S’haurà equivocat. És
el primer que pensa. No hi troba cap altra explicació. Ni la busca, és clar.
Son les tantes del vespre i no té son, però li fa mandra a quarts de deu dedicar-li
a l’imbècil del supermercat l’estona de la nyonya. I ara començarà la
telenovel·la. Si encara li hagués dit Senyora Toll. Però tampoc. Ni Pi ni Toll.
Sí, haurà marcat un número per un altre. Amb les presses per plegar. O amb les
tecles del mòbils, que son tan menudes. Això li pot passar a qualsevol.
—L’encarregat de
magatzem deu fer els dits grossos, oi? Ara ves tu perquè me l’he imaginat
corpulent, si no sé qui és.
—T’ha dit encarregat
del supermercat. No del magatzem.
—I tu com ho saps?
—Perquè jo no soc
sord. He sentit la conversa.
L’altre dia la Paquita es va equivocar. Es veu que trucava a una tal Carolina, una dona que tenia programada als contactes del mòbil i que mai no li contestava. I ella amb qui volia parlar era amb la Carolina Toll, la seva germana. Li volia demanar què es pren, si til·la o valeriana o potser allò altre que mai no en recorda del nom i que sempre li ha de demanar al Miquel. Miquel? Què? Oi que aquella herba de la Carol es diu passafaves? No. No què? Es diu passiflora. Què? Que es diu passiflora. Ai, no em cridis, home! Et sento, eh! I mira que n’és d’estrany, aquest nom, Miquel. Mai em ve al cap quan el busco. Hauré de pensar en un truc que m’hi faci caure. Per exemple, pensaré en la mare, que era una finesa que feia olor de perfum fresc. I després pensaré en el pare que deia sovint pàssim quan marcava en els llibres les notes que trobava repetides aquí i allà.
—D’acord. Apa, dorm.
—Bona nit i tapat.
—Passiflora, es diu passiflora, Paquita, i la compro al supermercat. A mi em va bé per a dormir. Però tots tenim les nostres coses. Et recomano que tu ho consultis amb el teu metge.
.jpg)
.jpg)
