La periodista II

La periodista-II

 

—Bon dia, senyora X.

—Bon dia, senyor, digui’m!

—Vostè està satisfeta, amb l’article de la setmana passada?

—I tant, senyor. Molt satisfeta. Per què m’ho pregunta?

—Perquè si torna a escriure un article tan poc sucós i amb tan poca substància, potser haurem de canviar les seves condicions de treball.

—No l’entenc, senyor Z. Vostè em va dir que sortís al carrer i plasmés la vida tal com és. I això és el que vaig fer, ni més, ni menys.

—Doncs aquesta setmana hauria de fer el mateix, però bé.

—No entenc què vol dir “bé”, Sr. Z.

—No em puc creure que no m’entengués la setmana passada i no em puc creure que no m’entengui avui.

—Jo... Jo... Què vol que faci, exactament, senyor?

—Vostè és una ingènua. Què es pensa, que la vida consisteix a comptar formiguetes i a esperar que els fills se’ns facin grans? 

—Bé, doncs, en certa manera, sí. Aquesta és la meva idea del que és la vida.

—Llavors, vostè no mereix ocupar un lloc en aquesta empresa.

—Perdoni, pensava que aquesta empresa era un diari, sap? I que el més important, en aquesta vida de què estem parlant, eren les persones. Totes les persones.

—Vostè no ha entès res. Li donaré una altra oportunitat. Vull merda. Molta merda. Tota la que pugui recopilar. La vida en si mateixa no m’interessa. No interessa a ningú. Volem conflictes. Baralles. Destrucció. Enveges. Marro! Ho ha entès?

imatge trobada a google

—Senyor Z, ho entenc tan bé, que presento la meva dimissió al seu diari. Moltes gràcies per tot. Li desitjo que trobi allò que busca, però també li dic que jo, si tinc alguna cosa, a part de la ingenuïtat de què parla vostè, és dignitat. Bon dia tingui.

Montse Medalla

La periodista

imatge generada amb IA

La periodista ha d’escriure un article per demà mateix. Li han demanat que faci com es feia abans: que surti al carrer i descrigui allò que veu.

 

Fins ara tot el que havia de fer era llegir les xarxes socials, sobretot, els grups on es critica tot: des dels polítics, que sempre surten malparats, merescudament o no, fins als personatges més amagats, que pretenen fer la seva vida en pau, i que són passats per una trituradora implacable que els fa pols. Els likes es multiplicaven. I era molt fàcil. 

 

La periodista es llança al carrer, contempla la vida al seu voltant i pensa que potser no és necessari que tot allò que descrigui al seu article sigui greu, diabòlic, o que hi hagi sang i fetge. No cal.

 

Aquella nena que, asseguda a la vorera, compta les formigues que li passen pel davant, mentre la mare, endinsada en les falses notícies de les xarxes, no s’adona que un dia ja no podrà contemplar la seva filla comptant formigues, perquè la noia emularà el que la mare fa en aquests moments... Alerta! Per què no deixem de mirar la vida des d’una pantalla, per centrar-nos a veure el que tenim davant?

Corre cap a casa i escriu el seu article. 

 

El que no sabem és si el seu cap la felicitarà o li dirà que allà hi falta morbo.

Montse Medalla

Socialitzar

 Socialització

       —T’has de socialitzar!  —li deien les veïnes a la senyora Emilia. No pots estar sempre tancada. Et posaràs malalta! 

       —Si fins i tot quan va a comprar i quan passeja, va sempre sola. No  sé on deu anar —comentaven— perquè de vegades no la veiem en tot el dia.  Sembla que camina per llocs deserts on ni tan sols hi ha cafeteries! I no  hi podem fer res! Des que vam intentar regalar-li aquell gosset, tan bufó que era! que ens va engegar a passeig. Ni ens parla!    

    —I va tan ben arreglada —insistien— que podria molt bé venir amb nosaltres, però sembla que s’amagui. Més aviat se’n va cap a l’ermita de Sant Pau o al poble del costat, no sé...  

       —Si, ja  hem intentat d’anar a prop d’ella . Fins i tot, un dia va tenir la barra de tractar-nos  de xafarderes. Justament a nosaltres, que no tenim de qui parlar i no tenim res a amagar.

              I no és que fossin tafaneres.  Les senyores, l’únic que pretenien era fer una obra de caritat. Ajudar. Que no s’avorrís com els passava a elles.  

               Fins que una tarda, ara que ja  s’havia allargat el dia , es van decidir per la   ruta que sospitaven que seguia la veïna.

       —Goita, no és el teu nebot aquell que condueix pel descampat? 

      —Ei, Peret! El van envestir. Per què no ens portes a fer un volt?

       —És que estic fent pràctiques, respongué. 

       —Però si aquí no ens ha de veure ningú, si això és un desert!

       —I cap on voleu anar?

       –Tu comença. Ja t’ho direm.

      I el noi, que era bonifaci de mena, es va deixar convèncer.

       Camí de l’ermita de St. Pau,  van veure  un cotxe  que hi havia estacionat a la vora d’un marge.  

          El nebot, com que no sabia on anava, passava  de llarg.  —No corris, li cridaven—. No tindrien temps per  vigilar! El van posar tan nerviós que el cotxe se li va calar. Justament quan acabava d’avançar. 

       Des de la finestra del darrere, tres caps encastats  en el vidre van veure un senyor de cabell blanc, barbeta i ulleres daurades que obria la porta i ajudava a pujar la senyora Emilia, content com un pèsol.

        —Mira! La mosqueta morta! I nosaltres vinga a patir! –exclamaven,  acalorades. Ens haurà vist? Deien tot apressant  el nebot que, avergonyit , només pretenia sortir  del embús. 

       —Els haurem de donar un cop de mà. Aquest noi sembla que no se’n sortirà,  deia el xofer de l’altre cotxe tot fent el gest de sortir!

       —Hola bona tarda! Saludà a les senyores. Si volen que els ajudi, hauran  de baixar, per favor, només perquè  no hi hagi tant de pes... —els pregà.

       —Es veu que no tens gaire pràctica –li digué al noi—Jo em posaré al volant i vosaltres l’haureu d’empentar.   

             I aquí  tenim el senyor, intentant posar en marxa el motor   mentre  el noi, amb les iaies, empenyien amb tota la força que els permetien els seus ossos ja gastats.      

    

           

—Quina casualitat! On anàveu? Sort que ens hem trobat! A la veïna  se li escapava el riure, mentre les altres tres no sabien cap a on  mirar. —Ja veuen que no m’avorreixo!  —afegí— i a veure si espavilen, eh? Les advertí la senyora Emilia amb tota la picardia.

 

Maria Aladern

Salt endavant

El salt tècnic: dels relats a la novel·la de veïns

"L'evolució del grup demostra maduresa tècnica. Escriure relats independents sota un mateix llibre és un repte de coordinació, però el salt a la novel·la col·lectiva, centrada en una escala de veïns, és un repte d'orfebreria literària.

    En aquest projecte, les autores han de coordinar personatges i trames que s'entrellacen en una línia temporal comuna.

    El format d'escala de veïns els permet dur a terme allò que millor saben fer: observar la societat de prop, retratar la solitud urbana, posar de manifest les hipocresies diàries però, també, la solidaritat que neix entre desconeguts."

INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

Escriptura i música

Cornèlia Abril ja es troba a les acaballes de la seva novel·la conjunta.  Com que habitualment escric escoltant música, he volgut relacionar la música i el llenguatge, ja que  crec que comparteixen moltes característiques. Apareixen a la infància, milloren amb la pràctica i tots dos tenen la seva funció comunicativa capaç de transmetre idees i sentiments.  He trobat interessant buscar la similitud entre una orquestra i el treball d’ escriure una novel·la a diverses mans. La diferència principal rau en la naturalesa de la col·laboració: l’orquestra és una col·laboració interpretativa basada en la disciplina i la coordinació d’un grup nombrós de músics sota una mateixa direcció. Hi ha una partitura estricta i un director que unifica els criteris d’interpretació, i els músics hi aporten el seu talent tècnic. En l’escriptura conjunta, el procés és diferent. Els autors discuteixen la trama, les idees i els arguments d'igual a igual i prenen decisions consensuades. En un concert, l’acció passa simultàniament en temps real, mentre que en l’escriptura conjunta, un autor pot escriure un capítol al matí i l’altre revisar-lo al vespre. A l’orquestra, els instruments de vent, corda i percussió sonen alhora, i es reconeixen els timbres individuals formant un tot. Em pregunto si en un text compartit l’ideal sol ser aconseguir una sola veu on el lector no sigui capaç de notar en quin paràgraf s’ha canviat de mans o  bé és millor que cadascú tingui el seu propi estil i es mantingui la identitat de cada escriptora al llarg del relat.

    Neus Cereijo

Escriure, llegir, pensar

Escriure, llegir, pensar

 

imatge generada per IA

Escriure és una feina apassionant, que es converteix en feixuga en el moment  de pensar què fer amb allò que s'ha escrit. 

Quan no se sap si aquell relat, aquells pensaments, aquella obra, llarga o curta, acabarà en un calaix de l'escriptori, o en una carpeta de l'ordinador. Fa mal, aquesta possibilitat. És com engendrar un fill a qui ningú no vol donar l'oportunitat de néixer. Una mala compració que, tanmateix, té alguna cosa de cert.

 

Hi ha moments a la vida en què, si no ets un escriptor consagrat i reconegut,que publiques i et llegeixen — i aquest matís és important—tens aquella temptació de pensar “per més que m’hi esforci, la meva feina no tindrà cap mena de reconeixement”. I dubtes. No saps si continuar escrivint o tirar la tovallola. 

I arriba un dia en què et preguntes si no és millor renunciar a l’esforç que suposa l’escriptura i a una submissió que no tens cap ganes de patir. 

 

Què busquen, els lectors? 

Tenen ganes de llegir aventures? 

Pensaments? 

Epopeies? 

Novel·les molt llargues i gruixudes? 

Novel·les curtes? 

Relats curts? O relats llargs? 

 

O potser és que ja en tenen prou amb fer scroll* amb el mòbil?

 

En aquest cas, ja comencem a tenir molt de perdut.

Els mitjanament optimistes, ens entossudim a veure aquella espurna d'esperança, allà, lluny, molt lluny.

 

*Moviment  per fer lliscar text, imatges o vídeos cap amunt, cap avall o de costat en una pantalla.

Montse Medalla

La comoditat de mentir

La comoditat de mentir.

                    Imatge de google

–Mama, és que no ets capaç de dir una mentida ni que sigui per gastar una broma? —això li va dir la seva filla, quan encara no havia après el valor de la sinceritat. 

–I què en treus, de mentir, si no és fer-te malveure? —respongué, seriosament, la  mare. Un dia o altre, tant parlant com escrivint, surten les veritats. Hi ha un adagi que diu  “Més aviat s’atrapa un mentider que a un coix”.

–Així els que escriuen novel·les els podem considerar mentiders?

Aquest és un altre tema —respongué la mare—. La novel·la es basa en la ficció, i el lector ja ho sap. Aquests personatges que viuen en la imaginació de l’escriptor, han de respirar realitat perquè el lector se’ls cregui i en pugui gaudir.  

D’altra banda hi ha persones que tenen necessitat de mentir perquè sempre han de demostrar el que no són o el  que voldrien ser. Malgrat que moltes vegades et treu d’algun conflicte, em repugna la mentida. De tota manera, a mesura que un s’acostuma a dir mentides, cada vegada li dona menys importància, fins al punt que ells mateixos se la creuen i la utilitzen tantes vegades com calgui, sense mirar a qui fan mal. També es pot considerar com a mentida —la mare s’esforçava a convèncer-la— dissimular, amagar la veritat i deixar que creguin el que no és. 

              Mentre caminava cap a casa, en sortir de l’escola, la nena estava capficada. No trobava cap argument per rebatre la seva mare. ¿Què li respondria quan li preguntés per aquelles llargues converses del pare amb la mestra  —comença a fer els deures, li deia— mentre l’enviava cap a casa i trigava dues hores en arribar?

 

Maria Aladern

La novel·la de Cornèlia Abril

Avui és el primer divendres de setembre i nosaltres tornem al blog de Cornèlia Abril. Us expliquem que, durant l’estiu, hem treballat en el projecte que vam presentar fa uns mesos. Mireu El projecte de la Cornèlia i mireu La nostra feina.

Les diverses situacions que viu un grup de veïns abans d’una reunió d’escala ens han permès gaudir del que més ens agrada: escriure. 

Com a resum podem anunciar que hem assolit la fita: tenim novel·la. Potser encara falten un retocs, potser encara no hem enllestit les últimes correccions i, sobretot, potser encara convé que el text reposi uns dies al calaix abans de ser presentada en societat. Sempre és bo que un text gaudeixi d’uns moments de quietud.

En aquest llibre, que serà el nostre sisè volum, hi participem quatre autores de C.A., cadascuna amb un estil d'expressió propi. Però hem fet un exercici de fusió per cedir la veu a la dona polièdrica que, per definició, és el grup literari Cornèlia Abril.

Continuarem informant.

                                                    

                                                        Matilde Nuri

Que passeu un bon estiu!

 Estimats, estimades,

Cornèlia Abril es retira, durant l'estiu, per escriure força, i reescriure encara, amb la finalitat de polir la novel·la que està teixint.

    Totes juntes i per separat. 

                                Perquè, recordeu-ho: Cornèlia Abril som cinc, 

                    Que us desitgem que passeu molt bon estiu, que us guardeu de la calor, que us hidrateu... 

    Llegiu, rellegiu,  escriviu, també, si us ve de gust, en definitiva

                                                                Que gaudiu moltíssim!

Foto pròpia. El nostre mar.

Llegir, rellegir... La llibertat d’entendre.

 

                                            Imatge de Google

Algú, fa una eternitat, va teixir un tapis de paraules, i en acabar-lo, va deixar penjant uns quants fils sense nus. Algú altre, o també uns quants, tal vegada una multitud, o fins i tot jo mateixa, vàrem estirar dels fils i heus aquí la ingènua malifeta.

En desmanegar-se, les paraules, i segons del fil que estiràvem, prenien un significat o un altre. La història que contenia aquell tapis havia estat teixida per aquell algú que no dubtava. Però ell no va sospitar mai que durant molts anys, quasi una eternitat, algú altre, podia estirar d’aquells fils sense nus, modificant el sentit a cop de percepcions. Tota aquesta gent hem viscut les emocions dels personatges, hem passejat pels indrets on transcorria la trama, hem assaborit els menjars i hem begut l’elixir d’un món inventat o real o ambdues coses alhora. Cadascú al seu gust.

I encara avui queden fils per estirar que poden capgirar les històries tantes vegades com vulguem o necessitem. Infinitament.

Eva Ariza per Cornèlia Abril