ARRAN DE TERRA

 

                                        Foto treta de Google

Arran de terra

La recepció promet. Esmòquings, vestits llargs, manicures perfectes, somriures immaculats, tacons d’agulla, xampany francès i entre les múltiples converses, una de ben curiosa.

    —Feu mala cara preciositats!

    —Voleu dir mal peu, simpàtics!

    —Ja ens entenem.Ulls de poll, potser?

    —No “xatos”! Vertigen. No estem acostumats.

    —És clar, amb tot això del feminisme... Es perd el glamour.

    —Vigileu en la propera revolada que ja ens heu trepitjat dos cops.

La societat canvia, però sembla que no tothom s’adapta de la mateixa manera.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

La nena minyoneta

 La nena minyoneta

    Havien aribat d'Extremadura després de la guerra, amb una mà a cada butxaca. Passaven tanta necessitat, que, de molt petita, l'Antonieta va haver d'anar a servir a una casa de senyors perquè jugués amb el nen, només pel vestit i la manutenció.

    —Una boca menys, pensaria la seva mare.

    Tanmateix, però, va arribar un dia en què li van trobar una casa on guanyaria un petit sou.

    La senyora s'enfilava per les parets. Li va treure tot. La nena minyoneta va sortir de la casa on havia estat servint, amb la mateixa roba que duia al entrar, tan estreta que gairebé no es podia cordar. I amb una espardenya a cada mà.

    No obstant, però, li van treure més que tot això, perquè aquella injustícia que havia sofert de petita, li va provocar un ressentiment de per vida. Valia la pena ser una senyora! Obsessionada en aparentar, sempre ha tingut enveja de qualsevol cosa petita o gran que hagi tingut una altra persona.

Maria Aladern, 

per Cornèlia Abril.

Foto: treta d'aquí

Despertador

                                              Google
 

 

La noia surt de casa a correcuita perquè arriba tard a la feina. Això de llevar-se aviat no està fet per a ella. El seu cap li ha comentat vàries vegades que de cinc dies a la setmana, no en pot arribar quatre fora de temps. «Si continues així, t’haurem d’acomiadar», li ha dit.

 

Ella té el costum de despertar-se amb Viva la vida, de Coldplay. Creu que és una bona cançó per posar els  peus a terra i emprendre el dia amb energia. Però el seu inconscient la traeix, i  quan comença a sonar la música a tres quarts de set, li fa alçar el braç per apagar l’alarma del mòbil i continuar dormint. Tot d’una es desvetlla, esparverada, a tres quarts de quinze, i ja no hi és a temps. 

 

El seu avi, amoïnat  per si la despatxen, li ha donat un vell despertador que li havia comprat el seu pare quan ell tenia catorze anys. 

 

Quan hagis de matinar i ser puntual—li ha dit— has de donar corda al rellotge i ficar-lo a dins d’una olla, ben lluny del teu abast. T’obligarà a saltar del llit per silenciar el so trepidant que s’aconsegueix . Ella, que l’únic estri que coneix per saber l’hora és el seu Iphone fent les funcions de rellotge, ordinador, càmera de fotografiar, ràdio, televisió... mira a l’avi, incrèdula, i pensa:  «Quin trasto vell m’has donat, avi»

 

L’endemà al matí sona el despertador i la noia obre els ulls esverada, pensant que alguna cosa succeeix  a casa seva. I el que passa és que  ja no arribarà tard a la feina.

Les boles grises de colors

 

Il·lusió del professor David Novick: totes les boles son del mateix color

Via: @OPTOMETRISTS👀  

Com cada dia, l'home es posa l'uniforme de paó, camisa fúcsia i pullover turquesa;  i es planta davant d'un ventall infinit d'objectes que ofereix com a lots. Repartirà els números que té a la mà. Beu, fuma, s'avorreix. No es cansa. Ara entrega al número corresponent les boles grises de colors, un osset de peluix i quatre tasses esquerdillades. Al vespre veurà el partit a la T.V.  del bar.

                                                                                                     Matilde Nuri Espona
                                                                                                      Cornèlia Abril

La pija

La pija

Va néixer en una casa rica. 

«No entenc per què us enfadeu amb mi», es defensa, quan els amics li retreuen qualsevol mostra d’ostentació que per a ella és totalment normal, perquè obeeix a la seva condició, a la seva nissaga, però que per a ells resulta ofensiu. Per exemple, no entén que, dimecres passat, a la reunió de feina, tothom, sense distinció de gènere, li va recriminar amb la mirada aquella bonica bossa de marca, que duia amb naturalitat, com si fos un objecte comprat al mercat, però que ella havia tret de l’armari, sense fixar-se en el logo. La bossa era a l’armari, com totes les altres coses, i punt.

—Què passa, què he fet?— va preguntar, amb certa inseguretat, endevinant la censura de totes les mirades, fixes en un accessori que, per a ella, era només això: un accessori. Ningú no va respondre. Tothom va tornar als seus papers, a les seves carteres d’executiu, als seus ordinadors portàtils... Van dissimular, però ella es va sentir malament. Al cap i a la fi, tothom tenia un iphone, no? O una bossa com la seva, comprada als manters de dos carrers més avall...

En situacions d’aquesta mena, la noia rica no sap mai què ha de fer, què ha de dir. Tampoc no sap quin és l’error, perquè ningú no li ha explicat mai. Potser haurà de canviar d’amics…

imatge de google

Montse Medalla, per Cornèlia Abril.

PRINCIPI D’INÈRCIA

 

L’home amb auriculars viu una història on la resta de passatgers no tenim cabuda. De tant en tant, alça la mirada del dispositiu i ens observa impassible sense cap mena d’interès. Després de comprovar que tot segueix com fa cinc o deu minuts (atrapats en un mon paral.lel, gairebé tots tenim al subconscient una alerta que ens torna a la realitat a cada poc) reprèn la seva història.

Una frenada violenta seguida d’una pluja de maletes i el conseqüent guirigall de crits, ens ha encabit de ple a la nova història que viu l’home (ara) sense auriculars.

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

L'OBSERVADOR CAMUFLAT

Vam sortir del restaurant. Era mitja tarda. Feia temps que no ens havíem vist i no donàvem l’abast amb els nostres parlaments.

Després d’un bon dinar, havíem compartit taula de treball amb sofàs a un cantó i a l’altre tot estirant el coll per poder parlar. No podíem aixecar la veu per no cridar l’atenció. Gestos, alguna rialla discreta… silencis… En cap moment vam pensar que ningú estigues pendent de nosaltres.

Va ser a la sortida quan un jove, amb camisa i pantaló negre, semblava que ens esperés a la porta. Nosaltres continuàvem la xerrada, ara ja més distesa, tot acomiadant-nos,  mentre el noi, infiltrat en el grup, ens va seguir sense baixar de la vorera.

Pendents del tren, de la multitud, de buscar seient, se me’n va anar del cap aquesta aventura, fins a l’endemà al matí.

Seria un espia?, vaig pensar. És que potser nosaltres fem cara de conspiradores?

Llavors vaig recordar: Ben segur que ja estava pendent de nosaltres quan érem a dins del restaurant. Devia sospitar quan un amic nostre va entrar un moment a buscar una bossa de color negre, ben tancada, amb una nansa. Era el dinar que li havia portat, de casa, la seva mare.

MATERNITAT

 

MATERNITAT

 

Quan va tenir els fills es creia la millor mare de l’univers. Tot ho raonava amb ells i es percebia forta, seductora i encisadora.  

Que gran és la maternitat, pensava ella. Se sentia estimada i necessària. Útil.

En arribar a l’adolescència, ells la miraven amb uns altres ulls, però la mare, lluitadora com era, els acompanyava en el seu camí, sempre al seu costat,  mai frontalment.

Ara ja no la necessiten i ella,  en els rols de filla, mare i àvia se sent perduda.

Ingerència

Badava, com acostumo a fer quan estic sola. Contemplava els núvols i no m'he adonat que un individu em deia: "I tu, què mires?". Però ha insistit, "Eh, tu què mires?" i ara sí que li he contestat. "Res. Observo més enllà". No li ha agradat la resposta perquè ha afegit: "El més enllà és ple de morts". Però he vingut al parc a passejar i ara no tinc ganes d'encarar un conflicte que jo mai hauria generat. Ell ha reblat el clau dient "Mentidosa" i he rigut per sota el nas. No sé si es referia a una mentida pietosa o li ha sortit un híbrid de llengua bífida. 

                                                                                                        

                                Matilde Nuri

                                 Cornèlia Abril

La núvia de groc

Un matí d’estiu de l’any 2014 em vaig asseure en una terrassa d’un bar, davant de l’Ajuntament d’aquell poble de la costa. Érem una petita colla i vam veure ple de gent vestida de gala. Anaven a un casament. La meva curiositat era «saber com vesteix la núvia» i, fugint de les bromes que em feien els amics, em vaig apartar una mica del grup per anar a veure-la. La núvia sempre és un puntal, en un casament, com el mort en un enterrament o el nadó en un bateig. 

Jo era solter i no m’imaginava veure’m mai en el paper de nuvi de ningú. Per això tafanejava els casaments dels altres. 

Era una noia atractiva, molt jove, i anava amb un vestit llampant, de color groc, que cridava molt l’atenció. Era esvelta, elegant i anava pentinada amb senzillesa,gens sofisticada. Vaig pensar que el nuvi tenia sort. Semblava una dona diferent.

Un matí d’estiu del 2021 vaig anar a parar a la mateixa terrassa del mateix bar, al mateix poble, davant del mateix Ajuntament. De cop, a la taula del costat, vaig reconèixer aquella núvia. Havien passat set anys, però la seva elegància era la mateixa que la primera vegada. M’hi vaig acostar, estava sola. Em vaig atrevir a explicar-li que l’havia vist el dia del seu casament, i li va fer certa gràcia. «Fa un any que em vaig divorciar», em va dir. 

Un matí d’estiu del 2022, espero discretament davant de l’Ajuntament del poble de la costa, que ara ja conec bé. Estic molt nerviós. M’envolten tots els convidats, contents i felicitant-me. No sé pas de quin color anirà vestida, aquesta vegada, però espero que no vingui de groc!

                                                                                                              Imatge treta de google

Montse Medalla, per Cornèlia Abril