Grup literari que signa amb el nom de Cornèlia Abril
La nostra companya Maria Aladern ha rebut un merescut homenatge amb la publicació d'un article autobiogràfic a la Revista Blanda de l'Arxiu Municipal de Blanes d'enguany.
Hi explica en primera persona les seves arrels blanenques i l'origen de la seva passió per l'art i la literatura.
No us el perdeu!
Estimats reis de l'Orient,
Aquest any som les autores que formem Cornèlia Abril les que volem fer un regal als nostres lectors i lectores, si ens ho permeteu. Volem que totes aquelles persones a qui els agrada llegir els relats encadenats, les notícies culturals o els reculls de contes de Cornèlia Abril puguin subscriure's al web per rebre a la safata del correu electrònic les novetats a mesura que van apareixen a Internet.
Per això hem habilitat un quadre de diàleg a la columna de la dreta de la pantalla. Només cal que hi escriviu el vostre correu electrònic i us subscriviu a Cornèlia Abril.
Ens encantarà formar part de les vostres lectures habituals.
Moltes gràcies a tots i a totes!
Cornèlia Abril
 |
| Autor: Freepik |
Com que durant l'any us hem explicat històries i fets culturals, sobretot allò que ens venia de gust comentar per escrit, ara ens reduïm a un sol desig: SALUT.
Fins aviat.
En aquests dies entranyables, Cornèlia Abril, amiga de l'Art en majúscules, vol compartir amb tots vosaltres la pintura d'un jove artista blanenc: Miquel Gelabert.
Gelabert triomfa a New York i a Shanghai.
Val la pena contemplar els paisatges i geografies d'aquest jove pintor, perquè ajuden a engrandir l'ànima.
Trobareu el catàleg en pdf, si ho desitgeu, clicant el nom:
L'enllaç següent us porta a la Galeria Franklin Bowles, on podeu veure el catàleg de l'obra que Miquel Gelabert hi exposa actualment.
Gaudiu!
El projecte d'Editorial Intrèpida
La tecnologia ha entrat amb força en tots els àmbits de la nostra societat, també en el cultural, i ha canviat la manera com els éssers humans ens entretenim. El món dels llibres, que abans significava un tall gros del pastís de l'oci i de l'aprenentatge, ha quedat diluït entre el magma d'oportunitats d'oci. Això, sumat al fet que al nostre país gran part de la gent que llegeix també escriu, ha propiciat que les possibilitats de publicar en una editorial tradicional s'hagin reduït notablement.
En resum, la compra de llibres ha disminuït, però no les ganes d'escriure i publicar.
 |
Foto: Tirachard Kumtanom, des de Pexels
|
I això quines conseqüències té per a l'autor? Que pot aconseguir publicar, sí, però a canvi de perdre els drets s'explotació sobre el seu llibre i veure que l'editorial no fa res per incrementar-ne les vendes, moltes vegades ni tan sols publicitat, de manera que han publicat, però durant anys el seu llibre queda relegat a pocs exemplars que no es vendran enlloc, o a caixes d'exemplars a casa o al magatzem de l'editor. L'autor no en té els drets i no pot fer res amb el seu llibre.
Foto: Stephanie LeBlanc des de Unsplash
L'altra opció que sembla que els queda als autors sense editorial o amb una mala experiència en el camp tradicional és llançar-se a l'aventura de l'autopublicació, amb els problemes que suposa això: una gran inversió de temps i penjar a la xarxa un llibre que no ha passat per mans de professionals que saben com fer d'un bon text un llibre per ser publicat.
Editorial Intrèpida és una petita editorial independent que proposa un altre model: com a empresa de serveis editorials, donem l'oportunitat de publicar amb la qualitat d'una editorial tradicional, cuidant el llibre de l'autor que ens el confia i treballant perquè tingui la repercussió que l'autor desitja. Tot plegat, amb l'afegit important que l'autor manté tots els drets sobre el seu llibre i, per tant, amb menys exemplars venuts pot recuperar la inversió que ha fet.
 |
| Editorial Intrèpida |
En qualsevol moment pot decidir traduir el text, canviar-ne el format, imprimir-ne més... i fins i tot endur-se'l a una altra editorial, si ho vol. Els drets sobre el seu llibre són seus, i per això sempre en té el control.
Així doncs, l'autor inverteix en la confecció del seu llibre i recupera la inversió amb la venda perquè, en comptes d'un 10 % del preu del llibre, l'autor es queda amb tot el benefici del llibre venut i, a més, ha decidit quant volia invertir i per quins conceptes.
El cor de d'Intrèpida el formem dues persones, la Luka, fotògrafa, dissenyadora gràfica i maquetadora, amb més de vint anys de professió en el seu camp, i la Núria, editora, correctora d'estil i ortotipogràfica, lectora professional i també escriptora, amb set anys d'experiència en el camp editorial, i altres col·laboradors que ens ajuden a fer bons llibres. Ens podeu trobar a www.editorialintrepida.com
 |
| Foto: P. Diago |
Cal·ligrafia
Recordo aquella lletra tan ben feta que feia la meva mare quan anava al col·legi de les Germanes Carmelites. Encara guardava els quaderns de col·legiala. Totes les lletres eren igual de petites, igual de rodones, ben ordenades i ben dibuixades. Potser era la lletra femenina de la seva fundadora. Santa Teresa
Jo vaig anar al col·legi del Cor de Maria. Ens feien fer cal·ligrafia en un quadern de paper pautat entremig de dues línies paral·leles. Les lletres inclinades cap a la dreta, totes iguales, que no sortissin ni per dalt ni per baix. En deien cal·ligrafia anglesa.
Recordo quan fèiem els assentaments al llibre Diari, amb els titulars amb lletra «redondilla» i quan els passàvem al Major, amb lletra gòtica. Era molt entretingut, però era una època en què el temps no comptava. No era difícil. El truc consistia en tenir una ploma de punta plana, adequada a la mida de la lletra.
També fèiem servir llibretes de ratlles i de paper llis amb una pauta al darrere per escriure ben dret i que no es notés. En dèiem una«falsilla».
Les llibretes de paper quadriculat eren per l’aritmètica. Els números no calia que fossin tots iguals. Podien anar al seu aire. Només faltaria! Eren del gènere masculí!
Alguns em deien que, amb una lletra tan ben feta podria ser escriventa. Per la meva veïna —abans sempre teníem les portes obertes— la germana d’en Pepito llauner, un escrivent era un senyor. Em posava de model el seu pretendent, que era funcionari de l’Administració. Tenia aquest ofici des de feia molts anys i sempre anava ben vestit. Tot i que, segons la seva cunyada, no li agradava la lluentor del seu trajo blau-marí, ni aquell polsim blanc a les espatlles.
I ves per on, qui m’ho havia de dir! Al final em vaig guanyar la vida amb la lletra. Però la meva lletra, aquella lletra en la qual tant m’hi havia esmerçat, només em va servir per escriure postals a la família o cartes al Siset quan feia la mili.
Vaig acabar fent de mecanògrafa!
Maria Aladern,
Cornèlia Abril,
Blanes
A l'escriny de Youtube de vegades trobem joies rares i petites com aquesta.
Sssst! Només calen vuit minuts... i silenci.
Va ser, precisament, cap a finals de febrer, després d’una d’aquelles crisis que mai arribes a saber si comença o acaba o és la mateixa de sempre. Patinava sobre gel i després va venir la topada de conseqüències nefastes. És terrible caure en desgràcia. Tot alimenta els contratemps. Com si amb la menopausa no tingués ja prou martiri. Cada dia ploro i, com més va, més fogots tinc. Quin daltabaix quan m’adono que començo a notar les transpiracions i, de seguida, les suors calentes i, després, la roba tacada.
Per sort, amb el confinament puc vigilar millor el meu climateri. Perquè porto sis mesos terribles d’un altre any per llençar al cubell de les escombraries. És com si tingués addicció a les penúries emocionals. Prou que procuro tenir l’agenda carregada de cites, però cadascuna comporta un desengany.
Jo, que soc passional i fervent entusiasta del no programis res, puja al tren i ja veurem on ens porta, ara visc una vida de peix bullit. Em falta ritme. No tinc ni ànsies de fer canvis en la monòtona i avorridíssima existència d’administrativa que duc. Hauria de fer alguna cosa exagerada, preparar una festa fora d’òrbita, convidar la Cari i l’Esperança.
Com que les tres amigues celebrem
el sant el mateix dia, el primer d’agost, seria magnífic reservar aquella data
per passar un parell de dies aguts, intensos
i prou vius com per deixar-les estupefactes amb la gimcana que els proposaré. La
Cari ni s’ho imagina. Prou que li ho diu l’Esperança. Que si el poble, que si la
casa de colònies, que si el silenci, que si la natura, que si l’encant.
Les trucaré fent-me passar per una operadora d’agència turística:
Bon dia, Sra. Esperança, Bon dia Sra. Caritat, la trucada és per informar que els ha tocat en fortuna una estada de tres dies a La Caseta. El paquet inclou dues sessions d’espiritisme al jardí d’estiu al volant d’un assortidor de nenúfars. Els clients ens diuen que resulta amè i divertit perquè no saps mai qui levitarà i qui no, qui cantarà i qui no. També podrien ser del seu interès, les sortides nocturnes que programem a una esplanada que hi ha al cap d’amunt d’un turonet, no massa lluny de La Caseta. Quan la nit presenta el cel llis, sense núvols, es poden contemplar les estrelles fins la matinada. I, amb l’arribada del nou dia, les convidem a fer la salutació al sol.
Segur que l’Esperança portarà els cavallets de pintar. Però li diré que agafi vinet del celler. La Cari m’ha d’explicar allò dels Picasso, ¿serà el Guernica? ¿Serà Les senyoretes d’Avinyó? Fins que no porta un parell de copes la llengua no se li enverina. A més, tinc una caixeta de porcellana que usava el meu avi quan feia polsades de tabac. Sé on puc adquirir una pols finíssima feta amb la deliciosa flor del rapè. Polsarem fins a perdre el sentit de la cosa.
Dimecres, 17 de febrer
Ara que encara és hivern i les nits són més llargues que els dies, tinc temps per pensar i per escriure en aquest quadern ronyós que guardo al calaix secret de la capçalera del llit. M’entristeixen més els dies capotats que els molls, i ara plou a bots i barrals i l’habitació, aquí a les golfes, s’il·lumina a cada llamp i tremola per cada barrabum previ.
La Dàlia se n’ha anat al bar i jo li he dit que no, que preferia passar la tarda i el vespre sola. Sé que ha marxat inquieta per l’estampa d’aquest matí. Trobar-te ta mare en camisa de dormir i descalça a peu de muntanya deu ser una visió pertorbadora. Crec que m’ha pres per boja. Encara més quan li he dit que puc moure la muntanya. M’ha agafat amb molt de tacte, m’ha acompanyat a casa i s’hauria ficat a la dutxa amb mi si jo no li hagués dit que preferia que em preparés un bon cafè amb llet. Duia l’espant dibuixat als ulls. He sentit que trucava a la Mireia, que ha passat cap al migdia, tot just quan el cel començava a ennuvolar-se. Amb l’excusa de portar-nos un parell de carabasses m’ha fet una bona repassada. He endevinat que volia saber si m’havia begut l’enteniment. Com que no ha trobat res d’estrany, m’ha dit Fe, quan puguis passa per la consulta, que com que fa molt temps que no em visites no estaria de més fer-te una analítica per estar al cas dels nivells d’estrogen de la menopausa.
Seguim confinats, però ja fa setmanes que vam decidir que ja no tancaríem els negocis ni portaríem mascareta. Som els que som, a l’hivern, i amb tothom tancat al propi municipi en cap de setmana, no hi ha ni un sol foraster. Així que el Quinto va obrir el bar i s’han tornar a organitzar les nits de timbes. Ves, Dàlia, ves, li he dit. Així tinc temps per centrar-me i acabar de pensar què he de fer. Això no li ho he dit, és clar. Amb la filla tot el dia a sobre no hi ha hagut manera, i necessitava una estona de tranquil·litat.
A veure, Fe. Per una banda hi ha les tòfones. Qui hauria pensat que una tanca mig trencada propiciaria la descoberta. Els senglars van entrar a la roureda i van trobar l’or negre al capdavall de la propietat. El Pec petit m’ho va corroborar, i ell que és caçador i que hi entén d’aquestes coses, em va dir que fins i tot coneixia un cuiner d’aquests d’estrella que me les compraria regularment. Que el seu gos les trobarà i fem pacte amb el pagament. Després hi ha els quadres de la Cari i l’Esperança. La Dàlia em diu que són tan lletjos que no valen ni per ser robats. El que no sap és que acabo de rebre una carta de l’Esperança. Es veu que durant els quinze dies que van passar totes dues a la casa de colònies, va amagar, sota els llenços dels quadres que van pintar, un parell de Picassos de la seva família. A la carta em diu que es mor, que ho sap segur, que no vol dir-ne res a ningú i que me’ls llega perquè no ha conegut cap persona més lluitadora que jo. Que el dia que ella es mori en faci el que vulgui. Que amb els llenços hi ha els papers que acrediten que són meus. I finalment hi ha el premi literari: vint-i-cinc mil euros per la novel·la que havia escrit per desfogar-me de tot aquell temps maleït quan vaig marxar cap aquí amb les nenes perquè el Carles em deixava per la Teresa.
D’acord, he mogut la muntanya, però ara què faig?
Em preocupa la mare. Sobretot ara que ens hem quedat ben soles perquè la Magalí, amb l'excusa que el confinament la va enxampar a Barcelona, ja no ha tornat, i la Montse i la Ció tampoc no venen mai, perquè les entristeix —diuen— haver-se de passejar per aquest llamp de cuina massa endreçada amb l'acer inoxidable lluent com un mirall, i no suporten veure les lliteres de colors amb els matalassos pelats. Després de la revifada de l'estiu, tornem a estar igual. I la mare és qui pitjor ho ha encaixat.
L'altre dia, quan vaig haver d'anar al Jutjats de Solsona a
declarar per allò del robatori, em vaig dur un bon ensurt. Un altre. La porta
de la casa era oberta i no vaig trobar la mare per enlloc. Ni a dins, ni a fora
a l'hort, ni als gronxadors del jardinet on de vegades seu per
"meditar" amb aquell posat que a mi em neguiteja tant.
Després de voltar una estona pels entorns me la vaig trobar
al peu de la muntanya amb els braços i les cames obertes, com una dona de
Vitrubi. Anava ben escabellada i encara duia la camisa de dormir. M'hi vaig
acostar per darrera, en silenci, i no sé com va endevinar que era jo si tenia
els ulls clucs.
—Dàlia, filla —va dir—. Els lladres s'ho van endur tot
menys els quadres. No trobes que és un senyal?
—Per a mi només és un senyal de la baixa qualitat dels
quadres, mare.
—No parlis així de la Cari i l'Esperança —em va renyar—. Ens
van regalar els quadres i moltes ampolles de vi. Van ser bones amb nosaltres.
Es van quedar dues setmanes més per fer-nos companyia.
A mi no m'havia agradat gaire la visita de les amigues esnobs
que havien vingut a fer-se les hippies:
—Tu no vas voler cobrar res per l'estada. I elles tampoc van
insistir. Francament, ens hauria anat millor tenir diners a la caixa que una
partida d'alcohol al rebost.
Es va redreçar tota i em va agafar de l'espatlla. Havia
obert els ulls, però les ninetes apuntaven a un lloc indeterminat del cel.
—Sssst! Calla... Sents la remor? S'està deixondint! És el
soroll que sentíem des de casa. La Magalí també ho va saber; per això se'n va
anar.
Jo em vaig empassar les raons que, al meu parer, havien fet
emigrar la Magalí cap a Barcelona. No tenien res a veure amb el grinyol de les
fustes velles de casa. La mare s'anava engrescant: ara la tenia al davant i em
premia les dues espatlles amb força; fins i tot em sacsejava una mica.
—No ho vaig comprendre fins que van ser fora, Dàlia! No
només van portar litres de xarel·lo i garnatxa, també ens van deixar molt d'amor
i optimisme, ho entens? I ara és el meu torn.
—Mare, què vols dir?
Llavors em vaig adonar de com s'havia aprimat. La cara
xuclada feia que els ulls semblessin més grossos, com d'animal espaordit. Se'm
va apropar arran de nas i amb un somriure de criatura em va dir:
—Que puc moure la muntanya.
Les tres virtuts
No sabia que se n’havia fet de la Fe. Des que la va deixar el seu home, havia desaparegut del mapa. Sort que l’altre dia vaig trobar a la nostra amiga Esperança i em va posar al corrent.
—Però que no ho saps, Cari? La Fe se n’ha anat a viure a pagès.
A mi m’havien escurçat el nom que m’havia posat la meva padrina en honor a la Verge de la Caritat, patrona de Cartagena, d’on venien els meus avis.
—Massa teologal— havia dit la mare. I així, sense voler, amb un nom ben modern, van fer content a tothom.
—Que se n’ha anat a viure a pagès? —Ara que ho dius, no m’estranya. Ella sempre havia tingut deliris d’aquesta mena.
—Doncs, no facis escarafalls! És un poble ben bonic. I no et creguis que fa de pagesa, no. Va obrir una casa de colònies. Si vols tranquil·litat, s’hi està molt bé. Jo hi vaig estar un hivern, quan gairebé no hi ha ningú. Vam passejar per la muntanya, fèiem torrades a la vora del foc i no se sentia ni piu. Ni tan sols teníem ganes de posar la tele!
—Ja m’imagino totes dues contemplant les flamarades! Tu sempre has tingut una vena artística, oi? Encara pintes?
—Sí, com a hobby, però ja no sé on posar els quadres. Escolta, per què no hi anem un dia? Tu, quan tens les vacances?
—Ja veus, el mes d’agost, que hi ha gent a tot arreu.
—Per això no et preocupis, Cari. Per més gent que hi hagi, no ompliran aquells paratges. Jo sé d’un lloc on no ens trobarà ningú. Portarem els cavallets, un bon dinar, la nevera amb aigua fresca...
—I un bon vinet que no hi falti!
Aquell matí, la Fe se les mirava amb un punt de recança. Ella també hi hauria volgut anar, però estaven en plena temporada i no s’ho podia permetre.
Van deixar l’auto a l’ombra i van caminar un tros més fins que van plantar els cavallets. Pintarien al pastel. Era més pràctic. L’Esperança ja portava els colors fets. Uns colors que havia preparat ella mateixa.
La Cari no havia pintat mai. Segons li va dir l’Esperança, es tractava de passar al llenç tot el que li entrava per la vista. I així ho va fer. Una ratlla que delimitava l’horitzó, un cel blau amb tocs blanquinosos i muntanyes al fons. El que més li va cridar l’atenció, però, van ser uns arbres, frondosos, arran de camí. Va començar a pintar aquells troncs de soca gruixuda amb branques, nusos, i fulles. Tan afeccionada estava, que no se’n va adonar que tenia ulls darrere seu. La gent anava fent rotllana. No esperaven trobar pintores a mig del bosc! Els grans, no sé si eren pares, mestres o monitors, donaven explicacions als petits i ella, sense saber pintar, tremolant, sense gosar ni girar-se, combinant marrons negres i verds, seguia pintant fulles i més fulles perquè no sabia fer altra cosa. Malgrat tot, aquell dia va tenir el seu moment de glòria.
No sabia per què, semblava que no hi hauria de tenir res a veure, però aquesta proesa va portar la Cari a pensar en alguns polítics. Persones que, amb pocs coneixements, no saben on es posen però cauen en gràcia. No fan altra cosa que pintar fulles i més fulles amb colors que ja els hi tenen preparats, i d’aquesta manera encanten al públic. Sense saber-ne un borrall, pugen a dalt de tot.
Difícil decisió
La Magalí està feta un mar de dubtes. És el moment de decidir el seu futur. Va passar l’adolescència al poble amb la mare, la germana i amb les dues sòcies de la seva mare. Entre totes elles hi havia una bona cohesió. Eren una família. Amb el seu pare s’hi havia retrobat quan va anar a la Universitat.
Ha estudiat Enginyeria agrària i té diferents idees per tirar endavant el negoci de la seva mare. A la casa de colònies hi ha molt de terreny, i a banda dels espais propis de jocs per a nens, hi ha dues hectàrees on es pot conrear ecològicament i d’una forma sostenible, amb les noves tècniques que ha après a la universitat i que ha millorat viatjant a diversos països.
És un projecte engrescador que rumia des que va començar els estudis superiors; poder conrear allò que s’acabi cuinant i intentar ser autosuficient. Tothora pensant en la casa de pagès.
Però ara, quan té el cap ben moblat d’idees per millorar el rendiment del negoci familiar, dubta si emprendre els seus propòsits, o quedar-se a ciutat al costat del seu pare, perquè amb ell ha trobat una pau que li mancava quan vivia al poble.
No es tracta de si li agrada més la ciutat o el poble o si s’entén més amb la mare o amb el pare, perquè té bona relació amb tots dos. Però quan és al costat de la seva mare, aquesta li transmet inquietud, potser per les èpoques enrevessades que els hi va tocar viure, que se li reflecteixen en forma d’angoixes continues. En canvi amb el seu pare se sent relaxada i pot estar tranquil·lament asseguda al sofà sense fer res i sense sentir-se culpable, cosa que no li succeeix quan és al poble.
FE
Viu a pagès. Ho va decidir quan, al cap de nou anys de casada, el seu home la va deixar per una altra. Ja tenien dues criatures i parlaven de tenir-ne una altra. Malaguanyats tots els pensaments. Malaguanyada vida, tota la que va dur al seu costat. Tantes hores d’amor, tirades per la borda, perquè “l’altra” tenia cinc anys i vint quilos menys al damunt. Merda de vida, merda de tot.
Es van divorciar i ella va agafar una casa de lloguer en un poble de muntanya, s’emportà les nenes i les matriculà a l’escola del poble. Més endavant, com que les coses no li anaven malament — segurament és de les persones que més aviat va teletreballar— es va decidir: va comprar una ruïna de casa de pagès, per molt pocs diners, en aquell moment. Encara no havia arribat la crisi. Es va deixar tots els estalvis en posar-la a punt i fer-ne una casa de colònies mitjana, que llogava a les escoles. Contractà una cuinera, una dona del poble que en va estar encantada, i una dona que l’ajudava amb les feines de la casa, de les quals, fins aleshores s’ocupava ella mateixa. Entre totes tres, ho van tirar endavant i un bon dia, es van associar.
Les dues nenes creixien la mar de bé, veient son pare quan tocava, i fins i tot van arribar a una bona relació d’ex parella. Els anys es van quedar, però els quilos, amb tanta feina, van desaparèixer com per art de màgia.
Començava a veure’s una mica les orelles, a recuperar part del que havia invertit, començava a respirar una mica d’aire, quan arribà la crisi. A la crisi, seguí una altra crisi. Va descobrir com el poble podia ser enganyat de totes les maneres possibles i llavors, va perdre la fe en gairebé tot. Excepte en ella mateixa.
«Portàvem set mesos de pandèmia.» Aquesta va ser l’única explicació que va sortir de la boca de l’acusada durant la vista oral. I ja no va dir res més.
Estimats lectors, és fàcil adduir que tots havíem passat set mesos de pandèmia tancats a casa. I més ara, que ja fa quatre anys del 13 de març del 2020 i seguim en estat d’alarma intermitent i ja portem incrustada la marca de la mascareta quirúrgica.
La data de l’inici de l’estat d’alarma que ens va canviar la vida coincideix, curiosament, amb la del dictat de la sentència per l’assassinat múltiple, que portarà l’acusada a una pena de presó de moltes dècades.
He seguit en directe, com molts de vostès, «el judici de la pandèmia», com ja se l’anomena. I he d’admetre que, tot i que al principi del procés assistia amb indignació al descobriment de les diverses proves que aportava la policia científica, no puc més que sentir una certa empatia pel sospir d’alleujament que ha fet l’acusada quan el tribunal ha donat a conèixer la pena.
No s’indignin, estimats lectors. Tot i que segurament vostès haurien optat pel suïcidi, reflexionin sobre les circumstàncies que van portar l’acusada a determinar que, abans que acabar amb la seva vida, més valia sacrificar-se per la resta de la humanitat i lliurar-nos a tots de la patuleia amb què estava obligada a recloure’s a causa de la pandèmia.
Per molt de l’Eixample que fos el principal, a part de l’acusada, paleontòloga de professió, hi havia tres cantants, sis actrius (una d’elles es dedicava eventualment a la neteja d’hotels, tot i que cada vespre «muntava un número de cabaret que acabava en drama lacrimogen», segons un missatge de mòbil d’una de les difuntes) i un actor.
J. G. V., l’únic mascle de la casa, segons els diaris personals i de totes les persones del pis, ell inclòs, havia «ficat la llengua fins al coll» a totes elles, sense haver-se fet cap PCR!, per «segellar el nostre acord» quan els havia llogat una habitació o un llit, i tinguin en compte que en el moment de l’assassinat hi havia onze persones convivint sota el mateix sostre.
A més, una de les més veteranes al pis, T. F. E., havia desfet totes les mantes i tovalloles de la casa i les havia convertides en peücs i bufandes, tot i que per l’època s’anava cap a l’estiu. «No hi ha manera de trobar res per eixugar-se, hi ha contraban de draps de cuina», havia comentat una de les víctimes a la seva cosina.
I n’hi havia una altra, L. O. R., que «es passeja per casa dient que un dia d’aquests se’n va a la Moncloa i no torna més, però mai no ho fa, i t’asseguro que és pesadíssima, perquè feina que li ofereixen feina que refusa, és inaguantable!», comentava una altra de les víctimes al seu Facebook.
Per no parlar de S. S. G., que anava a tocar al metro cada dia i, quan tornava, per la psicosi d’haver-se passat el dia envoltada de gent sense distàncies de seguretat, acabava l’aigua calenta de l’escalfador i no volia pagar més per la despesa extra, i, segons un missatge de Whatsapp, «després es passeja per casa ensenyant-nos els vint euros que ha recollit aquell dia, que segur que sempre són els mateixos i només ho fa per tirar-nos per la cara que ella guanya diners i als altres no ens contracten ni per fer de telefonistes».
Ho haurien aguantat, vostès? Jo no.
Letizia
Ahir, arrambadets al sofà, anava tot rodat, fins que em va
explicar que li havien ofert una feina per fer de Letizia. No al teatre, en una
paròdia musical, ni a la tele, al programa de sàtira política. No: havia de ser
la doble de la reina en actes públics i oficials.
Me la vaig mirar, divertit; la meva mà buscant un contacte innocent
amb la seva. Havia fixat els ulls en aquelles esferes blaves com dues
flamarades de gas, i ara era el torn del meu somriure, el millor que tinc. Les
dents blanques i alineades, les que són naturals, sempre obren portes i cames.
Vaig riure, però ella s'ho va prendre molt malament.
Tros d'imbècil, que t'ho dic en sèrio, que la reina
està cagada amb els independentistes i els podemitas, i creu que la
volen matar. I ara, amb la Covid, no surt de casa, ni ella ni les nenes. Que
això ve de molt amunt, a Sarsuela ja tenen un doble del rei, segur, però a mi
això no m'ho han dit. Moncloa n'està al cas; tot plegat és una conxorxa. Però
si soc clavada a ella, que no ho veus? Dues gotes d'aigua! Jo m'ho he vist a
venir i he dit que no. Si sé massa coses, no tindré altre remei que acceptar
perquè, en cas contrari, em mataran ells a mi!
Em va escopir tot això com una actriu inflamada durant un
monòleg gloriós. La Teia, aclofada a la butaca d'orelles, assentia amb el cap mentre
feia mitja, com sempre. Abans la trobava guapa, però ara sembla la iaia de
tots. Quan li vaig llogar l'habitació, deu fer poc més d'un any, vaig aprofitar
una distracció seva al llindar de la porta per segellar el nostre acord amb un
petó. Tenia els llavis mig oberts, i vaig ficar-hi la llengua.
—Suposo que em vols deixar clar que no ets gai —va dir ella,
amb un fals aïrament.
Jo somreia, juganer:
—L'única cosa clara és que soc actor...
—Bé, sí —va respondre, amb indiferència—: en aquesta casa,
de comèdia, en sabem fer tots.
Espérame en el cielo
La noia nova ha desenterrat la seva guitarra i ara recull calés tocant al metro. No ho sé segur, però em sembla que també canta.
La companya de l’Institut del Teatre, que em va proporcionar l’habitació on visc i que per sort no he de compartir amb ningú, de moment, fa mitja tot el dia i crec que ja té tants jerseis com per assortir una botiga de gèneres de punt. O potser tots els del pis tenim la roba d’abric assegurada.
Aquella noia, ara no li recordo el nom perquè jo només fa tres dies que he arribat, ha trobat feina en un hotel. Ahir estava trasbalsada perquè es pensava que faria de recepcionista però l’han posat a netejar habitacions... i això que havia actuat en teatres importants!
Encara no els conec tots, els ocupants del pis. Sembla un pis-pastera, em fa l’efecte que som deu o dotze. De moment, cadascú té la seva habitació. L’Eixample és el que té: pisos enormes, encara que algunes habitacions no tenen ventilació exterior. I que només hi ha un lavabo complet. Veurem com ens en sortim.
Estic sorpresa perquè avui m’han trucat, també, per oferir-me una feina d’actriu. M’han preguntat si havia vist la pel·lícula Espérame en el cielo. He dit que no. M’han aconsellat que la busqui per les xarxes i que, fins que no els digui que ja l’he vista i que l’he entesa, no em diran de què es tracta la feina. També m’han avançat que seria molt ben pagada. Veurem per on es despengen...
Al grup literari Cornèlia Abril considerem que la literatura no caduca.
Que els llibres no passen mai de moda. Que cal redescobrir petites joies, perquè no quedin oblidades... per això us proposem que feu relectures, ara que amb la pandèmia tenim més temps— encara que no estiguem confinats del tot— i una possible relectura és la d'aquest llibre, del qual ja vam parlar l'estiu del 2019, que és quan es va publicar.
Si encara no el teniu, podeu demanar-lo a les vostres llibreries de referència i, fins i tot, el podeu trobar online.
Cornèlia Abril:
I, TANMATEIX, VA SER UNA NENA
Ònix Editor
Una llàgrima
Recordo quan vaig entrar a l’escola de teatre, amb empenta, amb il·lusió. M’hi trobava com a casa. No havia de fer cap esforç. Enfilada en el cavall blanc dels meus somnis, em veia una vida per davant dedicant-me al que a mi m’agradava. Tot anava com una seda fins al dia que se’ns va empassar aquella bèstia negra traient foc pels queixals.
Ningú sabia d’on havia sortit. Tothom tenia por. La gent no es movia de casa. Nosaltres tampoc. Tancats en el pis, esprement-nos el cervell i gastant el sofà, no trobàvem sortida per cap lloc. Ni el gat es veia en cor de miolar. Arrupit en un racó de l’escala, semblava que ens mirava amb por.
Fins que un dia me’n vaig recordar de la Maria-Elena, la companya que no hi va haver manera que se’n sortís. Es va haver de retirar mentre veia que a mi em queien els millors papers. Jo em considerava afortunada i, per descomptat, més llesta que ella. No m’ho ha perdonat mai! Ara, però, en vista de com han anat les coses, penso que no sé quina de les dues va ser la més llesta i la més afortunada. El seu triomf va ser casar-se amb en Josep Maria, l’amo de cinc hotels a la costa. No crec que n’estigués enamorada, però com diu aquell “De noche todos los gatos són pardos”. Tot és qüestió d’acostumar-s’hi. Jo fins ara sempre havia dit, a qui ho hagués volgut sentir, que abans d’entregar-me a una persona per diners, casada o sense casar, seria capaç de fer qualsevol treball.
I com que el dia té moltes hores per pensar i quan hi ha gana l’estómac fa mal, no se’m va ocórrer res més que demanar-li feina a la Maria Elena. Alguna cosa tindria per mi. Al cap i a la fi sóc una persona culta que me’n surto amb un parell d’idiomes i a una mala, tinc poques manies i un parell de braços per fer qualsevol feina.
Com el gladiador d’un circ romà que posa el peu damunt del vençut, així es va veure la que havia estat la meva amiga. Per fi havia arribat la seva hora! Em va citar a les nou del matí en un hotel que tenen arran de platja.
–La senyora no ha pogut venir –em va dir la governanta, i amb un somriure que potser era sincer, em va mostrar les eines de treball.
De sobte, em vaig trobar amb un fregall verd, arrebossat de Vim estirant una mà, la dreta, per poder arribar a dalt d’aquella paret de rajola del bany. Amb l’altra mà, m’eixugava una llàgrima.
#/media/Fitxer:Gebrochene_Schriften.png){kind=link}