divendres, de maig 21, 2021

PLAFÓ DIVULGATIU

Va sortir a caminar i, abans d’arribar enlloc, diversos grups de pelegrins l’havien aturat. Un li sol·licitava assistència en ruta, l’altre li en va oferir. Un tercer volia l’impossible.

            - ¿Com podria arribar a ciutat sense passar per camps a través?

Com s’entén? Aquí venim a caminar! Però, vaja, cadascú se sap les seves coses i a vegades, per ventura, se’ns altera el programa. Si ara contemplem l’entorn, veiem una estesa de cultius de gra. Ni tant sols cal ser bon observador. Sense fer esforços t’adones com el blat és el que més terreny cobreix. L’ordi ja és a punt de segar. I també que en aquesta època de l’any l’opi ja treu flor, i es crea una imatge de florida quasi exòtica, contraposada als cereals daurats.

Va fer quatre indicacions als sol·licitats d’informació confiant que  potser algun pelegrí extraviat se’n faria el càrrec. O no. Qui ho sap. Aquest és un recorregut menys fressat, una ruta no gaire freqüentada i, per tant, de més difícil accés. Miri, va dir: deixin el camí entre marges i prenguin la drecera cap a l’arbreda. ¿La veuen? Un cop allà, han de seguir la pista.

Mentre s’explicava feia l’intent de trobar un mínim de complicitat. O tanmateix que algun dels caminants amb gorreta mostrés indicis de l’expertesa de l’excursionista. Perquè resulta un xic complicat apuntar indicacions d’una trajectòria a desconeguts, sobretot si son oients poc avesats.

Encara un pelegrí va fer-li una pregunta.

            - ¿Que potser s’ha perdut?

            - No, jo no m’he perdut. ¿Què li ho fa pensar?

            - Que no camina.

            - Ah, és que ara em volia menjar la nyoca per treure’m el cori-mori.

Mentre parlava obria la ma plana amb un trencadís de nous, avellanes, ametlles, panses i pinyons. El pelegrí continuava interrogant.

            - M’han dit que busquen un indesitjable que corre per aquí. ¿Què en sap?

            - Ah, sí. Els forestals ja en tenen notícia. ¿Vostès son forces d'ordre públic, també? ¿L’han vingut a trobar?

Ara els grups es dispersaven, però un altre dels pelegrins es va engegar a xerrar. Que si dreta, que si esquerra. Que tomba, que gira. Amunt, avall. I en acabat va sentenciar: i, ara, vostè és aquí.

La ment fa sovint giragonses entretingudes, però aquesta era una mena de rèplica grotesca. Perquè quan el parlaire li deia ‘i, ara, vostè és aquí’ mantenia el cos ubicat just davant d’un plafó divulgatiu. I una fletxa enorme, en color blau intens, indicava que ‘ara, vostè és aquí’.

No sabia si riure. Va sortir a caminar, com cada dia, fins on les cames l’aguanten. I prou.


divendres, de maig 14, 2021

Relats curts: El premi

El premi


La senyora Pilar ballava de contenta. Havia  guanyat  un certamen  literari patrocinat per  una entitat oficial. 

L’entrega de premis va ser emocionant: lloances,  discursos, felicitacions i agraïments.   Li van entregar un trofeu  gravat amb un recordatori de la diada i, el més important, una làmina on hi havia dibuixat un xec per valor de 1800 euros.

Quina seria la seva sorpresa quan, al cap de pocs dies va rebre una notificació dient-l’hi que no li pagarien el xec si no es posava al corrent  amb la hisenda pública.

Com li podia passar això, justament a ella, una persona ordenada, que ho havia portat tot al dia, que no es fiava ni dels gestors, que havia fet molts  càlculs perquè li quadressin els números, trobar-se, ara, amb una bestiesa com aquesta?

Era tan evident que es tractava d’un malentès, que amb tota la ingenuïtat,  es va pensar que ho podria arreglar per telèfon. Ningú no se la va creure. Hi havia d’anar personalment.

D’entrada,  mostrar el carnet d’identitat,  agafar un número i esperar el torn.  

–No és aquí –li respongué  un funcionari  amb cara de complidor. És a dalt,  però no sé si l’atendran. Tanquen a les onze.

–Però si  un senyor que hi havia a l’entrada  m’ha dit que era aquí. 

            –Però, a veure, vostè  què és el que  vol saber,  si  deu a hisenda,  o quina quantitat deu a hisenda. 

–Jo no dec res –respongué, decidida la senyora Pilar. Només vull un certificat que ho confirmi.   He guanyat  un premi literari i no me’l  pagaran  fins que no presenti aquesta acreditació. 

L’enviaven d’una taula a l’altra. Una funcionària que la mirava  amb cara de llàstima li digué: jo tinc els meus pares que també són molt grans i quan han de solucionar alguna cosa van a una agència.  La senyora Pilar   li va respondre que de casa seva ningú no  en sabia més que ella.  Que, quin sentit tenia anar a una agència i explicar-li el mateix que li explicava a ella?  Com que no se la van  poder treure del davant, la van  enviar a una altra taula. 

La noia de l’altra taula li va donar un imprès. Volia que li mostrés,  per escrit,  tot el que li havia explicat de paraula i li  va assenyalar una taula a l’altra punta. Quan la funcionària ho va tenir a la  mà,   va obrir l’ordinador i allà va descobrir el “corpus delicti”:  Devia tres anys d’IVA . 

La senyora  Pilar  li va dir que feia tres anys que no  tenia el magatzem llogat, que  en el seu moment havia fet  les declaracions corresponents,  i també la declaració anual de l’últim any que només l’havia tingut llogat tres mesos. Si fos veritat que no pagava, afegí, era molt estrany que no l’haguessin avisat abans.   

La  van enviar a una altra taula on hi havia un senyor que devia passar de la seixantena, calb i amb un bigotet de raspall.

—He guanyat un premi literari i no em paguen.  Li va explicar la història i el seu recorregut per aquell departament.. 

—M’ha de portar el contracte de lloguer. 

Un altre viatge a la capital. 

—Aquest contracte no és vàlid, senyora ­–li respongué, inflat. La  rescissió  no està ben feta.  Això ho podria haver fet vostè mateixa. 

—Està clar que ho vaig fer jo mateixa, però en el seu moment, tal com em va aconsellar  la immobiliària.  Les signatures, com pot comprovar,   són idèntiques a les que hi ha a la firma del contracte. 

—Amb això no n’hi ha prou. M’ha de portar un certificat de l’ajuntament conforme en aquest local  no hi ha activitat.


A l'Ajuntament:

—Que per què vull el certificat? He guanyat un premi literari...

—Li van indicar  un altre despatx. Últim pis sense ascensor.  Un altre imprès i explicar-ho per escrit.   

El senyor que ho havia de firmar no hi era.  Va haver de tornar  un altre dia. El certificat són 10 euros que va haver  d’anar a pagar a “La Caixa”.  Cua per pagar. Torna a l’ajuntament, darrer pis sense ascensor. Per fi tindria   el certificat per poder  cobrar el premi!

Però com que a la senyora Pilar  ja li havia pujat la mosca al nas i no se’n refiava de ningú, va aprofitar per anar a Hisenda  un  dia que era festa local i el seu fill la podia acompanyar.  Ho va fer per sentir-se recolzada  i també per tenir un testimoni que no era un malson i poder-ho explicar a qui fos, sense que li fessin la mitja rialleta. 

 Primer de tot, van anar a veure el senyor del bigotet amb el certificat de l’ajuntament. 

—Amb això no n’hi ha prou— feu mirant-los amb una cara de persona acostumada a fer la guitza—, i tot allargant-li un altre imprès, continuà:  

—Vostè que és lletraferida —així mateix li va dir—, ha de fer constar que li donin de baixa retroactivament. 

Cap a la taula del racó a omplir l’imprès. Hi tornen. 

—Ara si que me’l pot donar. 

—Si, però haurà de tornar demà. Han de passar 24 hores 

—Però jo visc a 60 km. Hi ha molt mala combinació...

—I no ens ho podria enviar  online?— li va dir el noi. 

—No puc. Per això necessitaria una contrasenya. 

Els va enviar a una altra taula a fer la sol·licitud per obtenir la  contrasenya.. 

Amb la sol·licitud a la mà  que els havia de facilitar, per fi,  l’imprès definitiu, van anar a parar a la darrera taula situada, justament, a la l’altra banda del passadís on hi havia el senyor del bigoti. Van trobar una funcionària  molt amable i amb molt bon color de cara. Es veu que havia pres el sol aquella Setmana Santa, a una cala de l’Empordà, justament, d’on eren ells.  Els va comentar que li havia agradat  molt. 

 —Per què la voleu la contrasenya?  

Van haver de tornar a explicar la història. 

—Ma mare ha tret un premi... Necessitem el certificat per no haver de tornar demà. 

La noia els va mirar amb un somriure.  Va fer un cop d’ull a  la taula del davant, va prémer  unes quantes tecles i va sortir el famós certificat. La senyora Pilar i el seu fill  li  va donar les gràcies i amb tota la discreció el van endreçar dins la bossa. Van passar per davant del bigotet de raspall sense mirar i fent un esforç per no posar-li el certificat per collaret. No podien comprometre aquella  noia que tan amablement els havia solucionat el problema.

Aquella mateixa tarda el van escanejar i al cap de pocs dies, per fi,  la senyora  va rebre el premi.  

            La conclusió a què ha arribar al final la senyora Pilar,  no la pot escriure perquè se li ha acabat el paper. Cadascú que pensi el que vulgui.


Maria Aladern, 

per Cornèlia Abril

diumenge, de maig 09, 2021

Presentació dels Premis Recvll de poesia i narrativa de l'any 2020

Dissabte, 8 de maig, 2021. Comencem la desescalada  d'un confinament, tot i que prenem totes les precaucions possibles, de totes les maneres possibles. 

Precisament degut a la pandèmia, i als diversos periodes de confinaments diversos, l'any 2020 no es va poder fer l'acte al qual vaig assistir dissabte, al Jardí Botànic Pinya de Rosa de Blanes. 




Compleixo amb les paraules tòpiques, però és que és, literalment, un marc incomparable. Per això, gairebé em veig obligada a dir que, des d'aquest meravellós entorn, un marc indomparable, vaig tenir el goig d'assistir a la presentació dels LVI Premis Recvll de Blanes, dels certamens de «Benet Ribas, de poesia» i «Joaquim Ruyra, de narrativa» de l'any passat, 2020.


Els premiats van ser Albert Canadell, de narrativa, per la seva obra «La ferida» i Joan Callau, de poesia, per «Com l'hora blava».

Salvador Roca va presentar l'acte i els autors.


Comença amb el de poesia, «Com l'hora blava», llegeix un poema i ens deixa amb l'autor. Joan Callau, de L'Ametlla de Mar, ens diu que aquest llibre tanca una trilogia que ell va començar a escriure l'any 2013, després de vint-i-cinc anys sense escriure. Ens parla d'una reflexió sobre la vida i construeix la imatge d'una dona fictícia, inventada, i quan acaba el llibre gairebé pensa que és real, sense saber-ho. Llegeix quatre poemes curts, i sempre, els poemes es desdoblen en una part d'introversió, i una part d'extraversió.

Acaba dient-nos «A vegades succeeix que es funda un mon entre dues mirades».

I us deixo un dels poemes que m'ha agradat més:

«Besa'm, que la besada et besaré
i tota et besaré, i molt, i tant
que et besaré fins a besar-te l'ànima».


Roca ens presenta, després, Albert Canadell. En aquesta ocasió no llegeix un fragment, perquè —diu— ja ho farà l'Albert. L'Albert Canadell diu que no és escriptor professional. Que és home de poques paraules i que «escriu curt» i no és un acadèmic. Al seu llibre «La ferida», presenta dos relats intensos, escrits amb diferència d'anys entre ells, però que, entre ells, s'hi pot trobar un lligam. Diu que li agrada «anar per feina» i ens llegeix un parell de fragments molt curts, i que fan venir ganes de llegir el llibre, que és del que es tracta!

Acaba l'acte Salvador Roca, dient que Canadell fuig de la selva urbana, per anar a parar a la selva real. I que, a partir de dos viatges reals, escriu els dos relats que ofereix a «La ferida».

Amb un sol radiant, ens acomiadm i tornem a posar les mirades al bell jardí, tan a la vora que el tenim...

La meva opinió