Jordi Lara llegeix a Màrius Torres per a Màrius Torres

A l'escriny de Youtube de vegades trobem joies rares i petites com aquesta. 

Sssst! Només calen vuit minuts... i silenci.

LA TÒNICA

Va ser, precisament, cap a finals de febrer, després d’una d’aquelles crisis que mai arribes a saber si comença o acaba o és la mateixa de sempre. Patinava sobre gel i després va venir la topada de conseqüències nefastes. És terrible caure en desgràcia. Tot alimenta els contratemps. Com si amb la menopausa no tingués ja prou martiri. Cada dia ploro i, com més va, més fogots tinc. Quin daltabaix quan m’adono que començo a notar les transpiracions i, de seguida, les suors calentes i, després, la roba tacada.

Per sort, amb el confinament puc vigilar millor el meu climateri. Perquè porto sis mesos terribles d’un altre any per llençar al cubell de les escombraries. És com si tingués addicció a les penúries emocionals. Prou que procuro tenir l’agenda carregada de cites, però cadascuna comporta un desengany.

Jo, que soc passional i fervent entusiasta del no programis res, puja al tren i ja veurem on ens porta, ara visc una vida de peix bullit. Em falta ritme. No tinc ni ànsies de fer canvis en la monòtona i avorridíssima existència d’administrativa que duc. Hauria de fer alguna cosa exagerada, preparar una festa fora d’òrbita, convidar la Cari i l’Esperança.

Com que les tres amigues celebrem el sant el mateix dia, el primer d’agost, seria magnífic reservar aquella data per passar un parell de  dies aguts, intensos i prou vius com per deixar-les estupefactes amb la gimcana que els proposaré. La Cari ni s’ho imagina. Prou que li ho diu l’Esperança. Que si el poble, que si la casa de colònies, que si el silenci, que si la natura, que si l’encant.

 Les trucaré fent-me passar per una operadora d’agència turística:

       Bon dia, Sra. Esperança, Bon dia Sra. Caritat, la trucada és per  informar que els ha tocat en fortuna una estada de tres dies a La Caseta. El paquet inclou dues sessions d’espiritisme al jardí d’estiu al volant d’un assortidor de nenúfars. Els clients ens diuen que resulta  amè i divertit perquè no saps mai qui levitarà i qui no, qui cantarà i qui no. També podrien ser del seu interès, les sortides nocturnes que programem a una esplanada que hi ha al cap d’amunt d’un turonet, no massa lluny de La Caseta. Quan la nit presenta el cel llis, sense núvols, es poden contemplar les estrelles fins la matinada. I, amb l’arribada del nou dia, les convidem a fer la salutació al sol.

Segur que l’Esperança portarà els cavallets de pintar. Però li diré que agafi vinet del celler. La Cari m’ha d’explicar allò dels Picasso, ¿serà el Guernica? ¿Serà Les senyoretes d’Avinyó? Fins que no porta un parell de copes la llengua no se li enverina. A més, tinc una caixeta de porcellana que usava el meu avi quan feia polsades de tabac. Sé on puc adquirir una pols finíssima feta amb la deliciosa flor del rapè. Polsarem fins a perdre el sentit de la cosa.

Dimecres, 17 de febrer

 

Dimecres, 17 de febrer

 

Ara que encara és hivern i les nits són més llargues que els dies, tinc temps per pensar i per escriure en aquest quadern ronyós que guardo al calaix secret de la capçalera del llit. M’entristeixen més els dies capotats que els molls, i ara plou a bots i barrals i l’habitació, aquí a les golfes, s’il·lumina a cada llamp i tremola per cada barrabum previ. 

 

La Dàlia se n’ha anat al bar i jo li he dit que no, que preferia passar la tarda i el vespre sola. Sé que ha marxat inquieta per l’estampa d’aquest matí. Trobar-te ta mare en camisa de dormir i descalça a peu de muntanya deu ser una visió pertorbadora. Crec que m’ha pres per boja. Encara més quan li he dit que puc moure la muntanya. M’ha agafat amb molt de tacte, m’ha acompanyat a casa i s’hauria ficat a la dutxa amb mi si jo no li hagués dit que preferia que em preparés un bon cafè amb llet. Duia l’espant dibuixat als ulls. He sentit que trucava a la Mireia, que ha passat cap al migdia, tot just quan el cel començava a ennuvolar-se. Amb l’excusa de portar-nos un parell de carabasses m’ha fet una bona repassada. He endevinat que volia saber si m’havia begut l’enteniment. Com que no ha trobat res d’estrany, m’ha dit Fe, quan puguis passa per la consulta, que com que fa molt temps que no em visites no estaria de més fer-te una analítica per estar al cas dels nivells d’estrogen de la menopausa. 

 

Seguim confinats, però ja fa setmanes que vam decidir que ja no tancaríem els negocis ni portaríem mascareta. Som els que som, a l’hivern, i amb tothom tancat al propi municipi en cap de setmana, no hi ha ni un sol foraster. Així que el Quinto va obrir el bar i s’han tornar a organitzar les nits de timbes. Ves, Dàlia, ves, li he dit. Així tinc temps per centrar-me i acabar de pensar què he de fer. Això no li ho he dit, és clar. Amb la filla tot el dia a sobre no hi ha hagut manera, i necessitava una estona de tranquil·litat.

 

A veure, Fe. Per una banda hi ha les tòfones. Qui hauria pensat que una tanca mig trencada propiciaria la descoberta. Els senglars van entrar a la roureda i van trobar l’or negre al capdavall de la propietat. El Pec petit m’ho va corroborar, i ell que és caçador i que hi entén d’aquestes coses, em va dir que fins i tot coneixia un cuiner d’aquests d’estrella que me les compraria regularment. Que el seu gos les trobarà i fem pacte amb el pagament. Després hi ha els quadres de la Cari i l’Esperança. La Dàlia em diu que són tan lletjos que no valen ni per ser robats. El que no sap és que acabo de rebre una carta de l’Esperança. Es veu que durant els quinze dies que van passar totes dues a la casa de colònies, va amagar, sota els llenços dels quadres que van pintar, un parell de Picassos de la seva família. A la carta em diu que es mor, que ho sap segur, que no vol dir-ne res a ningú i que me’ls llega perquè no ha conegut cap persona més lluitadora que jo. Que el dia que ella es mori en faci el que vulgui. Que amb els llenços hi ha els papers que acrediten que són meus. I finalment hi ha el premi literari: vint-i-cinc mil euros per la novel·la que havia escrit per desfogar-me de tot aquell temps maleït quan vaig marxar cap aquí amb les nenes perquè el Carles em deixava per la Teresa. 

 

D’acord, he mogut la muntanya, però ara què faig?

Telecinesi

 

Em preocupa la mare. Sobretot ara que ens hem quedat ben soles perquè la Magalí, amb l'excusa que el confinament la va enxampar a Barcelona, ja no ha tornat, i la Montse i la Ció tampoc no venen mai, perquè les entristeix —diuen— haver-se de passejar per aquest llamp de cuina massa endreçada amb l'acer inoxidable lluent com un mirall, i no suporten veure les lliteres de colors amb els matalassos pelats. Després de la revifada de l'estiu, tornem a estar igual. I la mare és qui pitjor ho ha encaixat.

L'altre dia, quan vaig haver d'anar al Jutjats de Solsona a declarar per allò del robatori, em vaig dur un bon ensurt. Un altre. La porta de la casa era oberta i no vaig trobar la mare per enlloc. Ni a dins, ni a fora a l'hort, ni als gronxadors del jardinet on de vegades seu per "meditar" amb aquell posat que a mi em neguiteja tant.

Després de voltar una estona pels entorns me la vaig trobar al peu de la muntanya amb els braços i les cames obertes, com una dona de Vitrubi. Anava ben escabellada i encara duia la camisa de dormir. M'hi vaig acostar per darrera, en silenci, i no sé com va endevinar que era jo si tenia els ulls clucs.

—Dàlia, filla —va dir—. Els lladres s'ho van endur tot menys els quadres. No trobes que és un senyal?

—Per a mi només és un senyal de la baixa qualitat dels quadres, mare.

—No parlis així de la Cari i l'Esperança —em va renyar—. Ens van regalar els quadres i moltes ampolles de vi. Van ser bones amb nosaltres. Es van quedar dues setmanes més per fer-nos companyia.

A mi no m'havia agradat gaire la visita de les amigues esnobs que havien vingut a fer-se les hippies:

—Tu no vas voler cobrar res per l'estada. I elles tampoc van insistir. Francament, ens hauria anat millor tenir diners a la caixa que una partida d'alcohol al rebost.

Es va redreçar tota i em va agafar de l'espatlla. Havia obert els ulls, però les ninetes apuntaven a un lloc indeterminat del cel.

—Sssst! Calla... Sents la remor? S'està deixondint! És el soroll que sentíem des de casa. La Magalí també ho va saber; per això se'n va anar.

Jo em vaig empassar les raons que, al meu parer, havien fet emigrar la Magalí cap a Barcelona. No tenien res a veure amb el grinyol de les fustes velles de casa. La mare s'anava engrescant: ara la tenia al davant i em premia les dues espatlles amb força; fins i tot em sacsejava una mica.

—No ho vaig comprendre fins que van ser fora, Dàlia! No només van portar litres de xarel·lo i garnatxa, també ens van deixar molt d'amor i optimisme, ho entens? I ara és el meu torn.

—Mare, què vols dir?

Llavors em vaig adonar de com s'havia aprimat. La cara xuclada feia que els ulls semblessin més grossos, com d'animal espaordit. Se'm va apropar arran de nas i amb un somriure de criatura em va dir:

—Que puc moure la muntanya.

Les tres virtuts

Les tres virtuts

No sabia que se n’havia  fet de la Fe. Des  que la va deixar el seu home, havia desaparegut del mapa. Sort que l’altre dia vaig trobar a la nostra amiga Esperança  i em va posar al corrent. 

—Però que no ho saps, Cari? La Fe se n’ha anat a viure a pagès. 

A mi m’havien escurçat el nom que m’havia posat la meva padrina en honor a la Verge de la Caritat, patrona de Cartagena, d’on venien els meus avis. 

—Massa teologal— havia dit la mare. I així, sense voler, amb un nom ben modern, van fer content a tothom. 

             —Que se n’ha anat a viure a pagès? —Ara que ho dius, no m’estranya.  Ella sempre havia tingut  deliris  d’aquesta mena. 

—Doncs, no facis escarafalls! És un poble ben  bonic.  I no et creguis que fa de pagesa, no. Va obrir una casa de colònies.  Si vols tranquil·litat, s’hi està molt bé. Jo hi vaig estar un hivern, quan gairebé no hi ha ningú. Vam passejar per la muntanya, fèiem torrades a la vora del foc i no se sentia ni piu. Ni tan sols teníem ganes de posar la tele!

—Ja m’imagino totes dues contemplant les flamarades! Tu sempre has tingut una vena artística, oi? Encara pintes? 

—Sí, com a hobby, però ja no sé on posar els quadres. Escolta, per què no hi anem un dia? Tu, quan tens les vacances?

—Ja veus, el mes d’agost,  que hi ha gent a tot arreu.  

—Per això no et preocupis, Cari. Per més gent que hi hagi, no ompliran aquells paratges. Jo sé d’un lloc on no ens trobarà ningú. Portarem els cavallets, un bon dinar, la nevera amb aigua fresca...

—I un bon vinet que no hi falti! 

Aquell matí, la Fe se les mirava amb un punt de recança. Ella també hi hauria volgut anar, però estaven en plena temporada i no s’ho podia permetre. 

Van deixar l’auto a l’ombra i van caminar un tros més fins que van plantar els  cavallets. Pintarien al pastel. Era més pràctic. L’Esperança ja portava els colors fets. Uns colors que havia preparat ella mateixa.  

La Cari  no havia pintat mai. Segons li va dir l’Esperança, es tractava de passar al llenç tot el que li entrava per la vista.  I així ho va fer. Una ratlla que delimitava l’horitzó, un  cel blau amb tocs  blanquinosos i muntanyes al fons. El que més li va cridar l’atenció, però,  van ser uns  arbres, frondosos,  arran de camí.  Va començar a pintar aquells  troncs de soca gruixuda amb branques,  nusos, i fulles. Tan afeccionada estava, que no se’n va adonar que tenia ulls darrere seu.  La gent anava fent rotllana.  No esperaven trobar pintores a mig del bosc! Els grans, no sé si eren pares, mestres o monitors, donaven explicacions als petits i ella, sense saber pintar, tremolant, sense gosar ni girar-se,  combinant marrons negres i verds,  seguia pintant fulles i més fulles  perquè no sabia fer altra cosa.  Malgrat tot, aquell dia va tenir el seu moment de glòria. 

No sabia  per què, semblava  que no hi hauria de tenir res a veure, però aquesta proesa va portar la Cari a pensar en alguns  polítics.  Persones que, amb  pocs coneixements,  no saben on es posen però cauen en gràcia. No fan altra cosa que pintar fulles i més fulles amb colors que ja els hi tenen preparats,  i d’aquesta manera encanten al públic. Sense saber-ne  un borrall,  pugen a dalt de tot.