COMNDEMNAT A L’OSTRACISME

 

                                           Imatge treta de Google

Brut de cendres i ple de burilles era l’amo del món. Tothom al seu voltant xerrava de coses interessants i ell, al bell mig d’aquelles reunions interminables, gaudia d’una atenció especial. Uns quants gots llargs i prims li tenien enveja perquè a ells els abandonaven en qualsevol racó quan els buidaven, quedant fora d’escena sense cap mena de consideració.

Des de fa uns anys, l’han substituït per un gerro amb flors artificials. Aquelles ments brillants que abans discutien apassionadament, abocant-li tota la seva saviesa en un núvol de fum, ja no hi son. Els gots tampoc. Els d’ara, son curts i gruixuts amb relleus de coloraines.

Avui dia, roman avorrit al traster, al costat d’una caixa de llumins humitejats que tampoc mai tornaran a encendre res.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

Dones

imatge de google

DONES

El meu editor m'ha dit que toquem el tema de la dona. 

    —És el que ven— m'ha insistit—. És el que demana el lector. Jo no sé per què —afegí— els  heu agafat tanta mania als homes. T'imagines que fos a l'inrevés?

    —És que vosaltres no teniu motiu. Si som un regal, si ho  fem tot per vosaltres. Fins i tot pensar.

    —Si els homes fóssim el que vosaltres enteneu per bons, llavors diríeu que som avorrits, i les avorrides seríeu vosaltres . A veure, de qui parlaríeu, amb qui us barallaríeu, per tenir un alicient?

—Sort que ens hem espavilat— exclamà l'escriptora, furibunda—. El poder que tenim ens l'hem hagut de guanyar i encara som mal vistes. Aquest és un tema més perillós del que sembla, senyor editor,  perquè de la mateixa manera que, encara que sembli impossible, sense adonar-nos-en ens trobem envaits per costums o lleis que fa anys crèiem erradicades,  de la mateixa manera ara ens podríem veure envaits per normes que venen de països no tan llunyans  i que no tenen cap pinta de desaparèixer. Si no lluitem, encara algun dia ens podríem veure embolicades de dalt a baix.

Maria Aladern, per Cornèlia Abril

Desitjos

Ella s’està a la terrassa de casa, asseguda a la cadira de rodes. Té la vista fixada en el mar. Les ones no descansen, una darrere l’altra i ja té l’oïda acostumada a aquest so infinit.

Hipnotitzada pel moviment i el bram del mar,  està convençuda que si la vida li brinda una segona oportunitat i torna a  néixer,  voldrà córrer, nedar, caminar, pujar muntanyes, farà atletisme, surf, paddle surf… Practicarà tots els esports que la facin sentir bé, li donin pau interior i llibertat. Però mentre visqui en aquest món injust, espremerà el temps per fer tot allò que el cap li doni permís, perquè el cos ja el té saturat.

Neus Cereijo, per Cornèlia Abril

Interferències

Un exèrcit armat de raons, però farcit de secretes voluntats de culte, busca la víctima ideal. L’aconsegueix un dia qualsevol i de seguia fa saber que no mourà un dit per salvar-li la vida.

Amb una formació de paraules vanes, l'exèrcit proclama la ineptitud de la víctima ideal. Es veu que no vol posar el cos a recer de cap malastre.

Donat que la víctima ideal no busca protecció en refugis idonis ¿què podria fer per ella un exèrcit armat de raons, però farcit de secretes voluntats de culte?

                                                        Matilde Nuri

imatge: Viquipèdia

LA REIALESA

LA REIALESA

Foto de google

La reina es gira, imperceptiblement, intentant que la seva natja dreta premi el tron, i també sense que es noti, fa pressió amb la cuixa esquerra, sobre la pelvis.

Fa estona que ha encreuat les cames, amb cura que l’ampla i llarga faldilla quedi ben posada i no s’obri ni es desplaci, sobretot pel que fa a les fotos que els periodistes no deixen de fer i que ella sap que sortiran a tots els diaris i a la premsa rosa. 

És una mica molest, tot plegat, perquè hi ha una mosca que no la deixa de petja, voleiant constantment a l’alçada de la cara i no té la llibertat de fer-la fora, ja que en una mà sosté aquell ram de roses que li ha donat una nena quan ha fet entrada al recinte i a l’altra mà hi ha el document que, forçosament, ha de continuar aguantant.

La mala sort —perquè és mala sort— fa que un dels alts dirigents de l’acte s’aixequi per fer un llarg discurs protocolari.

La dona, sense deixar de somriure, renega per dintre, tot recordant el dia que es va casar, que va haver d’aguantar dreta tantes hores —amb uns tacons de pam— però aquest, el del mal de peus, és un altre assumpte.

La bona notícia és que la seva consellera, estilista i confident, aquest matí li ha regalat una bossa de bolquers.

Això sí: bolquers reials.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

Bon estiu!

 

Hi havia senyalades tres sortides. La primera tenia un marcat to sentimental i deixaria els versos en mans de la lírica. L’altra optava per l’extrema lletjor, i no em ve de gust, el grotesc. L’última conduïa a un túnel. En el pas subterrani un rostre ocult determinaria les intencions de l’artifici.

Poso la imaginació -fins i tot la fantasia- al servei del text. Un cop feta la llista de la compra, endreçades les factures i després de consultar el compte corrent del banc, de set a vuit del vespre escric. No sé si me’n surto massa bé. Diria que l’esperit de la narració ve decidit d’antuvi. Amb tot, hi dedicaré una estona com cada dia quan plegui de la feina. ¿De debò he de triar una opció de les tres?

Per sort a l’agost ens agafem uns dies de vacances, no gaires. Anirem a la platja i ens estirarem a la tovallola o farem el mort al mar. A veure si així, a la quieta i sense ni parpellejar, quedo bé a les panoràmiques que prenen els banyistes. No m’agrado quan surto moguda a les fotografies.

        -Ep, han vist dues tintoreres a prop de la costa!

        -Oh, ens fem una selfie?

 

 

                                        Bon estiu!

                                                          Matilde Nuri i Espona

                                                                                        Cornèlia Abril

 

Allò que importa de veritat

imatge treta de google: Banksy

La gent ha après a treure’s el neguit del damunt amb cerveses i festa. El jove ho ha observat.

El jove, en edat de votar per primera vegada, va recollint rocs d’aquell descampat i ficant-los amb cura la motxilla, que ja comença a pesar com la vida mateixa. 

El jove en edat de votar per primera vegada, actuarà en conseqüència amb tot allò que l’ha fet adonar-se de la seva situació: 

                                          «Allò que li importa de veritat».

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

Converses veïnals

imatge de google

CONVERSES VEÏNALS 

A les quatre de la tarda una brisa suau empeny el matalàs inflable que es mou per la piscina, lleuger, sense passatger o passatgera que el dirigeixi. La gossa se’l mira i de tant en tant remena la cua amb recel. Roman sola com quasi sempre, esperant l’arribada d’uns amos massa atrafegats amb les seves coses. 

A la casa del costat esquerre, dues congèneres borden per cridar la seva atenció. És un bon moment per mantenir un debat caní, al qual se n’hi afegeix un tercer que viu a l’altre cantó del carrer. Aquest, contràriament a la gosseta de la piscina solitària, viu amb un amo que no surt mai, enfeinat sempre en construir parets i escales de totes mides que no porten enlloc.

A la casa del cantó dret, dues feres enfilades a la paret de rocalla, es manifesten amb uns lladrucs llarguíssims seguits d’uns altres de curts i intermitents que profereix el gos minúscul del balcó. Comparteixen habitatge, que no hàbitat. Se l’haurien cruspit, pobre.

Avui, el debat, gira entorn a la política en el mon dels humans i de si ha estat bona idea convocar eleccions en ple estiu. 

Els quatre gats que proven de fer la migdiada, es neguitegen indignats per la bordadissa. 

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

Història d'amor

La Maria havia nascut en un temps en que regnaven els convencionalismes i es reprimien els sentiments. Treballàvem a la mateixa fàbrica. Ella tenia quasi la cinquantena i, resignada, havia perdut el tren mentre cuidava la família.

Un dia  va aparèixer, esplendorosa, rejovenida. Encara sembla que la veig. A la mà portava un estoig de color granat, folrat amb seda blanca. A dins un anell de brillants.

S’havien conegut mentre ella esperava l’autobús a les sis del matí. Ell feia de taxista. Segurament buscava companyia i ella va descobrir el que la vida li havia negat fins llavors. Tenia la il·lusió de la joventut. Em consta que ha estat feliç. A voltes els veia i els saludava. El seu aspecte respirava benestar.

Han passat els anys. Passejaven junts a poc a poc i, un dia, la Maria ja no em va conèixer. El seu marit no va deixar d’acompanyar-la mai. Ara, camina sol.

 

Pensaments

                                              

                                              Imatge de google

 

En Boig ara és  molt assenyat i ha tornat a crear vincles emocionals amb les persones. Quan el vam trobar tenia un comportament esbojarrat i falta d’afecte. Ens va costar aconseguir que tornés a confiar en les persones, pobre gos!

Però ell no farà com fem els humans, que som els únics que ensopeguem dos cops amb la mateixa pedra i constato fefaentment que no tenim memòria.

I això em porta a pensar...

Anys i panys obrint camí per assolir una vida digna i ara estem a punt d’enviar-ho tot a pastar fang.  Si els nostres besavis aixequen el cap i veuen com està la societat, se n’aniran de festa i no voldran saber res de nosaltres.

Neus Cereijo, per Cornèlia Abril