Sant Jordi 2020 - II

*Amb els damnificats per Covid'19 i en confinament*

   

 I, TANMATEIX, VA SER UNA NENA 

                       Ònix Editor

fragment del pròleg:  "Cada veu prové d'una deu personal, com pertoca. Cada escriptora aporta el seu bagatge, una mirada singular. Hem gaudit molt d'aquesta solitud necessària i buscada en el moment d'escriure i esborrar, de tornar a escriure i tornar a esborrar per reescriure. Tal com manen els cànons literaris. Els nostres."

Autora de les fotografies al llibre: MARTA SEMPERE COMPTE

23 d'abril i llibre nou de la Cornèlia

Encarem el dia del llibre amb novetat editorial. Ònix Editor presenta demà a Passeig de Gràcia, 106 el llibre nou de Cornèlia Abril.

 I, TANMATEIX, VA SER UNA NENA 

Hem col·laborat en aquesta edició:
M.MONTSERRAT MEDALLA, NEUS CEREIJO, SÍLVIA ARMANGUÉ, MATILDE NURI en l'escriptura dels relats en català. MARTA SEMPERE és autora de les fotografíes.

                                               CORNÈLIA ABRIL

Us demanem que ens acompanyeu en la sort d'aquesta tercera criatura de la Cornèlia.
VENIU!
   
      HORARI. SÍLVIA ARMANGUÉ - 13.00-14.00h.
                       M.MONTSERRAT MEDALLA - 17.00-18.00h
                       MARTA SEMPERE - 17.00 -18.00h
                       MATILDE NURI - 17.00-18.00h

Bona lectura i feliç dia del llibre i la rosa.

.

Bon Any 2019

DES INCURABLES - Sílvia Armangué

Diari La veu - publicat 14 d'octubre 2018
relat de Sílvia Armangué Jorba

Una llarga decadència m’ha dut a les portes de l’hospital. No ha estat fàcil trobar-lo en la ciutat malvada, que canvia amb la lluna. Els meus records no són dúctils com ho són els carrers d’aquesta metamorfosi ambulant. En tinc plànols exhausts de cada llamborda: color, inclinació, rastre d’excrecions innominades, substrats de líquens de randes verinoses; trossos de la pols, grumolls de dolceses asfixiades en xiclet, ira trasmudada en àcids, cucs sinuosos, espores bordes, molècules del que queda d’un perfum de tarda, les marques obviades de la multitud. Em caldria esborrar aquests records, perquè em destorben, però no puc. Ja no hi ha llambordes, als carrers; hi ha terra, ciment, asfalt, runes, pedres de colors posades en cercles; hi ha animals momificats formant sanefes, hi ha rajoles gebrades, pistes de carreres, tanques, reixes, murs de contenció d’aigua en diversos graus de vertígens i oxidació. Estendards apòcrifs suturen les voreres, tots entapissats de marques comercials sobre els colors de l’ànima del poble, un poble dissortat que de tant que s’ha expandit, com l’univers, ha acabat trobant la seva némesi: ara fa ballarugues de col·lapse, mur contra mur, sota l’horitzó de successos, blau violat a tothora, aliè a tanta extravagància, seguint lleis locals inversemblants. Hauria de caure en l’asfíxia per trobar el camí dels cirerers florits i el seu abellam i la seva llum de dies millors. Les cases massa altes han taponat el vent que els duia cap a mi, i ja no camino sinó en cercles. Mòrbids animals de fang i ulls cegats guarden, de nits, les corrents fondes que voregen totes les sortides. L’hospital es trasmuda lentament, les seves parets cobertes d’heura. Navego per passadissos de formol amb la meva maleteta de viatge, buscant el llit que m’han assignat. Oloro els meus companys de dies pitjors, però em nego a mirar-los. Error sobre error: si tanques els conductes d’un sentit, els altres sis o vuit o els que siguin agafen abrivats el relleu de la mancança i t’impregnen de les roses invisibles. 

(...)

Si vols llegir el relat sencer clica aquí: Des Incurables 

Sílvia Armangué i Jorba

Cornèlia Abril en plena tardor

Cornèlia Abril ha entrat a la tardor amb prou empenta com per reprendre aquest blog i tot allò que se li posi al davant.

De moment, un tastet de tardor:

I després, comentar-vos que vam començar el curs amb una bonica Vetllada literària, la setmana passada, a l'AAVV  Esquerra de l'Eixample. Una bona estona parlant de llibres, de poesia, de prosa i de cultura en general, que ens va reomplir les piles a totes!

Aquí estem, doncs, i com ens agrada dir... Seguim!

Montserrat Medalla,
Cornèlia Abril,
Blanes

Príncep Formiga - Silvia Armangué

Príncep Formiga

Després d'unes pluges, a finals de l'estiu, en aquests dies humits i bells com els darrers, fan el seu primer i únic vol els prínceps formiga. A una cambra especial del formiguer han crescut les seves larves, nodrides amb delectança. Quan el bon temps i els planetes es posen en ordre, les princeses i els prínceps surten de casa seva per mai tornar. Dansen a l'aire lliure i si es troben femella i mascle fan l'amor, com només saben fer-lo aquests joves fills de la reina.

Quan una femella és fecundada, la joia l'empara i s'aventura per espais desconeguts. Si troba un bon lloc, comença una colònia nova. Perd les ales i la seva minsa llibertat i excava la terra i restarà des de llavors en la cambra més secreta, amb l'abdòmen hipertrofiat, parint ous de guerrers i obreres, fins a l'esgotament.

Molt poques princeses aconsegueixen el ball nupcial i després trobar cau. La majoria moren aviat, perquè el temps que tenen és curt. Igualment els prínceps; hagin conegut o no l'amor del vol, cauen irremeiablement al terra, perquè és aquest el seu destí: intens i efímer.

Per això us demano. No trepitgeu, no mateu els prínceps. No us faran cap mal i morirán aviat. Penseu que aquesta és l'únic bocí de vida i vol que hauran tingut.

Silvia Armangué

I ja no em val

I ja no em val

I ja no em val

quedar-me al cau

perquè el temps passa.

Surto, doncs, 

de nits, i amb por.

Surto, buscant als carrers

oberts pel vent

la meva revenja,

la meva baralla.

I els gats

urpen el gel

per tornar a casa.

Silvia Armangué Jorba

Deixeu-me en pau

Deixeu-me en pau

Una senyora del meu carrer professa una religió molt insistent. Quan em veu, ve a fer-li festes a la Tati i després em vol adoctrinar en les seves creences. Em vol regalar uns fulls amb uns dibuixos acolorits que parlen de la fi del món, de la misericòrdia de déu i dels àngels de la guarda. No recorda que jo cada vegada refuso la revista i faig el possible per assegurar-li que no sóc creient. Però ella té la consigna que ha de guanyar ànimes per a la seva causa i no es tira enrere. Volia saber si crec en l'àngel de la guarda, i m'ha recitat la lletania tan maternal que portem al subconscient:

Àngel de la guarda

dolça companyia

no em desemparis

ni de nit ni de dia...

I sí que la trobo maca la cançoneta, però això no vol dir que me la cregui. Com que faig cara de moniato, o sigui que semblo més amable del que soc, m'ha tingut encara una estona recordant passatges de la bíblia, i al final m'ha deixat anar la pregunta definitiva, la que posa els pèls de punta a la gent com jo:

Però tu creus que Jesucrist va donar la seva vida per salvar-nos, oi...!

I li he dit que no, és clar. Llavors ha mogut el cap a banda i banda i m'ha mirat amb els ulls brillants.

"Quina llàstima! " ha dit, com si pogués destriar, amb els ulls fervorosos de la il·luminació, tot un infern de flames amb dimonis vermells fent-me passar una nefasta vida eternal. M'ha contemplat amb una gran compassió mentre em despedia, tibada per la corretja de la Tati, que desitjava olorar una merda situada mig metre enllà de la vorera. Però em sembla que la pròxima vegada que ens trobem, intentarà convertir-me, un altre cop. 

No tinc por

No tinc por!

No tinc por!

No tinc por!

Tinc dol i amarguesa i un gran dolor per les vides segades

 i per les que viuen una agonia

 i pels infants i pares que es queden sols. 

Desig que els damnats trobin tendresa entorn

 i ànimes càlides i fortalesa.

Però enmig del terror cal aixecar-se i volar més amunt si cal 

perquè la vida que ens quedi sigui tota nostra.

No tinc por.

Pregadéus - Sílvia Armangué

La seva bellesa em desmarca.

Mireu quina cuirassa de paper fi, com seda brodada del color verd més pur. Mireu quin posat altiu, quina cintura de princesa...Sobre una branca de menta xamosa espera, tal vegada, un petit príncep (força petit i de color fosc ) que amb mil precaucions s'enfilarà sobre la grupa anhelada, per exhalar un amor que ningú pot descriure...du, el príncep, un present, un gran i tou insecte saborós atonyinat, perquè la bella, un cop s'acaba la cópula, sent una fam ferotge, i sovint la presa més propera és el mascle, encara en èxtasi sensual...Aquest cop, ell ho ha preparat bé; s'escapa, estremit encara, entre les tiges maragda, mentre ella es duu a la boca, olora amb les antenes, devora el regal cruixent de l'estimat d'un instant...

 Mantis religiosa

Silvia Armangué, 27/07/17

Morfos - Sílvia Armangué

Si heu vist Alien, sabreu que la trama es va inspirar en el cicle biològic dels insectes i els aràcnids, particularment en el de les vespes. Els insectes tenen uns estils de vida força espantosets. Si son vegetarians o nectarífers (isòpodes, papallones, abelles, abellots...) es limiten a xuclar les flors o arreplegar detritus del terra, Quan son carnívors (vespes, marietes- sí, l'animalet rodanxó és un voraç depredador del que sigui, pugons sobretot- mantis, i un llarg etcètera) usen estratègies més o menys complexes per fer els seus àpats.

Fa uns dies vaig tenir un patatxap dels grans.Veureu. Els pugons, aquests animalons rodanxons que molesten bastant a les plantes tendres però que si en mires quatre o cinc de prop tenen una aparença tota innocent, allà amb els seus ullets petiiiits i sempre escortats per formigues, i que hom creia que donaven gratament la seva dolça melassa a les seves protectores ( les formigues allunyen les marietes assassines i acompanyen als pugons al seu formiguer perquè descansin ) i que certament s'ha constatat aquest mutualisme en moltes espècies (tan de pugons com de formigues), de manera que els himenòpters allunyen als predadors i donen cau als pugons i aquests "a canvi" evacuen un líquid dooolç que gormandeja tot el formiguer, ben cert és, però té una història de terror paral·lela que he descobert i que ara escriuré, amb les mans tremoloses.

Una gent que no devien saber on dar-la, uns científics tots guapos, es van passar hores i dies i anys observant les relacions cordials entre pugons i formigues. I de tant mirar i fer vídeo, van descobrir una trama subterrània que els va gelar la sang a les venes.

Resulta que les formigues tenen els seus fills-larva en cambres fortament custodiades per grups para-militars,i res no entra allà si ells no volen.

S'ha descobert que els pugons, a partir d'un mateix ADN, poden créixer en almenys dues aparences diferents que s'anomenen Morfos. Una aparença és la que coneixem: groga o verda, rodonets, amb potes fines. L'altra aparença és aplanada, amb una textura i olor característiques. Característiques de què? direu.

Doncs característiques, tatxaaan, de les petites larves de formiga. Amb aquest aspecte i olor passen els controls i es mesclen amb les larves de la guarderia. No s'acaba aquí. Amb els estilets xucladors que empren per alimentar-se de les tiges, aquests morfos els hi claven a les larves i els xuclen l'hemolinfa, la "sang" dels insectes. Curt i ras. I les formigues no saben- almenys no ho han descobert a hores d'ara- que tenen l'enemic dins de casa. 

Estic segura que queden tantes coses per descobrir, entrellucar o aprendre, que tenim feina per estona. De moment, aquesta trama a l'estil Dr. Jekyll i Mr. Hyde ens apunta que no sabem un borrall de les relacions entre animals, plantes, bacteris i fongs. Però que ens agrada saber noves coses...encara que facin paüra. 

Per més informació:

http://www.abc.es/natural-biodiversidad/20150115/abci-pulgon-hormiga-drjekyll-mrhyde-201501151148.html

Així vivim

Així vivim; amb força, amb dolor, així creixem, lligats a l'ànima interior, ferotgement, lligats a minsos esclats de rauxa i llum, marcats, dolguts, amb l'esperança de sobreviure al mal temps, de trobar el llac blau entre les roques. Que els vents ens siguin bons, i l'aigua fresca. Per molts anys.

Silvia Armangué

Calders, 12 juny 2017

No es suïcida

Tots hem sentit i fins incorporat al nostre bagatge "cultural" la dita que l'escorpí ( aquí hi tenim l'escorpí ros, no molt gran comparat amb els escorpins foscos d'altres regions, i no obstant perillós pel "concentrat" de verí que inocula ) en veure's envoltat de foc, acaba amb la seva vida, clavant-se ell mateix l'agulló verinós al llom, en la desesperança de saber-se perdut. Però això tan gótic i Wherterià que ens causa com un horror tremolós, un desig per saber què li deu passar pel cap a l'animal en instants tan greus, és fals.

L'escorpí pertany a la familia dels aràcnids ( vuit potes, més d'un parell d'ulls, verí neurotòxic per aquietar les preses, fills educats amb la mare, etc.) i no és cap problema per als homes: no sent que el molestis, o sia li posis una mà al damunt sense voler o bé li toquis els nassos anant-lo a emprenyar directament, ell no ataca, es bat enrere. Sí que hi ha cassos de mort de resultes d'una fiblada, però en general es tracta de nens molt petits o de persones ancianes o malaltes. Se li suposa certa intel.ligència, almenys pel fet que la mare es cuida dels petits durant un temps.

I si algú us ha dit que ha vist amb els seus propis ulls que l'escorpí s'ha suïcidat enmig del foc, és que els seus ulls l'han enganyat. Veureu: si es troba entre flames, el pobre animal assaja el què qualsevol faria, intenta escapar. No pot, i l'alta temperatura fa que el seu esquelet extern es blegui. Es curva endintre; l'agulló es vincla sobre el cos. Però només això: no se'l clava. 

La neurotoxina pròpia no l'afecta, a més. L'animal mor cremat.

Amb pena confesso que jo també vaig posar en pràctica aquesta barbaritat; fóren els meus anys d'adolescent curiosa. I no només una vegada. No entenc com llavors se'ns incitava a matar tota cosa que s'imaginés una moléstia o un "perill". 

Amb desig, ara, de preservar la vida dels animalons de l'entorn, us deixo aquestes imatges d'una senyora escorpí que viu no lluny de casa. Té fills cada estiu, els duu a sobre i ocupa un cau net i acollidor sota una pedra plana i solei. I que sigui així per molts anys, espero.

Silvia Armangué Jorba

Un tast saborós al Museu de la Tècnica de Manresa

El Museu de la Tècnica de Manresa és un enorme edifici de pedra sense floritures, enllestit l'any 1865. Voltes gegantines, murs espectaculars, un recinte que es bastí temps enrere per emmagatzemar l'aigua que, des de la Sèquia, proveïa la ciutat. Quan va caure en la buidor del desús, va estar anys en gran declivi, fins que el museu s'hi va plantar per obrir les portes d'un espai singular que no havia perdut encant, més aviat en guanyava.

Museu de la Tècnica de Manresa

La Pilar Alonso, conservadora del museu, i l'Anna Selga, coordinadora, ens van obrir les portes al grup literari Cornèlia Abril perquè presentéssim el nostre segon llibre Si es fa fosc. Vam estar teloneres d'un "tastet" singular. Després de la nostra xerrada, seguia una visita guiada per l'interessant i bell camí dels telers i teixits emprats al passat segle. Aquest recorregut cultural es completava amb un tast de vins dels cellers Mas de Sant Iscle i Caves Artium, amanit amb uns talls de coca feta a metres en forn de llenya. 

Parc de la sèquia- 20 de maig'17

Cellers Artium i Mas de Sant Iscle

De fons, els magnètics quadres de Carmen Sanzsoto, i, arrenglerats en una taula llarga, els llibres: a més del darrer i nou Si es fa fosc, el primer He d'anar-me'n; llibres de contes, poemes, biografia il·lustrada i novel·la d'autoria individual de les components de Cornèlia Abril.

Manresa'17-Sanzsoto

Puc dir que va ser una esplèndida vetllada. A les sis i deu minuts l'Anna Selga ens va presentar, i la Maria Cirera, la Matilde Nuri, la Carmen Sanzsoto i la Sílvia Armangué que soc jo, en un parlament flash de 30 minuts vam anunciar el llibre, el pròleg de l'escriptora Olga Xirinacs, les seves particulars valoracions de cada un dels nostres relats; una biografia curta de nosaltres: les autores i la Cornèlia, uns fragments del llibre, que té com a tema recurrent les dèries, manies, obsessions i desgavells peculiars de les persones i les boniques, estrafolàries, iròniques histories que ens ha inspirat.

Per acabar, Carmen Sanzsoto va declamar l'intens poema que té per títol Bataclan, obra seva, igual que les  il·lustracions que ens regalen els ulls enmig de la lectura del llibre.

Les nostres companyes Mercè i Pepa Bagaria i Montse Medalla no van poder ser en aquest acte, però ens en queden molts, espero.

Poema Bataclan, de Carmen Sanzsoto

Dir que l'amabilitat del personal del museu ratlla l'excel·lència, que ens hi vam sentir millor que ben acollides, que el públic penso que va gaudir de cada tast, que nosaltres vam passar un dia d'aquests tan bons: el lloc, perfecte i la companyia immillorable. Gràcies Parc de la Sèquia, Olga Xirinacs que et duem al cor en cada presentació, gràcies a tots els que us vau apropar.

Ara, només queda esperar que la lectura de Si es fa fosc us sigui plaent.

Montserrat

Richard Schneider - aufgenommen, fotografiert
von Richard Schneider

Fa 50 milions d'anys, els animals i plantes que campaven per Catalunya no sabien on vivien. El centre de Catalunya era ocupada per aigua de mar, i a aquest mar desembocaven uns rius de no gran llargada, però molt actius i carregats de sediments. Coneixeu el Delta de l'Ebre: és conformat per la terra, pedres i restes que el riu, alentint el pas en arribar a mar, deixa al fons, i que es va acumulant, formant aquesta mena de triangle tan fèrtil, a prop de l'aigua i sempre alimentat pel cabdal de l'Ebre.

Doncs bé, Montserrat és el que queda d'uns sediments que durant molt temps es van dipositar a l'acabament d'aquests rius prehistòrics quan arribaven al mar interior. La seva pedra gris-blau tan característica és resultat de l'agombolament de les pedres i la terra que es van compactar- roca sedimentària- i després van erosionar-se - és a dir,  l'aigua, el temps i el desgast que comporten- produint aquest massís que sembla sorgir d'imprevist en una terra on no hi ha muntanyes més altes.

A Montserrat, quan els segles van assecar el meravellós mar interior- de poca fondària, d'aigua brillant, un paradís de coralls i espècies impossibles- i la gent hi va anar campant, s'hi va trobar una "Verge", una Marededéu Trobada. Trobar objectes preciosos sempre ha estat una il·lusió i un goig, i aquesta talla no massa gran de fusta, una Deesa amb un Fill, una mare i el seu nadó, van resultar l'excusa per alçar una capella, una església, un gran Castell preciós amb monjos Benedictins allà a sota les Agulles. La gent hi anem a fer-li tribut: a la Verge, a la Muntanya, a la bellesa que hi regalima per tots cantons.

Avui és el dia de la nostra Marededéu de Montserrat. Tots tenim amigues, tietes, germanes i fins algun conegut (també alguns mascles duen aquest patronímic), a qui felicitar.

Nosaltres, el grup de Cornèlia Abril, tenim la nostra Montserrat particular. A qui estimem i que ens estima, i que sigui per molts anys. Montserrat Medalla, que ho celebris amb alegria i durant molt de temps, i nosaltres amb tu. Moltes felicitats.

-Sílvia Armangué

En Francis

En Francis viu a la terrassa. És gran i solitari. Fa tres mesos que el vaig trobar, panxa enlaire a la vorera, fred i immòbil, i me'l vaig endur perquè els seus ulls de color bronze, oberts i fixes, em van agradar. A casa es va reviscolar, però no volia aigua ni fruita ni pernil. Volia amagar-se i prou. Primer no es deia Francis, no es deia res, era el Dragonet i prou. Però de tant en tant el treia i provava d'obrir-li la boca perquè begués una mica, llavors s'emprenyava bastant i em mossegava els dits. Aixì que li vaig posar afecte i li vam posar nom.

Fa dues setmanes  que llueix el sol i ara viu a la terrassa. Han passat pluges, paletes, escombrades, pipins de la Tati. En Francis sobreviu i fa la seva, però no s'allunya gaire i temo que no mengi prou, que no tingui prou energia, que es quedi per terra i no pugi per les parets. O sigui que avui pel carrer quan un abellot se m'ha ficat entre els peus i no acabava de trobar la posició de vol, m'he dit, mira, li porto a en Francis, que necessita proteïna.

                                                                        Bombus sp.

Amb el preciós insecte als dits, un dubte em rosegava l'ànima. D'acord, jo li porto a en Francis, en Francis se'l menja i s'espavila una mica. Però quantes flors deixo orfes de pol.linització? Quants abellots nous ja no naixeran mai? I aquest mateix abellot, que si me'l emporto i viu a casa i al final li agafo carinyo i li poso nom, no serà un altre Francis més pelut i bonic que potser haurè d'alimentar amb nèctar de flors; i quines deuen ser les seves preferides...? Llavors he decidit la seva sort i l'he dut a un racó del parc on el sol hi tocava i l'he deixat sobre una planteta florida.

                                                                    el Drac i la Rosa

I llavors et queda la cosa: has fet bé? Has perdut l'oportunitat que en Francis es sobreposi? A les ferides, a l'edat que deu tenir, al fred que ha passat...? Deixem que tot rodi tal com raja? Ens hi fiquem pel mig per complicar-ho més...?

El Cavaller i la Princesa deuen ser a un parc d'atraccions xulo, o caminant per aquest país que Déu ens ha donat, per les Guilleries, o a la Garrotxa, al riu Calders, a santa Coloma de Farners; hi ha tants llocs bonics.

El Dragó i la Rosa s'ostatgen, aquests dies, a casa meva. I potser a casa vostra també.

Sílvia Armangué Jorba

Rareses

Rareses

web Vinyolasrellotger
 

Sing Raresa: 1 Característica de les persones o coses rares. 2 Manera estranya d’actuar. 3 Cosa poc corrent, que costa de trobar normalment, extraordinària, i per això, de molt valor.

El meu amor per les singularitats, les bajanades, els culebrots vivencials, les manies de l’altra gent i en general tot el que compendia les ficades de pota i les rareses dels meus connivents, ha estat defraudat, apallissat, tirat per terra i desencisat d’aquest món de vulgaritat extensa i extenuant. Ho lamento molt. Jo, no sóc cap show, però els altres, per què no poden ser-ho? Per què la vida és així, tan llisa, tan pintada de colors soferts, de barris de gent sensata, de gossos amb corretja? Ahir vam anar d’excursió. A un lloc del riu on hi ha una petita bassa d’aigües- encara - transparents. El lloc estava ocupat: uns quants joves amb els cotxes oberts i un equip de so a un volum espantable, un xumba-xumba d’escassa melodia i menys elegància, ens barraven el pas, amb un afegit que no hagués calgut: els nois es dedicaven a disparar amb escopeta de balins als peixos i les granotes de la presa. Dius, i no es podien quedar a casa seva, a molestar? Jo no tinc mala bava. No, no. Jo senzillament sóc gran. I la paciència se’m va acabant. Mai en vaig tenir gaire, tampoc. I la gent que fa coses previsibles em treu de polleguera. Vas al súper: un senyor es vol colar a la cua de pagament. Hi ha senyors grans que sempre tenen molta pressa. Això no és dramàtic, passa tota l’estona. Te’n vas al bosc, i cap novetat; el timó sobreviu, els ciclistes et passen per sobre, hi ha rètols dient que no facis foc. Cap ironia, cap picada d’ullet; tot raonable i seriós, com unes faves a la catalana dins un recipient de plàstic, de colors foscos, amb el suc fred, així com mort, o un jugador de futbol a la porteria, sempre aquella cara concentrada, clar, o para el xut o li foten un gol, res de mitges tintes, o blanc o negre, una vida trista. Per sort, hi ha espurnes càlides enmig de tanta decepció. Com l’historia del grup d’avis que va aconseguir tancar el MacDonald’s del centre de la ciutat. Els avis van trobar que el Mac era més espaiós que el Casal, i més ben il·luminat, i allà es passaven les llargues hores de tarda, prenent cafè amb llet, xerrant i llegint el diari. Cada cop eren més. Això al Mac no li va fer gaire goig, clar. Les cadenes de menjar ràpid volen que mengis i que ho facis de pressa, per deixar lloc a d’altres clients. Els avis ni menjaven ni tenien pressa. Resultat: no es venien gaires Big Macs, i el local era ple a tothora. Suposo que hi va haver altres raons a l’hora de tancar, però aquesta en va ser una de rellevant . Els avis es van instal·lar a altres bars de la zona i aquí pau i després gloria. Això és una cosa maca. Com la botiga del rellotger on vaig entrar fa dos dies. Costa d’entrar en aquesta botiga. Des de fora té un aspecte desolat: un taulell destarotat, escassa il·luminació, la porta sempre tancada- això, no ens enganyem, és una barrera mental: no et volen a bones, has de trucar, t’han de veure la cara, i llavors t’obren, o no - i uns quants rellotges, no gaires, ni gaire espectaculars, un aquí, l’altre allà. Però jo volia veure rellotges i el senyor em va obrir. Es veu que els rellotges per vendre els tenia a la rera-botiga. De seguida vaig intuir que aquell senyor no volia vendre els seus rellotges. 

Em va impedir el pas una estona, i quan va entendre que no se’m trauria del damunt si no em donava una mica de peixet, em va escortar a dins, en un silenci opressiu. Darrera la buida botiga hi havia la càmera del tresor. Passatges i estances de sostres desiguals agombolaven rellotges de tota mena i factura, d’èpoques diverses, a més d’altres objectes i bibelots en procés de restauració. Després, una cambra similar, amb armaris plens de llibres antics, autòmats, maquinaries velles, més rellotges. Un passadís conduïa, finalment, a una sala gran: el cor definitiu, la cúpula sagrada. Uns armaris imponents ocupaven gairebé totes les parets de la sala, i aquests armaris magnífics i empolsinats eren el receptacle de dos mil calaixets de diferents mides i factures, cada un d’ells etiquetat amb signes indesxifrables escrits a mà; cap era obert el dia que vaig ser-hi. Més rellotges i més taules desiguals entre munts de llibres i d’artefactes inclassificables, i en dues taules dos senyors corbats sobre uns instruments brillants, operant el cor d’uns mecanismes obsolets i meravellosos. Els rellotgers són com són; per treballar volen estar isolats, i no és que desconeixin els atractius d’Internet, és que s’enorgulleixen de no tenir-ne, perquè el seu món és encara més virtual que la xarxa, el seu món és tan virtual com ho és cercar l’ànima d’un rellotge mort per tornar-la a reviure, i per això els rellotgers viuen a la rere-botiga sense fer escarafalls, sotmesos a la màgia dels calaixets i els mecanismes hidràulics, i quan han arreglat un rellotge vell, els reca de posar-lo a la venda, perquè aquell rellotge se’l senten seu, i per aquest motiu,  les botigues de rellotges antics cada cop semblen més inhospitalàries, i suposo que qualsevol dia tancaran del tot, perquè els clients no els destorbin, i puguin estar tota l’estona allà als seus dominis, remenant petits objectes fascinants. Però la vida normal no té aquesta mística d’olor de fusta. La vida normal s’assembla més a la dramatització d’un anunci de rentavaixelles. Pel carrer, ahir, un xicot em va donar un full de propaganda d’una clínica d’estètica. A dalt de tot posava:   “ Pecho a la carta”, amb fotos de gent tota posada, i pel mig deia altres coses sobre abdominals i culs, i al final, així en lletres grosses, la perla definitiva, el senyal inequívoc que els temps han canviat. Deia, ai senyor, deia: “Drenajes linfáticos incluidos en todas las intervenciones” com si et regalessin un necesser quan compres una revista, com si uns drenatges fossin cosa de cada dia: “ Vaig al terapeuta; res, que se’m embassa la limfa, fa uns dies”; com si haguéssim perdut el seny que ens quedava, una cosa trista. Això d’estar guapo i jove tota la vida, jo ho trobo sobretot molt cansat, però cada un gasta el temps com vol, és clar. Ara, les rareses són les persones no operades d’estètica i les que no volen sortir a la televisió. És a dir: els rellotgers.

Tan de bo visquin i pervisquin ells i similars, i ens lliurin una mica de ser llençats als pous profunds de la vergonya aliena, que, de mica en mica, acaba esdevenint pròpia.

Pas de ball

Dibuix Silvia Armangué

Pas de ball a les palpentes ara ja no sento dolor la malura s’esparvera entre l’aire i les remors de roures que rauquen foscos, la guineu que viu al clot, de l’aigua sota les herbes del meu cor que bat tant fort: ara sento amarguesa, però tinc la llibertat. Per fi he sabut que estic sola i que sempre ho he estat i que com que no ho entenia em consumia pensat que els demès no em volien que m’havia d’esforçar, que l’amor que es dóna fàcil algun cop retornarà; fal·làcies mal pastades amb  il·lusions  ignorants, malaltia de les hores per als noiets dissortats, visions de mel i maragdes en or vell i verd de mar: paraules, dolces paraules.

 A l’escriptori de l’àvia on hi guardo els meus tresors avui s’hi ha neulat l’aroma i el misteri s’ha esquerdat, els meus herois en dibuixos, les arracades i el llaç, la capseta de les nines, les joies de plàstic daurat; els versos que tant volia, el meu coixinet brodat.. i tot el moble tremola i està ben desemparat la fusta s’estella i plora i les plomes del meu gaig s’han tacat de melangia i tota, tota aquesta casa, es commou de desamor.

Per això fujo en l’herba alta pel caminet del pont Vell perquè tot el què estimava ha perdut el seu perfum com d’una ampolla bonica que ningú ha volgut obrir i sento olor de flors cremades i m’ennuego de plor però plorar em gasta i em cansa, i tampoc serveix de res; ho he aprés en la frontera de la pena i la dissort.

I sento un glopeig- enllà dels arbres- com quan s’agita un gran espai i no et deixa fer  més que oblidar el que eres i anar al vòrtex xuclador: com amb l´`avia en aquells contes, quan el Pere sense Por sentia veus de sutge endins de la llar de foc, i s’entossudia a quedar-se i queien trossos de morts, però era valent de la vida i feia fugir els malsons. Oh, àvia, àvia meva.

Perquè allò que m’horroritza no em deixa estar en pau fins que clavo els peus al terra i me’n hi vaig a enfrontar, però quan va morir el pare, plorar em va cloure el cor, la pena duia clavells negres i a l’espinada ulls de corb vidres trencats a les ungles i als turmells dragonets morts, pudor de bassa negada, aigua que porta saba i sang, fred als peus i al front febrada corriols a l’estimball. 

Pas de ball a les palpentes ara ja no sento dolor deixo l’espadat enrere la planura de la mort oblido la olor cremada els tresors que ja no ho són totes les hores perdudes el batec de la foscor i miro enllà en la calitja i sento que vull volar i un ocell travessa l’aire i xiscla joiosament la vida la sorra l’aigua l’escalfor contra la pell torno a veure brillar l’aigua jo enmig de la corrent sento que la frescor m’amara i la serp d’aigua em segueix és com quan tornes a casa i no en vols marxar mai més.

Pas de ball.

Silvia Armangué Jorba

                                                                                        

El vol del lluer

He recollit,  passejant  amb la Tati, un  petit  ocell que ella  ha trobat. Era al terra i s’ha deixat agafar -nefasta senyal- sense fer escarafalls, i l’he portat a casa, pensant que poca cosa podria fer, a part de donar-li aigua per si estava deshidratat. No volia aigua, i, es clar, tampoc menjar; el seu estat era de llangor extrema. S’ha mort a la meva mà, sense cap convulsió; i en aquell mateix instant, els paràsits que li voltaven entre les plomes del cap han fugit cap a espais més vitals.

He estat una estona amb el petit cos emplomallat als dits, observant-lo; per la manera cóm les plomes s’arrencaven de la pell, i l’esquelet d’óssos que es veia a sota, suposo que s’ha mort de gana o bé d’una malaltia d’aquestes que pateixen els ocellets, que en uns dies o poques hores ha fet.

M’ha dolgut aquesta mort, tot i que  porto una cuirassa a sobre, perquè vaig sofrir massa quan, de petita, se’m morien més de la meitat dels petits que em queien a les mans. Ara evoco aquells temps com si jo fos una altra; no va ser meva la culpa, perquè els animals que vaig tenir ja m’arribaven esblaimats.

Però els ocells sempre m’emocionen. En part, son repugnants; pots copsar el seu aspecte reptilià en la forma del cap, en la fredor dels seus ulls; en l’olor de les plomes hi ha la malaltia, o el desig innat i salvatge de viure, o el desamor d’un niu abandonat.  Però sempre els ocells són més que això. Són els que van sobreviure saltant, els que van aprendre a aixecar-se. Són els que van aprendre a volar. Saben coses de l’aire i de la llum que nosaltres no sabem. Tenen força per lluitar amb la força cega que ens lliga al terra.

Estimo amb un amor estrany als animals, els hi tinc afecció.

Quan he deixat el cosset erm del lluer entre un munt d’escorces de pi, a sota casa, m’he entristit, per haver-lo trobat en aquests moments seus, quan ja no queda cap altre vol per fer.

                                                                               

Xupadors de sang aliena

El dragonet el vaig trobar al terra, al carrer, immòbil i eixut. Era llarguet però no pas gros. El fred i l'aigua desplacen a aquests animalons del seu cau hivernal, i amb les poques forces que tenen no poden buscar altra aixopluc. Me'l vaig endur a casa perquè em va semblar que movia una pota. I els seus grans ulls no cessàven de mirar-me. Els dragonets no tenen parpelles; s'humitegen els ulls amb un cop de llengua de tant en tant. El vaig embolicar i escalfar, li vaig obrir la boca per fer-li empassar suc de raïm. No empassava. Va passar la nit en una petita mortalla a dins d'un calaix. A vegades, moltes, els animals al.lenteixen tant els signes vitals que poden simular la mort. Però aquest pobret meu no simulava res. Era mort, per bé que bell encara. Tant, que me'l vaig mirar amb lupa, literalment parlo. Les seves escates eren de color groc, i simulaven escuts, imbrincats un sota l'altre. A les parts dolces del seu cos- els plecs entre cos i potes, a la conca dels ulls, entre els ditets delicats- germinàven flors rojes de totes mides, com en un jardí japonés bicolor. Vaig portar el seu cosset al microscopi per veure aquelles roselles post-mortem. Jo em miro les coses molt petites a causa de la meva miopia, que no em permet veure res més enllà del nas, i ho faig com una mania, però no ho aconsello, perquè les coses petites volen tenir protagonisme, forma i espasmes, i no cal més confusió a la nostra vida, us dic, i a més, provoquen més malsons que altra cosa. Però allà és el pobre animalo, que deu anar passant cap a un cel ple de dragonets i de pedres calentes on ajaçar-se a fer delitoses migdiades. El seu cos és aquí, sota els meus tubs vidrats. Miro les roses, miro la més rojenca allà en un plec interdigital. Es mou amb moltes potes ( quatre a cada banda, que per això és un aràcnid) i està inflat i el cos el té abonyegat com un coixí amb botonadura. Els altres també s'agiten, alcen les potes vermelles, el cap enganxat a la pell tendra del rèptil. En busco fotos per la xarxa, i no costa pas de trobar-ne. Trombicula, es diu el bitxaco, i és tot tant roig perquè s'infla de sang i la pell li trasparenta.

Què fan els animals xucladors, aquí visquent sobre el cos mort...? Merda de paràsits. Engeguen un líquid anticoagulant en la petita i turmentosa ferida provocada, i xuclen i xuclen fins que del mateix pes es desenganxen de la pell aporrinada de la víctima. No vull pensar en els darrers dies, hores, del dragonet traspassat, llençat a la mort per gelor i desnutriment, suportant tant paràsit infame. Vull creure que en la seva torpitud no ha tingut somnis de horrors. Els animals, sabeu, també senten el dolor. Potser la solitud, la tristesa, l'alegria. Com podria no ser d'aquesta manera? 

Aquí va la part bonica, que he deixat pel final. Un dia abans d'aquest dragó, en vaig trobar un altre. Igual de gelat, enterc i immòbil sobre la vorera. Tenia una cua "nova" ( els gragons, si se senten amenaçats per un predador, una serp, un ocell ) tenen la facultat de desprendre's de la cua, que es belluga una estona i distreu al carnívor, mentre el dragó surt cames ajudeu-me. Després els hi creix una altra cua, com un misteri. Aquest altre dragonet era molssut, ample i robust. Estava gelat, però a casa es va començar a moure. No ha volgut menjar carn fresca ni cuinada ni tampoc vol aigua ni fruita. Em mossega sempre que l'agafo, això sí. És una preciositat. Als primers dies no volia posar-li afecte, però ara ja té nom, es diu Francis, no em feu explicar per què, que és llarg. La cosa és que sojorna, sembla que feliçment, a l'armari del menjador de portes de vidre, observat des de fora pel gatot de casa, que és caçador. Aquí us deixo la seva foto. No duu roses xucladores a la pell. I ara digueu-me si heu vist mai una figura, escates com aquestes, aquesta deliciosa ferotgia de moviments, en algun lloc de la terra o del cel. Deixem, deixeu-los viure, us ho prego. També ens alimenta la bellesa.