divendres, 13 de novembre de 2020

Telecinesi

 

Em preocupa la mare. Sobretot ara que ens hem quedat ben soles perquè la Magalí, amb l'excusa que el confinament la va enxampar a Barcelona, ja no ha tornat, i la Montse i la Ció tampoc no venen mai, perquè les entristeix —diuen— haver-se de passejar per aquest llamp de cuina massa endreçada amb l'acer inoxidable lluent com un mirall, i no suporten veure les lliteres de colors amb els matalassos pelats. Després de la revifada de l'estiu, tornem a estar igual. I la mare és qui pitjor ho ha encaixat.

L'altre dia, quan vaig haver d'anar al Jutjats de Solsona a declarar per allò del robatori, em vaig dur un bon ensurt. Un altre. La porta de la casa era oberta i no vaig trobar la mare per enlloc. Ni a dins, ni a fora a l'hort, ni als gronxadors del jardinet on de vegades seu per "meditar" amb aquell posat que a mi em neguiteja tant.

Després de voltar una estona pels entorns me la vaig trobar al peu de la muntanya amb els braços i les cames obertes, com una dona de Vitrubi. Anava ben escabellada i encara duia la camisa de dormir. M'hi vaig acostar per darrera, en silenci, i no sé com va endevinar que era jo si tenia els ulls clucs.

—Dàlia, filla —va dir—. Els lladres s'ho van endur tot menys els quadres. No trobes que és un senyal?

Per a mi només és un senyal de la baixa qualitat dels quadres, mare.

—No parlis així de la Cari i l'Esperança —em va renyar—. Ens van regalar els quadres i moltes ampolles de vi. Van ser bones amb nosaltres. Es van quedar dues setmanes més per fer-nos companyia.

A mi no m'havia agradat gaire la visita de les amigues esnobs que havien vingut a fer-se les hippies:

—Tu no vas voler cobrar res per l'estada. I elles tampoc van insistir. Francament, ens hauria anat millor tenir diners a la caixa que una partida d'alcohol al rebost.

Es va redreçar tota i em va agafar de l'espatlla. Havia obert els ulls, però les ninetes apuntaven a un lloc indeterminat del cel.

—Sssst! Calla... Sents la remor? S'està deixondint! És el soroll que sentíem des de casa. La Magalí també ho va saber; per això se'n va anar.

Jo em vaig empassar les raons que, al meu parer, havien fet emigrar la Magalí cap a Barcelona. No tenien res a veure amb el grinyol de les fustes velles de casa. La mare s'anava engrescant: ara la tenia al davant i em premia les dues espatlles amb força; fins i tot em sacsejava una mica.

—No ho vaig comprendre fins que van ser fora, Dàlia! No només van portar litres de xarel·lo i garnatxa, també ens van deixar molt d'amor i optimisme, ho entens? I ara és el meu torn.

—Mare, què vols dir?

Llavors em vaig adonar de com s'havia aprimat. La cara xuclada feia que els ulls semblessin més grossos, com d'animal espaordit. Se'm va apropar arran de nas i amb un somriure de criatura em va dir:

—Que puc moure la muntanya.


Cap comentari:

Publica un comentari