Bellesa versus vellesa

Bellesa versus vellesa

S’ha trobat una amiga que feia molts anys que no veia. L’ha trobada tan vella! En arribar a casa, el primer que ha fet és mirar-se al mirall objectivament, i ha pres consciència que el pas dels anys tampoc no l’ha perdonada, a ella, però com que es veu cada dia, no ho nota!

Després de vessar un parell d'estúpides llàgrimes, ha recordat el company d’escola que va morir als 18 anys, d’un accident de moto. I el Rafa, mort d’un càncer de colon abans de tenir temps d'anar  a l’Institut… I aquella noia preciosa, envejada per totes les noies de l'aula, ja a la Universitat. La va atropellar  un camió, amb dinou anys, abans de l’any de Pràctiques. 

Avergonyida, s’ha tornat a mirar al mirall, agraint el fet d’estar viva. 

Amb el pas del temps marcat a la cara i a l’ànima, però amb la bellesa de la vida. 

Foto d'aquí.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril.

MÉS ENLLÀ DEL CEL

 

Imatge treta de Google

Sento les seves veus en un deliri i no els puc contestar perquè les paraules s’han tancat a dins meu en una vaga indefinida. Em diuen adéu, m’acaronen i em fan petons a les mans. Intueixo la tristor als seus ulls que em miren esperant pacients, el desenllaç.

En el darrer alè, les seves llàgrimes, com petites gotes de rosada, humitegen l’anonimat de la camisa de dormir que porto des d’ahir, i és en aquest precís instant que la meva ànima escapa de la presó d’un cos tan ruïnós que ja no podia suportar-me ni un minut més.

I m’enlairo com el fum d’una cigarreta, suau, traçant línies sinuoses que pugen i pugen i pugen.

He arribat a temps d’ agafar-me a la cua del cometa verd que passava a prop del món on he viscut la meva vida. No he dubtat ni un segon.

A reveure! Fins d’aqui a cinquanta mil anys...

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

Poder de decisió

 

Poder de decisió

Carregada amb la seva motxilla de subsistències i pensaments, camina lentament, formant part de l'exèrcit de la seva espècie, buscant menjar a cegues perquè el seu hàbitat ha estat envaït. Allà on abans hi havia hagut troncs, flors i herbes, ara hi ha l'asfalt dur i fred; però l'olor l'atreu on hi ha menjar.

Aquest fet en aparença intranscendent em va endinsar en una qüestió transcendental: el perquè un ésser no pot ser totpoderós i bo al mateix temps.

Vaig escampar l'spray mentre demanava perdó a les formigues.

Maria Aladern, per Cornèlia Abril

ESTIMAR

Era fill únic, de bona família. No va haver de pensar com guanyar-se les garrofes, tot li va venir donat. No li van ensenyar la cultura de l’esforç. Li va mancar el més important: l’escalfor de sentir-se estimat. La carència  d’amor i d’afecte el van fer una persona egoista. No sabia estimar i nomes pensava en ell mateix. No li va interessar socialitzar, no fos cas que li demanessin res a canvi.

Ha mort en edat adulta, als cinquanta-nou anys.  A la seva esquela deia: “Va viure sol i ha mort sol”

Neus Cereijo, per Cornèlia Abril