dimarts, de febrer 28, 2017

Pas de ball

Dibuix Silvia Armangué
Pas de ball a les palpentes ara ja no sento dolor la malura s’esparvera entre l’aire i les remors de roures que rauquen foscos, la guineu que viu al clot, de l’aigua sota les herbes del meu cor que bat tant fort: ara sento amarguesa, però tinc la llibertat. Per fi he sabut que estic sola i que sempre ho he estat i que com que no ho entenia em consumia pensat que els demès no em volien que m’havia d’esforçar, que l’amor que es dóna fàcil algun cop retornarà; fal·làcies mal pastades amb  il·lusions  ignorants, malaltia de les hores per als noiets dissortats, visions de mel i maragdes en or vell i verd de mar: paraules, dolces paraules.

 A l’escriptori de l’àvia on hi guardo els meus tresors avui s’hi ha neulat l’aroma i el misteri s’ha esquerdat, els meus herois en dibuixos, les arracades i el llaç, la capseta de les nines, les joies de plàstic daurat; els versos que tant volia, el meu coixinet brodat.. i tot el moble tremola i està ben desemparat la fusta s’estella i plora i les plomes del meu gaig s’han tacat de melangia i tota, tota aquesta casa, es commou de desamor.

Per això fujo en l’herba alta pel caminet del pont Vell perquè tot el què estimava ha perdut el seu perfum com d’una ampolla bonica que ningú ha volgut obrir i sento olor de flors cremades i m’ennuego de plor però plorar em gasta i em cansa, i tampoc serveix de res; ho he aprés en la frontera de la pena i la dissort.

I sento un glopeig- enllà dels arbres- com quan s’agita un gran espai i no et deixa fer  més que oblidar el que eres i anar al vòrtex xuclador: com amb l´`avia en aquells contes, quan el Pere sense Por sentia veus de sutge endins de la llar de foc, i s’entossudia a quedar-se i queien trossos de morts, però era valent de la vida i feia fugir els malsons. Oh, àvia, àvia meva.

Perquè allò que m’horroritza no em deixa estar en pau fins que clavo els peus al terra i me’n hi vaig a enfrontar, però quan va morir el pare, plorar em va cloure el cor, la pena duia clavells negres i a l’espinada ulls de corb vidres trencats a les ungles i als turmells dragonets morts, pudor de bassa negada, aigua que porta saba i sang, fred als peus i al front febrada corriols a l’estimball. 

Pas de ball a les palpentes ara ja no sento dolor deixo l’espadat enrere la planura de la mort oblido la olor cremada els tresors que ja no ho són totes les hores perdudes el batec de la foscor i miro enllà en la calitja i sento que vull volar i un ocell travessa l’aire i xiscla joiosament la vida la sorra l’aigua l’escalfor contra la pell torno a veure brillar l’aigua jo enmig de la corrent sento que la frescor m’amara i la serp d’aigua em segueix és com quan tornes a casa i no en vols marxar mai més.

Pas de ball.


Silvia Armangué Jorba

                                                                                        

divendres, de febrer 24, 2017

Maria Aladern, guanyadora de Paraules a Icària.

Maria Aladern, escriptora blanenca, guanya el IX premi El cistell, de Paraules a Icària


Ahir, 23 de febrer, es van  atorgar els premis del   Certamen Paraules a Icària, que convoca l’Editorial Saragossa, des de fa nou anys, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, al districte de Sant Martí.

El certamen es divideix en dues categories, corresponents a dues de les col·leccions d’Edicions Saragossa. Seguint el Butlletí Oficial de Barcelona publicat el 4 de juliol de 2016, aquestes són les col·leccions:

I. El cistell, de narrativa i cròniques amb diferents eixos temàtics.

II. Ritmes: poesia.

Hi ha un jurat per a cada categoria, constituït per cinc membres. En l'un i en l'altre, hi ha un representant d'Edicions Saragossa, un representant del Districte de Sant Martí i tres persones relacionades amb la cultura i les arts.

L'acte.

El presentador, Brais Martínez, periodista, ens fa la introducció com si expliqués una història, com a protagonista, simbòlicament Rosa M. Saragossa, fundadora de l'editorial, i totes les circumstàncies que l'envolten en aquesta aventura. Ens presenta els membres de la taula.


Després parla el regidor Josep M. Muntaner, que ens recorda els guanyadors de l'any passat i fa referència al proper certamen, emblemàtic perquè serà el desè.


Pren la paraula, a continuació, Rosa M.Saragossa, que ens recorda que els pintors han de ser mirats, els músics escoltats i els autors, llegits. Parla de la crisi, que fa que les editorials hagin de fer equilibris per sobreviure - quan no han de tancar- i que tot plegat repercuteix en el consumidor final, o sigui, el lector. 
Saragossa es pregunta si els valors actuals de la literatura es regeixen per la qualitat o per l'economia i planteja el dilema que tots tenim en ment: allò de si els autors que més venen són els més coneguts, degut a la publicitat que es fa de les seves obres.  
L'editorial Saragossa aposta pels autors desconeguts i una bona mostra del que diu és, precisament la celebració anual d'aquest certamen. 
Fa una proposta a tots els lectors: que inverteixin un 10% dels llibres que comprin en autors novells, per tal que la literatura es vegi enriquida i no siguem esclaus d'allò que ens volen vendre. 
Sàvies paraules, les de Rosa M.

Seguidament, Eduard Miró, membre del Jurat des del primer certamen, ens explica, com la Rosa M, que Paraules a Icària aposta per la qualitat. Pronucia unes paraules, ben eloqüents, de Mn.Climent Ferrer (un mossèn del Berguedà) que diuen així:

"Preneu-m'ho tot i deixeu-me la paraula".

Després ens llegeix un conte, escrit per ell mateix, sobre la incomunicació actual, o la comunicació "per mòbil". Una bona ironia sobre la realitat.
Finalment, ens informa que l'apartat dedicat a la poesia ha quedat desert i es fa el lliurament del premi a la bona amiga Maria Aladern, que guanya el certamen per segona vegada. 

Ja havia guanyat, fa cinc anys, amb Camins d'arrels. Aquesta vegada, ho fa amb Escales amunt.

Personalment i també com a membre del grup literari Cornèlia Abril, em sento molt emocionada i contenta per aquest guardó, ben merescut, entregat a la Maria.

Us deixo unes fotografies i us animo sincerament a què llegiu aquesta novel·la, de la qual ens en van fer un tastet, i que estic segura que no té desperdici. I és que la Maria és una escriptora nata i, a més, té una qualitat molt preuada i que, avui en dia, costa molt de trobar: la humilitat.

Moltes, moltes felicitats, Maria!


Maria Aladern, dient unes paraules després de recollir el premi.



Maria Aladern, al mig, acompanyada de membres del jurat, i de l'editorial, així com de l'Ajuntament.


Maria Aladern, la seva germana Conxita i Montse Medalla


La Maria, amb el seu fill Albert i la seva germana Conxita.





dissabte, de febrer 18, 2017

NO ETS

Avui estaves amb mi, però no hi eres
sense raó raonaves l'impostura
per tots els que no hi són i un dia eren
campanes de vidre dono als vents

campanes vistes des de la meva talaia
on el record mora i l'oblit aguaita
campanes que anuncien noves vides
campanes que sonen pels morts

En quin lloc es guarden les paraules?
En quin moment les va suplantar el silenci?
en aquesta incertesa que és la vida
amb la mort que espera el seu moment

Cap a la mort caminem tots
deixant enrere el mar d'incerteses
dels que amb les seves presses van deixant
oblidada la vida en l'intent.


-Sanzsoto

dimarts, de febrer 14, 2017

El vol del lluer

He recollit,  passejant  amb la Tati, un  petit  ocell que ella  ha trobat. Era al terra i s’ha deixat agafar -nefasta senyal- sense fer escarafalls, i l’he portat a casa, pensant que poca cosa podria fer, a part de donar-li aigua per si estava deshidratat. No volia aigua, i, es clar, tampoc menjar; el seu estat era de llangor extrema. S’ha mort a la meva mà, sense cap convulsió; i en aquell mateix instant, els paràsits que li voltaven entre les plomes del cap han fugit cap a espais més vitals.

He estat una estona amb el petit cos emplomallat als dits, observant-lo; per la manera cóm les plomes s’arrencaven de la pell, i l’esquelet d’óssos que es veia a sota, suposo que s’ha mort de gana o bé d’una malaltia d’aquestes que pateixen els ocellets, que en uns dies o poques hores ha fet.



M’ha dolgut aquesta mort, tot i que  porto una cuirassa a sobre, perquè vaig sofrir massa quan, de petita, se’m morien més de la meitat dels petits que em queien a les mans. Ara evoco aquells temps com si jo fos una altra; no va ser meva la culpa, perquè els animals que vaig tenir ja m’arribaven esblaimats.

Però els ocells sempre m’emocionen. En part, son repugnants; pots copsar el seu aspecte reptilià en la forma del cap, en la fredor dels seus ulls; en l’olor de les plomes hi ha la malaltia, o el desig innat i salvatge de viure, o el desamor d’un niu abandonat.  Però sempre els ocells són més que això. Són els que van sobreviure saltant, els que van aprendre a aixecar-se. Són els que van aprendre a volar. Saben coses de l’aire i de la llum que nosaltres no sabem. Tenen força per lluitar amb la força cega que ens lliga al terra.

Estimo amb un amor estrany als animals, els hi tinc afecció.
Quan he deixat el cosset erm del lluer entre un munt d’escorces de pi, a sota casa, m’he entristit, per haver-lo trobat en aquests moments seus, quan ja no queda cap altre vol per fer.




                                                                               

dilluns, de febrer 06, 2017

Un poeta blanenc



Permeteu-me que deixi en aquest espai, un poema dedicat al mes de febrer, quan tot just fa uns dies que l'hem començat,  d'un poeta blanenc, Pere Puig i Llensa.

FEBRER

Tu, el més petit de la llocada
dels dotze mesos que té l'any,
mostraràs, àgil, tot afany
de criatura engogassada.

Mouràs el mar de revolada?
Faràs al camp bon averany,
borrons fent néixer, en cada tany,
entre ruixims o entre ventada?

Jo et goso absoldre dels teus jocs,
enjogassat en tots els llocs,
si saps encendre, dins ta dansa,

l'alegre branca d'ametller,
brandant al dors del carener,
fent llum al blau de ma esperança.


Poema recollit al poemari
Segon Dall, poemes.
Blanes, 1977
Editat per l'autor.


Prologat per Marià Manent, qui afirma que "la poesia de Puig i Llensa té molts caires, però la seva melodia més personal, més pregona, li ve del seu amor a la Natura concebuda com un estímul de purificació i d'elevació espiritual". I afegeix que "és en això on els seus poemes recorden els d'aquells anacoretes de l'antiga Irlanda que, durant l'alta Edat Mitjana, van escriure admirables poemes inspirats en la vida rústica".

Aquí podeu veure un dibuix, fet per Rafael Santos Torroella, que apareix al mateix llibre.



dijous, de febrer 02, 2017

Xupadors de sang aliena

El dragonet el vaig trobar al terra, al carrer, immòbil i eixut. Era llarguet però no pas gros. El fred i l'aigua desplacen a aquests animalons del seu cau hivernal, i amb les poques forces que tenen no poden buscar altra aixopluc. Me'l vaig endur a casa perquè em va semblar que movia una pota. I els seus grans ulls no cessàven de mirar-me. Els dragonets no tenen parpelles; s'humitegen els ulls amb un cop de llengua de tant en tant. El vaig embolicar i escalfar, li vaig obrir la boca per fer-li empassar suc de raïm. No empassava. Va passar la nit en una petita mortalla a dins d'un calaix. A vegades, moltes, els animals al.lenteixen tant els signes vitals que poden simular la mort. Però aquest pobret meu no simulava res. Era mort, per bé que bell encara. Tant, que me'l vaig mirar amb lupa, literalment parlo. Les seves escates eren de color groc, i simulaven escuts, imbrincats un sota l'altre. A les parts dolces del seu cos- els plecs entre cos i potes, a la conca dels ulls, entre els ditets delicats- germinàven flors rojes de totes mides, com en un jardí japonés bicolor. Vaig portar el seu cosset al microscopi per veure aquelles roselles post-mortem. Jo em miro les coses molt petites a causa de la meva miopia, que no em permet veure res més enllà del nas, i ho faig com una mania, però no ho aconsello, perquè les coses petites volen tenir protagonisme, forma i espasmes, i no cal més confusió a la nostra vida, us dic, i a més, provoquen més malsons que altra cosa. Però allà és el pobre animalo, que deu anar passant cap a un cel ple de dragonets i de pedres calentes on ajaçar-se a fer delitoses migdiades. El seu cos és aquí, sota els meus tubs vidrats. Miro les roses, miro la més rojenca allà en un plec interdigital. Es mou amb moltes potes ( quatre a cada banda, que per això és un aràcnid) i està inflat i el cos el té abonyegat com un coixí amb botonadura. Els altres també s'agiten, alcen les potes vermelles, el cap enganxat a la pell tendra del rèptil. En busco fotos per la xarxa, i no costa pas de trobar-ne. Trombicula, es diu el bitxaco, i és tot tant roig perquè s'infla de sang i la pell li trasparenta.



Què fan els animals xucladors, aquí visquent sobre el cos mort...? Merda de paràsits. Engeguen un líquid anticoagulant en la petita i turmentosa ferida provocada, i xuclen i xuclen fins que del mateix pes es desenganxen de la pell aporrinada de la víctima. No vull pensar en els darrers dies, hores, del dragonet traspassat, llençat a la mort per gelor i desnutriment, suportant tant paràsit infame. Vull creure que en la seva torpitud no ha tingut somnis de horrors. Els animals, sabeu, també senten el dolor. Potser la solitud, la tristesa, l'alegria. Com podria no ser d'aquesta manera? 



Aquí va la part bonica, que he deixat pel final. Un dia abans d'aquest dragó, en vaig trobar un altre. Igual de gelat, enterc i immòbil sobre la vorera. Tenia una cua "nova" ( els gragons, si se senten amenaçats per un predador, una serp, un ocell ) tenen la facultat de desprendre's de la cua, que es belluga una estona i distreu al carnívor, mentre el dragó surt cames ajudeu-me. Després els hi creix una altra cua, com un misteri. Aquest altre dragonet era molssut, ample i robust. Estava gelat, però a casa es va començar a moure. No ha volgut menjar carn fresca ni cuinada ni tampoc vol aigua ni fruita. Em mossega sempre que l'agafo, això sí. És una preciositat. Als primers dies no volia posar-li afecte, però ara ja té nom, es diu Francis, no em feu explicar per què, que és llarg. La cosa és que sojorna, sembla que feliçment, a l'armari del menjador de portes de vidre, observat des de fora pel gatot de casa, que és caçador. Aquí us deixo la seva foto. No duu roses xucladores a la pell. I ara digueu-me si heu vist mai una figura, escates com aquestes, aquesta deliciosa ferotgia de moviments, en algun lloc de la terra o del cel. Deixem, deixeu-los viure, us ho prego. També ens alimenta la bellesa.