dimecres, 14 d’abril de 2021

Cornèlia Abril publica a l’Ametlla del Vallès

 

Les components de Cornèlia Abril hem escrit uns contes basats en la llegenda de Sant Jordi en el número extra del mes d’Abril del suplement cultural Amíndola, que es publica trimestralment al Diari de l’Ametlla, la publicació periòdica que edita l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès.

 

Aquest any, el suplement cultural extra del mes d’abril ha estat dedicat a la llegenda i a la figura de Sant Jordi, i ens han demanat la nostra col·laboració. Cadascuna de les autores que formem Cornèlia Abril (Maria Aladern, Ma. Montserrat Medalla, Núria Farràs, Matilde Nuri, Elisabet Moreno i Neus Cereijo) hem fet una revisitació de la llegenda de Sant Jordi per crear els nostres relats.

 

Els relats han estat il·lustrats per la Ma. Clara Prat i Roig.

 

Podeu llegir els nostres relats aquí.


 


 

divendres, 9 d’abril de 2021

DE L'ART

 

 

En Guim vessa la pintura vermella sobre el llenç. Gairebé hi ha bolcat tot el pot. Barreja d’acrílics. Blau, vermell i blanc. “Sembla la bandera de França”, diu la gent, però no ho és. Representa l’esclat social, l’angoixa dels joves, la violència policial i, malgrat tot, vol que hom hi copsi un núvol, fugisser, d’esperança. Fa temps que treballa amb els colors, però mai ho havia fet sobre teles tan grans. Quatre per cinc metres. Les estira a terra com si fossin una catifa i ell pinta mig ajagut. A l’antic taller ja no hi cabia. Ha hagut de sotsarrendar una nau industrial que, fins fa poc, havia esdevingut una sala d’assaig de balls de saló. Vals, polca, masurca. Merengue, salsa, mango. Pasdoble, tango i txa-txa-txa. “Malos tiempos para los rumberos, compadre” li va dir el llogater quan li va donar la clau. Mascareta i distància. Però ell no perd la fe de gaudir dels dies en què la gent es podrà tornar a arrambar. En Guim tampoc la perd. Ni la fe ni la paciència. Ho veuran; entendran el seu art. En Jet borda. “Quisso, fuig d’aquí”. L’olor de pintura l’excita. “Calla, t’he dit. Ves!”. L’hauria de deixar a casa, però li sap greu que el pobre animal s’estigui sol tantes hores. Es trastoca quan prepara el vernís. “Fora, fora!”. No hi ha manera. Marxa ell, a l’extrem del local on té les fustes sobre els cavallets. S’entreté una estona, però de sobte se li acut que aquest cop ho provarà amb un esprai. Surt a comprar-lo. Hi ha una botiga de pintures just a la nau del davant. “No t’acostis al quadre”, li diu a en Jet en tancar la porta.

Quan arriba veu unes petjades vermelles que serpentegen l’entrada de la nau i moren allà on l’autor rep al seu amo remenant la cua amb dos lladrucs. En el quadre la pintura fresca s’ha escampat arreu i en el racó on regnava el blanc hi ha una tifa de color ocre força pestilent. Tova, sucosa. “És cert”, pensa en Guim, “no hi ha cap núvol d’esperança. Tot és una merda”. Agafa l’espàtula i estén la pasta de femta pel quadre. El nou color pren relleu, com alguns punts de vermell que el gos no ha escampat. En Guim sacseja el pot de vernís i el ruixa per damunt de la pintura. L’olor d’excrement amb el de la laca és d’allò més estrany i desagradable. En Jet sembla content.

A la galeria, una setmana més tard, se’l miren amb desconcert. “És merda de gos?”. “Sí”, respon en Guim. El galerista s’apuja les ulleres, que tenia a la punta del nas, i esbufega. “No se li havia acudit a ningú”, diu; “de fet, desprèn una pudor difícil d’identificar i això...”. “És bo?”, interromp el pintor. “És... diferent”.

El quadre s’ha venut en dos dies. A la nau, en Guim ja té preparat un altre llenç. Aquest cop, serà del tot horitzontal, tres metres per sis. Acaba ràpid amb els colors principals. Només falta el segell de la casa. “Jet, quisso, vine!”. El gos borda, salta. L’amo li fa la gara-gara, però no el convenç. No hi ha manera. El té hores sense sortir, i al final l’animal defeca en el racó dels cavallets. Aquesta vegada l’excrement és negre i dur com un tió petit.

En Guim es mira el quadre. No té res de particular, cap cosa distinta dels altres que no ha venut mai. A qui vol enganyar? És un pastitx insubstancial. Però no pot fallar, ara que ha trobat un filó; el galerista li va dir que n’esperava un altre. Fa veure que s’ho pensa uns minuts, però la decisió està presa des que la idea li ha vagarejat pel cap. Es posa d’esquenes al quadre, es descorda el cinturó i els pantalons i, finalment, s’ajup en un gest irremeiable.

 

Elisabet Moreno Boada

dimecres, 31 de març de 2021

La feina

 


La Cristina sempre s’havia sentit diferent. Tant, que l’aura que desprenia feia que la gent es girés quan ella entrava als llocs encara que no la coneguessin. De petita va començar a destacar: tenia facilitat per llegir, per escriure, per dibuixar. Era simpàtica, era guapa com una nina, era bona perquè sí. Era arribar ella i tothom somreia.

 

De més gran, la facilitat pels estudis va fer que es tragués els cursos de dos en dos. Va arribar un moment que la diferència hauria estat tanta amb els seus companys i companyes de classe que a l’escola van recomanar als pares que seguís el curs actual i que l’omplissin d’activitats extraescolars. Així, un cop acabades les hores lectives, la Cristina assistia a classes d’anglès, francès i alemany. Més endavant va incorporar al repertori el xinès i el rus, perquè l’alfabet llatí li resultava massa insuls. També feia música i dansa, per allò de cultivar cos i ment en totes les seves facetes.

 

A una edat prudencial ja la van deixar entrar a la Universitat. Va triar estudis. Tres carretes de cop. Li va costar triar, perquè tot li agradava, i al final va optar per aquelles carreres que pogués combinar per horaris. I quan va descobrir la Universitat a distància? Ui, allò ja va ser massa: combinava classes presencials amb cursos virtuals, i omplia les seves hores amb matèries d’allò més diverses.

 

La Cristina creixia i estudiava feliç, i al campus universitari tothom la coneixia. Tants alumnes anaven i venien i començaven i acabaven carreres, que aviat la gent es va oblidar que era una alumna i, de tant veure-la per allà, creien que era una professora, o potser una catedràtica i tot.

 

Va arribar un dia, però, que els pares de la Cristina es van plantar. Un vespre, mentre preparaven el sopar tots tres, progenitors i filla, la mare de la Cristina va deixar de tallar puntes de mongeta tendra i va alçar el cap.

 

—Filla, no creus que ja tens edat per deixar d’estudiar i posar-te a treballar?

 

—És que hi ha tantes coses per aprendre, mare!

 

—Ho sé, ho sé... —La dona no sabia com continuar, i va mirar-se el pare suplicant que continués ell amb l’argumentari que havien estat assajant des de feia més d’un trimestre.

 

—A veure, Cristina. Si a nosaltres ens encanta que tinguis tanta facilitat pels estudis, i també tants interessos. Saps que sempre t’hem donat suport amb tot allò que has volgut aprendre. I hem pagat sense problemes el que ha calgut!

 

—Sempre us he estat agraïda que em donéssiu l’empenta necessària per ampliar els meus coneixements! I per aconseguir les beques que no em donaven si el fet de treure matrícules d’honor no sufragaven el cost dels estudis... i per tota la resta, és clar —va corroborar la noia.

 

—El problema no és pagar-te els estudis, que ja saps que això no ens amoïna —va continuar el pare.

 

De cop, la mare ja no va poder més i va exclamar:

 

—El cas és que ja tens trenta anys, i que potser ja seria hora que marxessis de casa.

 

La Cristina es va quedar estupefacta. Mai no havia pensat que els seus pares volguessin estar sense ella. Feia... tota la vida que vivia amb ells, és clar, des que havia nascut. Per a ella allò era el més natural del món. Però, ben mirat... tots els seus amics, o gairebé, s’havien aparellat, o havien anat a un pis d’estudiants, o havien llogat un apartament un cop acabats els estudis. Però com que sempre estava ficada entre llibres o recercant informació, no s’havia fixat en aquells detalls, que per a ella no eren més que maneres de perdre el temps, un temps valuosíssim que podia passar adquirint nous coneixements sobre les matèries més impensades. Treballar? Mai no se li havia passat pel cap aquella possibilitat.

 

Els dies següents a la xerrada amb els seus pares, la Cristina va estar meditativa. Es distreia de les pàgines dels volums de la biblioteca, havia de llegir tres i quatre vegades cada línia per entendre’n el significat. S’havia tornat ruca de cop? No, simplement el seu cap només donava voltes al tema de la feina. Podia ser que no fos capaç de triar-ne una? Però, i si s’equivocava? I si quan l’havia aconseguida resultava que li interessava més una altra professió? I si es passava la vida fent entrevistes de feina perquè ella no era exactament aquell tipus de persona que buscaven? I si el fet de tenir tants coneixements la feia dubtar a l’hora de portar a terme un procediment o es posava a discutir cada ordre que li donaven? I si no s’entenia amb els companys perquè veia que ho feien tot malament? Tenir tants coneixements li començava a resultar un problema.

 

Un dia es va adonar que menjava com una descosida; un altre va tenir tan mal de panxa que no va poder tastar res; un altre dia els nervis se la cruspien de tal manera que es va començar a mossegar les ungles; anava tan despistada que un matí va equivocar-se de metro per anar a la universitat que feia tants anys que freqüentava; un dia li va costar moltíssim dormir; un altre dia va tenir malsons terribles; més endavant li va semblar que s’ofegava; al cap de poc les cames li feien figa i no para va de suar. Estava tan encallada que va decidir anar a veure una antiga companya d’universitat que feia temps que s’havia convertit en terapeuta natural.

 

La Mariela, la terapeuta, va escoltar la Cristina i va dir-li que el que li passava era un clar episodi d’estrès.

 

—Cristina, portes tants anys estudiant i movent-te pel món amb el rol d’alumna que el sol fet de pensar que has de deixar la teva rutina actual i l’has de canviar per una altra ja et provoca aquests ofecs, la gana desmesurada i els episodis d’insomni. Els atacs d’angoixa són només la conseqüència de tota aquesta espiral en què estàs immersa. Saps què et recomano, per començar? Una cosa ben senzilla:  abans d’anar a dormir, fes unes quantes respiracions d’una manera que ara t’ensenyaré, i tot seguit dius en veu alta el teu desig en forma d’afirmació amb el convenciment que Déu, l’Univers o la força en què creguis s’ocuparà de resoldre el teu dubte mentre tu dorms.

 

La Cristina va tornar a casa una mica incrèdula, però de seguida va recordar una assignatura de la carrera de psicologia, que havia cursat feia uns quants anys, en el qual es parlava de l’autosuggestió. I ella, que era tan racional, va decidir portar a la pràctica les recomanacions de la Mariela a la seva manera.

 

Aquella nit, abans de ficar-se al llit, va fer unes quantes respiracions amb la intenció de relaxar musculatura i pensaments, tal com li havia ensenyat a fer la Mariela. Tot seguit es va ficar entre els llençols, va tancar els ulls i va dir en veu alta:

 

—Subconscient de la Cristina, que soc jo, soc valenta, i em despertaré sabent la feina a la qual em dedicaré, i que serà aquella que allunyarà de mi aquest estat d’angoixa i descontrol en què estic immersa. Deixo en les teves mans invisibles la decisió.

 

L’endemà al matí, la Cristina es va despertar alleugerida. No només perquè havia dormit com un soc, sinó perquè només desvetllar-se havia recordat el somni, plàcid com no en tenia cap des de feina setmanes, que havia resultat absolutament aclaridor.

 

Per si de cas, tal com li havia recomanat la Mariela, va dir en veu alta i potent:

 

—Gràcies, subconscient!

 

El pare, que passava per aquell moment per davant de la porta de l’habitació de la Cristina, es va sorprendre d’aquell crit, però va preferir no preguntar res, perquè sabia que la seva filla estava passant per uns moments complicats.

 

Al cap de pocs dies, la Cristina s’apuntava a unes oposicions, les aprovava de carrer i s’asseia en la garita on, a partir de llavors, passaria les seves hores vigilant l’entrada i la sortida d’un edifici municipal.

 

—Per fi —va exclamar—, per fi podré ser una més. Per fi podré ser mediocre!

 

 

 

NÚRIA FARRÀS I GIOL

 

Per a Cornèlia Abril

dimecres, 24 de març de 2021

COMENÇAR DE NOU

 Començar de nou

 

Avui és un dia diferent per la Clàudia. Té els nervis a flor de pell perquè comença una nova feina després de tres anys de malsons. Confia que aquesta nova etapa ompli les seves expectatives tant en la qualitat de la tasca que haurà de realitzar com de les  persones que coneixerà, i també en la quantitat del sou que rebrà.

 

Va estudiar durant cinc anys a la universitat obtenint unes notes excel·lents, i complementant  la seva educació amb un Màster. Recorda l’època d’estudiant amb molta il·lusió perquè va gaudir dia a dia del que estava aprenent, però  tenint la mala sort d’acabar els estudis en un moment en què el mercat de treball estava en crisi.

 

La necessitat d’iniciar-se en el món laboral i independitzar-se de la família, feren que apostes per la primera feina que li van oferir.

 

No es planteja si va ser un encert o una errada haver triat aquella feina, però està convençuda  que no contribuí en la seva formació  professional, tenint la desventura d’envoltar-se de persones banals i mediocres que s’aprofitaren de la seva bona fe,  fent-li passar estones molt magres  i treballant quantitat d’hores setmanals per tres-cents euros mensuals . 

 

Tanmateix aquestes circumstàncies li van fer adonar-se que és valuós i gratificant treballar en alguna cosa que t’enamori, però també és important rodejar-te de bones persones.

 



NEUS CEREIJO


per Cornèlia Abril



diumenge, 21 de març de 2021

Dia mundial de la poesia

 

La meva ànima de Cornèlia  es força satisfeta que se'ns hagi invitat a l'espai d'escriptura que condueixo, a la Biblioteca Comarcal de Blanes, a participar en aquest esdeveniment anual que és el de recordar, lloar, parlar, fer sorgir de la terra, del poble... 

LA POESIA

Amb tota la il·lusió, amb els components de l'anomenat espai, vam dissenyar un acte per ser emès virtualment, donades les circumstàncies actuals amb la pandèmia. 

Val a dir que jo tenia pensada una activitat molt més agosarada, que no revelaré ara, però que, per motius, precisament de pandèmia, no s'hauria pogut fer. I no ho revelaré ara, perquè me la reservo, si a la Biblioteca Comarcal tenen a bé tornar a comptar amb mi —i amb l'espai d'escriptura—l'any que ve, comptant que les circumstàncies ens siguin favorables.

A l'últim moment vam poder aplegar vint persones (entre públic i participants) i vam estendre una mica més l'activitat, parlant dels poemes que, de petits,  a cadascú de nosaltres ens havien provocat més ganes de llegir poemes. Vull dir, en viu i en directe! Però va ser molt a última hora, per això vam decidir passar els videos que havíem preparat.

Gràcies, doncs, a les persones implicades, des de la Biblioteca Comarcal de Blanes: Gemma Ciuró, Anna Rosa Bou, Montse

Els participants de l'espai s'hi han implicat no solament a nivell d'escriptura i de poesia, sinó a nivell emocional: Josep Alum, Eva Ariza, , Joana Arenas, Núria Baldrich, Rosa Eritjà

Hi ha hagut tres poetes convidats: Joan Adell Àlvarez, Judit Ascanio Ariza i Matilde Nuri i Espona.

Tant de bo haguéssim pogut convidar-ne molts més (de Blanes i de fora de Blanes), però quan hi ha limitacions, ens hem de cenyir a les normes, faltaria més! I nosaltres, tots plegats,  som molt disciplinats!

Aquest any, el poema per al Dia de la Poesia, és el de Felícia Fuster: No em despulleu.

És preciós que la poesia sorgeixi, com la primavera, des de l'arrel del poble!

MONTSE MEDALLA,  per Cornèlia Abril

GAUDIU DELS VIDEOS!

Presentació:

https://www.youtube.com/watch?v=ZZXOnCLCKm4&t=28s

Poetes convidats:

https://www.youtube.com/watch?v=UEd_Wed8xqI

Poemes  de poetes que ens agraden i poemes nostres

https://www.youtube.com/watch?v=p-1Q6ITiElE 

dimecres, 17 de març de 2021

La loteria

La lotería

            –No siguis malcreienta  –li deia la mare. No t’asseguis al terra  que t’embrutiràs  –li repetia  tothora.   

–I, sobretot no diguis mentides!  Recordava  l’àvia quan, darrere la finestra, cap al tard,  li explicava el conte d’en “Pere i el llop”. 

Ja de petita, la Sàlvia era  una nena apocada que no gosava desobeir.   S’havia acostumat a fer sempre el que li manaven  les persones grans, tot i que tenia  certa dosi de picardia, amagada qui sap a on.   No mentia,  però canviava les coses. Deia el que li interessava  i dissimulava el que no li convenia que se sabés. O sigui que, enganyava sense dir mentides. 

–Ens ha tocat  la loteria! –va dir a les amigues.

Se la van mirar amb un xic de respecte. Aquell any no havia tocat a ningú del poble. 

Tothom volia saber, però  ella es feia l’interessant. 

–Ja l’has cobrat? –li preguntaven.

–Quan un no vol donar explicacions és perquè alguna cosa amaga –deuen tenir por que els  demanem diners –afirmava  la més agosarada. Per mi que se’ls confitin!  

–Amb això no es poden fer bromes,  insistia  l’altra –N’hi ha  que,  per menys, els han segrestat. 

–Tu a callar! L’advertia  la  mare. Ningú n’ha de fer res  de si hem guanyat milions o si només ens han tornat els diners. Ens ha tocat i prou! Ella tenia la boca tancada.  Sempre se l’havien mirat com a  una pobreta i per això, ara, el fet de sentir-se envejada ja li  anava bé.

Amb el temps la gent es va cansar de preguntar-li,  però, com passa en els pobles li va  quedar el motiu. 

–Mireu! Aquí ve la de  la loteria. 

No se li veia a sobre, ni a casa seva. Sempre duia la mateixa roba i a les parets,  només  una emblanquinada per rentar-los la cara de tant en tant.  La seva vida era la d’abans.  Una vida diferent  de les altres noies.  Assistien, amb la mare, a  missa els diumenges, i a la tarda anaven al cine.  

Els dies de cada dia treballava a la fàbrica. I va ser en aquella fàbrica on va conèixer en Felip.  Era de la colla dels que havien vingut del sud i buscaven un lloc per estar-se.  I preguntant per aquí i preguntant per allà, el van guiar cap a “La de la loteria”  –li van dir.  

El noi, aviat s`hi va arrepapar. La mare i la filla en lloc de fer dinar per dos en feien per tres. Li canviaven els llençols,  li rentaven la roba i li  planxaven la ratlla dels pantalons

A  mesura  que passava el temps,  el noi se sentia cada vegada més a gust i també més lligat.  –En quin lloc estaria tan ben cuidat? –especulava.  La noia no era lletja, li reia les gracietes i, pel que havia sentit dir, tenien diners.  S’havien trobat  dues persones, mediocres, elles,    sense  gaires aspiracions. Així que  tant una com l’altre i, sobretot la mare,   van considerar que podrien fer  un bon casament.

A la  Sàlvia,  d’alguna manera,  li havia tocat la loteria!   

 

MARIA ALADERN

per Cornèlia Abril



 

 

dimecres, 10 de març de 2021

OCRE - binomi fantàstic 2

 BINOMI FANTÀSTIC  - mediocre i diferent


Tornaven d'un llarg viatje, i les botigues de roba i accessoris ja tancaven. Se’ls va ocórrer fer un mos abans de descarregar paquets i maletes. Potser aquell passadís era un carreró sense sortida, però l’horabaixa no els predisposava gaire a recelar. De fet, si la terrassa era plena de gent, ¿per què havien de pensar que allò seria un atzucac, una mena d’emboscada, on entres i no saps com sortir-ne? El local venia a ser una barreja d’estils i gustos: frankfurt, croquetes i canelons, coca i pizza a talls; també hi havia un racó per la mainada, amb regalèssia de bastó i sidrals.

Era un espai prou ampli, i ells només volien fer una cervesa freda. Potser compartirien la coca de recapte. El cambrer va anotar la comanda en un bloc i no va tornar. Es veu que el canvi de torn va suposar un escull insalvable perquè qui l’havia de rellevar no arribava a l’hora, i, si era puntual, no trobava el paperet imantat on l’ordre intern recomana deixar els encàrrecs. 


El cas és que la cosa se’ls va fondre a mig camí entre la taula i la cuina. Tenien set. Ara l’estomac els rondinava de buit. El desig de beure alguna coseta fresqueta ja no era postergable i s’ensopien per moments. Mentre les altres taules menjaven i buidaven les gerres, ells es quedaven mustis, farts de llegir en el rètol de l’entrada: “OCRE, la birra diferent, tasta-la ja!” 


Començaven a sospitar que aquell lloc de moda els duia a un cul de sac. El recel es va confirmar quan sense mediació, cansats, amb la gola encara seca i mig morts de gana, una cambrera els portava la nota: "Total son 54,21€. ¿El senyor paga amb el mòbil?”


MATILDE NURI I ESPONA

per Cornèlia Abril

dilluns, 8 de març de 2021

Ha nascut una estrella


El motor de la fantasia-1


Ha nascut una estrella

 

La Meritxell s’ha empolainat com quan, de petita, la feien mudar-se per anar a missa, i després, anar amb la família a fer el vermut. Es mira i es remira i es pregunta si cal, tanta faramalla. Però es respon que sí. L’esdeveniment s’ho val.


D’aquí a un parell d’hores estarà debutant al teatre del poble, fent una de les coses que més li agrada: cantar.


Havia treballat amb el grup habitual del poble, fent Els Pastorets, fins i tot havien fet alguna obreta de teatre fàcil, sainets, i coses així, que a ella li semblaven d’absoluta mediocritat. O potser era que el mediocre era el director del grup, que no en tenia ni idea. Un senyor ja gran, que no veia avançar el món i demanava als improvisats actors i actrius les mateixes coses que se’ls devien demanar fa cent anys, quan l’àvia de la Meritxell feia de verge Maria a Els Pastorets, limitant-se a agafar ben fort un nino de goma i a posar els ulls en blanc, mirant al cel. 


El dia en què la pròpia Meritxell va fer de verge Maria, va demanar que li deixessin tenir un nadó de veritat. El director va posar el crit al cel i tot el de dalt va baixar a baix. Ella va renunciar a fer de verge i va demanar el paper d’àngel anunciador de l’esdeveniment, cantant un Al·leluia tan reeixit, que tothom li va aconsellar que deixés el teatre i es dediqués a cantar.


Així doncs, avui és el gran dia, per ella. El que no sap la gent, que potser s’esperen un recital de cançoneta lleugera, és que el que ella canta és  del tot diferent. 


El que la gent es trobarà  és un concert on oferirà, acompanyada al piano per la seva professora de cant, un dels millors repertoris d’àries operístiques, escollides amb cura, per demostrar a tothom que, a Rocatitiua dels Apis ha nascut una estrella. 


Una estrella diferent, evidentment!



MONTSERRAT MEDALLA

per Cornèlia Abril


dissabte, 6 de març de 2021

EL MOTOR DE LA FANTASIA

 Després d'uns quants dies de descans,les Cornèlies tornen a entrar en acció!

Gianni Rodari, en la seva Gramàtica de la Fantasia, ens endinsa en la introducció a l'art d'inventar històries.

Un dels meus exercicis preferits és l'anomenat "Binomi fantàstic". Serveix per fer galopar la imaginació, tot i que les Cornèlies mai no hem tingut cap problema perquè això passi.

I què és, el binomi fantàstic?—us preguntareu...

Doncs es tracta d'agafar dues paraules, així, a l'atzar, i proposar fer una història a partir d'aquestes dues paraules.  Així de fàcil.

La proposta, doncs, és aquesta.

Com buscaré les paraules? Com vulgui (en aquest cas, jo). I he decidit agafar el primer llibre que tingui a mà... ara mateix tinc a mà "L'herència", de Josep Pla, un llibre editat per Edicions Destino l'any 1981, ho dic perquè qui vulgui, si el té, pugui comprovar que no enganyo...




Buscaré la pàgina 6, que correspon al nombre del dia d'avui (dissabte,6 de març) i miraré la paraula nº 6  de la pàgina. Que acabarà sent la 7, perquè la 6 correspon a  la fitxa tècnica! (No hi havia comptat, jo!)


Doncs bé, la sisena paraula de la pàgina 7, és... MEDIOCRE

Ara toca buscar la segona paraula, per tal d'obtenir el binomi. Multiplicaré el nombre de la pàgina (6) per 3, que correspon al mes en curs (març). Sis per tres, divuit, si les matemàtiques no em fallen. Busco la pàgina 18 i miro la paraula número 12 (per no tornar a mirar la 6). És la paraula... DIFERENT.




Cornèlies, ja tenim el nostre binomi fantàstic!

Heu de construir un petit relat (petit, eh? com a molt, una pàgina de word) tenint en compte aquestes dues paraules:

                                                MEDIOCRE - DIFERENT

Aquestes dues paraules us han de servir de motor per començar a escriure. No cal ni que hi surtin, al relat, si no ho voleu! 

I encara, una altra proposta, a veure si hi ha algú que tingui ganes de participar...

Algú s'anima a fer el mateix que les Cornèlies, i enviar-nos el seu relat a través dels comentaris? De premi no n'hi ha, de moment, però depenent de la requesta, ens ho podríem plantejar...

Som-hi?

divendres, 5 de febrer de 2021

Maria Aladern a la Revista Blanda




 

La nostra companya Maria Aladern ha rebut un merescut homenatge amb la publicació d'un article autobiogràfic a la Revista Blanda de l'Arxiu Municipal de Blanes d'enguany. 

Hi explica en primera persona les seves arrels blanenques i l'origen de la seva passió per l'art i la literatura. 

No us el perdeu! 








dimecres, 30 de desembre de 2020

LES 4UATRE ESTACIONS

Arriba el final de l'any 2020. 
I nosaltres, a Cornèlia Abril, us presentem la feina feta.


És un llibre digital que hem titulat LES 4UATRE ESTACIONS.

Cliqueu sobre el títol  
i entrareu a l'enllaç per poder llegir els relats. 


 LES 4UATRE ESTACIONS




ESPEREM QUE US AGRADI

Us desitgem que tingueu bona entrada d'any, amb salut. El 2021 presentem llibre nou.
Serà el llibre número quatre de Cornèlia Abril.



dilluns, 28 de desembre de 2020

Carta als reis de l'Orient

 Estimats reis de l'Orient,

Aquest any som les autores que formem Cornèlia Abril les que volem fer un regal als nostres lectors i lectores, si ens ho permeteu. Volem que totes aquelles persones a qui els agrada llegir els relats encadenats, les notícies culturals o els reculls de contes de Cornèlia Abril puguin subscriure's al web per rebre a la safata del correu electrònic les novetats a mesura que van apareixen a Internet.

Per això hem habilitat un quadre de diàleg a la columna de la dreta de la pantalla. Només cal que hi escriviu el vostre correu electrònic i us subscriviu a Cornèlia Abril. 

Ens encantarà formar part de les vostres lectures habituals. 


Moltes gràcies a tots i a totes!

                            Cornèlia Abril

 

Autor: Freepik


dimarts, 22 de desembre de 2020

Nadal 2020

Com que durant l'any us hem explicat històries i fets culturals, sobretot allò que ens venia de gust comentar per escrit, ara ens reduïm a un sol desig: SALUT.

Fins aviat. 



divendres, 18 de desembre de 2020

LES EXTENSIONS DE L'ART


En aquests dies entranyables, Cornèlia Abril, amiga de l'Art en majúscules, vol compartir amb tots vosaltres la pintura d'un jove artista blanenc: Miquel Gelabert. 

Gelabert triomfa a New York i a Shanghai.

Val la pena contemplar els paisatges i geografies d'aquest jove pintor, perquè ajuden a engrandir l'ànima.

Trobareu el catàleg en pdf, si ho desitgeu, clicant el nom:

                     MIQUEL GELABERT 



L'enllaç següent us porta a la Galeria Franklin Bowles, on podeu veure el catàleg de l'obra que Miquel Gelabert hi exposa actualment.

                         FRANKLIN BOWLES GALLERY







Gaudiu!









divendres, 11 de desembre de 2020

El projecte d'Editorial Intrèpida

 El projecte d'Editorial Intrèpida

La tecnologia ha entrat amb força en tots els àmbits de la nostra societat, també en el cultural, i ha canviat la manera com els éssers humans ens entretenim. El món dels llibres, que abans significava un tall gros del pastís de l'oci i de l'aprenentatge, ha quedat diluït entre el magma d'oportunitats d'oci. Això, sumat al fet que al nostre país gran part de la gent que llegeix també escriu, ha propiciat que les possibilitats de publicar en una editorial tradicional s'hagin reduït notablement. 

En resum, la compra de llibres ha disminuït, però no les ganes d'escriure i publicar.

Foto: Tirachard Kumtanom, des de  Pexels
Quines són les conseqüències per al món editorial tradicional? Davant la baixada de vendes per cada títol publicat, les editorials tradicionals han decidit tancar files i publicar només aquells autors que tenen vendes assegurades. Per tant, els autors novells o els que tenen unes vendes potencialment baixes no poden accedir al món editorial tradicional. Les grans editorials ja no accepten nous autors, i les petites confien en cobrar subvencions per assegurar-se el retorn dels diners que han arriscat en publicar llibres que saben que no només no els donaran cap benefici, sinó que ni tan sols els permetrà cobrir la despesa de publicar-los.  

 

 

Foto: Stephanie LeBlanc des de Unsplash
I això quines conseqüències té per a l'autor? Que pot aconseguir publicar, sí, però a canvi de perdre els drets s'explotació sobre el seu llibre i veure que l'editorial no fa res per incrementar-ne les vendes, moltes vegades ni tan sols publicitat, de manera que han publicat, però durant anys el seu llibre queda relegat a pocs exemplars que no es vendran enlloc, o a caixes d'exemplars a casa o al magatzem de l'editor. L'autor no en té els drets i no pot fer res amb el seu llibre.

L'altra opció que sembla que els queda als autors sense editorial o amb una mala experiència en el camp tradicional és llançar-se a l'aventura de l'autopublicació, amb els problemes que suposa això: una gran inversió de temps i penjar a la xarxa un llibre que no ha passat per mans de professionals que saben com fer d'un bon text un llibre per ser publicat.

 

 

Editorial Intrèpida és una petita editorial independent que proposa un altre model: com a empresa de serveis editorials, donem l'oportunitat de publicar amb la qualitat d'una editorial tradicional, cuidant el llibre de l'autor que ens el confia i treballant perquè tingui la repercussió que l'autor desitja. Tot plegat, amb l'afegit important que l'autor manté tots els drets sobre el seu llibre i, per tant, amb menys exemplars venuts pot recuperar la inversió que ha fet.

Editorial Intrèpida
D'aquesta manera, a part d'estar acompanyat en tot moment per les professionals que formem part d'Editorial Intrèpida, l'autor pot participar de cada pas del procés editorial, pot triar quin tipus d'il·lustració vol tant per a la coberta com per a l'interior, i pot decidir en quin moment vol publicar, per quins canals vol posar a la venda el seu llibre, quants diners vol invertir en publicitat, quantes presentacions del llibre vol fer... 

En qualsevol moment pot decidir traduir el text, canviar-ne el format, imprimir-ne més... i fins i tot endur-se'l a una altra editorial, si ho vol. Els drets sobre el seu llibre són seus, i per això sempre en té el control.

Així doncs, l'autor inverteix en la confecció del seu llibre i recupera la inversió amb la venda perquè, en comptes d'un 10 % del preu del llibre, l'autor es queda amb tot el benefici del llibre venut i, a més, ha decidit quant volia invertir i per quins conceptes.

 

 

El cor de d'Intrèpida el formem dues persones, la Luka, fotògrafa, dissenyadora gràfica i maquetadora, amb més de vint anys de professió en el seu camp, i la Núria, editora, correctora d'estil i ortotipogràfica, lectora professional i també escriptora, amb set anys d'experiència en el camp editorial, i altres col·laboradors que ens ajuden a fer bons llibres. Ens podeu trobar a www.editorialintrepida.com

Foto: P. Diago

 


divendres, 4 de desembre de 2020

Cal·ligrafia

Cal·ligrafia

 

Recordo aquella lletra tan ben feta que feia la meva mare quan anava al col·legi de les Germanes Carmelites. Encara guardava els quaderns de col·legiala. Totes les lletres eren igual de petites, igual de rodones, ben ordenades i ben dibuixades. Potser era la lletra femenina de la seva fundadora. Santa Teresa 

Jo vaig anar al col·legi del Cor de Maria. Ens feien fer cal·ligrafia en un quadern de  paper pautat entremig de  dues línies  paral·leles.  Les lletres inclinades cap a la dreta, totes  iguales,  que no sortissin ni per dalt ni per baix. En deien cal·ligrafia anglesa.

Recordo quan fèiem els assentaments al llibre Diari, amb els titulars amb lletra «redondilla»  i quan els passàvem al Major,  amb lletra gòtica.  Era molt entretingut, però era una època en què  el temps no comptava. No era difícil. El truc consistia en tenir una  ploma de punta plana, adequada a la mida de la lletra. 

També fèiem servir llibretes de ratlles i de paper llis amb una pauta al darrere per escriure ben dret i que no es notés. En  dèiem  una«falsilla»

Les llibretes de paper quadriculat eren per l’aritmètica. Els números no calia que fossin tots iguals. Podien anar al seu aire. Només faltaria! Eren del gènere masculí! 

 Alguns em deien que, amb una lletra tan ben feta podria ser escriventa. Per la meva veïna —abans sempre teníem les portes obertes— la germana  d’en Pepito  llauner, un escrivent era un senyor. Em posava de model el seu  pretendent, que era funcionari de l’Administració. Tenia aquest ofici des de feia molts anys i sempre anava ben vestit. Tot i que, segons la seva cunyada,  no li agradava la lluentor del seu trajo blau-marí,  ni aquell polsim blanc a les espatlles.

I ves per on, qui m’ho havia de dir! Al final  em vaig guanyar la vida amb la lletra. Però la meva lletra, aquella lletra en la qual  tant m’hi havia esmerçat, només  em va servir per escriure postals a la família o cartes al Siset quan feia la mili.

Vaig  acabar fent de   mecanògrafa!


                                                                                            Maria Aladern, 

                                                                                                        Cornèlia Abril, 

                                                                                                        Blanes

diumenge, 29 de novembre de 2020

Jordi Lara llegeix a Màrius Torres per a Màrius Torres


A l'escriny de Youtube de vegades trobem joies rares i petites com aquesta. 

Sssst! Només calen vuit minuts... i silenci.

divendres, 27 de novembre de 2020

LA TÒNICA

Va ser, precisament, cap a finals de febrer, després d’una d’aquelles crisis que mai arribes a saber si comença o acaba o és la mateixa de sempre. Patinava sobre gel i després va venir la topada de conseqüències nefastes. És terrible caure en desgràcia. Tot alimenta els contratemps. Com si amb la menopausa no tingués ja prou martiri. Cada dia ploro i, com més va, més fogots tinc. Quin daltabaix quan m’adono que començo a notar les transpiracions i, de seguida, les suors calentes i, després, la roba tacada.

Per sort, amb el confinament puc vigilar millor el meu climateri. Perquè porto sis mesos terribles d’un altre any per llençar al cubell de les escombraries. És com si tingués addicció a les penúries emocionals. Prou que procuro tenir l’agenda carregada de cites, però cadascuna comporta un desengany.

Jo, que soc passional i fervent entusiasta del no programis res, puja al tren i ja veurem on ens porta, ara visc una vida de peix bullit. Em falta ritme. No tinc ni ànsies de fer canvis en la monòtona i avorridíssima existència d’administrativa que duc. Hauria de fer alguna cosa exagerada, preparar una festa fora d’òrbita, convidar la Cari i l’Esperança.

Com que les tres amigues celebrem el sant el mateix dia, el primer d’agost, seria magnífic reservar aquella data per passar un parell de  dies aguts, intensos i prou vius com per deixar-les estupefactes amb la gimcana que els proposaré. La Cari ni s’ho imagina. Prou que li ho diu l’Esperança. Que si el poble, que si la casa de colònies, que si el silenci, que si la natura, que si l’encant.

 Les trucaré fent-me passar per una operadora d’agència turística:

       Bon dia, Sra. Esperança, Bon dia Sra. Caritat, la trucada és per  informar que els ha tocat en fortuna una estada de tres dies a La Caseta. El paquet inclou dues sessions d’espiritisme al jardí d’estiu al volant d’un assortidor de nenúfars. Els clients ens diuen que resulta  amè i divertit perquè no saps mai qui levitarà i qui no, qui cantarà i qui no. També podrien ser del seu interès, les sortides nocturnes que programem a una esplanada que hi ha al cap d’amunt d’un turonet, no massa lluny de La Caseta. Quan la nit presenta el cel llis, sense núvols, es poden contemplar les estrelles fins la matinada. I, amb l’arribada del nou dia, les convidem a fer la salutació al sol.

Segur que l’Esperança portarà els cavallets de pintar. Però li diré que agafi vinet del celler. La Cari m’ha d’explicar allò dels Picasso, ¿serà el Guernica? ¿Serà Les senyoretes d’Avinyó? Fins que no porta un parell de copes la llengua no se li enverina. A més, tinc una caixeta de porcellana que usava el meu avi quan feia polsades de tabac. Sé on puc adquirir una pols finíssima feta amb la deliciosa flor del rapè. Polsarem fins a perdre el sentit de la cosa.

divendres, 20 de novembre de 2020

Dimecres, 17 de febrer

 

Dimecres, 17 de febrer

 

Ara que encara és hivern i les nits són més llargues que els dies, tinc temps per pensar i per escriure en aquest quadern ronyós que guardo al calaix secret de la capçalera del llit. M’entristeixen més els dies capotats que els molls, i ara plou a bots i barrals i l’habitació, aquí a les golfes, s’il·lumina a cada llamp i tremola per cada barrabum previ. 

 

La Dàlia se n’ha anat al bar i jo li he dit que no, que preferia passar la tarda i el vespre sola. Sé que ha marxat inquieta per l’estampa d’aquest matí. Trobar-te ta mare en camisa de dormir i descalça a peu de muntanya deu ser una visió pertorbadora. Crec que m’ha pres per boja. Encara més quan li he dit que puc moure la muntanya. M’ha agafat amb molt de tacte, m’ha acompanyat a casa i s’hauria ficat a la dutxa amb mi si jo no li hagués dit que preferia que em preparés un bon cafè amb llet. Duia l’espant dibuixat als ulls. He sentit que trucava a la Mireia, que ha passat cap al migdia, tot just quan el cel començava a ennuvolar-se. Amb l’excusa de portar-nos un parell de carabasses m’ha fet una bona repassada. He endevinat que volia saber si m’havia begut l’enteniment. Com que no ha trobat res d’estrany, m’ha dit Fe, quan puguis passa per la consulta, que com que fa molt temps que no em visites no estaria de més fer-te una analítica per estar al cas dels nivells d’estrogen de la menopausa. 

 

Seguim confinats, però ja fa setmanes que vam decidir que ja no tancaríem els negocis ni portaríem mascareta. Som els que som, a l’hivern, i amb tothom tancat al propi municipi en cap de setmana, no hi ha ni un sol foraster. Així que el Quinto va obrir el bar i s’han tornar a organitzar les nits de timbes. Ves, Dàlia, ves, li he dit. Així tinc temps per centrar-me i acabar de pensar què he de fer. Això no li ho he dit, és clar. Amb la filla tot el dia a sobre no hi ha hagut manera, i necessitava una estona de tranquil·litat.

 

A veure, Fe. Per una banda hi ha les tòfones. Qui hauria pensat que una tanca mig trencada propiciaria la descoberta. Els senglars van entrar a la roureda i van trobar l’or negre al capdavall de la propietat. El Pec petit m’ho va corroborar, i ell que és caçador i que hi entén d’aquestes coses, em va dir que fins i tot coneixia un cuiner d’aquests d’estrella que me les compraria regularment. Que el seu gos les trobarà i fem pacte amb el pagament. Després hi ha els quadres de la Cari i l’Esperança. La Dàlia em diu que són tan lletjos que no valen ni per ser robats. El que no sap és que acabo de rebre una carta de l’Esperança. Es veu que durant els quinze dies que van passar totes dues a la casa de colònies, va amagar, sota els llenços dels quadres que van pintar, un parell de Picassos de la seva família. A la carta em diu que es mor, que ho sap segur, que no vol dir-ne res a ningú i que me’ls llega perquè no ha conegut cap persona més lluitadora que jo. Que el dia que ella es mori en faci el que vulgui. Que amb els llenços hi ha els papers que acrediten que són meus. I finalment hi ha el premi literari: vint-i-cinc mil euros per la novel·la que havia escrit per desfogar-me de tot aquell temps maleït quan vaig marxar cap aquí amb les nenes perquè el Carles em deixava per la Teresa. 

 

D’acord, he mogut la muntanya, però ara què faig?