divendres, de maig 13, 2022

PAPALLONES


Foto trobada a google

 



La Joana percep que avui serà d’aquelles nits que tocarà llegir fins que els ulls li diguin prou. Ell ja s’ha cansat de veure la televisió i de manera rutinària ha anat a l’habitació sense  dir-li bona nit.  

Al cap d’una estona d’estar asseguda al sofà mirant fixament un punt indeterminat,  la Joana decideix anar al llit. La nit serà llarga —pensa—. 

Ell s’està amb els auriculars posats mirant a la tauleta una d’aquelles sèries que li fan agafar el son en un no res.  Ella pren  el llibre de la calaixera i es posa a llegir, però els ulls se li acluquen de sobte i apaga el llum. En aquell moment és quan li venen els fantasmes al cap, i se li posen a la panxa aquelles bestioles que no pot dominar i el cervell li va a mil per hora, preocupant-se d’una manera descabellada de tot el que passa en el seu món més proper. Comença a fer voltes al llit, a tapar-se, destapar-se, i ja  torna a estar  desvetllada. Agafa  el llibre i llegeix, els ulls se li tanquen una altra vegada i  aprofita a quedar-se a les fosques. Però els animalons tornen a venir. 

Ell ja fa estona que dorm. Amb els auriculars posats i la tauleta engegada, fa aquella cara de felicitat que tant enveja la Joana  Quan entra un raig de llum per la finestra, les papallones de la panxa es relaxen i sent una llosa a cada ull, i per fi es  tanquen i queda rendida. Al cap de mitja hora sona el despertador i aquelles lloses no la deixen obrir els ulls, però ell la crida 

—Joana, Joana, mira que n’ets de dormilega! alça’t,  que arribaràs tard a la feina!

 

divendres, de maig 06, 2022

MITEMA




La pregunta podria ser fins i tot inoportuna perquè prenem apunts i em distreu. Cop de colze quan em demana "Què ha dit?", com si no fes un trimestre llarg que treballem el mateix concepte. Amablement li contesto: "mitema", i veig que en el full en blanc escriu: TEMA: MI TEMA. Jo renuncio a més explicacions i em dedico a desenvolupar un aspecte concret del tema general. MITEMA: elements del mite que es poden permutar amb un altre sense variar l'estructura d'aquest mite. La narració fabulosa.


                                                              Matilde Nuri, per a Cornèlia Abril

.

dijous, d’abril 28, 2022

Addiccions


Passeja com una ànima en pena per la seva ciutat, però ni els aparadors de les botigues, ben il·luminades i atractives en aquella hora, ni l’anar i venir dels altres vianants, ni la brillantor de la lluna, que fa poc que ha tret el cap per damunt les teulades i que els turistes, tot i l’hora trardana, fotografien fent filigranes per copsar-ne la intensitat, res de tot això l’atreu tant com la idea fixa que du al cap.


Quan va deixar de fumar, també va passar un calvari. Res no el distreia, res no li interessava i només pensava  en allò que acabava de perdre, en lloc de veure-ho des del cantó bo: acabava de guanyar la llibertat de no dependre tot el sant dia d’un paquet de tabac. I ho va aconseguir.


Avui, el psiquiatre ha estat molt més cruel que el dia del tabac: li ha dit que, per viure tranquil, per deixar de tenir atacs d’ansietat, ha de fer un primer exercici. Ha de deixar el mòbil, que ell mateix li guardarà en un calaix fins a la propera cita, al cap de tres dies.


No sap si ho podrà suportar…



Foto trobada a google


Montse Medalla, per Cornèlia Abril



dijous, d’abril 21, 2022

Casa meva és casa vostra...

A casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú, que diu la cançó.

Darrere el reixat negre, un camí de travesses i fanalets de joguina. Sota la terra humida, ossos d’un passat recent i cendres. Per sobre, l’herba xopa de rosada. El jove magraner amagat al racó de pensar, resta mut al costat del compostador que amb la boca oberta badalla d’avorriment. No així els cinc tarongers que mouen les branques carregades de taronges tardanes, reclamant l’atenció d’unes tórtores atalaiades al pi botifler del veí. A la teulada, una de les tres xemeneies, verge encara, es mira amb aires de reina les altres dues, brutes d’una negror incrustada pel fum dels anys. El gall creuat de fletxes que es deixa portar pel vent, se’n riu. Un graó i un altre i encara dos més abans d’obrir la gastada porta que deixa passar el fred esmolat de març per les petites escletxes. 

Un cop a dins, el caliu d’un somriure i el xup xup deliciós de la cassola que deixa anar una estela de quotidianitat ben rebuda. 

A taula!


Dibuix: Claudi Ribas Torres

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

dissabte, d’abril 16, 2022

FELICITAT CONJUGAL

 



En Joan es va mirar la punta de les sabates i va pensar que havia deixat d’anar a fer la cervesa amb els amics perquè a ella no li agradava que arribés tard a casa, que ja no es parlava amb la seva pròpia germana d’ençà que li va dir allò de la mà foradada, que havia comprat el dúplex perquè el pis era massa petit i havia hagut de canviar el cotxe a causa del seu olfacte agudíssim (tot i que feia un any que estava divorciat, ella notava que la tapisseria havia quedat impregnada del perfum de l’altra). Però ara la nena (que ja no era tan nena) li havia etzibat una diatriba tan grossa i terrible, que l’afer exigia prendre una decisió veritablement difícil. Va inspirar aire, i després d’exhalar-lo amb  els ulls tancats, li va preguntar:

—De debò vols que la faci fora de casa?

—És amb la seva mare amb qui ha d’estar; no amb nosaltres.

L’home es va enfilar a l’altell i va baixar la maleta buida feixugament, com si estigués plena de pedres. Mentre l’arrossegava cap a l’habitació de la seva filla, va mussitar:

—Cada cop em costa més fer-te feliç.



ELISABET MORENO per a CORNÈLIA ABRIL


dijous, d’abril 14, 2022

UN TASTET DEL 8 D'ABRIL

 


Com ja han dit altres Cornèlies, divendres 8 d’abril vam presentar el llibre MARQUES DE TRINXERA. 


Hem d’agrair al Casal Transformadors la predisposició que van tenir en tot moment perquè tot anés rodat. 


Acte entranyable i proper,  envoltades de familiars i amics que estimen la cultura.


En acabar, totes ens vam sentir molt contentes perquè va ser dinàmic i àgil gràcies a la Núria Farràs que va conduir la presentació.  I si aquests actes van acompanyats de bona música, l’èxit és assegurat.  




Em va sorprendre que l’endemà mateix, alguns amics em van enviar un missatge dient-me: Ja he llegit el teu relat.  I jo pensava:  amb el que  costa d’escriure, com es pot llegir tan de pressa?

dimarts, d’abril 12, 2022

Crònica breu d'una presentació

fotografia: @CTransformadors a Twitter

Adjunto la fotografia que Casal de Barri Transformadors publica a Twitter @CTransformadors. És una imatge des de dins, testimoni de gentilesa: Gràcies per la perspectiva! Si presentar novetat editorial a  Barcelona és motiu de celebració, imagineu el plus quan ja flairem l’essència del 23 d’abril.

El divendres dia 8 Cornèlia Abril donava veu a les autores que hem participat en el llibre de relats Marques de trinxera. En l’àmbit de la comunicació escrita, la veu és un valor absolut. En aquesta línia, la Núria Farràs ens convidava a explicar les respectives trajectòries, a definir el procés creatiu de cadascuna; ens preguntava quins son els referents, els temes, els al·licients, i què ens estimula o què ens inspira en el moment d’escriure. Vam respondre per torns, a la Sala d’actes tota folrada de fusta clara.

 

Sovint, en els actes de presentació o tertúlies que fem, els assistents ens pregunten com es va formar el grup Cornèlia Abril i per què. El grup es va formar per una necessitat d’anar més enllà de l’escriptori, també més enllà de les xarxes socials, amb la legítima ambició de publicar relats en català. Divendres passat, en el torn de preguntes, un amic —precisament a qui hem d’agrair la referència del Casal de Barri Transformadors— ens va demanar què havíem après les unes de les altres en aquesta vivència d’escriure i publicar en grup. Jo vaig respondre: creativitat.


Escric la crònica sentint la música de Robin Secret.

Bona lectura!

                                                                                           Matilde Nuri Espona


diumenge, d’abril 10, 2022

Petita crònica d'una presentació

Divendres passat, dia 8 d'abril, com ja havíem anunciat a bastament, Cornèlia Abril va fer la presentació del seu quart llibre «Marques de trinxera», a la sala d'actes del Casal de Barri Transformadors de Barcelona.

La prèvia ens va fer passar els nervis propis dels esdeveniments que emocionen i que venen de gust. Sobretot,  a la Neus, única Cornèlia que actualment viu a Barcelona. Totes estàvem pendents que tot sortís bé, això està clar. Però la Neus encara més. Quan fas una festa a casa, és lògic que vulguis que tot vagi sobre rodes. 

I va sortir bé. No, em quedo curta: va sortir molt i molt bé.

Els familiars i amics de les Cornèlies hi eren presents, malgrat que el dia no era gaire propici, just el dia que començava l'operació sortida de la Setmana Santa. I tanmateix, tothom era allà. És en aquestes ocasions, i no solament quan passen coses greus, que les persones ens abracem simbòlicament (i física, si podem) i comprovem, una vegada més, com estimem els nostres i com els nostres ens estimen. 

La Sarai i la Georgina van cantar dues cançons, i ens en van regalar una tercera. Elles formen part del grup musical Robin Secret, que us animo a escoltar, perquè val la pena.



Cada Cornèlia va respondre a les preguntes proposades per la Núria, amb la qual cosa, crec que vam donar una visió bastant exacta del mosaic que ara mateix conforma Cornèlia Abril. 


Aquí us deixo un enllaç a la cançó que ens van regalar al final, un «bis» que forma part de la creació pròpia del grup. Escolteu-la i gaudiu-ne! Queda't amb mi.

Segurament, alguna alta Cornèlia també farà la crònica des del seu punt de vista. Jo només us he deixat una pinzellada de tot el conjunt d'emocions...

Montse Medalla, per Cornèlia Abril.

dijous, d’abril 07, 2022

Malson



Foto*: treta d'aquí

Malson

Plovia a bots i barrals. La senyora Càndida, amb compte, va posar el peu a l’andana i va obrir el paraigua, corrent per poder agafar l’autobús. 

Va  treure el tiquet  que duia en una butxaqueta  al forro de l’anorac i va  buscar un lloc, al més a prop possible a la porta de sortida. Era el penúltim seient a mà esquerra. Al darrer seient a mà dreta hi havia una dona, rabassuda, vermella de cara,  d’uns  seixanta anys, que semblava observar-la. 

Quan, en  arribar a la parada, la senyora Càndida va intentar baixar l’escaló que la conduïa a la plataforma, va sentir uns braços que l’agafaven amb força, i no se’n   podia desempallegar de cap manera. No es podia moure. Era com si la plataforma estigués tan abarrotada  com el metro a l’hora punta.  

La porta de sortida es va obrir, però ella no hi podia arribar. Només sentia els crits d’aquella dona  que li repetia que així no es baixava, com volent-la ajudar, com si ella fos una pobreta que no es podia valdre. Fins que, agafada al darrere dels  seients,  se’n va poder desfer i  arribar a la barra vertical,  al costat de  la porta. Va sortir sense girar-se.  Darrere seu, ningú més.  

Venia cansada. En arribar a casa i posar-se còmoda, va pensar que potser sí,  que d’ara  endavant hauria d’anar més amb compte i no ho va explicar a ningú.  Explicar-ho era reconèixer la seva debilitat i això no ho podia consentir. Fins ara no se n’havia estat de res. Anava i venia, família i entorn la tractaven igual que sempre, i ella ho celebrava. 

No va reaccionar fins que,  al  cap de quatre o cinc  dies, un llampec li va creuar l’enteniment. Sí, aquella dona la tenia clissada! Vés a saber si des del tren. La volia robar!!!  Com no se n’havia adonat! Llavors la senyora Càndida va pensar que no era tan dèbil com li havia volgut fer  creure.  No, si havia estat capaç de  vèncer, cos a cos, a una lladre de camins. No obstant això, la ferida ha quedat.  D’ara endavant, de dia o de nit, mirarà l’entorn amb altres ulls.


Maria Aladern, per Cornèlia Abril.


*La foto s'ha trobat a Google i s'especifica el lloc exacte d'on s'ha tret, així com que no se'n fa ús comercial, sinó que només serveix per il·lustrar el microrelat.