Carmen Amaya?

 6.- Carmen Amaya?

—Bon dia! —Atrafegada, la Vicky, corre per la platja, intentant parlar amb la dona que li va vendre, fa un parell de mesos, aquell barnús de ratlles marineres que, mig obert, mig tancat, va encegar en Paco Pons, i gràcies al qual, ara ella ja no és la senyora Smith. Va passar a senyora Pons, a efectes pràctics, però mai no ha pretès dependre de ningú, ella. Repeteix — Hola? Boooon diaaaaa!

La Carmen acaba entenent que aquell bon dia va per ella. Es para un moment, esbufegant, amb tota la mercaderia entre els braços. Mentre espera a saber què li vol dir aquella dona, deixa el garbuix de roba a terra, obre la motxilla que duu a l'esquena, en treu una ampolla d'aigua i en fa un traguinyol. Amb prudència. Només un glopet. 

—Buf, buf, m'ha fet córrer!— fa la Vicky—Volia parlar amb vostè.

— Amb mi? I què em vol dir? Porto vestits nous, miri, aquí els tinc, els els puc ensenyar i fins i tot li faré barraqueta si se'n vol emprovar algun— en aquell moment la reconeix— Ah, jo no li vaig vendre un barnús, a vostè?

—Exacte. Sí. Anem a fer un cafè i li explicaré coses. M'acompanya?

La Carmen es mira el canell. Són dos quarts de dotze, fa molta calor, a la platja hi ha poca gent, ja que encara que la calor sigui intensa, només som al mes de març. Si aquesta dona la convida a un cafetó, tot això que hi sortirà guanyant, i potser tampoc no li cal continuar caminant descalça per la sorra, amb tot aquell pes, suant, i amb mitja ampolla d'aigua i prou, per passar el dia... Ahir no va vendre res, avui tampoc, els peus li fan mal, i si en Woody s'emprenya, pitjor per ell. Que ho provi, que ho provi ell, de caminar tot el sant dia, intentant vendre roba. No és tan fàcil.

—D'acord. Anem. I que es foti, en Woody.

—Perdoni, no l'entenc.

—En Woody és, com li diria? El meu protector. Jo vaig escollir la venda ambulant de vestits. Podia escollir anar amb homes, pagaven més, però no em va semblar correcte. Janquasi m'he pagat el deute, espero ser lliure ben aviat.

—Anem. Ja m'ho explicarà— La Vicky se sent encuriosida i té pressa.

S'asseuen en una cafeteria. La Vicky demana dos entrepans de pernil i dos cafès amb llet. La Carmen fa uns ulls com dues taronges.

— Com te dius?—pregunta la Vicky, saltant-se qualsevol protocol, i passant al tuteig directament.

—Carmen. Carmen Amaya.

— Ui, aquest nom em sona a una bailaora que, segons em va explicar el meu marit actual, vivia a Barcelona i era molt famosa.

—Sí. Però no hi tinc res a veure. Jo soc cubana. Vaig venir fa dos anys i, per atzar, vaig acabar en aquest poble tan bonic. El nom és tot sencer Carmen Amaya Rodrigues Lopes. La meva àvia, que va conèixer en persona aquesta bailaora, en un viatge que va fer amb el meu avi, em va escollir el nom. Això m'han dit sempre.

— Cubana! Ara m'explico aquestes formes rodones que tens, i no saps com te les envejo, hahaha! Però anem per feina. I em pots dir de tu, perquè, pel que endevino, crec que tu i jo serem sòcies, més aviat que tard.

La Carmen Amaya ataca l'entrepà. Des d'ahir a la nit, que no ha menjat res. En Woody és boig!

Continuarà...

imatge generada per IA

Montse Medalla- Cornèlia Abril

5- Bafarades

 

                                                 Imatge de Google

Des d’aquí assegut, on em trobo ara mateix, prenent-me la segona cervesa del dia, mig amagat al forat que hi ha entre els lavabos i el final de la barra, l’observo.

Son les nou del mati i la cambrera d’ulls rodons m’observa a mi. Abans m’ha preguntat si em venia de gust un mini d’alguna cosa per acompanyar la beguda. Deu pensar ─quina llàstima d’home─ i si, té raó, a les nou del matí, avui, ja vaig per la segona i no, no vull cap mini de res per acompanyar la cervesa. Me la vull beure a pèl.  Altres dies aguanto una mica més, però la cosa se me n’està anant de les mans.

La Vicky, a aquestes hores, tragina amunt i avall de la botiga, deixant-la a punt per quan siguin dos quarts, obrir portes. Avui toca canvi d’aparador. Darrera de la vidriera seu en un tamboret i despulla un maniquí escapçat per tornar a vestir-lo d’estiu. Al mes de Març és el que toca. Fins ara duia un pijama blau esquitxat d’estels. La persiana, encara abaixada, és una d’aquelles persianes antigues amb forma de niu d’abella i que deixa veure tot el que passa a l’altra banda. Els rajos de sol penetren pels forats i per uns instants, creen una visió quasi religiosa, com de vitrall d’església. És un moment màgic, i no, encara no vaig borratxo.

Està preciosa i rodona. Tornar a veure-la després de tot aquest temps em trasbalsa i m’inquieta. Era meva i me la van prendre davant dels nassos, sense temps de reacció i, sobretot, sense cap possibilitat de parlar-ne. Primer va quedar enlluernada amb la bellesa de l’indret, el menjar, el sol, el mar, l’alegria de la gent. Després amb ell. Tot sang i força i ganes. Un volcà d’energia amatòria, impetuós, vehement, que va arrasar amb l’estima d’un ésser escarransit i anodí. Jo.

Aquest embaràs és un insult a la meva condició d’impotent. Quan ens vàrem casar, li vaig amagar que jo mai podria tenir fills biològics, però tenia l’esperança que ho entendria i que podríem adoptar, o anar a una d’aquelles clíniques on un donant anònim ens solucionaria el problema.

I ella va trobar el donant tota sola i pel seu compte, sense cap ajuda. Li va tocar a la tómbola d’aquella maleïda fira, i se’l va emportar a casa com si fos un peluix gegant. Quins pebrots!

Haig de parlar-hi abans de beure’m la tercera. Avui que tinc forces. Ara que encara estic sobri.

Continuarà... 

Eva Ariza per Cornèlia Abril

4.- L'ensurt d'en Paco Pons

L’ensurt d’en Paco Pons

          Desprès del divorci, en Johnny que encara no se’n  sabia avenir que hi hagués accedit tan fàcilment, no deixava de pensar amb la Vicky i, avorrit com estava, no se li va ocórrer altre cosa que mirar de buscar-la encara que només fos per veure-la una vegada més.  Potser tot plegat seria un caprici i ja s’hauria cansat d’aquell home emmascarat pel sol i per la pols de les fires!  

         Quan en Paco Pons, entre atraccions, parades  i caballitos, tenia algun dia lliure, corria, de seguida, al seu llogarret per gaudir uns dies amb la Vicky i contemplar com es movia, com prosperava i com n’era d’admirada. Al seu costat els dies se li feien curts.  L’ajudava, i si tenien una estona, encara feien una capbussada fins arribar a la punta rocosa que tancava la badia.

          —Qui és aquest, que sembla una estàtua mirant sempre cap aquí? —preguntà en Paco— Em pensava que treballava al xiringuito. L’he trobat més d’una vegada...

          —Vols dir aquell turista escarransit que de vegades corre per aquí? Jo que sé —respongué la Vicky, per no complicar-se la vida— Tan  bé que havia anat tot fins ara!

            En Paco veia la seva dona un xic estanya, fins al punt que, de lluny, li havia semblat la Carmen Amaya, la dona que l’ajudava a la botiga. L’estimava igual, però quan la comparava amb la figura estilitzada de  sirena que havia conegut al principi, li semblava impossible. Per altra banda, no li estranyava que hagués posat uns quants quilos, i les galtones se li haguessin tornat vermelles pel sol. Se la veia tant feliç...

I ho era. Se sentia estimada i no sabia què fer per complaure el seu marit, fins que, de tant pensar, va decidir que no podia esperar més a donar-li la sorpresa. Així que  aquella mateixa nit, mentre prenien la fresca a la terrassa, la Vicky, repenjada a la seva hamaca , en tant que  el vent li feia voleiar el vestit,  el Paco Pons ,que no parava de rumiar, va descobrir el secret que feia mesos la Vicky portava amagat

–I que esperaves a dir-m’ho !

–Buscava el moment!— I ,tot abraçant-la, murmurà amb una veu tan baixa que,  tapada  pel murmuri  de les onades, amb prou feines se sentia.

 –Em sembla que hauré de canviar d’ofici! Ara si que no seré capaç d’anar-me’n lluny de la família. No podré  deixar-vos de cap manera! 

Continuarà...

                                                                        imatge generada amb I A

Maria Aladern- Cornèlia Abril

3 - El negoci

                         Imatge de google

Però la Vicky Francis, també tenia necessitat  de fer quelcom de profit per a ella mateixa i valent-se dels coneixements apresos de la família Francis, començà a dissenyar banyadors i biquinis  per a dona.  Els confeccionava de tots els colors. Llisos, estampats, i amb formes geomètriques. Els cosia de totes les mides. Tant podia ser per una noia de  línies perfectes, com per una no tan perfecta. O per a dones exuberants. O per a dones molt primes. O per a dones d’aquelles que no tenen una línia determinada. Aquells vestits de bany estaven pensats per a totes les dones. 

 

Obrí una petita botiga pensant en les dimensions del llogarret on vivia, i a poc a poc es va fer un nom i anaven a comprar-li senyores  d’arreu de la comarca. Tingué la possibilitat d’expandir-se, però, de moment,  no va voler. Amb el que feia ja en tenia prou per gaudir treballant, i adelitar-se de la vida amb el seu estimat Paco Pons, quan tornava de muntar i desmuntar les fires d’altres pobles costaners. 

 

Quan necessità d’algú que l’ajudés, perquè li faltaven mans per dur la botiga i dissenyar i confeccionar els vestits de bany, contractà la Bruna, la filla de la fornera del poble, aportant-li els seus coneixements, a banda que anés a formar-se a una escola de disseny. 

 

També va demanar a la Carmen Amaya, la dona morena de cul gros que va conèixer en arribar a aquest preciós poble que li ha donat tanta felicitat, i a qui  va comprar el barnús mariner de ratlles blaves, que s’ocupés de la botiga.  Des del primer moment intuí que seria la reina de les vendes. Era capaç de vendre una pila de paraigües en el desert i esplaiar-se a l’hora de fer-ho amb una imaginació encantadora. 

 

La Vicky Francis pensava que no hi ha res millor que gaudir amb el que fas, perquè aconseguiràs el que voldràs.  

 

Continuarà... 

 

Neus Cereijo- Cornèlia Abril

2.- Smith-Pons-Francis

2.- Smith- Pons-Francis

Però ella no ha deixat mai de ser Miss Francis. Conserva el nom de soltera com una ensenya, amb orgull malgrat que ni un bri del seu talent enorme no hi hagi participat. Perquè si hi ha algun tret genuí és la marca de naixement. No trobaríem un projecte de creació que ho englobi tot, més enllà del néixer, oi? El disseny, contraposava l'Smith. L'home es va encaparrar a produir tasses de te asimètriques i va perdre el seny. Almenys a casa d'ella feien coixins, bolsos de viatge i vestits de dona brodats amb motius geomètrics. A la família Francis tothom sabia teixir bufandes i jerseis de llana amb sanefes geomètriques. I els venien bé de preu. Per això, quan ella va veure un barnús amb les ratlles blaves i blanques es va delir. Amb una mena de vanitat i d'esperit de enveja, tornava a la infantesa. I com aleshores la roba damunt del cos li era una proclama. Ella, la dona model. 

Barato, barato... A fer punyetes l'arquitectura conceptual de la forma. Se'n fot del pallús que un mal dia va renunciar a conviure amb ella perquè no tenia més corda i se li feia impossible involucrar-se en els bucles del jo, primer jo, després jo i sempre jo. Li era un cansament suportar la histèria barroera, sobretot quan ella començava a malparlar de tot i de tothom i s'expressava amb renecs i paraulotes. Primer l'Smith s'hi feia un tip de riure, però després no. No li feia gens de gràcia quan ella li recriminava la grisor de la blanca porcellana. Per més inventor que siguis d'una tetera amb traces de vaixell de vapor. 

Ella volia ser lleugera com el fum i enlairar-se amb els núvols. I ara amb en Pons, s'ha convertit de sobte en prestidigitadora de l'èter. I no necessita res de res per a triomfar. En té prou amb el cos i uns quants  draps per bastir el seu jo. No necessita ni la veu. Prefereix oblidar les amargures, i gaudir de la platja. Ara la té als seus peus, s'enfonsa a la sorra i deixa marcada l'empremta. Nota com els banyistes contemplen el seu caminar lent mentre li envegen el vaivé dels malucs. Sí, camina voluptuosa, quasi per força perquè avança esquivant l'etiqueta de polièster que, insidiosa, li enceta la pell finíssima de la cintura. Quina bajanada, el disseny! Què és l'arquitectura de la forma, si acaba incomodant? 

No, ella no s'hi deixaria mai ni la pell ni alguna cosa més greu. Que la mirin de reüll, tant se val. La qüestió és que, sense remei, se la mirin. I que no li vegin la marca roja a la pell. Aquesta és la victòria. Ah, sí. Victòria. Li van trobar un nom ben escaient: Vicky Francis.

Matilde Nuri- Cornèlia Abril

Continuarà...

Comencem un relat! 1.- De Smith a Pons

Esperem que les festes de Nadal, Cap d'Any i Reis hagin anat molt bé, i encetem una altra etapa, un relat conjunt que anirem escrivint en forma de serial, com ja havíem fet, i que ens sembla una manera creativa de continuar fent feina. De fet, escriure sempre és creatiu.

1.- De Smith a Pons

La Sra. Smith va arribar a Catalunya un dia de juliol del 1980, i ara que hi parem esment, això va ser durant el  segle passat, doncs. Podríem fer un comentari d’aquells innecessaris, però efectius en converses trivials: Com passa el temps!

Ben mirat, no ho és pas, un comentari trivial. La Sra. Smith s’adona del temps que ha passat i se’n fa creus. Ella encara pensa en si mateixa com a Senyora Smith, però ja fa molt temps, gairebé tres dècades, que va deixar de ser Smith, per convertir-se en Pons. Senyora Pons.

Això va ser quan... Quan? El dia en què va posar els seus peus blancs, gairebé translúcids, a la platja del llogarret on viu, i es va treure el barnús de tovallola, de ratlles blaves i blanques —un estampat que li va semblar ben mariner quan li va comprar a la dona morena, de cul gros, que se li acostà dient-li Madame, madame, vol un barnús? Barato, barato, només me’n queden dos!— La Sra.Smith, ara Sra Pons, el va comprar perquè el va trobar realment bé de preu, comparant-lo amb el cost que havia de pagar al seu país, nord enllà, força enllà, per qualsevol peça de qualsevol teixit. I perquè va trobar aquella venedora realment adorable, i va decidir que li preguntaria com s'ho havia fet per arribar a tenir aquell cul tan ufanós.

Resulta, doncs, que quan es va treure el barnús a la platja i es va quedar en biquini, tot i amb la seva pell gairebé transparent, de tan blanca, va enlluernar en Paco Pons, un noiet que es dedicava a muntar i desmuntar fires per aquells pobles costaners, i a mirar turistes de reüll, ja que era massa tímid per mirar-les de cara. En Paco es va encaterinar, aquesta vegada, com no li havia passat mai amb les altres turistes, ja fossin locals o forànies.

Per resumir, direm que en Paco es va llançar, aparcant la seva timidesa, damunt de la llavors Sra. Smith i li va dir, en un anglès correctíssim, sense saber si era d’aquí, d’allà o de més enllà: I love you. I ella, que, com aquell que diu, s’acabava de casar, allà, al seu país, amb un tipus escarransit i opac, antipàtic i sense substància, es va enamorar, així, de cop, sense voler, d’aquell mascle català, musculat, de cabells negres com el carbó, morè, ben format, i que muntava i desmuntava vagonetes, vies de trens, catúfols de sínies, taquilles i un llarg etcètera, amb la mateixa facilitat amb què el Sr. Smith remenava papers, fent de funcionari al seu poble llunyà.

Johnny, estimat, va etzibar a l’Smith, sense pensar-s'ho dues vegades. Vull el divorci.

En Johnny es va quedar blanc (més, encara), però quan va saber que la seva senyora, acabada d’estrenar, s’havia ventilat en Paco, a l’aixopluc d’una barca de pesca, a ple migdia i gairebé a la vista de tothom, li va concedir el divorci sense problemes. 

I va ser d’aquesta manera, que la Sra. Smith, al cap d’un parell de mesos, es va transformar en la Sra. Pons, la dona del firaire Paco Pons.

                                                        Foto generada per I.A.

Montse Medalla - Cornèlia Abril

Continuarà…

Nadal 2025

 Cornèlia Abril desitja bones festes a tothom!!

UNA MARE NOEL AL SENEGAL

Imatge de Google

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa....

La tia Pepa n’està fins als ovaris d’haver de pensar cada any en el punyetero Nadal i tot el què comporta. Aquest any ha dit que no vol tall, ni gambes, ni torró, ni pessebre, ni amic invisible, perquè ara en té un d’amic, i és ben visible i a qui li agradi bé i a qui no, també. La seva germana li diu que posi seny, que el Nadal és per compartir-lo en família, que què dirà a la canalla quan la trobin a faltar, que qui farà els canelons, que si naps, que si cols.

Tu creus que a la tia Pepa li importa un rave, tot això? La tia Pepa i el seu amic han agafat un tren cap a Algeciras i d’allà un ferri fins a l’Àfrica. Diu que vol conèixer els orígens del seu Baltasar particular, (va ser un dels tres reis de l’Orient en la cavalcada de l’any passat) i és tan feliç que duu una maleta plena de regals per la família.

La tia Pepa s’ha tret el monyo i ara es pinta els llavis de color Rouge Dior. S’ha tatuat unes celles impressionants i s’ha comprat el darrer disc de la Rosalía. Fins i tot li ha passat pel cap operar-se els pits.

Au família! Ja tenim conversa assegurada tot el Nadal. Bones festes i visca la Pepa!

Eva Ariza per Cornèlia Abril

No t'ho perdis!

 

Caradura

Caradura 

       Asseguda a la taula del racó, on sempre ens solíem posar, anava fent temps mentre esperava  el meu marit. 

       Em va cridar l’atenció una taula més al centre, on hi havia dues dones amb els ulls clavats a la porta d’entrada, amb cara d’angoixa. Pel seu aspecte semblaven mare i filla. Havien anat esquivant el cambrer dient-li que esperaven una altre persona, fins que, al final, va aparèixer un home d’aspecte autoritari amb una nena agafada de la mà, qui corrent, es va escapar per  abraçar la mare i l’avia.  

       —Encara no heu demanat?

      —Estàvem dubtant de si vindries. 

      —Sempre amb excuses. I a veure si no la mimeu tant! 

        L’home al costat de la nena, tot movent l’índex no parava de fer-li gestos d’advertiment. La filla, atemorida, li contestava movent el cap. A part dels exabruptes d’aquell home, a la taula hi havia silenci. 

       Mentrestant el cambrer servia el primer plat. Desprès del segon, el foraster va desaparèixer. Ningú no en va fer cas. S’havia sentit el cric d’un baldó  i segurament creien que havia entrat  al lavabo.  

       A les postres, el plat de l’home estava intacte. No el veien enlloc . 

      —Aquest és un galtes —exclamà la mare. T’ha deixat la  criatura i no el veuràs més. 

      —Tant de bo —respongué la filla. Així m’estalviarà fer molts tràmits. 

        Mig avergonyides, van pagar el compte i al sortir,  una veu estrident els va cridar l’atenció. 

       —On és aquell individu  que anava amb vostès? 

      —Això voldríem saber nosaltres. Ha desaparegut i no l’hem vist sortir —exclamà l’avia tot apartant la nena. 

     —Es que no el coneixen? —Doncs és difícil de creure. Com pot ser que no el coneguin, si dinen plegats com si fossin una família? Han de saber que és un contrabandista perillós, que fa temps que li anem al darrere. 

          I mentre el policia interrogava  les tres dones innocents,  per la porta del darrere una ombra escapava, tranquil·lament, picotejant el plat de les postres .

          Jo ho veia a través  del vidre, però no m’hi vaig voler embolicar perquè de sobte, em va fer la impressió de que coneixia aquell individu. Sí, era un company del meu marit, amb qui el veia sortir algunes nits.  

Maria Aladern- Cornèlia Abril

imatge generada amb I.A.