divendres, d’octubre 30, 2020

Difícil decisió




Difícil decisió

 

 

La Magalí està feta un mar de dubtes. És el moment de decidir el seu futur. Va passar l’adolescència al poble amb la  mare, la germana i amb les dues sòcies de la seva mare. Entre totes elles hi havia una bona cohesió. Eren una família.  Amb el seu pare s’hi havia retrobat quan va anar a la Universitat. 

 

Ha estudiat Enginyeria agrària i té diferents idees per tirar endavant el negoci de la seva mare. A la casa de colònies hi ha molt de terreny,  i a banda dels espais propis de jocs per a nens, hi ha dues  hectàrees on es pot conrear ecològicament i d’una forma sostenible, amb les noves tècniques que ha après a la universitat i que ha millorat viatjant a diversos països. 

 

És un projecte engrescador que rumia  des que va començar els estudis superiors; poder conrear allò que s’acabi cuinant i intentar ser autosuficient. Tothora pensant en la casa de pagès.

 

Però ara, quan té el cap ben moblat d’idees per millorar el rendiment del negoci familiar, dubta si emprendre els seus propòsits, o  quedar-se a ciutat al costat  del seu pare, perquè amb ell ha trobat una pau que li mancava  quan vivia al poble. 

 

No es tracta de si li agrada més la ciutat o el poble o si s’entén més amb la mare o amb el pare, perquè té bona relació amb tots dos. Però quan  és al costat de la seva mare, aquesta li transmet inquietud, potser per les èpoques enrevessades que els hi va tocar viure, que se li reflecteixen en forma d’angoixes continues. En canvi amb el seu pare se sent relaxada i pot estar tranquil·lament asseguda al sofà sense fer res i sense sentir-se culpable, cosa que no li succeeix quan és al poble.

divendres, d’octubre 23, 2020

FE

FE

 

Viu a pagès. Ho va decidir quan, al cap de nou anys de casada, el seu home la va deixar per una altra. Ja tenien dues criatures i parlaven de tenir-ne una altra. Malaguanyats tots els pensaments. Malaguanyada vida, tota la que va dur al seu costat. Tantes hores d’amor, tirades per la borda, perquè “l’altra” tenia cinc anys i vint quilos menys al damunt. Merda de vida, merda de tot.

 

Es van divorciar i ella va agafar una casa de lloguer en un poble de muntanya, s’emportà les nenes i les matriculà a l’escola del poble. Més endavant, com que les coses no li anaven malament — segurament és de les persones que més aviat va teletreballar— es va decidir: va comprar una ruïna de casa de pagès, per molt pocs diners, en aquell moment. Encara no havia arribat la crisi. Es va deixar tots els estalvis en posar-la a punt i fer-ne una casa de colònies mitjana, que llogava a les escoles. Contractà una cuinera, una dona del poble que en va estar encantada, i una dona que l’ajudava amb les feines de la casa, de les quals, fins aleshores s’ocupava ella mateixa. Entre totes tres, ho van tirar endavant i un bon dia, es van associar.

 

Les dues nenes creixien la mar de bé, veient son pare quan tocava, i fins i tot van arribar a una bona relació d’ex parella. Els anys es van quedar, però els quilos, amb tanta feina, van desaparèixer com per art de màgia.

 

Començava a veure’s una mica les orelles,  a recuperar part del que havia invertit, començava a respirar una mica d’aire, quan arribà la crisi. A la crisi, seguí una altra crisi. Va descobrir com el poble podia ser enganyat de totes les maneres possibles i llavors, va perdre la fe en gairebé tot. Excepte en ella mateixa.

divendres, d’octubre 16, 2020

«Portàvem set mesos de pandèmia»

 

«Portàvem set mesos de pandèmia.» Aquesta va ser l’única explicació que va sortir de la boca de l’acusada durant la vista oral. I ja no va dir res més.

 

Estimats lectors, és fàcil adduir que tots havíem passat set mesos de pandèmia tancats a casa. I més ara, que ja fa quatre anys del 13 de març del 2020 i seguim en estat d’alarma intermitent i ja portem incrustada la marca de la mascareta quirúrgica.

 

La data de l’inici de l’estat d’alarma que ens va canviar la vida coincideix, curiosament, amb la del dictat de la sentència per l’assassinat múltiple, que portarà l’acusada a una pena de presó de moltes dècades.

 

He seguit en directe, com molts de vostès, «el judici de la pandèmia», com ja se l’anomena. I he d’admetre que, tot i que al principi del procés assistia amb indignació al descobriment de les diverses proves que aportava la policia científica, no puc més que sentir una certa empatia pel sospir d’alleujament que ha fet l’acusada quan el tribunal ha donat a conèixer la pena.

 

No s’indignin, estimats lectors. Tot i que segurament vostès haurien optat pel suïcidi, reflexionin sobre les circumstàncies que van portar l’acusada a determinar que, abans que acabar amb la seva vida, més valia sacrificar-se per la resta de la humanitat i lliurar-nos a tots de la patuleia amb què estava obligada a recloure’s a causa de la pandèmia.

 

Per molt de l’Eixample que fos el principal, a part de l’acusada, paleontòloga de professió, hi havia tres cantants, sis actrius (una d’elles es dedicava eventualment a la neteja d’hotels, tot i que cada vespre «muntava un número de cabaret que acabava en drama lacrimogen», segons un missatge de mòbil d’una de les difuntes) i un actor.

 

J. G. V., l’únic mascle de la casa, segons els diaris personals i de totes les persones del pis, ell inclòs, havia «ficat la llengua fins al coll» a totes elles, sense haver-se fet cap PCR!, per «segellar el nostre acord» quan els havia llogat una habitació o un llit, i tinguin en compte que en el moment de l’assassinat hi havia onze persones convivint sota el mateix sostre.

 

A més, una de les més veteranes al pis, T. F. E., havia desfet totes les mantes i tovalloles de la casa i les havia convertides en peücs i bufandes, tot i que per l’època s’anava cap a l’estiu. «No hi ha manera de trobar res per eixugar-se, hi ha contraban de draps de cuina», havia comentat una de les víctimes a la seva cosina.

 

I n’hi havia una altra, L. O. R., que «es passeja per casa dient que un dia d’aquests se’n va a la Moncloa i no torna més, però mai no ho fa, i t’asseguro que és pesadíssima, perquè feina que li ofereixen feina que refusa, és inaguantable!», comentava una altra de les víctimes al seu Facebook.

 

Per no parlar de S. S. G., que anava a tocar al metro cada dia i, quan tornava, per la psicosi d’haver-se passat el dia envoltada de gent sense distàncies de seguretat, acabava l’aigua calenta de l’escalfador i no volia pagar més per la despesa extra, i, segons un missatge de Whatsapp, «després es passeja per casa ensenyant-nos els vint euros que ha recollit aquell dia, que segur que sempre són els mateixos i només ho fa per tirar-nos per la cara que ella guanya diners i als altres no ens contracten ni per fer de telefonistes».

 

Ho haurien aguantat, vostès? Jo no.

divendres, d’octubre 09, 2020

Letizia

 Letizia

Ahir, arrambadets al sofà, anava tot rodat, fins que em va explicar que li havien ofert una feina per fer de Letizia. No al teatre, en una paròdia musical, ni a la tele, al programa de sàtira política. No: havia de ser la doble de la reina en actes públics i oficials.

Me la vaig mirar, divertit; la meva mà buscant un contacte innocent amb la seva. Havia fixat els ulls en aquelles esferes blaves com dues flamarades de gas, i ara era el torn del meu somriure, el millor que tinc. Les dents blanques i alineades, les que són naturals, sempre obren portes i cames. Vaig riure, però ella s'ho va prendre molt malament.

Tros d'imbècil, que t'ho dic en sèrio, que la reina està cagada amb els independentistes i els podemitas, i creu que la volen matar. I ara, amb la Covid, no surt de casa, ni ella ni les nenes. Que això ve de molt amunt, a Sarsuela ja tenen un doble del rei, segur, però a mi això no m'ho han dit. Moncloa n'està al cas; tot plegat és una conxorxa. Però si soc clavada a ella, que no ho veus? Dues gotes d'aigua! Jo m'ho he vist a venir i he dit que no. Si sé massa coses, no tindré altre remei que acceptar perquè, en cas contrari, em mataran ells a mi!

Em va escopir tot això com una actriu inflamada durant un monòleg gloriós. La Teia, aclofada a la butaca d'orelles, assentia amb el cap mentre feia mitja, com sempre. Abans la trobava guapa, però ara sembla la iaia de tots. Quan li vaig llogar l'habitació, deu fer poc més d'un any, vaig aprofitar una distracció seva al llindar de la porta per segellar el nostre acord amb un petó. Tenia els llavis mig oberts, i vaig ficar-hi la llengua.

—Suposo que em vols deixar clar que no ets gai —va dir ella, amb un fals aïrament.

Jo somreia, juganer:

—L'única cosa clara és que soc actor...

—Bé, sí —va respondre, amb indiferència—: en aquesta casa, de comèdia, en sabem fer tots.

divendres, d’octubre 02, 2020

Espérame en el cielo

Espérame en el cielo


La noia nova ha desenterrat la seva guitarra i ara recull calés tocant al metro. No ho sé segur, però em sembla que també canta. 


La companya de l’Institut del Teatre, que em va proporcionar l’habitació on visc i que per sort no he de compartir amb ningú, de moment, fa mitja tot el dia i crec que ja té tants jerseis com per assortir una botiga de gèneres de punt. O potser tots els del pis tenim la roba d’abric assegurada. 


Aquella noia, ara no li recordo el nom perquè jo només fa tres dies que he arribat, ha trobat feina en un hotel. Ahir estava trasbalsada perquè es pensava que faria de recepcionista però l’han posat a netejar habitacions... i això que havia actuat en teatres importants! 


Encara no els conec tots, els ocupants del pis. Sembla un pis-pastera, em fa l’efecte que som deu o dotze. De moment, cadascú té la seva habitació. L’Eixample és el que té: pisos enormes, encara que algunes habitacions no tenen ventilació exterior. I que només hi ha un lavabo complet. Veurem com ens en sortim.


Estic sorpresa perquè avui m’han trucat, també, per oferir-me una feina d’actriu. M’han preguntat si havia vist la pel·lícula Espérame en el cielo. He dit que no. M’han aconsellat que la busqui per les xarxes i que, fins que no els digui que ja l’he vista i que l’he entesa, no em diran de què es tracta la feina. També m’han avançat que seria molt ben pagada. Veurem per on es despengen...

dijous, d’octubre 01, 2020

I, tanmateix, va ser una nena... recordes?

Al grup literari Cornèlia Abril considerem que la literatura no caduca. 

Que els llibres no passen mai de moda. Que cal redescobrir petites joies, perquè no quedin oblidades... per això us proposem que feu relectures, ara que amb la pandèmia tenim més temps— encara que no estiguem confinats del tot— i una possible relectura és la d'aquest llibre, del qual ja vam parlar l'estiu del 2019, que és quan es va publicar.

Si encara no el teniu, podeu demanar-lo a les vostres llibreries de referència i, fins i tot, el podeu trobar online. 

                Cornèlia Abril:

              I, TANMATEIX, VA SER UNA NENA

                Ònix Editor