LA TÒNICA

Va ser, precisament, cap a finals de febrer, després d’una d’aquelles crisis que mai arribes a saber si comença o acaba o és la mateixa de sempre. Patinava sobre gel i després va venir la topada de conseqüències nefastes. És terrible caure en desgràcia. Tot alimenta els contratemps. Com si amb la menopausa no tingués ja prou martiri. Cada dia ploro i, com més va, més fogots tinc. Quin daltabaix quan m’adono que començo a notar les transpiracions i, de seguida, les suors calentes i, després, la roba tacada.

Per sort, amb el confinament puc vigilar millor el meu climateri. Perquè porto sis mesos terribles d’un altre any per llençar al cubell de les escombraries. És com si tingués addicció a les penúries emocionals. Prou que procuro tenir l’agenda carregada de cites, però cadascuna comporta un desengany.

Jo, que soc passional i fervent entusiasta del no programis res, puja al tren i ja veurem on ens porta, ara visc una vida de peix bullit. Em falta ritme. No tinc ni ànsies de fer canvis en la monòtona i avorridíssima existència d’administrativa que duc. Hauria de fer alguna cosa exagerada, preparar una festa fora d’òrbita, convidar la Cari i l’Esperança.

Com que les tres amigues celebrem el sant el mateix dia, el primer d’agost, seria magnífic reservar aquella data per passar un parell de  dies aguts, intensos i prou vius com per deixar-les estupefactes amb la gimcana que els proposaré. La Cari ni s’ho imagina. Prou que li ho diu l’Esperança. Que si el poble, que si la casa de colònies, que si el silenci, que si la natura, que si l’encant.

 Les trucaré fent-me passar per una operadora d’agència turística:

       Bon dia, Sra. Esperança, Bon dia Sra. Caritat, la trucada és per  informar que els ha tocat en fortuna una estada de tres dies a La Caseta. El paquet inclou dues sessions d’espiritisme al jardí d’estiu al volant d’un assortidor de nenúfars. Els clients ens diuen que resulta  amè i divertit perquè no saps mai qui levitarà i qui no, qui cantarà i qui no. També podrien ser del seu interès, les sortides nocturnes que programem a una esplanada que hi ha al cap d’amunt d’un turonet, no massa lluny de La Caseta. Quan la nit presenta el cel llis, sense núvols, es poden contemplar les estrelles fins la matinada. I, amb l’arribada del nou dia, les convidem a fer la salutació al sol.

Segur que l’Esperança portarà els cavallets de pintar. Però li diré que agafi vinet del celler. La Cari m’ha d’explicar allò dels Picasso, ¿serà el Guernica? ¿Serà Les senyoretes d’Avinyó? Fins que no porta un parell de copes la llengua no se li enverina. A més, tinc una caixeta de porcellana que usava el meu avi quan feia polsades de tabac. Sé on puc adquirir una pols finíssima feta amb la deliciosa flor del rapè. Polsarem fins a perdre el sentit de la cosa.

Dimecres, 17 de febrer

 

Dimecres, 17 de febrer

 

Ara que encara és hivern i les nits són més llargues que els dies, tinc temps per pensar i per escriure en aquest quadern ronyós que guardo al calaix secret de la capçalera del llit. M’entristeixen més els dies capotats que els molls, i ara plou a bots i barrals i l’habitació, aquí a les golfes, s’il·lumina a cada llamp i tremola per cada barrabum previ. 

 

La Dàlia se n’ha anat al bar i jo li he dit que no, que preferia passar la tarda i el vespre sola. Sé que ha marxat inquieta per l’estampa d’aquest matí. Trobar-te ta mare en camisa de dormir i descalça a peu de muntanya deu ser una visió pertorbadora. Crec que m’ha pres per boja. Encara més quan li he dit que puc moure la muntanya. M’ha agafat amb molt de tacte, m’ha acompanyat a casa i s’hauria ficat a la dutxa amb mi si jo no li hagués dit que preferia que em preparés un bon cafè amb llet. Duia l’espant dibuixat als ulls. He sentit que trucava a la Mireia, que ha passat cap al migdia, tot just quan el cel començava a ennuvolar-se. Amb l’excusa de portar-nos un parell de carabasses m’ha fet una bona repassada. He endevinat que volia saber si m’havia begut l’enteniment. Com que no ha trobat res d’estrany, m’ha dit Fe, quan puguis passa per la consulta, que com que fa molt temps que no em visites no estaria de més fer-te una analítica per estar al cas dels nivells d’estrogen de la menopausa. 

 

Seguim confinats, però ja fa setmanes que vam decidir que ja no tancaríem els negocis ni portaríem mascareta. Som els que som, a l’hivern, i amb tothom tancat al propi municipi en cap de setmana, no hi ha ni un sol foraster. Així que el Quinto va obrir el bar i s’han tornar a organitzar les nits de timbes. Ves, Dàlia, ves, li he dit. Així tinc temps per centrar-me i acabar de pensar què he de fer. Això no li ho he dit, és clar. Amb la filla tot el dia a sobre no hi ha hagut manera, i necessitava una estona de tranquil·litat.

 

A veure, Fe. Per una banda hi ha les tòfones. Qui hauria pensat que una tanca mig trencada propiciaria la descoberta. Els senglars van entrar a la roureda i van trobar l’or negre al capdavall de la propietat. El Pec petit m’ho va corroborar, i ell que és caçador i que hi entén d’aquestes coses, em va dir que fins i tot coneixia un cuiner d’aquests d’estrella que me les compraria regularment. Que el seu gos les trobarà i fem pacte amb el pagament. Després hi ha els quadres de la Cari i l’Esperança. La Dàlia em diu que són tan lletjos que no valen ni per ser robats. El que no sap és que acabo de rebre una carta de l’Esperança. Es veu que durant els quinze dies que van passar totes dues a la casa de colònies, va amagar, sota els llenços dels quadres que van pintar, un parell de Picassos de la seva família. A la carta em diu que es mor, que ho sap segur, que no vol dir-ne res a ningú i que me’ls llega perquè no ha conegut cap persona més lluitadora que jo. Que el dia que ella es mori en faci el que vulgui. Que amb els llenços hi ha els papers que acrediten que són meus. I finalment hi ha el premi literari: vint-i-cinc mil euros per la novel·la que havia escrit per desfogar-me de tot aquell temps maleït quan vaig marxar cap aquí amb les nenes perquè el Carles em deixava per la Teresa. 

 

D’acord, he mogut la muntanya, però ara què faig?

Telecinesi

 

Em preocupa la mare. Sobretot ara que ens hem quedat ben soles perquè la Magalí, amb l'excusa que el confinament la va enxampar a Barcelona, ja no ha tornat, i la Montse i la Ció tampoc no venen mai, perquè les entristeix —diuen— haver-se de passejar per aquest llamp de cuina massa endreçada amb l'acer inoxidable lluent com un mirall, i no suporten veure les lliteres de colors amb els matalassos pelats. Després de la revifada de l'estiu, tornem a estar igual. I la mare és qui pitjor ho ha encaixat.

L'altre dia, quan vaig haver d'anar al Jutjats de Solsona a declarar per allò del robatori, em vaig dur un bon ensurt. Un altre. La porta de la casa era oberta i no vaig trobar la mare per enlloc. Ni a dins, ni a fora a l'hort, ni als gronxadors del jardinet on de vegades seu per "meditar" amb aquell posat que a mi em neguiteja tant.

Després de voltar una estona pels entorns me la vaig trobar al peu de la muntanya amb els braços i les cames obertes, com una dona de Vitrubi. Anava ben escabellada i encara duia la camisa de dormir. M'hi vaig acostar per darrera, en silenci, i no sé com va endevinar que era jo si tenia els ulls clucs.

—Dàlia, filla —va dir—. Els lladres s'ho van endur tot menys els quadres. No trobes que és un senyal?

—Per a mi només és un senyal de la baixa qualitat dels quadres, mare.

—No parlis així de la Cari i l'Esperança —em va renyar—. Ens van regalar els quadres i moltes ampolles de vi. Van ser bones amb nosaltres. Es van quedar dues setmanes més per fer-nos companyia.

A mi no m'havia agradat gaire la visita de les amigues esnobs que havien vingut a fer-se les hippies:

—Tu no vas voler cobrar res per l'estada. I elles tampoc van insistir. Francament, ens hauria anat millor tenir diners a la caixa que una partida d'alcohol al rebost.

Es va redreçar tota i em va agafar de l'espatlla. Havia obert els ulls, però les ninetes apuntaven a un lloc indeterminat del cel.

—Sssst! Calla... Sents la remor? S'està deixondint! És el soroll que sentíem des de casa. La Magalí també ho va saber; per això se'n va anar.

Jo em vaig empassar les raons que, al meu parer, havien fet emigrar la Magalí cap a Barcelona. No tenien res a veure amb el grinyol de les fustes velles de casa. La mare s'anava engrescant: ara la tenia al davant i em premia les dues espatlles amb força; fins i tot em sacsejava una mica.

—No ho vaig comprendre fins que van ser fora, Dàlia! No només van portar litres de xarel·lo i garnatxa, també ens van deixar molt d'amor i optimisme, ho entens? I ara és el meu torn.

—Mare, què vols dir?

Llavors em vaig adonar de com s'havia aprimat. La cara xuclada feia que els ulls semblessin més grossos, com d'animal espaordit. Se'm va apropar arran de nas i amb un somriure de criatura em va dir:

—Que puc moure la muntanya.

Les tres virtuts

Les tres virtuts

No sabia que se n’havia  fet de la Fe. Des  que la va deixar el seu home, havia desaparegut del mapa. Sort que l’altre dia vaig trobar a la nostra amiga Esperança  i em va posar al corrent. 

—Però que no ho saps, Cari? La Fe se n’ha anat a viure a pagès. 

A mi m’havien escurçat el nom que m’havia posat la meva padrina en honor a la Verge de la Caritat, patrona de Cartagena, d’on venien els meus avis. 

—Massa teologal— havia dit la mare. I així, sense voler, amb un nom ben modern, van fer content a tothom. 

             —Que se n’ha anat a viure a pagès? —Ara que ho dius, no m’estranya.  Ella sempre havia tingut  deliris  d’aquesta mena. 

—Doncs, no facis escarafalls! És un poble ben  bonic.  I no et creguis que fa de pagesa, no. Va obrir una casa de colònies.  Si vols tranquil·litat, s’hi està molt bé. Jo hi vaig estar un hivern, quan gairebé no hi ha ningú. Vam passejar per la muntanya, fèiem torrades a la vora del foc i no se sentia ni piu. Ni tan sols teníem ganes de posar la tele!

—Ja m’imagino totes dues contemplant les flamarades! Tu sempre has tingut una vena artística, oi? Encara pintes? 

—Sí, com a hobby, però ja no sé on posar els quadres. Escolta, per què no hi anem un dia? Tu, quan tens les vacances?

—Ja veus, el mes d’agost,  que hi ha gent a tot arreu.  

—Per això no et preocupis, Cari. Per més gent que hi hagi, no ompliran aquells paratges. Jo sé d’un lloc on no ens trobarà ningú. Portarem els cavallets, un bon dinar, la nevera amb aigua fresca...

—I un bon vinet que no hi falti! 

Aquell matí, la Fe se les mirava amb un punt de recança. Ella també hi hauria volgut anar, però estaven en plena temporada i no s’ho podia permetre. 

Van deixar l’auto a l’ombra i van caminar un tros més fins que van plantar els  cavallets. Pintarien al pastel. Era més pràctic. L’Esperança ja portava els colors fets. Uns colors que havia preparat ella mateixa.  

La Cari  no havia pintat mai. Segons li va dir l’Esperança, es tractava de passar al llenç tot el que li entrava per la vista.  I així ho va fer. Una ratlla que delimitava l’horitzó, un  cel blau amb tocs  blanquinosos i muntanyes al fons. El que més li va cridar l’atenció, però,  van ser uns  arbres, frondosos,  arran de camí.  Va començar a pintar aquells  troncs de soca gruixuda amb branques,  nusos, i fulles. Tan afeccionada estava, que no se’n va adonar que tenia ulls darrere seu.  La gent anava fent rotllana.  No esperaven trobar pintores a mig del bosc! Els grans, no sé si eren pares, mestres o monitors, donaven explicacions als petits i ella, sense saber pintar, tremolant, sense gosar ni girar-se,  combinant marrons negres i verds,  seguia pintant fulles i més fulles  perquè no sabia fer altra cosa.  Malgrat tot, aquell dia va tenir el seu moment de glòria. 

No sabia  per què, semblava  que no hi hauria de tenir res a veure, però aquesta proesa va portar la Cari a pensar en alguns  polítics.  Persones que, amb  pocs coneixements,  no saben on es posen però cauen en gràcia. No fan altra cosa que pintar fulles i més fulles amb colors que ja els hi tenen preparats,  i d’aquesta manera encanten al públic. Sense saber-ne  un borrall,  pugen a dalt de tot.

Difícil decisió

Difícil decisió

 

 

La Magalí està feta un mar de dubtes. És el moment de decidir el seu futur. Va passar l’adolescència al poble amb la  mare, la germana i amb les dues sòcies de la seva mare. Entre totes elles hi havia una bona cohesió. Eren una família.  Amb el seu pare s’hi havia retrobat quan va anar a la Universitat. 

 

Ha estudiat Enginyeria agrària i té diferents idees per tirar endavant el negoci de la seva mare. A la casa de colònies hi ha molt de terreny,  i a banda dels espais propis de jocs per a nens, hi ha dues  hectàrees on es pot conrear ecològicament i d’una forma sostenible, amb les noves tècniques que ha après a la universitat i que ha millorat viatjant a diversos països. 

 

És un projecte engrescador que rumia  des que va començar els estudis superiors; poder conrear allò que s’acabi cuinant i intentar ser autosuficient. Tothora pensant en la casa de pagès.

 

Però ara, quan té el cap ben moblat d’idees per millorar el rendiment del negoci familiar, dubta si emprendre els seus propòsits, o  quedar-se a ciutat al costat  del seu pare, perquè amb ell ha trobat una pau que li mancava  quan vivia al poble. 

 

No es tracta de si li agrada més la ciutat o el poble o si s’entén més amb la mare o amb el pare, perquè té bona relació amb tots dos. Però quan  és al costat de la seva mare, aquesta li transmet inquietud, potser per les èpoques enrevessades que els hi va tocar viure, que se li reflecteixen en forma d’angoixes continues. En canvi amb el seu pare se sent relaxada i pot estar tranquil·lament asseguda al sofà sense fer res i sense sentir-se culpable, cosa que no li succeeix quan és al poble.

FE

FE

 

Viu a pagès. Ho va decidir quan, al cap de nou anys de casada, el seu home la va deixar per una altra. Ja tenien dues criatures i parlaven de tenir-ne una altra. Malaguanyats tots els pensaments. Malaguanyada vida, tota la que va dur al seu costat. Tantes hores d’amor, tirades per la borda, perquè “l’altra” tenia cinc anys i vint quilos menys al damunt. Merda de vida, merda de tot.

 

Es van divorciar i ella va agafar una casa de lloguer en un poble de muntanya, s’emportà les nenes i les matriculà a l’escola del poble. Més endavant, com que les coses no li anaven malament — segurament és de les persones que més aviat va teletreballar— es va decidir: va comprar una ruïna de casa de pagès, per molt pocs diners, en aquell moment. Encara no havia arribat la crisi. Es va deixar tots els estalvis en posar-la a punt i fer-ne una casa de colònies mitjana, que llogava a les escoles. Contractà una cuinera, una dona del poble que en va estar encantada, i una dona que l’ajudava amb les feines de la casa, de les quals, fins aleshores s’ocupava ella mateixa. Entre totes tres, ho van tirar endavant i un bon dia, es van associar.

 

Les dues nenes creixien la mar de bé, veient son pare quan tocava, i fins i tot van arribar a una bona relació d’ex parella. Els anys es van quedar, però els quilos, amb tanta feina, van desaparèixer com per art de màgia.

 

Començava a veure’s una mica les orelles,  a recuperar part del que havia invertit, començava a respirar una mica d’aire, quan arribà la crisi. A la crisi, seguí una altra crisi. Va descobrir com el poble podia ser enganyat de totes les maneres possibles i llavors, va perdre la fe en gairebé tot. Excepte en ella mateixa.

«Portàvem set mesos de pandèmia»

 

«Portàvem set mesos de pandèmia.» Aquesta va ser l’única explicació que va sortir de la boca de l’acusada durant la vista oral. I ja no va dir res més.

 

Estimats lectors, és fàcil adduir que tots havíem passat set mesos de pandèmia tancats a casa. I més ara, que ja fa quatre anys del 13 de març del 2020 i seguim en estat d’alarma intermitent i ja portem incrustada la marca de la mascareta quirúrgica.

 

La data de l’inici de l’estat d’alarma que ens va canviar la vida coincideix, curiosament, amb la del dictat de la sentència per l’assassinat múltiple, que portarà l’acusada a una pena de presó de moltes dècades.

 

He seguit en directe, com molts de vostès, «el judici de la pandèmia», com ja se l’anomena. I he d’admetre que, tot i que al principi del procés assistia amb indignació al descobriment de les diverses proves que aportava la policia científica, no puc més que sentir una certa empatia pel sospir d’alleujament que ha fet l’acusada quan el tribunal ha donat a conèixer la pena.

 

No s’indignin, estimats lectors. Tot i que segurament vostès haurien optat pel suïcidi, reflexionin sobre les circumstàncies que van portar l’acusada a determinar que, abans que acabar amb la seva vida, més valia sacrificar-se per la resta de la humanitat i lliurar-nos a tots de la patuleia amb què estava obligada a recloure’s a causa de la pandèmia.

 

Per molt de l’Eixample que fos el principal, a part de l’acusada, paleontòloga de professió, hi havia tres cantants, sis actrius (una d’elles es dedicava eventualment a la neteja d’hotels, tot i que cada vespre «muntava un número de cabaret que acabava en drama lacrimogen», segons un missatge de mòbil d’una de les difuntes) i un actor.

 

J. G. V., l’únic mascle de la casa, segons els diaris personals i de totes les persones del pis, ell inclòs, havia «ficat la llengua fins al coll» a totes elles, sense haver-se fet cap PCR!, per «segellar el nostre acord» quan els havia llogat una habitació o un llit, i tinguin en compte que en el moment de l’assassinat hi havia onze persones convivint sota el mateix sostre.

 

A més, una de les més veteranes al pis, T. F. E., havia desfet totes les mantes i tovalloles de la casa i les havia convertides en peücs i bufandes, tot i que per l’època s’anava cap a l’estiu. «No hi ha manera de trobar res per eixugar-se, hi ha contraban de draps de cuina», havia comentat una de les víctimes a la seva cosina.

 

I n’hi havia una altra, L. O. R., que «es passeja per casa dient que un dia d’aquests se’n va a la Moncloa i no torna més, però mai no ho fa, i t’asseguro que és pesadíssima, perquè feina que li ofereixen feina que refusa, és inaguantable!», comentava una altra de les víctimes al seu Facebook.

 

Per no parlar de S. S. G., que anava a tocar al metro cada dia i, quan tornava, per la psicosi d’haver-se passat el dia envoltada de gent sense distàncies de seguretat, acabava l’aigua calenta de l’escalfador i no volia pagar més per la despesa extra, i, segons un missatge de Whatsapp, «després es passeja per casa ensenyant-nos els vint euros que ha recollit aquell dia, que segur que sempre són els mateixos i només ho fa per tirar-nos per la cara que ella guanya diners i als altres no ens contracten ni per fer de telefonistes».

 

Ho haurien aguantat, vostès? Jo no.

Letizia

 Letizia

Ahir, arrambadets al sofà, anava tot rodat, fins que em va explicar que li havien ofert una feina per fer de Letizia. No al teatre, en una paròdia musical, ni a la tele, al programa de sàtira política. No: havia de ser la doble de la reina en actes públics i oficials.

Me la vaig mirar, divertit; la meva mà buscant un contacte innocent amb la seva. Havia fixat els ulls en aquelles esferes blaves com dues flamarades de gas, i ara era el torn del meu somriure, el millor que tinc. Les dents blanques i alineades, les que són naturals, sempre obren portes i cames. Vaig riure, però ella s'ho va prendre molt malament.

Tros d'imbècil, que t'ho dic en sèrio, que la reina està cagada amb els independentistes i els podemitas, i creu que la volen matar. I ara, amb la Covid, no surt de casa, ni ella ni les nenes. Que això ve de molt amunt, a Sarsuela ja tenen un doble del rei, segur, però a mi això no m'ho han dit. Moncloa n'està al cas; tot plegat és una conxorxa. Però si soc clavada a ella, que no ho veus? Dues gotes d'aigua! Jo m'ho he vist a venir i he dit que no. Si sé massa coses, no tindré altre remei que acceptar perquè, en cas contrari, em mataran ells a mi!

Em va escopir tot això com una actriu inflamada durant un monòleg gloriós. La Teia, aclofada a la butaca d'orelles, assentia amb el cap mentre feia mitja, com sempre. Abans la trobava guapa, però ara sembla la iaia de tots. Quan li vaig llogar l'habitació, deu fer poc més d'un any, vaig aprofitar una distracció seva al llindar de la porta per segellar el nostre acord amb un petó. Tenia els llavis mig oberts, i vaig ficar-hi la llengua.

—Suposo que em vols deixar clar que no ets gai —va dir ella, amb un fals aïrament.

Jo somreia, juganer:

—L'única cosa clara és que soc actor...

—Bé, sí —va respondre, amb indiferència—: en aquesta casa, de comèdia, en sabem fer tots.

Espérame en el cielo

Espérame en el cielo

La noia nova ha desenterrat la seva guitarra i ara recull calés tocant al metro. No ho sé segur, però em sembla que també canta. 

La companya de l’Institut del Teatre, que em va proporcionar l’habitació on visc i que per sort no he de compartir amb ningú, de moment, fa mitja tot el dia i crec que ja té tants jerseis com per assortir una botiga de gèneres de punt. O potser tots els del pis tenim la roba d’abric assegurada. 

Aquella noia, ara no li recordo el nom perquè jo només fa tres dies que he arribat, ha trobat feina en un hotel. Ahir estava trasbalsada perquè es pensava que faria de recepcionista però l’han posat a netejar habitacions... i això que havia actuat en teatres importants! 

Encara no els conec tots, els ocupants del pis. Sembla un pis-pastera, em fa l’efecte que som deu o dotze. De moment, cadascú té la seva habitació. L’Eixample és el que té: pisos enormes, encara que algunes habitacions no tenen ventilació exterior. I que només hi ha un lavabo complet. Veurem com ens en sortim.

Estic sorpresa perquè avui m’han trucat, també, per oferir-me una feina d’actriu. M’han preguntat si havia vist la pel·lícula Espérame en el cielo. He dit que no. M’han aconsellat que la busqui per les xarxes i que, fins que no els digui que ja l’he vista i que l’he entesa, no em diran de què es tracta la feina. També m’han avançat que seria molt ben pagada. Veurem per on es despengen...

I, tanmateix, va ser una nena... recordes?

Al grup literari Cornèlia Abril considerem que la literatura no caduca. 

Que els llibres no passen mai de moda. Que cal redescobrir petites joies, perquè no quedin oblidades... per això us proposem que feu relectures, ara que amb la pandèmia tenim més temps— encara que no estiguem confinats del tot— i una possible relectura és la d'aquest llibre, del qual ja vam parlar l'estiu del 2019, que és quan es va publicar.

Si encara no el teniu, podeu demanar-lo a les vostres llibreries de referència i, fins i tot, el podeu trobar online. 

                Cornèlia Abril:

              I, TANMATEIX, VA SER UNA NENA

                Ònix Editor

Una llàgrima

Una llàgrima

Recordo quan vaig entrar a l’escola de teatre, amb empenta, amb il·lusió. M’hi trobava com a casa. No havia de fer cap esforç. Enfilada en el cavall blanc dels meus somnis, em veia una vida per davant  dedicant-me  al que a mi m’agradava. Tot anava com una seda  fins al dia que se’ns va empassar aquella bèstia  negra traient foc pels queixals.

Ningú sabia d’on havia sortit. Tothom tenia por. La gent no es movia de casa. Nosaltres tampoc. Tancats  en el pis, esprement-nos  el cervell i gastant  el sofà, no trobàvem sortida per cap lloc.  Ni el gat es veia en cor de miolar. Arrupit  en un racó de l’escala, semblava que ens mirava amb por. 

Fins que un dia me’n vaig recordar de la Maria-Elena, la companya que no hi va haver manera que se’n sortís. Es va haver de retirar mentre veia que a mi em queien els millors papers. Jo em considerava afortunada i, per descomptat, més llesta que ella. No m’ho ha perdonat mai! Ara, però, en vista de com han anat les coses, penso que no sé quina de les dues va  ser la més llesta i la més afortunada. El seu triomf va ser casar-se amb en Josep Maria, l’amo de cinc hotels a la costa. No crec que n’estigués enamorada, però com diu aquell “De noche todos los gatos són pardos”. Tot és qüestió d’acostumar-s’hi. Jo fins ara sempre havia dit, a qui ho hagués volgut sentir,  que abans d’entregar-me a una persona per diners, casada o sense casar, seria capaç de fer qualsevol treball.  

I com que el dia té moltes hores per pensar i  quan hi ha gana l’estómac fa mal, no se’m va ocórrer  res més que demanar-li feina a la Maria Elena. Alguna cosa tindria per mi. Al cap i a la fi sóc una persona culta que me’n surto amb un parell d’idiomes i a una mala, tinc poques manies i un  parell de braços per fer qualsevol feina. 

Com el gladiador d’un circ romà  que posa  el peu damunt del vençut, així es va veure la que havia estat la meva amiga. Per fi havia arribat la seva hora! Em va citar a les nou del matí en un hotel  que tenen arran de platja.

–La senyora no ha pogut venir –em va dir la governanta, i amb un somriure  que potser era sincer, em va  mostrar les eines de treball.

De sobte, em vaig  trobar amb un fregall verd, arrebossat de Vim estirant una mà, la dreta, per poder arribar a dalt d’aquella paret de rajola del bany. Amb l’altra mà, m’eixugava una llàgrima. 

 

Retrobament

 

La meva companya de pis es passa les estones mortes fent mitja. Sempre he desitjat saber teixir amb llana o altres tipus de fils. Arribar a construir una petita malla, seria un triomf per a mi, però les bagues que teixeixo, una darrera l’altra, constitueixen una xarxa  desigual i arribo a la conclusió que, si no em relaxa, és millor que ho deixi estar.

 

Ja no puc quedar-me a casa, l’ambient està crispat esperant que soni la flauta i jo vull volar, no confio que la feina em vingui a cercar.

 

Avui he tornat a fer el que creia que no caldria, perquè la pandèmia m´ha fet trontollar les rutines i ha desequilibrat la meva seguretat.  He baixat al metro, a la parada de la Diagonal, amb els estris de so i la guitarra i he tocat diferents peces clàssiques com feia temps que no interpretava i ves per on, m’he sentit relaxada.  

M’ha fet angúnia posar un platet al meu costat, i esperar que la gent que passi per davant decideixi si sóc mereixedora d’almoina.  

Quan era jove, no me’n feia, de vergonya. Podia recollir uns trenta euros cada cop que m’hi posava.

Avui n’he recollit vint.  Però el  més valuós  ha estat que m’he endinsat en la música oblidant les angoixes que em persegueixen.

Si d’alguna cosa m’ha servit aquest temps de confinament, ha estat pel fet que m’he retrobat amb la meva guitarra. 

TEATRÍ

Em faig un jersei a mida. No hem arribat a la tardor i sé que encara no fa fred. Tampoc m’avanço a les glaçades del desembre. Tan sols em passo les estones mortes fent mitja.

No puc sortir gaire de casa per la cosa aquesta de la pandèmia. Visc plantada en terra i, com un semàfor, canto verd i vermell entre taronges. Perquè aquests son els colors de les llanes que tinc a les mans. Si em pogués permetre el luxe d’anar a les botigues, triaria un caixmir de tonalitats ocres amb blau turquesa i verd maragda, o amb blau maragda i verd turquesa, això dels colors no sé mai com va. Però em resigno a desfilar una manta nova mig esparracada que s’estava fent lletja i que em serveix per anar fent.

Soc actriu. He perdut les feines de comedianta. No canto ni ballo enlloc. Abans no m’ho semblava, però era una afortunada que podia refusar ofertes precàries. Avui serien la nostra salvació. Almenys, amb el sou que em mal pagaven, ens podríem omplir l’estomac.

Els meus companys de pis envien trenta mil C.V. cada dia. També son actors i cantants i arreu es troben amb el mateix: res, no reben ni negatives per resposta. Primer buscàvem entre els coneguts de professió perquè hem fet feines de tramoistes, decoradors, coreògrafs. És així com ens hem introduït en el mon de l’espectacle. Ara ja explorem on sigui. Ens conformaríem amb tenir qualsevol lloc de treball. I tampoc així aconseguim incorporar-nos a la roda laboral.

 

Els límits

"Els límits ens els posem nosaltres" diu l'Olga Costa, primera vigatana que ha completat els 217 tres mils dels Pirineus. 

Podeu llegir la notícia al web de Unió excursionista de Vic. També us recomanem una entrevista en el pdf al final de l'article, on respon unes quantes preguntes; és l'avantsala del reportatge més complet que li faran  aviat. 

Ho comento perquè el repte és insòlit: fer el cim de tots els tres mils dels Pirineus. I m'interessa saber i compartir com s'ho ha fet: la idea neix d'una trobada esporàdica i comença a prendre cos quan "la veueta em va preguntar: Quan comencem? I aquí vaig començar". La veueta, esclar. Sempre. Qui, si no? Què, si no? No cal gaire més per llençar-se a conquerir l'èxit que, com podem comprovar si llegim bé les paraules de l'Olga, no es redueix a fer el cim i prou. 

Hi ha una preparació tècnica, mental, física i d'acompanyament per aconseguir que tots elements siguin favorables; família, horaris, disponibilitat, salut, tot ha de sumar en la mateixa direcció. És imprescindible aconseguir el que l'Olga diu: que "vagin alineats".

En aquest espai literari del blog C.A. ens fem ressò de la recomanació d'un llibre de referència. En paraules de l'Olga Costa: "Quan vaig arribar a casa, vaig agafar del prestatge de la biblioteca, el llibre “Pirineos, guia de los 3.000m” de Luis Alejos". 

                                         

                                            

A la muntanya no cal ser ni el millor, ni l'únic. Tampoc convé ser el més agressiu. Potser n'hi ha prou amb la determinació mesurada de saber on cal posar els límits. I deixar, com és el cas, "un pitó per fer el pas de V+/6a. a Pic Mir", per exemple. 

La nostra salutació a una vigatana que ha acomplert un repte, i a qui estimem, sobretot, perquè és de la família. Tot sigui dit. Salut!  

Presentació de Espígol al jardí

Cornèlia Abril és un grup literari on les integrants són lliures. 

Som tan lliures, que tan aviat fem coses juntes, com separades. Com diríem en llenguatge nàutic, en solitari (es diu així quan un navegant fa una regata, curta o llarga, més senzilla o més complicada, ell sol amb el seu vaixell). 

Doncs sí. Una de les ànimes de Cornèlia Abril, divendres passat, va presentar en societat —amb no poques restriccions degudes a la maleïda pandèmia— el seu primer llibre de poemes.

Que sigui el primer no vol dir que hagi de ser necessàriament el darrer! (tant de bo)

Al matí ja tenia uns nervis que no me'ls podia aguantar. Els nervis hi són, tant si ets jove com si ets veterà, malaguanyat... la qüestió és que no se'n van anar fins al moment just en què vaig començar a veure arribar les persones estimades que venien a fer-me costat en un esdeveniment tan important per mi.

Un tel de tristesa sí que el tenia, ja que, com dic, per culpa del COVID19, l'aforament, a la Biblioteca de Blanes,  va ser d'aproximadament el 50%. 

Si, normalment, solen venir entre quaranta i cinquanta persones, aquesta vegada vam estar obligats a ser vint. I la tristesa hi era, perquè em vaig veure obligada a deixar molta gent al marge. Començant per la família. Així doncs... tot i l'alegria que no podia dissimular, que la veig fins i tot als ulls (penseu que tothom anava amb mascareta, però els ulls parlen sols. No els meus! Els de tothom!). Tot i l'alegria, doncs, hi havia aquella mica de cosa... de no tenir una bona part de les persones estimades al costat. L'altra part, hi era.

Vaig presentar, amb l'ajuda de dues Cornèlies "noves" (aquesta notícia encara no la sabíeu, eh?), la Maria Aladern i l'Elisabet Moreno, així com l'ajuda d'en Joan Salvador, que sempre és al meu costat, per allò bo i per allò dolent. 

Va, no em demoro més.

El llibre es diu Espígol al jardí, i consta de cinquanta-tres poemes recollits en cinc apartats, que, tots junts, formen el que en podria dir un petit resum de la meva vida, des que era menuda, fins a l'actualitat, amb tot el que això comporta. Coses bones, coses meravelloses, coses tristes, coses normals, pensaments... vida. 

Deixo una foto, perquè us en feu una idea. De fet, al facebook de C.A. ja hi ha un avançament de tot plegat, no me'n vaig poder estar...

M.Montserrat Medalla i Cufí, C.A., Blanes!

L'infern de veritat és que no fem servir la memòria!

L’infern de veritat és que no fem servir la memòria

Havia intentat esquivar l’accident, produït, li semblava, per un ciclista, o per un autobús –encara no estava clar- o, qui sap, per anar mig badant amb l’escot d’aquella dona que, encara que ja granadeta, feia molt de goig, dins del seu vestit massa estret per amagar tota la seva corpulència.

Els homes sou tots iguals—li deia la seva dona, amb massa freqüència— Per una pitrera us deixaríeu matar!

A ell no li sembla tan clara, aquesta afirmació. La naturalesa, caram! Ni més, ni menys.

Per sort, l’autocar, ple de dones que anaven al Museu Picasso, no havia sortit gaire mal parat. Posà el fre de mà, mentre, de cua d’ull, observava que a la dona li havia petat el vestit. Amagà una rialla que ja li sortia, i que va poder dissimular amb una ganyota, amb la complicitat del revisor, que anava a ajudar la dona, envoltada ja d’unes quantes amigues que la tapaven amb tot de fulards i jaquetes.

—Tranquil·la, Ció— deia una d’elles— que no se t’ha vist res!

El xofer baixà de l’autocar i anà fins al lloc dels fets. Es veu que l’autobús havia ficat la roda en un sot, prou gros com per deixar-hi una roda clavada. La bicicleta, feta pols. I això que era bastant bona! Un noi ploriquejava mentre intentava trucar per un mòbil que no responia, sembla que la patacada havia estat important, per ell, i el telèfon li havia quedat clavat. Només feia que cridar “Gemma, Gemma!”, una dona li preguntava qui era la Gemma i ell li va respondre amb evasives i paraules inconnexes, amb quatre renecs, més gemegats que cridats. Tant, que la bona dona li va dir si volia trucar la Gemma amb el seu, de mòbil.

El conductor de l’autobús també li oferí el seu, per al mateix menester. I el xofer, amb els ulls plorosos per la desgràcia del pobre ciclista, va fer el mateix.

En pocs minuts, el noi es veié rodejat de persones implicades a l’accident múltiple—sort que no hi havia hagut més ferits que el ciclista— tot i que cops i contusions,  uns quants!

Hauríem de posar una querella contra l’Ajuntament, per tenir aquest sot al mig de la calçada, deia un.

Jo conec un advocat que es dedica a aquestes coses. Encara en traurem un bon pico, deia un altre.

Us heu begut l’enteniment, feia un tercer. Que us penseu que som als Estats Units?

La desgràcia, el vertader infern, però, el continuava patint el pobre noi de la bicicleta, quan, desolat, mirava els mòbils que li oferien i deia:

—Agraeixo la vostra solidaritat, però no la puc trucar. No em sé el número!

Quin vestit em posaré?

Quin vestit em posaré?

La Ció  va obrir l’armari,   va escampar, d’una revolada,  tots els vestits  damunt del llit i se’ls va anar emprovant d’un en un.

–Alguna cosa hauré de fer –pensava mentre, en va, feia esforços per apujar la cremallera. M’hauré de posar en mans d’un dietista o hauré de renovar el vestuari. No és qüestió de deixar perdre aquest bé de Déu de roba feta per la modista!  I és que jo no sóc d’aquelles que van a comprar  can “Penja i despenja” –solia comentar per fer denteta a les veïnes– Tinc tots  els vestits que he estrenat pels casaments. Perquè els meus fills, com ja sabeu,  s’han casat com Déu mana.  Tots quatre  per l’església. Que diguin el que vulguin, però una església ben il·luminada,  plena de flors i amb música  no té punt de comparació  amb un quarto en un jutjat  on et pot casar el pagès que viu al costat de casa, només perquè ha sortit regidor!  I no podia pas portar la mateixa roba cada vegada, cosa que el meu  Benito, pobret!,  no entenia. Deia que si ell havia dut sempre el mateix trajo, perquè no podia dur jo el mateix vestit? I ara, després d’un any d’anar de negre, sembla que el dimoni m’ha donat l’empenta  per poder gastar tot el que ell va estalviar. Faré com tothom. Aniré d’excursió i a ballar el cap de setmana i així  amortitzaré els vestits i el temps perdut.

–Pobra dona! Des que ha recuperat la llibertat, sembla que també ha perdut el senderi –comentaven les envejoses de torn.   

 A l’autocar,  amb l’excusa del mareig els va exigir d’asseure’s al davant. Enterca, movent-se tan  sols el que li  permetia el vestit –l’únic que havia pogut aprofitar– mentre contemplava el paisatge, es fixava també amb els dos homes que tenia al costat.   El xofer semblava un xic ensopit, però  el revisor  no estava malament. 

–Què tal, senyora, no l’havia vist mai per aquí, li digué tot repassant-li el vestit blau-cel de dalt a baix.

–Doncs em sembla que em veurà sovint si em tracten tan bé. –feu amb una rialleta ben estudiada.   

Tot  d’una el xofer va deixar anar una paraulota.      Un municipal se li havia  plantat al davant amb la mà dreta alçada.  Era la festa del poble i desfilaven les Majorettes.

–No sé pas a quina hora arribarem, avui!

–Què li ploren les  criatures? –li digué la Ció que petava de satisfacció dins el seu vestit ajustat.

El xofer la mirava amb uns ulls  que semblava que s’havia despertat de cop.

–Només em faltava aquesta –murmurava.

Quan les majorettes acabaven  de passar i ja havia posat la primera,  va aparèixer la banda infantil que a tocs de trompeta semblava que volien acabar d’animar la festa.

La Ció, a primera fila,  mirava de cua d’ull els dos homes.   Amb quin dels dos em  quedaria? –pensava.

–Sembla que estic a la llotja, comentà sense poder amagar la seva satisfacció– qui m’ho havia de dir!

El revisor mirava les cares de l’un i de l’altre.

–Calma, calma! Que això ja s’acaba, li anava dient al xofer que encara mig ensopit no parava de murmurar.   Au va! prosseguí: ja pots arrencar! Que no veus que el policia t’ha fet la senyal?

De sobte, la Ció no sabia que havia passat. El que sí tenia clar és que els  pensaments s’havien convertit en  realitat. Tot d’una  es va veure embolicada entremig del revisor i del xofer. L’espant va ser majúscul. Amb el sotrac, la cremallera li va petar amb tanta energia  que se li va obrir  la costura  de dalt a baix. A sota, va aparèixer la combinació vermella amb tirants negres. Havia passat del cel a l’infern.

LA BICICLETA

La bicicleta es va  esclafar a terra i el noi que la conduïa va saltar per l’aire anant a parar a l’altre cantó del carrer. Per sort, duia el casc posat i el cop de cap el va notar minso, però tenia una fiblada a la cama dreta i al posar-se dempeus es va desplomar, mort de dolor.  

Un moment inoportú per caure i fer-me mal, va pensar.

Era dilluns i al vespre marxava amb la Gemma a Cadaqués. L’única oportunitat que tenien d’estar sols,  perquè el dijous vinent ella viatjava a Dinamarca a fer un Erasmus. 

Tímid que era, fins al darrer moment  no s’havia decidit a demanar-li per passar uns dies junts, i ara no podia recolzar el peu a terra i no tenia clar que poguessin marxar.

Estava irritat amb el món. Havia comprat aquella bicicleta amb els estalvis aconseguits fent classes  particulars, amb la convicció que era un bé pel medi ambient i alhora per a la humanitat. S’havia promès a si mateix de no anar en cotxe ni en moto per no contaminar la ciutat i  ara s’havia quedat sense bicicleta i sense el seu viatge per encisar o encisar-se de la Gemma. 

En mig de tot l’enrenou que hi havia al carrer, dos cotxes, una camioneta i la seva bicicleta en col·lisió, els mossos feien l’atestat policial i un munt de gent baixava de l’autobús amb alguna ferida. 

El darrer que va sentir va ser la sirena de les ambulàncies que anaven a corre-cuita per atendre les persones que necessitaven ajut sanitari. 

Es va despertar al box d’un hospital amb la cama enguixada fins a l’engonal i només podia pensar que la Gemma l’estava esperant en un punt de la ciutat i ell no hi podia fer res.

El sot

Havia dinat poca cosa. Es notava ple i amb les cames embotides. Eren seqüeles del cap de setmana. Tenia els polsos bategant fort a l’alçada dels turmells. Toca’t, li deia el company revisor mentre li assenyalava el tou de la cama. Aquí, fes-te un massatge circular amb el dit, veuràs com se t’afluixa la sensació de pulsació desagradable.

       - On dius?

     - Aquí. És un punt neuràlgic. Si t’hi fas fregues se’t normalitzarà la circulació de la sang. Et farà gustet de genolls en avall, sobretot als dits dels peus.

Però el conductor feia posat d’escoltar descregut, no mirava la cara de l’altre; sols movia el cap com qui explora el cel i, tot marxant, xiulava cançons antigues. No li preocupava gaire conduir mig ensonyat, ni li feia por que un dia arribés el desastre.

       - Hi havia un sot?

    - No n’hi ha cap, de sot. Has llescat la vorera cantelluda.

      - Ah.

L’autobús anava carregat de gent, com sempre a primera hora de la tarda dels dilluns. De sobte, grinyols, crits i gemecs, i després un breu silenci condensat en a penes un parell de segons. Dos segons de res és un lapse inacabable, llarg i precís en la quietud posterior a un accident brusc.

A l’interior, patacades, cops, queixes, ais i ois. Al carrer una bicicleta esclafada, dos cotxes i una camioneta arrugats com acordions per la frenada en sec que volia evitar una col·lisió en cadena, vianants espantats, el semàfor vinclat.

I els renecs del conductor mentre es revoltava contra els passatgers. I el revisor que, flegmàtic, encenia una cigarreta.

              - Ja t’ho deia, jo, que portaves les rodes gastades.

L’infern era allò. Aquell home endimoniat remugant contra tot i tothom, i l’altre que se'n fotia enllà de tota coordenada.

INFERN?

INFERN?

Ja fa dies que tornem a sortir al carrer. La dona que pidolava, ha desaparegut, com si se l’hagués empassat la terra. 

L’home del balcó del davant, ja no surt, assedegat d’una mica d’aire. Ara ja no li cal. 

Però a l’autobús ja no veig les mateixes cares que abans. D’una manera estúpida, ens fan tornar a les feines, però als transports públics, fins fa ben poc, hi havíem d’anar d’un en un, als seients. I amb la mascareta. 

Res no serà mai més igual.

La Carme i jo ho hem deixat. Dos mesos i mig de clausura ens ha fet decidir: no ens estimem prou. O potser sí, però necessitem moure’ns, no viure enllaunades l’una al costat de l’altra i per sempre. Les coses, sovint, semblen altres coses. Però un dia, la veritat surt a la llum. Quan ha tornat això que en diuen nova normalitat, que és un contrasentit, no hem sabut què dir-nos més. Valia més deixar-ho ara, abans que es podrís el nostre amor. I així, potser algun dia, amb el temps...

A més, em va passar allò del gegant... perquè aquell home era un gegant! O potser era la seva ombra? O la meva imaginació? O el fet del desencant amb la Carme, que jo necessitava un punt de tendresa, com la que vaig sentir en veure aquella colla de jubilats jugant a la petanca? I els geranis que creixen al meu jardí del balcó, fruit d’un desig momentani i espontani... Ai! Aquelles espurnes vermelles són prometedores... me’l tornaré a trobar?

Només sé que tot ha canviat i que res no torna a ser normal. I que aquest maleït virus ha trencat mil històries i n’ha fet sorgir mil més.

L’única nosa, ara per ara, són els turistes que van tornant, com aquells ocellots de la pel·lícula, i ho van envaint tot una altra vegada. Com abans, però emmascarats.

Aviat deixarem de veure aus que es pensen que han tornat al paradís, peixos als que els semblava que podien passejar-se per la voreta de l’aigua sense que els agredissin, senglars afamats de contacte humà, que mai no podrem deixar viure a casa amb els nostres gossos i gats... 

Aviat tornarem a l’infern, ho veig a venir!