LA MÀGIA DE LES LLETRES

Imatge d'internet: peabody Library- Baltimore

La màgia de les lletres

Vaig somniar que se m’havia fet de nit a la biblioteca. Havien apagat les llums i havien tancat la porta. No quedava ningú. De sobte tot aquell espai de silenci va  començar a moure’s. D’aquelles fileres de llibres tancats i ben ordenats s’anaven escampant les lletres. Mentre unes s’estiraven com si acabessin de fer la migdiada, les altres volaven per l’espai.  Aviat el cel de la  biblioteca es va convertir en una nuvolada.  I els núvols es van convertir en galàxies. 

Les lletres es relacionaven unes amb les altres i  tot descobrint les possibilitats que tenien en moure’s, construïen converses tan diferents que  desbordaven la imaginació de qualsevol déu creador. 

Quan al final de la nit tornaven a omplir les pàgines blanques del seus llibre ja havien viscut  una vida diferent.

A partir d’aquell somni,  miro amb agraïment aquell univers de lletres que tenim a l’abast. Volums carregats de coneixement i també  llibres humils que els pots deixar a mig llegir, que els tanques i  no s’enfaden. Sento per  les biblioteques  un gran respecte,  el mateix que experimento  quan entro  en un museu, en una universitat  o en una catedral. 

Maria Aladern - Cornèlia Abril

Inspiració

 

Massa dies amb la ment en blanc, sense que li vingui la inspiració. L’editorial li ha posat un límit. D’aquí a quinze dies ha d’entregar la primera part de la seva novel·la. Per escriure necessita estar alegre, sense preocupacions i ara, en té tantes... Creia que podria utilitzar el què li passa, però té el cervell sec i li fa pànic asseure’s davant d’un full o de l’ordinador. 

 

Ho ha provat tot. A ple hivern, mullar-se els peus a la riba de la platja, acompanyat de la seva gossa, fent quilòmetres i quilòmetres, pensant que la imaginació fluirà... O caminar per la muntanya en plena tardor, observant els colors de les fulles dels arbres, però res,  ni tan sols troba el tema del qual ha de parlar.

 

Un bon dia assolellat, decideix que ja n’hi ha prou. Seu a la taula on té l’ordinador, obre  l’aplicació de música, i tot escoltant  Turandot les paraules comencen a fluir i ja no pot parar d’escriure. 

MICROS, de Cornèlia Abril

MICROS és un llibre d'autores, una selecció de la feina feta durant dos anys. 

AUTORES DE CORNÈLIA ABRIL

M. Montserrat Medalla Cufí

Matilde Nuri Espona

Neus Cereijo Cufí

Maria Aladern Sagrera

Eva Ariza Gutiérrez

DISSENY DE COBERTA I CONTRACOBERTA

Joan Salvador Gelabert Rigau

Una capsa de sabates

Una capsa de sabates

Varen llogar un pis. Abans de fer la mudança completa, en Fede i la Margarida van inspeccionar tots els racons, o això els va semblar. En no trobar-hi res, van contactar amb els transportistes i al cap d’un parell de dies, ja ho tenien tot mig muntat, a falta d’ordenar els llibres i algunes peces de decoració.

Quan ja feia un any que hi vivien, la Margarida es va quedar embarassada i un bon dia va sentir la necessitat de fer una neteja més a fons que altres vegades. «Això és perquè s’està fent el niu», explicava la mare d’ella al gendre. «No és una cosa nova. Ara voldrà canviar mobles, muntar l’habitació per la criatura, pintar tot el pis... ja ho veuràs. No és pas greu».

Netejant, netejant, la Margarida es va adonar que mai havien mirat l'altell  de l’habitació petita, la que havien pensat que seria per al nen. Decidida, s’enfilà a l’escala, plomall en mà i allà, en un racó de l’altell, descobrí una  capsa de sabates lligada amb una cinta plana, de color de gos quan fuig.

Quan en Fede arribà, es trobà la Margarida amb un vestit de dominatrix, un antifaç que li cobria mitja cara, un fuet i unes manilles que feia rodar amb picardia entre els dits. La panxa feia la seva patxoca.

 

Quan ja anaven per la quarta criatura, el pis s'havia fet petit. En plena mudança cap a un altre de més gran, van decidir que aquella capsa de sabates lligada amb una cinta plana, se l’emportaven amb ells.

Els covards també tenen deutes

Imatge de Google
 

Duia la pistola amagada al cantó del ronyó dret, entre els pantalons i la camisa. Havien canviat de caixera. Aquesta semblava més simpàtica, però doblava en edat a l’altra, molt més bufona. El director s’havia tancat al despatx després de llepar-li una estona el cul a l’empresari de torn i els de Prosegur sortien en aquell moment amb dues bosses cada un. Des que havia marxat de casa que li suaven les mans i el cor li saltava dintre del pit. La cua avançava lenta. La dona que tenia davant, no parava de parlar pel mòbil amb una veu estrident que li provocava un odi visceral.

 Feia estona que s’aguantava un pet i la llet del cafè li pujava coll amunt en un glop amargant que, per estupor dels que s’esperaven com ell, va acabar sortint en un brollador imparable, fent que s’apartessin amb fàstic. Va córrer cap a la maleïda porta que no s’obria i la pistola va fer un cop sord en caure al felpís de l’entrada.

Per primera vegada a la seva vida, en Pere era el centre d’atenció.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

 

La consellera

 Foto de google

La senyora Purita  no s’havia casat mai i, segons deia, n’estava orgullosa, perquè, quina falta li feia? Ella no era com aquelles senyores que no sabien moure’s sense anar penjades  del marit  i a més a més, encara  se la miraven com si la menystinguessin. 

Això és el que deia , però la veritat només la sabia ella. Ja li hauria agradat, ja, però era molt difícil, en un poble,  l’amistat amb un home sense cridar l’atenció, i el que no podria suportar és que es riguessin d’ella. Però, ves per on, un dia va descobrir la manera de relacionar-se sense fer el ridícul.  Ho podia fer palés quan  per veïnatge, per alguna celebració a la feina  o per casualitat,  tenia ocasió d’alternar  amb alguna parella, com ara el señor Isidre i la senyora Roser, estiuejants de tota la vida.  Llavors sí que podria  demostrar que estava a l’altura. Podria  tractar als homes d’igual a igual  i de passada donar consells a  la senyores. Com una petita venjança.

–He vist al señor Isidre –li va dir un dia la seva amiga que acabava d’arribar de Toledo. Ja saps que ha mort la seva senyora?

–Ah sí? I com el vas veure? La Purita, discreta, no va fer cap altre comentari.

–Trist, molt trist... Es veu que la troba a faltar molt. Em va dir que no ens havia avisat perquè en aquells moments  no podia fer cap a tot.

El que no li va dir, però, és que després del desenllaç la Purita  el seguia visitant, i que l’home estava preocupat  perquè no sabia quin paper fer-li.  En   principi no ho trobava estrany. Ell l’apreciava  i sobretot  li agraïa  les atencions que havia tingut  vers la seva dona, apocada i malaltissa,  però després hi va caure. Va descobrir que no era per la Roser per qui s’havia interessat,  sinó per ell, encara que fos a llarg termini.  Hi havia vist alguna expectativa.

Maria Aladern, per Cornèlia Abril

Mirades diferents

 

La Clara i l’Anna són amigues des de la infància. Han viscut moltes aventures, inclosa la d’independitzar-se i anar a viure plegades. Quan cadascuna va prendre el seu camí, van tenir una il·lusió compartida; totes dues es varen quedar embarassades, intercanviant dubtes, neguits, satisfaccions i alegries.

 

Ara ja són mares amb experiències diferents. 

 

L'Anna viu la maternitat a l’extrem, alletant a demanda i portant el seu nadó enganxat tot el dia a la panxa, “pell amb pell”, des del mateix moment del naixement, amb una motxilla ergonòmica que ajuda l’infant a estar calmat i crear un vincle especial. El nen ja té sis mesos i es podria dir que ella encara no té vida social,  però ho respira tot amb molta emoció. 

 

La Clara alimenta al seu fill amb llet de fórmula. Pot disposar d’ajuda incloent altres membres de la família, com el pare, en l’alimentació del bebè, creant un major vincle afectiu. Al mes de néixer el nen, ella  va començar a tenir una vida social activa. 

 

Totes dues s’estimen els seus nadons amb la mateixa energia, però perceben la maternitat amb mirades diferents. 

Neus Cereijo, per Cornèlia Abril

¿A o B?

 

Sense reserves, apel·lo a la dissidència conceptual. És l’armilla antibales que tinc, i la faig servir quan topo amb la pregunta binària ¿A o B? Gairebé sempre contesto C, si no D, E, F, G, H...  totes les lletres son alternatives vàlides. A vegades canvio de registre, i llavors les emprenc amb els números, potser parells dos, quatre, sis... o potser imparells u, tres, cinc... fins l’infinit.

 —¿A o B?

—7

                                                                                     

                           Matilde Nuri

                                      amb Cornèlia Abril

En Harry

                                                                foto de google

En Harry s'acaba la pinta, a la barra del pub. Surt al carrer a vapejar. Ja fa temps que va deixar de fumar tabac i altres coses. S'ajusta les ulleres de cul de got. És conscient que aviat ja no li renovaran el carnet de conduir, perquè no en veu tres dalt d'un ruc. Connecta l'audiòfon, que normalment porta desconnectat. Total, pel que s'ha de sentir... 

Puja a l'autocar, tot coixejant. Aviat necessitarà un bastó, però de moment va fent. 

Saluda els turistes amb un Hiii!

I quan ja són tots a bord, es corda el cinturó i engega el motor. És el xofer.

Qualsevol  semblança amb la realitat és pura coincidència.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril.

COMNDEMNAT A L’OSTRACISME

 

                                           Imatge treta de Google

Brut de cendres i ple de burilles era l’amo del món. Tothom al seu voltant xerrava de coses interessants i ell, al bell mig d’aquelles reunions interminables, gaudia d’una atenció especial. Uns quants gots llargs i prims li tenien enveja perquè a ells els abandonaven en qualsevol racó quan els buidaven, quedant fora d’escena sense cap mena de consideració.

Des de fa uns anys, l’han substituït per un gerro amb flors artificials. Aquelles ments brillants que abans discutien apassionadament, abocant-li tota la seva saviesa en un núvol de fum, ja no hi son. Els gots tampoc. Els d’ara, son curts i gruixuts amb relleus de coloraines.

Avui dia, roman avorrit al traster, al costat d’una caixa de llumins humitejats que tampoc mai tornaran a encendre res.

Eva Ariza per Cornèlia Abril