –N’hi ha  que,  per menys, els han segrestat. 

–Tu a callar! L’advertia  la  mare. Ningú n’ha de fer res  de si hem guanyat milions o si només ens han tornat els diners. Ens ha tocat i prou! Ella tenia la boca tancada.  Sempre se l’havien mirat com a  una pobreta i per això, ara, el fet de sentir-se envejada ja li  anava bé.

Amb el temps la gent es va cansar de preguntar-li,  però, com passa en els pobles li va  quedar el motiu. 

–Mireu! Aquí ve la de  la loteria. 

No se li veia a sobre, ni a casa seva. Sempre duia la mateixa roba i a les parets,  només  una emblanquinada per rentar-los la cara de tant en tant.  La seva vida era la d’abans.  Una vida diferent  de les altres noies.  Assistien, amb la mare, a  missa els diumenges, i a la tarda anaven al cine.  

Els dies de cada dia treballava a la fàbrica. I va ser en aquella fàbrica on va conèixer en Felip.  Era de la colla dels que havien vingut del sud i buscaven un lloc per estar-se.  I preguntant per aquí i preguntant per allà, el van guiar cap a “La de la loteria”  –li van dir.  

El noi, aviat s`hi va arrepapar. La mare i la filla en lloc de fer dinar per dos en feien per tres. Li canviaven els llençols,  li rentaven la roba i li  planxaven la ratlla dels pantalons

A  mesura  que passava el temps,  el noi se sentia cada vegada més a gust i també més lligat.  –En quin lloc estaria tan ben cuidat? –especulava.  La noia no era lletja, li reia les gracietes i, pel que havia sentit dir, tenien diners.  S’havien trobat  dues persones, mediocres, elles,    sense  gaires aspiracions. Així que  tant una com l’altre i, sobretot la mare,   van considerar que podrien fer  un bon casament.

A la  Sàlvia,  d’alguna manera,  li havia tocat la loteria!   

 

MARIA ALADERN

per Cornèlia Abril



 

 

dimecres, de març 10, 2021

OCRE - binomi fantàstic 2

 BINOMI FANTÀSTIC  - mediocre i diferent


Tornaven d'un llarg viatje, i les botigues de roba i accessoris ja tancaven. Se’ls va ocórrer fer un mos abans de descarregar paquets i maletes. Potser aquell passadís era un carreró sense sortida, però l’horabaixa no els predisposava gaire a recelar. De fet, si la terrassa era plena de gent, ¿per què havien de pensar que allò seria un atzucac, una mena d’emboscada, on entres i no saps com sortir-ne? El local venia a ser una barreja d’estils i gustos: frankfurt, croquetes i canelons, coca i pizza a talls; també hi havia un racó per la mainada, amb regalèssia de bastó i sidrals.

Era un espai prou ampli, i ells només volien fer una cervesa freda. Potser compartirien la coca de recapte. El cambrer va anotar la comanda en un bloc i no va tornar. Es veu que el canvi de torn va suposar un escull insalvable perquè qui l’havia de rellevar no arribava a l’hora, i, si era puntual, no trobava el paperet imantat on l’ordre intern recomana deixar els encàrrecs. 


El cas és que la cosa se’ls va fondre a mig camí entre la taula i la cuina. Tenien set. Ara l’estomac els rondinava de buit. El desig de beure alguna coseta fresqueta ja no era postergable i s’ensopien per moments. Mentre les altres taules menjaven i buidaven les gerres, ells es quedaven mustis, farts de llegir en el rètol de l’entrada: “OCRE, la birra diferent, tasta-la ja!” 


Començaven a sospitar que aquell lloc de moda els duia a un cul de sac. El recel es va confirmar quan sense mediació, cansats, amb la gola encara seca i mig morts de gana, una cambrera els portava la nota: "Total son 54,21€. ¿El senyor paga amb el mòbil?”


MATILDE NURI I ESPONA

per Cornèlia Abril

dilluns, de març 08, 2021

Ha nascut una estrella


El motor de la fantasia-1


Ha nascut una estrella

 

La Meritxell s’ha empolainat com quan, de petita, la feien mudar-se per anar a missa, i després, anar amb la família a fer el vermut. Es mira i es remira i es pregunta si cal, tanta faramalla. Però es respon que sí. L’esdeveniment s’ho val.


D’aquí a un parell d’hores estarà debutant al teatre del poble, fent una de les coses que més li agrada: cantar.


Havia treballat amb el grup habitual del poble, fent Els Pastorets, fins i tot havien fet alguna obreta de teatre fàcil, sainets, i coses així, que a ella li semblaven d’absoluta mediocritat. O potser era que el mediocre era el director del grup, que no en tenia ni idea. Un senyor ja gran, que no veia avançar el món i demanava als improvisats actors i actrius les mateixes coses que se’ls devien demanar fa cent anys, quan l’àvia de la Meritxell feia de verge Maria a Els Pastorets, limitant-se a agafar ben fort un nino de goma i a posar els ulls en blanc, mirant al cel. 


El dia en què la pròpia Meritxell va fer de verge Maria, va demanar que li deixessin tenir un nadó de veritat. El director va posar el crit al cel i tot el de dalt va baixar a baix. Ella va renunciar a fer de verge i va demanar el paper d’àngel anunciador de l’esdeveniment, cantant un Al·leluia tan reeixit, que tothom li va aconsellar que deixés el teatre i es dediqués a cantar.


Així doncs, avui és el gran dia, per ella. El que no sap la gent, que potser s’esperen un recital de cançoneta lleugera, és que el que ella canta és  del tot diferent. 


El que la gent es trobarà  és un concert on oferirà, acompanyada al piano per la seva professora de cant, un dels millors repertoris d’àries operístiques, escollides amb cura, per demostrar a tothom que, a Rocatitiua dels Apis ha nascut una estrella. 


Una estrella diferent, evidentment!



MONTSERRAT MEDALLA

per Cornèlia Abril


dissabte, de març 06, 2021

EL MOTOR DE LA FANTASIA

 Després d'uns quants dies de descans,les Cornèlies tornen a entrar en acció!

Gianni Rodari, en la seva Gramàtica de la Fantasia, ens endinsa en la introducció a l'art d'inventar històries.

Un dels meus exercicis preferits és l'anomenat "Binomi fantàstic". Serveix per fer galopar la imaginació, tot i que les Cornèlies mai no hem tingut cap problema perquè això passi.

I què és, el binomi fantàstic?—us preguntareu...

Doncs es tracta d'agafar dues paraules, així, a l'atzar, i proposar fer una història a partir d'aquestes dues paraules.  Així de fàcil.

La proposta, doncs, és aquesta.

Com buscaré les paraules? Com vulgui (en aquest cas, jo). I he decidit agafar el primer llibre que tingui a mà... ara mateix tinc a mà "L'herència", de Josep Pla, un llibre editat per Edicions Destino l'any 1981, ho dic perquè qui vulgui, si el té, pugui comprovar que no enganyo...




Buscaré la pàgina 6, que correspon al nombre del dia d'avui (dissabte,6 de març) i miraré la paraula nº 6  de la pàgina. Que acabarà sent la 7, perquè la 6 correspon a  la fitxa tècnica! (No hi havia comptat, jo!)


Doncs bé, la sisena paraula de la pàgina 7, és... MEDIOCRE

Ara toca buscar la segona paraula, per tal d'obtenir el binomi. Multiplicaré el nombre de la pàgina (6) per 3, que correspon al mes en curs (març). Sis per tres, divuit, si les matemàtiques no em fallen. Busco la pàgina 18 i miro la paraula número 12 (per no tornar a mirar la 6). És la paraula... DIFERENT.




Cornèlies, ja tenim el nostre binomi fantàstic!

Heu de construir un petit relat (petit, eh? com a molt, una pàgina de word) tenint en compte aquestes dues paraules:

                                                MEDIOCRE - DIFERENT

Aquestes dues paraules us han de servir de motor per començar a escriure. No cal ni que hi surtin, al relat, si no ho voleu! 

I encara, una altra proposta, a veure si hi ha algú que tingui ganes de participar...

Algú s'anima a fer el mateix que les Cornèlies, i enviar-nos el seu relat a través dels comentaris? De premi no n'hi ha, de moment, però depenent de la requesta, ens ho podríem plantejar...

Som-hi?