UN DIA QUALSEVOL

 

S’ha llevat a les sis del mati. Des de fa un temps dorm a l’inrevés. Els peus al coixí i el cap a on normalment descansen els peus. No ha jagut despullada com altres nits. Duu una samarreta vella i un neguit al cor.

L’aire condicionat li bufa al clatell mentre obre la persiana i estira la mirada fins al riu. Les canyes que el custodien, empeses per una brisa calenta, ballen una dansa repetitiva, monòtona.

Voldria obrir la finestra, però a aquestes hores les orenetes voletegen juganeres, es fiquen a l’habitació i després no encerten la sortida.

Ella tampoc no l’encerta. Atrapada, captiva d’aquest neguit, segueix amb la mirada el vol lliure de les orenetes ara amunt, ara avall. Una tórtora ve a trencar l’encís del moment aturant-se a sobre de la reixa. L’ocell la mira durant uns moments i arrenca a volar fins anar a trobar-se amb la seva companya que l’espera damunt del codonyer.

Pot ser no necessita ales per escapar-se de la seva presó, tan sols obrir la porta. Tan fàcil i tan difícil com això.

L'ADREÇA

La senyora Braulia s’enfilava per les parets. No entenia com un fill, tan guapo i tan eixerit, es podia deixar enganyar per qualsevol pelandusca! Això no seria tan greu, pensava, si al final no fos ella qui n’acabava pagant les conseqüències. Va haver de ser ella. a qui li va tocar criar al net, quan la dona el va deixar.

I no en va tenir prou amb una vegada, no! Un bon dia es va presentar amb una noia peruana, separada, amb dues nenes i, a sobre, prenyada! Si almenys no s’hi hagués casat! Que no es pensés –li digué al seu fill­­­­– que li criaria una altra criatura que ves a saber si era seva!

I tan que era seva, era el fruit del seu amor amb en Joaquin. La Fiorela estava desesperada. No s’hauria pensat mai que el seu marit, a qui ella es va unir amb tota la bona fe, hagués estat tan dominat per la mare. Ara, es trobava sola, no podia tornar al seu país i aquí, veia que no se’n sortiria. Havia de buscar feina com fos, però com ho faria amb una criatura acabada de néixer?

Al final, potser la sogra no era tan dolenta, pensava la Fiorela, quan un bon dia li va dir que no patís, que ella l’ajudaria. Així que, un matí es va presentar a casa amb un sobre i una adreça. En el sobre hi havia diners i l’adreça era d’un lloc, discret, on s’ocuparien del seu problema.

MATINAR

 

 

A dos quarts de set m’alço del llit,  em poso les vambes, em vesteixo d’esport i a tres quarts ja estic al passeig marítim preparada per córrer. 

El mar està tranquil i pel carrer tan sols hi ha quatre o cinc bojos anant a tota velocitat.

Em fa mandra arrencar. És tan relaxant caminar... però em decideixo i les sabatilles comencen a  trotar. No necessito música. Només cal que m’impregni d’olor de mar i observar els joves fent “paddle Surf”. No vull que se m’escapi res de les diferents imatges que veig. Un regal pels que ens llevem aviat -penso. Però sense adonar-me'n el meu cap comença a rutllar sense descans, ordenant els meus pensaments. Les cames van fent metres i el cervell també.

Quan constato que ja he fet deu kilòmetres. Un altre dia sense gaudir plenament del camí. Els pensaments m’han traït. 

Tanmateix, ara ve el millor del matí. Entro a la platja, em trec les vambes i em fico a aquesta aigua que sembla que l’hagin posat només per a mi.  

Aigua salada, suor, mar.

¿I tu?

Com que sabia de tot, opinava. Jo soc callat de mena, i avaluo les persones mentre la conversa deriva cap a punts d’interès o no tant, sobretot ho faig quan algú em parla com un tertulià. ¿I tu a què et dediques?, penso. ¿Com et guanyes la vida? 

Hi ha individus que et responen de seguida i amb pudor: ‘¿Què vols dir?’ Llavors jo els dic: ‘És força clar, oi? ¿I tu, què fas per portar un sou a casa?’. No trobo que la qüestió sigui ambigua ni que representi una amenaça, però quan les paraules tenen caire d’amonestació, sé que hauré de vigilar o em tocarà pagar totes les rondes.

Ultreia!

Va apagar el llum, aquesta fou l’última cosa que va fer abans de sortir de casa. I un cop a fora, mentre feia la volta a la clau, es va adonar que s’havia deixat una gran part del que sempre anava amb ell: un munt de pensaments negatius, problemes de feina, noses quotidianes, la vista d’aquells desperfectes que la seva dona li repetia constantment que calia arreglar... i la possibilitat de prémer el botó que el connectava del tot amb la societat. Es carregà la motxilla a l’esquena i començà a caminar. Des de zero. No era religiós, però faria el Camí de Sant Jaume mirant el cel i la terra des de la perspectiva del caminant solitari. Una passa, i una altra, i una altra...

Foto trobada a google

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

PRIMAVERA 2022

 

En sortir de l’habitació, la llum espatarrant del sol deixat anar després de un munt de dies segrestat, inunda el passadís llarg i estret que dona la volta a tota la planta. Surto al carrer, després d’avisar a la noia de seguretat que tornaré a entrar d’aquí a deu minuts, que la mare és a dalt, enganxada a una bossa que conté exactament 287 ml de sang com una drogoaddicta a una dosi d’heroïna, i que quan torni, m’ha de deixar passar.

Vaig a fumar. Vaig a escampar la boira. Vaig a cridar en silenci al camp de margarides salvatges que envolten l’hospital.

Dependents d’alguna cosa, tots estem enganxats al vici de la vida. Per que ens costa tant deixar-ho?

Visió nocturna

En el barri solitari només es veia la claror que venia de la botiga. Faltava poc per tancar, i al donar l’última ullada a la porta vaig quedar clavada al terra. Tot pujant els escalons de l’entrada, veia venir dues samarretes blanques, amb màniga curta, que s’anaven atansant... atansant... No, no m’ho podia creure! Fins que els vaig tenir al davant no me’n vaig adonar que la pell d’aquells homes era del color de la nit!

PAPALLONES

Foto trobada a google

 

La Joana percep que avui serà d’aquelles nits que tocarà llegir fins que els ulls li diguin prou. Ell ja s’ha cansat de veure la televisió i de manera rutinària ha anat a l’habitació sense  dir-li bona nit.  

Al cap d’una estona d’estar asseguda al sofà mirant fixament un punt indeterminat,  la Joana decideix anar al llit. La nit serà llarga —pensa—. 

Ell s’està amb els auriculars posats mirant a la tauleta una d’aquelles sèries que li fan agafar el son en un no res.  Ella pren  el llibre de la calaixera i es posa a llegir, però els ulls se li acluquen de sobte i apaga el llum. En aquell moment és quan li venen els fantasmes al cap, i se li posen a la panxa aquelles bestioles que no pot dominar i el cervell li va a mil per hora, preocupant-se d’una manera descabellada de tot el que passa en el seu món més proper. Comença a fer voltes al llit, a tapar-se, destapar-se, i ja  torna a estar  desvetllada. Agafa  el llibre i llegeix, els ulls se li tanquen una altra vegada i  aprofita a quedar-se a les fosques. Però els animalons tornen a venir. 

Ell ja fa estona que dorm. Amb els auriculars posats i la tauleta engegada, fa aquella cara de felicitat que tant enveja la Joana  Quan entra un raig de llum per la finestra, les papallones de la panxa es relaxen i sent una llosa a cada ull, i per fi es  tanquen i queda rendida. Al cap de mitja hora sona el despertador i aquelles lloses no la deixen obrir els ulls, però ell la crida 

—Joana, Joana, mira que n’ets de dormilega! alça’t,  que arribaràs tard a la feina!

 

MITEMA

La pregunta podria ser fins i tot inoportuna perquè prenem apunts i em distreu. Cop de colze quan em demana "Què ha dit?", com si no fes un trimestre llarg que treballem el mateix concepte. Amablement li contesto: "mitema", i veig que en el full en blanc escriu: TEMA: MI TEMA. Jo renuncio a més explicacions i em dedico a desenvolupar un aspecte concret del tema general. MITEMA: elements del mite que es poden permutar amb un altre sense variar l'estructura d'aquest mite. La narració fabulosa.

                                                              Matilde Nuri, per a Cornèlia Abril

.

Addiccions

Passeja com una ànima en pena per la seva ciutat, però ni els aparadors de les botigues, ben il·luminades i atractives en aquella hora, ni l’anar i venir dels altres vianants, ni la brillantor de la lluna, que fa poc que ha tret el cap per damunt les teulades i que els turistes, tot i l’hora trardana, fotografien fent filigranes per copsar-ne la intensitat, res de tot això l’atreu tant com la idea fixa que du al cap.

Quan va deixar de fumar, també va passar un calvari. Res no el distreia, res no li interessava i només pensava  en allò que acabava de perdre, en lloc de veure-ho des del cantó bo: acabava de guanyar la llibertat de no dependre tot el sant dia d’un paquet de tabac. I ho va aconseguir.

Avui, el psiquiatre ha estat molt més cruel que el dia del tabac: li ha dit que, per viure tranquil, per deixar de tenir atacs d’ansietat, ha de fer un primer exercici. Ha de deixar el mòbil, que ell mateix li guardarà en un calaix fins a la propera cita, al cap de tres dies.

No sap si ho podrà suportar…

Foto trobada a google

Montse Medalla, per Cornèlia Abril