MORBOSITAT

 

                                                 Imatge treta de Google

L’actor, a escena, es despulla mentre va dient el seu text. El públic clava la mirada en la pell translúcida, en el desgavell de pels que li pugen cames amunt com formigues extraviades, en els mugrons minúsculs, en la asimetria d’uns braços extremadament llargs, en el relleu de les costelles, en el sexe fosc; un membre arrugat, que pengim-penjam, es balanceja cada cop que l’actor gesticula.

Els presumptes experts, diran que el nu no està justificat. Els que no hi entenen, també ho diran d’una altre manera. Uns quants callaran i la resta amagaran que no han clissat res. En qualsevol cas, ningú ha sentit el que deia l’actor, que s’ha deixat la pell en el monòleg i que ara, entre cametes tremola de fred buscant el barnús. Però la directora, des de el seu seient privilegiat, somriu satisfeta de no haver sentit ni un esternut, ni una estossegada, ni el nyic-nyic del caramelet quan li treuen el paper a poc a poc, dissimulant, ni una caiguda de cap.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

L'Scrooge

imatge de google

De la mateixa manera que sempre plou sobre mullat, a l’Scrooge l’hi ha tocat la loteria. Però no en te mai prou. Amb un grapat d’anys damunt les espatlles que descarrega apuntalat amb dues crosses i maquinant sempre com pot augmentar els cabals, la seva avarícia sense límit l’ha portat a cobejar tot el que tenen els altres.


El seu veí després d’haver tancat el petit negoci, havia aconseguit llogar el local que era el complement a la seva minsa jubilació com a treballador autònom. Un dia, cap al tard, va veure l’Scrooge que sortia trontollant del seu local, sortejant les escales i la runa.


–Què ha vingut a fer aquest aquí? –va preguntar al llogater.

–M’ha preguntat com pagava i m’ha ofert el seu local més barat i millor perquè és arran de terra.


Arran de terra està també l’església de Sant Pancràs, on l’acompanyen cada diumenge per complir les seves obligacions de bon cristià. Què Déu el beneeixi!



Maria Aladern, per Cornèlia Abril.

Sense noticies

 

Cada setmana escriu un article en el Diari de la seva ciutat. Està angoixada perquè fa uns dies que té el cervell buit. Li costa molt trobar un tema que sigui d’interès per la seva columna. Sembla que se li hagin assecat les idees. Ella, que de qualsevol detall trobava un tema de conversa i un títol per a la seva crònica setmanal, i ara s'està davant de l’ordinador hores i hores, amb la pàgina i la ment en blanc.

Per què li passa? Ja s’ha acabat la seva etapa de columnista? Ella que sempre ha estat assabentada de tot.  Una gran observadora  que no se li escapava res. Llegint sense parar, encisada amb qualsevol realitat i donant el seu parer sobre diferents esdeveniments  de manera acurada...

Mirant la pantalla en blanc de l’ordinador, de sobte veu la llum davant els seus dilemes. Se sent enganyada. Ja no és capaç de justificar les notícies que van sortint al món que l’envolta.

Neus Cereijo per Cornèlia Abril

El bric

 

Tu tens clar on has de llençar el bric de la llet? Al contenidor del cartró? O al del plàstic? Jo tinc dubtes perquè representa que és un envàs mixt multicapa i, quan en desmunto un, puc extreure amb certa facilitat el tap de rosca blanc, que és de polietilè, però mai aconsegueixo separar les làmines de paper Kraft i les d’alumini. A l’envàs diu ecològic, per bé que cap d'aquests materials son biodegradables. Ah, quin embolic! Cada dia bec llet vegetal i no sé com he de reciclar el bric. Per això agafo una bossa, l’omplo d'envasos doblegats i sense aire i la llenço a un contenidor. En última instància, si funciona la reutilització, d’aquests materials se’n faran pistes esportives...

 

Bellesa versus vellesa

Bellesa versus vellesa

S’ha trobat una amiga que feia molts anys que no veia. L’ha trobada tan vella! En arribar a casa, el primer que ha fet és mirar-se al mirall objectivament, i ha pres consciència que el pas dels anys tampoc no l’ha perdonada, a ella, però com que es veu cada dia, no ho nota!

Després de vessar un parell d'estúpides llàgrimes, ha recordat el company d’escola que va morir als 18 anys, d’un accident de moto. I el Rafa, mort d’un càncer de colon abans de tenir temps d'anar  a l’Institut… I aquella noia preciosa, envejada per totes les noies de l'aula, ja a la Universitat. La va atropellar  un camió, amb dinou anys, abans de l’any de Pràctiques. 

Avergonyida, s’ha tornat a mirar al mirall, agraint el fet d’estar viva. 

Amb el pas del temps marcat a la cara i a l’ànima, però amb la bellesa de la vida. 

Foto d'aquí.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril.

MÉS ENLLÀ DEL CEL

 

Imatge treta de Google

Sento les seves veus en un deliri i no els puc contestar perquè les paraules s’han tancat a dins meu en una vaga indefinida. Em diuen adéu, m’acaronen i em fan petons a les mans. Intueixo la tristor als seus ulls que em miren esperant pacients, el desenllaç.

En el darrer alè, les seves llàgrimes, com petites gotes de rosada, humitegen l’anonimat de la camisa de dormir que porto des d’ahir, i és en aquest precís instant que la meva ànima escapa de la presó d’un cos tan ruïnós que ja no podia suportar-me ni un minut més.

I m’enlairo com el fum d’una cigarreta, suau, traçant línies sinuoses que pugen i pugen i pugen.

He arribat a temps d’ agafar-me a la cua del cometa verd que passava a prop del món on he viscut la meva vida. No he dubtat ni un segon.

A reveure! Fins d’aqui a cinquanta mil anys...

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

Poder de decisió

 

Poder de decisió

Carregada amb la seva motxilla de subsistències i pensaments, camina lentament, formant part de l'exèrcit de la seva espècie, buscant menjar a cegues perquè el seu hàbitat ha estat envaït. Allà on abans hi havia hagut troncs, flors i herbes, ara hi ha l'asfalt dur i fred; però l'olor l'atreu on hi ha menjar.

Aquest fet en aparença intranscendent em va endinsar en una qüestió transcendental: el perquè un ésser no pot ser totpoderós i bo al mateix temps.

Vaig escampar l'spray mentre demanava perdó a les formigues.

Maria Aladern, per Cornèlia Abril

ESTIMAR

Era fill únic, de bona família. No va haver de pensar com guanyar-se les garrofes, tot li va venir donat. No li van ensenyar la cultura de l’esforç. Li va mancar el més important: l’escalfor de sentir-se estimat. La carència  d’amor i d’afecte el van fer una persona egoista. No sabia estimar i nomes pensava en ell mateix. No li va interessar socialitzar, no fos cas que li demanessin res a canvi.

Ha mort en edat adulta, als cinquanta-nou anys.  A la seva esquela deia: “Va viure sol i ha mort sol”

Neus Cereijo, per Cornèlia Abril 

En el frontó

Amb una raqueta i dues pilotes a les mans els jugadors anaven cap a les pistes. Jo pensava que hi hauria un torneig. Però no. Cadascun d'ells practicava en el frontó i competia per separat contra el mur. La raresa és que hi havia públic a les grades i que les televisions locals retransmetien tot allò en directe. I també jutges de cadira.

POR!

imatge treta de google

POR!

Ella em porta a coll i la sensació és de confort. En aquella sala seiem tots tres. Ell llegeix i ella i jo dibuixem en uns papers que no sé d’on han sortit. M’ensenya a dibuixar cares de persona i jo estic contenta, fins que s’acosta aquella dona, toat vestida de blanc, amb les mans a les butxaques de la bata i la mirada fixa en els meus ulls. Porta una mena de còfia amb una ratlla blava al voltant, que em fa l’efecte d’una corona de marededeu.

I llavors ella em torna a agafar, molt fort, aquesta vegada a la seva falda, i m’immobilitza els braços. M’espanto i obro molt els ulls. La dona de blanc se m’acosta i la veig en ull de peix.Té una boca esgarrifosa, tot i que la manté tancada. Es treu una mà de la butxaca i porta un estri que jo no havia vist mai, blanc, impregnat de cloroform. M’acosta l’estri a la cara i m’adormo, però només una mica.

Ella acontinua fent força contra els meus braços, perquè no em pugui moure i llavors apareix un home, amb unes tenalles, i es dirigeix a la meva boca, que la dona de blanc m’ha obert, sense que jo, que no dormo del tot, hi pugui fer res. L’home m’entafora les tenalles al coll, jo sento uns crits, que són meus, però que no poden articular paraules.

Ella sua i plora, mentre l’home burxa per la meva gola, fins que, triomfant, en treu les tenalles, on hi pengen les meves amígdales. No sé si em fa mal. Estic aterrida. Després m’agafa ell, mentre ella s’eixuga les llàgrimes.

Entre tots dos em duen a casa i em fiquen al llit. Quan es desperta la gola, només sé que fa molt mal, que quan escupo surt sang, i que mai més hi haurà aquella confiança cega, ni en ella, ni en ell.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril