Crònica d'un viatge a Tarragona

 CRÒNICA D’UN VIATGE A TARRAGONA

Quan vaig veure la meva germana, escopetejada, dirigint-se a l’empleada en lloc de venir cap a mi, em vaig posar en guàrdia: s’havia deixat un paquet a l’estació de Sant Celoni.

–Vagin a informació i els atendran.

Com una Caputxeta Vermella del segle vint-i-u, la Conxita portava, no en una cistelleta, sinó en una bossa de paper gruixut amb nanses, una gerra de mel, no per a l’àvia que vivia en el bosc, sinó per a la “Madre Superiora”, ex madre i ex superiora que viu a Tarragona.

–Què hi havia a la bossa? –li pregunta l’empleat, pendent del telèfon.

–Doncs miri, una gerreta de mel. Anava a casa de…

            –No cal, ja em sé la història. Quan torni trobarà la mel a l’estació. ­–I amb sornegueria– si no se l’ha menjat el llop, clar.

Decidides a que aquest episodi no ens aigualís el dia, vàrem baixar, tranquil·lament, cap a l’andana. Un cop aposentades a la part de davant del tren, ens atropellàvem una a l’altra per poder parlar de tot. Feia molt que no ens vèiem i ens havíem de posar al dia. Jo em delia per poder tocar el meu tema preferit, però no volia semblar egoista parlant sempre de mi, i, després de passar un temps, més aviat llarg que curt, vaig disparar:

–Ah!, mira, ara que ho recordo, t’he portat l’últim que he escrit.

He de dir que la Conxita és el meu “sparring”, no és imparcial, amor de germana, però ben segur que a mi em passaria el mateix.

–A veure… això no ho havia vist!

I entre parers, rialles i tota classe de comentaris, enfilades en el setè cel, vèiem acostar-se l’interventor, i li vàrem preguntar per què el tren portava tanta estona parat.

–Es que aquí és final de trajecte. On van vostès?

–A Tarragona…

–Però si hem estat cinc minuts aturats davant de l’estació…

–Ostres! Així on és aquí?

–Port Aventura.

–I ara, què podem fer?

           –Doncs esperar un altre tren que vagi a Tarragona. A dos quarts de deu en surt un.

–I hem de tornar a agafar bitllet?

Una mica de pena sí que li devíem fer a aquell bon home, perquè ens va dir que no calia, ja que l’interventor era ell mateix.

            L’estómac se’ns va dilatar de tan de riure. Vam passar una vergonya! Tot estant d’esquena al públic, vam quedar soles. Em sembla que els turistes es van pensar que ja havien començat les atraccions de Port Aventura.

            A l’estació de Tarragona ens esperava la “Madre Superiora”, que ara ja no és Madre ni Superiora, i nosaltres, a més d’arribar amb retard, li vam haver d’explicar que ens havíem deixat la gerreta de mel dins una bossa de nanses i paper gruixut a l’estació de Sant Celoni.

             –I “are”! Com pot ser que hàgiu passat de llarg, unes noies tan eixerides com vosaltres…

 Després d’un festival de ruïnes i monuments acompanyades d’una guia de luxe, vam gaudir d’un bon dinar davant del balcó del Mediterrani. Al caliu de tan vella amistat, no donàvem l’abast en la conversa sobre temps passats i temps presents, tant, que només amb la promesa de que tornaríem un altre dia ens va deixar marxar. Vàrem fer el viatge de tornada sense cap contratemps, i amb una aventura més a les espatlles.

 No sé si ensenyar-li aquesta crònica a la meva germana, ja que m’he permès la llicència de “La Caputxeta”, però ho he trobat divertit, mira!

 

                                                                                                                               Maria Aladern

UN DIA QUALSEVOL

 

UN DIA QUALSEVOL

Des de fa quaranta anys la Berta puja l’autobús a un quart de vuit del matí. És molt puntual, no li agrada fer tard a la feina.  És més, hi vol arribar uns quinze minuts abans per a prendre el cafè matiner. El  trajecte és de trenta-cinc minuts. Du el seu llibre, la radio i l’Iphone. Cada matí té una discussió amb ella mateixa, amb idèntica reflexió. Dubta entre engegar la ràdio, llegir o escoltar música. Avui es decideix per la ràdio. No sap quina cadena posar. Finalment opta per preocupar-se pel que passa al món. Quan ja fa cinc minuts que atén el que diuen, s’avorreix. Les notícies no varien mai i la posen nerviosa.  No és dia per posar la radio -pensa-.  Tampoc pot llegir perquè hi ha massa gent i no pot seure. Toca engegar l’Iphone. Un altre contratemps. Què podria escoltar? Té el dilema de posar música clàssica o aquell CD que va gravar la Gemma, la seva filla, quan tenia 20 anys. Ja se’l sap de memòria, però no es cansa sentir-lo. Com era d’esperar, obre L’iphone i comencen a sonar aquelles cançons que ha sentit mil vegades en aquest mateix trajecte. Hi ha molta circulació, però està tranquil·la perquè podrà fer l’obligat cafè per arribar desperta a la feina.  Amb els auriculars posats, mitjançant la música, s’endinsa en la seva vida i no s’adona del que passa al seu voltant.  Sembla que finalment ja ha arribat la tardor, ha refrescat, rumia. Ja era hora, ja que som a mitjans de novembre, i fins ara hi havia temperatures de ple estiu. Pensant en la tardor, recorda que el Nadal arribarà en un no res. No és que li agradin particularment les dates nadalenques però fa uns tres anys que les gaudeix especialment. La Clàudia i la Gemma, les seves dues filles vindran a passar les festes. La Clàudia ja fa 3 anys que va marxar a l’altra punta del mon, només la veu un o dos cops a l’any. La Gemma se’n va anar fa sis mesos, per sort , més a prop i la veu sovint.  Les enyora molt. En té molts motius. Sap que quan tornin de les noves experiències res ja no serà igual. La independència, ja assumida,  comportarà que no visquin a casa. Ho comprèn, tenen edat per fer-ho, però així i tot, aquest fet l’entristeix. Hi ha moments de la vida quotidiana en què les troba a faltar. Vivències que ja no s’esdevindran,  perquè elles no hi són.  Té la percepció que aquests instants li han estat robats. Les vivències que tinguin quan tornin en seran unes altres.  

La Berta decideix deixar d’escoltar música, li porta massa records i a més, la tardor la posa nostàlgica i ja té els ulls plorosos. Avui no és dia  ni per parar l’orella a la ràdio, ni per la lectura, ni  per sentir música. Discretament comença a observar la gent que hi ha al seu voltant. Ella no és una dona que es fixi en els detalls de la natura ni dels distints ambients urbans, però sense adonar-se’n, de manera espontània,  fa volar la imaginació i analitza les persones. Dia rere dia, durant anys ha vist pujar en aquell autobús, i a la mateixa hora, dones i homes com ella, amb les seves vides diferents. D’algunes dones, fins i tot  sap els fills que  han pogut tenir, perquè les ha vist de molt jovenetes, embarassades un cop, dos cops... i en canvi no té ni idea de com es diuen. Al llarg d’aquests quaranta anys s’ha adonat que hi ha hagut gent que sense cap raó aparent, han deixat d’anar a la seva cita de cada matí. Dies i dies sense pujar a l’autobús,  i es pregunta si deuen haver canviat de treball, si és que els han acomiadat, o si ja deuen haver-se jubilat. No ho sabrà mai i tampoc pot demanar-ho a ningú perquè no sabria a qui preguntar. Fins i tot poden haver agafat una malaltia i no n’arribarà a tenir coneixement perquè  no hi té cap contacte. És realment curiós, que hi hagi persones a qui veus cada dia de dilluns a divendres durant anys, encara que sigui només una estona, i de les quals no saps res. Realment som molt poc comunicatius i sociables, pensa.

De sobte, la Berta s’adona que ha arribat a la seva parada. Baixa del bus i va directa a prendre el seu cafè matiner abans de començar la jornada laboral.

 

 

Ombres

Ho sabien fer i repetien sempre la mateixa tirada. Llançaven un paperot arrugat al cap d’algú. Si podien dos i provinents de  cantons oposats. Era per despistar. També n’hi havia un que portava bombes fètides. I un altre que posava a la cadira una poció màgica, al desgraciat de torn li feia venir fred i calor i fred i calor i fred al cul. Tothom reia per sota el nas. També els mestres que miraven de reüll, parlaven d’esma i es giraven d’esquena quan s’adonaven que, de les últimes files, s’alçava un alumne amb el bolígraf Bic, sense mina, a punt per escopir arròs a tort i a dret.

Més tard canviaven cromos i jugaven a bales i s’entretenien dibuixant cors a la pissarra i enviant cartes d’amor que escrivien i signaven com a anònims. Les vacances eren una esquinçada difícil de gestionar amb l’alteració del cos encès i la necessitat constant de viure en companyia. El final de curs tallava la dinàmica de barrila permanent. Les famílies tenien viatges programats i estades al poble o feines interines i senzilles per a ocupar l’oci dels nois i noies. Uns feien fotocòpies o endreçaven papers en un despatx, altres transportaven paquets en la bicicleta, altres ajudaven un jardiner o en un esplai. 

Els quaderns d’exercicis d’estiu eren la pitjor desgràcia, i el primer dia sense escola ja quedaven aparcats en un calaix sota qualsevol muntanya de llibretes gastades i guixades i plenes d’adhesius acolorits. Anaven a berenar gelats a la plaça i sortien els dissabtes a ballar sardanes. Feien pastissos amb iogurt de llimona i convidaven els veïns a xocolata desfeta. Organitzaven festes mixtes i ballaven les musiques lentes de cantants romàntics.

Ocupacions menors, diu un. Vam aprendre a fer poca cosa de bo, diu l’altre. Després vam créixer i la nostra ombra s’engegantia. Tant que la vam perdre de vista.

La néta de "el tio Juan"

 La néta de “el tio Juan”

Era cap al tard. En aquell pati, a l’ombra de les oliveres, s’hi respirava tranquil·litat. Semblava que tothom tenia la feina feta. Parlaven dels que havien marxat, dels que tornaven, dels que vindrien per les festes...

Arribaven a poc a poc, alguns recolzats en una mangala, ara l’un, ara l’altre s’anaven asseient en aquella espècie de pedrís en forma de mitja lluna.

–Bona tarda! Què, com anem?–. Converses carregades de monotonia i ensopiment. Tot era gent gran, gairebé tots nascuts abans de la guerra civil. Alguns ni tan sols havien anat a l’escola, i d’altres sabien posar la seva firma i no gaire cosa més. Gent que s’havia conformat a subsistir, la majoria perquè no els havia quedat més remei, i d’altres perquè ja els hi anava bé. Per comoditat.

De cop, va aparèixer una noia, jove, somrient, amb una cartera a la mà, tot movent els cabells pentinats amb una cua de cavall. Tots la saludaven, contents. Semblava que havia arribat l’alegria. Era d’una altra generació, o més ben dit, de dues generacions enrere, i, pel que es veu, tenia una bona feina.

–Què, ja has plegat avui, Rosa?– Ella, molt amable anava contestant. Tothom l’afalagava. Jo feia d’espectador.

–És la néta de “el tio Juan”– em van dir.

 Anava arribant més gent i el cotarro s’animava.

–Hem sentit per la ràdio, tot venint cap aquí, que han recollit una pastera plena de migrants.

–Una altra vegada?– saltà un dels que semblava mig adormit. –Jo no sé què haurem de fer! A on els han de posar tota aquesta gent?–

–Això només porta malalties– continuà un altre tot rascant-se la calba.

–Dormen pels carrers i la meitat són uns delinqüents. I a sobre treuen la feina als d’aquí– afegí una dona sense deixar anar el ganxet.

Llavors, la néta de “el tio Juan”, la que representava més culta, la que tenia estudis, la que es guanyava bé la vida, va voler donar la seva opinió. Va pontificar tota seriosa:

–Jo el que faria, en lloc de recollir-los, és enfonsar les barques. Ja veuríeu com aviat s’acabaria el problema!

Tothom va callar. Només se sentien els pardals. Ella havia dit el que ningú gosava dir.

I jo, que era l’única forastera en aquella reunió, no vaig dir res perquè m’havia quedat amb la boca oberta. No m’ho acabava de creure! Pensava si aquesta era una representant de la joventut d’avui en dia, si no tindrien mestres o tutors que els hi expliquessin que les coses poden ser d’una altra manera? M’esparverava imaginar que, qualsevol néta de “el tio Juan”, amb tota la seva desimboltura, algun dia pogués arribar a tenir accés al govern del país.

 Confiem que només sigui una rara avis, i que n’hi haurà d’altres de la seva generació que, tal vegada, seran capaços d’embarcar-se als vaixells salvavides.

Vacances

 

Després d’un any de pandèmia, qui més qui menys teníem ganes de sortir de casa. No pel fet de sortir, físicament, sinó pel fet de saber-nos mentalment de vacances. Vivim en una societat que ens ha educat per fer descansos, així, de tant en tant.

Això estaria molt bé si, quan ens hi van haver acostumat, ho haguéssim viscut com a una cosa natural, com un dret adquirit, però d’una manera tranquil·la. Què ens ha passat, però, a tots? Doncs que ara, de la mateixa manera que ens han inculcat que és bo fer vacances per descansar d’un any de treballar dur, ens diuen que hem de fer-ne per obligació (o gairebé).

Qui no fa vacances, és una mena d’empestat!

Qui, a la tornada de les vacances, no té la pell ben bruna, és observat com si fos un ésser estrany, com si no tingués el mateix dret d’estar blanc, que d’estar morè.

Qui, a la tornada de les vacances no compta amb un bon àlbum de fotografies, com més gruixut millor (ara ja, en format .jpg. Allò del paper ja no es porta), és una “rara avis”.. I a més, si és possible, cal difondre’t per totes les xarxes socials. Si no en tens, ets estranyot.

De la mateixa manera que ens venen i ens fan consumir roba, cultura, menjar, begudes, festes, festivals i festivalets... la qüestió és consumir, consumir i consumir! Fer vacances i fugir una mica dels patrons marcats, però, pot representar un plaer! Us faig partícips del magnífic dia que s’ha llevat avui, poc, molt poc abans que el sol sortís amb tota la seva esplendor. Bones vacances!

Foto: Torredembarra. És meva, l’he fet aquest mateix matí. 

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

El mirall rodó

 

Arriba panteixant amb la maleta. Això és pitjor del que creia, pensa, si rebufa només amb aquest tram d’escales.

    L’home, el gai que regenta l’hostal —perquè és gai, l’ha vist en una fotografia del despatx abraçat amb posat dolç a un altre home, i des de fa uns dies ja no li passa que pensa que tothom és amic o germà d’aquest o de l’altre, i ara ho veu tot des d’un prisma sexual: li ha caigut la careta, la innocència o la tranquil·litat d’esperit, no n’acaba d’estar segura—, l’home gai li obre la porta de l’habitació i li entrega la clau mentre li recorda els horaris de l’esmorzar i li mostra on hi ha el comandament de l’aire condicionat i el bany, com si ella no disposés de dos ulls a la cara o no tingués els coneixements bàsics per passar una nit en un hostal. Mentre acomiada l’home gai amb un somriure —perquè això sí que ho sap fer, que tot li sembli malament però alçar les comissures dels llavis de forma natural—, fa una llambregada ràpida al vestíbul del primer pis, on té l’habitació. Ara s’adona que l’estil barroc de la planta baixa també continua a la resta de la casa. S’ha equivocat, es renya, i tanca la porta. Massa inputs de cop.

    Per sort, l’habitació està decorada amb més gust —tot i que carregada— i al bany les tovalloles són blanques i no hi ha quadres. No hi ha cosa que la posi més nerviosa que els llençols i les tovalloles de colors i els quadres a les cambres de bany. Perquè llavors es dutxa amb la sensació que la humitat de l’aigua malmetrà l’obra d’art. Perquè llavors es renta les dents quieta davant de la pica, amb el que això la molesta, per si taca el mirall amb els puntets blancs que surten disparats de l’encontre vigorós entre el raspall i l’esmalt i les genives, i ja se sap que les taques al mirall són dobles, i això encara la fa posar més nerviosa. Ella prefereix allunyar-se de la pica per rentar-se les dents, situar-se allà on no pugui tacar res. I si un quadre prop de la dutxa o la banyera ja li trasbalsa l’humor, un quadre a la paret del bany la fa sortir de polleguera. Encara pitjor seria un quadre sobre el vàter o sobre la porta, l’art amenaçador que et pot desnucar sense que te n’adonis.

    Però ha vingut a descansar, a allunyar-se del món, a deixar el cervell en blanc per poder decidir, i està vist, pensa, que s’ha equivocat en triar un hostal a un poble petit, perdut a la muntanya i allunyat de tot. Però com ho podia saber, que estaria regentat per una parella de gais? I que, a més (o potser per tant), passaria una nit en una habitació més ben decorada que les de les revistes? La capçalera del llit és senyorívol i té motius florals, i hi ha un dosser del qual en baixen uns cortinatges elegants. A tocar hi ha un llum de sostre amb sis braços, platejat, carregat de vidrets que brillen amb el sol que entra per la finestreta i que despleguen milers d’arc de Sant Martí per les parets, milers de minúscules banderes gais disseminades per habitació. Així no es pot pensar amb claredat.

    Més li hauria valgut un hotelàs tocant a la carretera, d’aquests tan impersonals, amb les parets grises i els banys il·luminats per sota. No buscava res depriment, però segurament entre un tipus d’allotjament i l’altre hi deu haver alguna cosa que li hauria anat millor, però ara posa’t a buscar. Ella no tenia tant de temps, pensava. En un hotelàs, la probabilitat de creuar-se amb altres persones seria infinitament més elevada, però com a mínim no hi hauria tants detalls que fessin que el seu pensament anés fent salts d’idea en idea per anar a parar sempre al mateix lloc. Tants quilòmetres per no res. Però el que està fet està fet, i se sent massa cansada. Està clar que el cervell no li funciona bé. Ho hauria d’haver previst, però és un tema que no domina, un camp que desconeix i que mai no havia pensat que arribés a tocar. I encara més per obligació.

    L’home gai li ha dit que hi ha piscina, i que ara no hi ha ningú perquè tothom ha baixat a la platja a passar el dia o a Alacant, que queda aquí mateix, a mitja horeta en cotxe. No ha dut banyador, però un dels conjunts de calceta i sostenidor que porta sempre per si de cas farà el fet. Així que es canvia, es tira el vestit verd per sobre, agafa la tovallola del bany i surt de l’habitació per anar a remullar-se una estona.

    Davant per davant de la porta de l’habitació hi ha tres pintures i un mirall rodó, com aquell del quadre El matrimoni Arnolfini, que la fascina i tant la inquieta. Sempre ha pensat que la dona era massa jove per estar embarassada i que l’home tenia cara de gai (en realitat, de sodomita hipòcrita i avergonyit de si mateix que embarassa noies per dissipar les ànsies sexuals que li provoca no atrevir-se a admetre que el que vol és follar amb homes). I a més, aquell mirall rodó que mostra un parell de personatges que observen l’escena, possiblement el pintor, Van Eyck, i ella mateixa, que no pot treure la vista de sobre els Arnolfini; sempre s’hi ha vist a ella, en aquella pintura diabòlicament atraient. 

 

 

    Es gira, fa una volta de clau a la porta de l’habitació i es disposa a baixar el tram d’escales, però la vista li queda fixada al mirall rodó, convex. No vol, però ja ha fet dues passes i es troba davant del mirall buscant-se en la llunyania, com quan passava estones i estones mirant l’obra a la National Galery, quan vivia a Londres. I llavors s’adona que a la llunyania no hi ha ningú, i que en primer pla, en comptes de la dona massa jove per estar embarassada hi és ella. No ho havia volgut fer, però ja s’ha posat la tovallola blanca del bany al cap i ha tret una mica la panxa. No cal gaire, perquè el mirall fa la resta. Es mira, i té el pressentiment que Van Eyck va avançar-se sis segles a la seva pròpia història.

 

Núria Farràs i Giol per a Cornèlia Abril

UN REGAL PER A CORNÈLIA ABRIL!

Vaig conèixer la Núria Niubó Cabau, amant de l'escriptura, com nosaltres. 

Al cap dels anys, retrobada a través de les xarxes socials, la Núria ens regala un relat. 

Moltes gràcies, Nuria. Visca l'escriptura!

"Niño con una granada de juguete en la mano”

Foto de Diane Arbus

UNA GRANADA DE JOGUINA

 

Per què no em deixen jugar? Es pregunta en Pol.

Aquesta tarda ha vingut al parc amb una granada de mà de joguina. Li ha regalat el seu oncle, que ha tornat de França després de sis anys.  En Marcus és el germà gran del pare, el Pol no el recordava,  ell era massa petit quan l’oncle va marxar. Coses de la guerra, li ha dit el pare.

És gran el parc, a mitja tarda és ple de nens que juguen en grupets, mares amb criatures petites i gent gran asseguda als bancs, entomant la darrera escalfor del sol; uns llegeixen el diari, altres fan conversa i alguns estan sols, badant i passant l'estona.
En Pol és com aquests vells, és un nen vell, sempre està sol.
Els pares el fan anar a jugar al Parc, ell sempre obeeix. I allí està, com cada tarda.

Se'ls mira de lluny. Al fons, prop d'un petit boscam, hi ha la colla que ja coneix. Li sembla que hi ha més nens que ahir; alguns són més grans que ell, el més petit, aquell que sempre el saluda amb la mà, també hi és.

Amb les mans a les butxaques, està com cada tarda, sota l'ombra de l'arbre, el seu arbre, allí palplantat.  Ell voldria atansar-se a la colla de nens, però no pot, és talment com si estigués arrelat a terra, com un esquifit arbre que ni creix ni meix.

I ho sap, tornaran a venir, faran corrues al seu voltant, riuran, li diran com sempre... Boca torta, boca torta, boca tooorta!  Tots cridant i rient, rodolaran i rodolaran, abraonant-se-li i fent crits com els indis; tots, menys el més petit, el que és com ell, però més grassonet, amb cabells enrullats i ulls molt sortits, que sempre es queda més enrera i se'l mira molt fixament, saludant-lo tímidament amb la mà.

Ja l'han vist. Ei, nois, mireu, el Boca torta ja és aquí! Crida el més gran. Va, deixeu-lo, diu el petit. Què potser li tens por? Què no ho veus que ni es mou, ni parla!
El gran agafa d'una estrebada al petit i tots corren cap a en Pol per fer-li la cruel burlesca.

Però avui en Pol els espera content, té una sorpresa a la butxaca, així i tot, en veure'ls venir s'inquieta. Sap que la paràlisi facial lateral que té des que va néixer li permet fer una rialla, però s'hi ha d'esforçar, la mare li ha ensenyat que, si tiba la galta dreta, pot fer una rialla ben maca; i ho fa, s'hi esforça molt, està convençut que riu.
Ja els té molt a prop. Està tan emocionat que ni s'adona del que li diuen.

Ei, tu! boca torta! ara ets Boca grossaa?, l'escridassa el de cabells rossos; les riotes i les voltes avui són diferents, es diverteixen esbojarrats, udolant com llops i cantant... Boca torta, boca grossa, boca torta, boca groossa!!!

 

Tot d'una, sobtadament, en Pol, molt orgullós, es treu les mans de les butxaques, en l'esquerra duu, aguantant l'espoleta amb el dit gros,  la granada de joguina que li ha regalat l'oncle Marcus, amb aquella forçada rialla, els hi ensenya la seva valuosa arma fictícia que ell creu perfecta. 

Està allí, quiet com sempre, però avui espera que parin de fer-li la burla, perquè té una cosa important. Ara, n'està segur, el deixaran jugar, té una granada que sembla de veritat, ells mai n'han tingut cap, només tenen escopetes de fusta.
L'instant de glòria és curt...

El més gran, aterrit, estira al petit i xiscla... nois! Marxem! Està sonat! Té una granada!
Que és de joguina! Crida en Pol, que és de joguina!!!
El petit grassonet  se solta de la mà i s'atura. 

Què fas?  Li diu el gran. Va corre que el Boca torta és boig!

Ei, petit, agafa-la! Diu en Pol amb un crit gargallós i agut;  i simulant el gest d'arrancar l'espoleta li llença la granada amb tanta mala traça que li toca al cap.
El petit cau a terra, en tant que els altres marxen corrent sense adornar-se de l'accident.

El Pol esfereït s'atansa ràpidament al seu costat, s'hi agenolla i veu com brolla la sang que de seguida fa un toll, li agafa el cap amb molta cura i li alça una mica, hi té un bon trep; els foscos cabells enrullats ara són vermells, li prem la ferida amb la mà en tant que se li omple de regallims de sang calenta. A poc a poc la sang va deixant de rajar.
El petit entreobre els ulls... Sóc mort? Diu amb veu tremolosa. He mort a la guerra? No, no, no, ets viu! Perdona'm, perdona'm, jo només volia jugar.
I en Pol crida, crida molt, tan fort com pot, Auxili, auxili!!!
Sóc el petit de cal Tanet... diguis als pares que he mort com un heroi...
I el petit perd el coneixement.

Mentre el porten a la llitera, el Pol camina al seu costat agafant-li la mà. Noi tu no pots pujar, diu l'infermer. I es queda quiet, veient com l'ambulància marxa ràpida fent sonar la sirena.

En Pol enganxat a les llambordes, tenyit de vermell color de guerra, amb els braços caiguts, les mans garratibades i la boca plena de llàgrimes, es quedarà allí, quiet, sense l'aixopluc del seu arbre amic, fins a fer-se fosc, fins a sentir que l'arranquen del terra els braços del pare i la mare, que se l'enduen com un farcellet d'ossos mal girbats, mentre amb un fil de veu, el Pol va dient... L'he mort ... L'he mort...
Aquesta nit, esgotat de plorar dormirà al llit dels pares.
De matinada el desperta un murmuri de paraules que li diu la mare a cau d'orella... Pol, fill estiguis tranquil, el petit de cal Tanet està bé, li han cosit el trep i ja és a casa. Res greu fill.
En Pol tiba la galta dreta i tots dos somriuen.

Oncle Marius he perdut la granada...
No et preocupis Pol, demà farem una escopeta de fusta.

Núria Niubó i Cabau

28 de juny/21

QÜESTIÓ D’OUS

 

 

Molt bé, Bartomeu, et felicito perquè finalment has aconseguit que jo, militant antixarxes socials sense Instagram ni Twitter, m’hagi creat un perfil fals a Meetic en menys de cinc minuts. I tot per comprovar que, tal com m’havia advertit la Marga, el Tommy de Bescanó que pul·lula per aquí és el cabronàs del meu marit. Mira’t. Amb la foto de família que ens vam fer per Nadal, aquella que et vaig dir que havies sortit guapo. L’has retallat tan malament que si fas zoom es veu un rínxol meu a la dreta i un tros de la cara del nen a baix, a l’esquerra. Molt propi de tu. Com quan em vas dir que marxaves al Mundial de Sud-àfrica. “Però des de quan t’agrada a tu el futbol? O Espanya?” “No, si no és pel futbol: volem animar el Ramon, que s’acaba de separar.” I és clar, l’animeu entre tots portant-lo tres setmanes, diguem-ho clar, tres setmanes de putes. Quin sacrifici! “Ara que hem arribat a la Final, ens hem de quedar. Això només passa un cop a la vida...” Doncs també passa un cop a la vida que visquis al costat del millor restaurant del món i no m’hi has portat mai! És tan, tan propi de tu... O com allò altre del Gros Mercat, que no m’ho trec del cap. Tres trucades perdudes a les dues de la matinada. “És que soc un proveïdor molt important!” “Bartomeu, els vens ous i prou.” “Sí, però s’han quedat sense ous de guatlla i això és gravíssim. Tu no entens el que és una ruptura d’estoc!” I jo, que no m’ho empasso, t’arreplego el mòbil d’amagat (perquè estava morta de ràbia, Bartomeu), i em surt aquella veu de gata maula: “hooooolaaaaa....” Però tu, encara, negant-ho tot: que és la cap de compres, que jo estic boja i veig fantasmes. Doncs sí, mira, ara mateix n’estic veient un de quaranta-sis anys que busca... a veure com ho has posat, això... noies solteres entre vint i trenta-cinc. Que maco! Quin goig! Ben mirat, no surts tan guapo a la foto: més aviat fas cara de gamarús. Com la que faràs quan arribis a casa i et demostri que t’he enxampat. Què em diràs, aleshores? Què se t’acudirà? Ah, sí, que et volies donar d’alta a LinkedIn com a “Egg Supplier” però et vas equivocar. Molt propi de tu.

Elisabet Moreno per Cornèlia Abril

 

El temps en contra

El temps en contra

 

L’Estel salta del llit, es vesteix en tres minuts, es renta la cara, va a la cuina, posa una rentadora, es fa un te, menjoteja una torrada amb melmelada sense sucre —això és el que diu al pot—, va al bany, surt del bany, mira el rellotge: 18 minuts exactes per tot. Agafa la bossa, que té preparada al davant de la porta des de la nit anterior, pren  les claus del cotxe, amb moviments mecanitzats, puja al cotxe, engega i es dirigeix al gimnàs.

 

Avui toca tonificació de cames i glutis. Li agrada més que quan toca braços, perquè ja fa temps que es nota les espatlles molt carregades. En Pere li diu que s’esforça massa al gimnàs amb les maleïdes peses,  que té l’edat que té i que, per molt que s’hi esforci, els anys fan la seva feina i no hi ha res a pelar. Ella ho nega. Fa molts anys que va en contra del pas del temps. Juga una lliga que, en el seu interior, ja sap que té perduda. Sobretot quan, en arribar al gimnàs, va veient cada curs les noves remeses de noietes que també s’hi apunten. És estrany, pensa ella, quan —no fa pas tant—jo era de les joves! 

 

Se sent  lleugerament molesta, pel que té de traïció, d’engany, de sensació que tot va massa de pressa, que aquella vida que tenia al davant s’ha esmunyit ràpidament i continua fonent-se dia rere dia.  Es penedeix de moltes de les coses que ha fet o que no ha fet amb la seva vida. Els seus amors són en Pere , els fills i els dos nets. De la resta de la família, diria que amb qui se sent millor és amb la família nuclear: els seus pares, quan hi eren,  els tres germans, homes, ja que ella va ser la quarta i la petita. Però els pares fa temps que es van morir i ara només li queden els tres germans, que, tot i que se l’estimen molt, van a la seva. Com ella, al capdavall. Li agradaria que es reunissin més, tots plegats, cadascú amb la seva família, però les coses són com són i després, quan estan junts, s’adona que les coses en comú no són tantes com a ella li agradaria.

 

L’Estel ha tingut dos amors més, al llarg de la vida. Un d’ells, abans de casar-se, tot i que ja estaven promesos amb en Pere, un afer que la va neguitejar un temps, fins que se’n va acabar oblidant. No li va arribar a dir mai, a ell, perquè algú li havia aconsellat que s’ho quedés a dins, o començaria el matrimoni amb mal gust de boca, si ell no ho entenia, que era el més probable.  L’altre embolic va ser quan en Pere i ella van tenir aquella crisi... perquè ell s’havia embolicat amb la secretària tendra, bonica i amb ganes de satisfer el seu cap en tot el que aquest li demanés. En aquell moment dolorós, ni s’ho va plantejar. Es va embolicar amb el professor de tennis de la seva filla. Va ser una mena de venjança, per part seva, sense recordar que, en qualsevol cas, era en Pere qui s’estava venjant, sense ser-ne conscient, del seu engany a pocs dies de casar-se.  Va durar poc, perquè allò només era un desfogament. Però el seu ego va pujar com l’escuma i va ser quan va començar a fer-se tractaments i també quan més intensament es deixava les hores al gimnàs.

 

Les coses van tornar al seu lloc quan en Pere va anunciar que havia trencat amb tot i va canviar d’empresa. Tant l’afer de l’un com el de l’altra van durar dos mesos, a tot estirar. Quatre polvos, la sensació, tant per ell com per ella, que encara podien atraure algú i una reconciliació gens forçada, on tots dos van recuperar la salut mental que ja començaven a perdre. I que els va servir, també, per recuperar la calma. Era massa esforçat, voler quedar bé amb unes parelles més joves que ells i que donaven peu a tot tipus de comentaris, quan sortien a prendre alguna cosa, perquè es veia d’una hora lluny que allò era artificial. La noia joveneta amb el seu cap i la dona madura amb el jove que li apuja la moral. Assumptes repetits i recurrents al llarg de la història de la Humanitat. Ara ja no en parlen, però durant força temps, quan ho feien, no es retreien res. Només reien dels seus afers, i es burlaven de qui queia en el mateix parany, amb el convenciment que aquest tipus de paranys duren de Nadal a Sant Esteve, per regla general.

 

I està clar, molt clar, que ni el botox, ni l’àcid hialurònic, ni els excessos al gimnàs, podran competir mai amb els anys.

 

Per això l’Estel, avui que no té gens de boira al cap, abans d’aparcar a prop del gimnàs, decideix continuar avinguda avall, fins a la platja, que no li queda gaire lluny. I camina, respirant l’aire suposadament pur de la vora del mar, fins que el cos reacciona i li diu que ja n’hi ha prou.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

 

 

EL NOSTRE GRAN VIATGE

 EL NOSTRE GRAN VIATGE

 

Era el nostre gran viatge. Estàvem emocionats perquè era la primera vegada que sortíem del país per anar a un altre continent. Feia anys que a l’estiu marxàvem set famílies, durant una setmana o deu dies, a qualsevol racó. El més important era ser-hi tots. Cercàvem albergs, cases de colònies, refugis... No ens calien luxes. Ens agradava rodar món  d’una manera senzilla i malgrat que érem trenta, ens organitzàvem força bé. 

 

Aquell any l’itinerari seria més llarg. Alguns dels nostres fills entraven a l’adolescència i d’altres ja eren joves.  Ens  vam aventurar a dirigir-nos cap a l’Àfrica. Els nois i noies eren quasi adults i consideràvem que tindrien l’oportunitat de recordar les noves vivències i nosaltres, els pares, gaudiríem plenament sense el patiment de si era arriscat viatjar amb canalla cap aquell indret.

 

Ens traslladàvem amb dos camions, un de pares i l’altre de fills. Els xicots  estaven contents perquè tenien la percepció que viatjaven sols i els feia molta il·lusió. 

 

A l’hora dels àpats es creava un ambient excel·lent. Ens assèiem en cadires de càmping, en rotllana, tots barrejats com una gran família. Eren moments màgics perquè amb les diferents d’edats que hi havia, sorgien converses força interessants. 

 

Els menús dels àpats no eren per commemorar.  Des de llavors no he tornat a prendre la col crua que ens servien per dinar i sopar, acompanyada amb pollastre o alguna altra carn, com per exemple cabra, que generalment era  dura com una pedra. Sort en vam tenir d’uns embotits envasats al buit, que va portar un de  la colla, i  d’algunes ampolles de vi que havia amagat a la maleta.

 

Al vespre dormíem en tendes de campanya que havíem muntat nosaltres, amb la cremallera  ben tancada, no fos cas que hi hagués algun animal rondant pels voltants.

 

Un dels nostres entreteniments, que es va allargar durant tot el viatge, era el joc de  l’assassí.  Fins i tot ens arribava a estressar. Es repartien paperetes en blanc i només una,  portava el nom “assassí”. A qui li tocava fer aquest personatge, a  poc a poc anava matant  a la resta de membres del grup simbòlicament.  S’acostava a l’orella d’un integrant de la colla dient-li «Estàs mort».

 

Al llarg dels anys divertint-nos amb aquest joc,  ens vam especialitzar en la forma de morir, fent unes actuacions dignes de qualsevol actor o actriu. Algun cop ens agafava per sorpresa i ens espantàvem pensant que allò que estaven interpretant era real. Quan sospitaves qui era l’assassí no t’hi volies apropar i es creava una tensió còmica entre tots.

 

    De tots els viatges, ens queda a la memòria un paisatge que ens va encisar, o una situació viscuda que ens va impactar. De Tanzània tenim una barreja d’emocions, imatges, situacions que han fet que quan ens reunim  tots els que érem allà, ho recordem.

Visitàvem el Parc Nacional del Serengueti, meravellats pel paisatge, de la llum d’Àfrica, i dels lleons, elefants, hienes, zebres , nyus, rinoceronts, i d’altres espècies que descobríem mentre fèiem el trajecte pel Parc. El cel estava ennuvolat, a punt de tempesta segura. Eren les quatre de la tarda i el trajecte ja ens portava a la sortida del Parc  perquè aviat es faria fosc i el campament era lluny.

 

De sobte davant nostre hi havia milers de nyus travessant el riu Mare,  en migració a Kenia, a la recerca de pastura. Allà al riu, els esperaven cocodrils i hipopòtams per atacar-los. Era una visió emocionant i alhora de sofriment, observant com alguns nyus se salvaven i d’altres queien en  mans dels seus depredadors. 

 

Vam contemplar l’espectacle com si es tractés d’una pel·lícula d’aventures.  No vam escoltar al xofer i guia, dient-nos que havíem de tocar el dos, perquè en qualsevol moment es posaria a ploure i tancarien el Parc. I així va ser. Va començar el diluvi, vam haver de marxar a corre cuita. Trons, llamps i pluja torrencial. El terreny es va enfangar i van embarrancar els dos camions. Estàvem clavats al camí, a les fosques, i el Parc Nacional tancat.  

 

Vàrem haver de sortir dels camions,  que estaven a punt de bolcar i agafar  les tendes de càmping imprescindibles i els sacs per passar la nit a les portes del Parc. Érem allà dempeus sense moure’ns, percebent quantitats d’ulls de diferents animals que ens observaven. 

 

Els “Rangers” van recollir-nos  amb dos cotxes quatre per quatre fent uns quants trajectes per  deixar-nos a tots a les portes del Parc.

Ja rendits de tantes emocions vam muntar les tendes,  vestits i sense sopar ens ficàrem a dins dels sacs.  Sabíem que no podíem sortir de les tendes no fos cas que alguna bèstia salvatge estigués esperant que algú de nosaltres tingues la bufeta plena. 

 

L’endemà ens vam llevar recordant l’emoció que havíem viscut el dia abans i esperant que els nostres camions ens recollissin per seguir amb el nostre gran viatge.

PLAFÓ DIVULGATIU

Va sortir a caminar i, abans d’arribar enlloc, diversos grups de pelegrins l’havien aturat. Un li sol·licitava assistència en ruta, l’altre li en va oferir. Un tercer volia l’impossible.

            - ¿Com podria arribar a ciutat sense passar per camps a través?

Com s’entén? Aquí venim a caminar! Però, vaja, cadascú se sap les seves coses i a vegades, per ventura, se’ns altera el programa. Si ara contemplem l’entorn, veiem una estesa de cultius de gra. Ni tant sols cal ser bon observador. Sense fer esforços t’adones com el blat és el que més terreny cobreix. L’ordi ja és a punt de segar. I també que en aquesta època de l’any l’opi ja treu flor, i es crea una imatge de florida quasi exòtica, contraposada als cereals daurats.

Va fer quatre indicacions als sol·licitats d’informació confiant que  potser algun pelegrí extraviat se’n faria el càrrec. O no. Qui ho sap. Aquest és un recorregut menys fressat, una ruta no gaire freqüentada i, per tant, de més difícil accés. Miri, va dir: deixin el camí entre marges i prenguin la drecera cap a l’arbreda. ¿La veuen? Un cop allà, han de seguir la pista.

Mentre s’explicava feia l’intent de trobar un mínim de complicitat. O tanmateix que algun dels caminants amb gorreta mostrés indicis de l’expertesa de l’excursionista. Perquè resulta un xic complicat apuntar indicacions d’una trajectòria a desconeguts, sobretot si son oients poc avesats.

Encara un pelegrí va fer-li una pregunta.

            - ¿Que potser s’ha perdut?

            - No, jo no m’he perdut. ¿Què li ho fa pensar?

            - Que no camina.

            - Ah, és que ara em volia menjar la nyoca per treure’m el cori-mori.

Mentre parlava obria la ma plana amb un trencadís de nous, avellanes, ametlles, panses i pinyons. El pelegrí continuava interrogant.

            - M’han dit que busquen un indesitjable que corre per aquí. ¿Què en sap?

            - Ah, sí. Els forestals ja en tenen notícia. ¿Vostès son forces d'ordre públic, també? ¿L’han vingut a trobar?

Ara els grups es dispersaven, però un altre dels pelegrins es va engegar a xerrar. Que si dreta, que si esquerra. Que tomba, que gira. Amunt, avall. I en acabat va sentenciar: i, ara, vostè és aquí.

La ment fa sovint giragonses entretingudes, però aquesta era una mena de rèplica grotesca. Perquè quan el parlaire li deia ‘i, ara, vostè és aquí’ mantenia el cos ubicat just davant d’un plafó divulgatiu. I una fletxa enorme, en color blau intens, indicava que ‘ara, vostè és aquí’.

No sabia si riure. Va sortir a caminar, com cada dia, fins on les cames l’aguanten. I prou.

Relats curts: El premi

El premi

La senyora Pilar ballava de contenta. Havia  guanyat  un certamen  literari patrocinat per  una entitat oficial. 

L’entrega de premis va ser emocionant: lloances,  discursos, felicitacions i agraïments.   Li van entregar un trofeu  gravat amb un recordatori de la diada i, el més important, una làmina on hi havia dibuixat un xec per valor de 1800 euros.

Quina seria la seva sorpresa quan, al cap de pocs dies va rebre una notificació dient-l’hi que no li pagarien el xec si no es posava al corrent  amb la hisenda pública.

Com li podia passar això, justament a ella, una persona ordenada, que ho havia portat tot al dia, que no es fiava ni dels gestors, que havia fet molts  càlculs perquè li quadressin els números, trobar-se, ara, amb una bestiesa com aquesta?

Era tan evident que es tractava d’un malentès, que amb tota la ingenuïtat,  es va pensar que ho podria arreglar per telèfon. Ningú no se la va creure. Hi havia d’anar personalment.

D’entrada,  mostrar el carnet d’identitat,  agafar un número i esperar el torn.  

–No és aquí –li respongué  un funcionari  amb cara de complidor. És a dalt,  però no sé si l’atendran. Tanquen a les onze.

–Però si  un senyor que hi havia a l’entrada  m’ha dit que era aquí. 

            –Però, a veure, vostè  què és el que  vol saber,  si  deu a hisenda,  o quina quantitat deu a hisenda. 

–Jo no dec res –respongué, decidida la senyora Pilar. Només vull un certificat que ho confirmi.   He guanyat  un premi literari i no me’l  pagaran  fins que no presenti aquesta acreditació. 

L’enviaven d’una taula a l’altra. Una funcionària que la mirava  amb cara de llàstima li digué: jo tinc els meus pares que també són molt grans i quan han de solucionar alguna cosa van a una agència.  La senyora Pilar   li va respondre que de casa seva ningú no  en sabia més que ella.  Que, quin sentit tenia anar a una agència i explicar-li el mateix que li explicava a ella?  Com que no se la van  poder treure del davant, la van  enviar a una altra taula. 

La noia de l’altra taula li va donar un imprès. Volia que li mostrés,  per escrit,  tot el que li havia explicat de paraula i li  va assenyalar una taula a l’altra punta. Quan la funcionària ho va tenir a la  mà,   va obrir l’ordinador i allà va descobrir el “corpus delicti”:  Devia tres anys d’IVA . 

La senyora  Pilar  li va dir que feia tres anys que no  tenia el magatzem llogat, que  en el seu moment havia fet  les declaracions corresponents,  i també la declaració anual de l’últim any que només l’havia tingut llogat tres mesos. Si fos veritat que no pagava, afegí, era molt estrany que no l’haguessin avisat abans.   

La  van enviar a una altra taula on hi havia un senyor que devia passar de la seixantena, calb i amb un bigotet de raspall.

—He guanyat un premi literari i no em paguen.  Li va explicar la història i el seu recorregut per aquell departament.. 

—M’ha de portar el contracte de lloguer. 

Un altre viatge a la capital. 

—Aquest contracte no és vàlid, senyora ­–li respongué, inflat. La  rescissió  no està ben feta.  Això ho podria haver fet vostè mateixa. 

—Està clar que ho vaig fer jo mateixa, però en el seu moment, tal com em va aconsellar  la immobiliària.  Les signatures, com pot comprovar,   són idèntiques a les que hi ha a la firma del contracte. 

—Amb això no n’hi ha prou. M’ha de portar un certificat de l’ajuntament conforme en aquest local  no hi ha activitat.

A l'Ajuntament:

—Que per què vull el certificat? He guanyat un premi literari...

—Li van indicar  un altre despatx. Últim pis sense ascensor.  Un altre imprès i explicar-ho per escrit.   

El senyor que ho havia de firmar no hi era.  Va haver de tornar  un altre dia. El certificat són 10 euros que va haver  d’anar a pagar a “La Caixa”.  Cua per pagar. Torna a l’ajuntament, darrer pis sense ascensor. Per fi tindria   el certificat per poder  cobrar el premi!

Però com que a la senyora Pilar  ja li havia pujat la mosca al nas i no se’n refiava de ningú, va aprofitar per anar a Hisenda  un  dia que era festa local i el seu fill la podia acompanyar.  Ho va fer per sentir-se recolzada  i també per tenir un testimoni que no era un malson i poder-ho explicar a qui fos, sense que li fessin la mitja rialleta. 

 Primer de tot, van anar a veure el senyor del bigotet amb el certificat de l’ajuntament. 

—Amb això no n’hi ha prou— feu mirant-los amb una cara de persona acostumada a fer la guitza—, i tot allargant-li un altre imprès, continuà:  

—Vostè que és lletraferida —així mateix li va dir—, ha de fer constar que li donin de baixa retroactivament. 

Cap a la taula del racó a omplir l’imprès. Hi tornen. 

—Ara si que me’l pot donar. 

—Si, però haurà de tornar demà. Han de passar 24 hores 

—Però jo visc a 60 km. Hi ha molt mala combinació...

—I no ens ho podria enviar  online?— li va dir el noi. 

—No puc. Per això necessitaria una contrasenya. 

Els va enviar a una altra taula a fer la sol·licitud per obtenir la  contrasenya.. 

Amb la sol·licitud a la mà  que els havia de facilitar, per fi,  l’imprès definitiu, van anar a parar a la darrera taula situada, justament, a la l’altra banda del passadís on hi havia el senyor del bigoti. Van trobar una funcionària  molt amable i amb molt bon color de cara. Es veu que havia pres el sol aquella Setmana Santa, a una cala de l’Empordà, justament, d’on eren ells.  Els va comentar que li havia agradat  molt. 

 —Per què la voleu la contrasenya?  

Van haver de tornar a explicar la història. 

—Ma mare ha tret un premi... Necessitem el certificat per no haver de tornar demà. 

La noia els va mirar amb un somriure.  Va fer un cop d’ull a  la taula del davant, va prémer  unes quantes tecles i va sortir el famós certificat. La senyora Pilar i el seu fill  li  va donar les gràcies i amb tota la discreció el van endreçar dins la bossa. Van passar per davant del bigotet de raspall sense mirar i fent un esforç per no posar-li el certificat per collaret. No podien comprometre aquella  noia que tan amablement els havia solucionat el problema.

Aquella mateixa tarda el van escanejar i al cap de pocs dies, per fi,  la senyora  va rebre el premi.  

            La conclusió a què ha arribar al final la senyora Pilar,  no la pot escriure perquè se li ha acabat el paper. Cadascú que pensi el que vulgui.

Maria Aladern, 

per Cornèlia Abril

Presentació dels Premis Recvll de poesia i narrativa de l'any 2020

Dissabte, 8 de maig, 2021. Comencem la desescalada  d'un confinament, tot i que prenem totes les precaucions possibles, de totes les maneres possibles. 

Precisament degut a la pandèmia, i als diversos periodes de confinaments diversos, l'any 2020 no es va poder fer l'acte al qual vaig assistir dissabte, al Jardí Botànic Pinya de Rosa de Blanes. 

Compleixo amb les paraules tòpiques, però és que és, literalment, un marc incomparable. Per això, gairebé em veig obligada a dir que, des d'aquest meravellós entorn, un marc indomparable, vaig tenir el goig d'assistir a la presentació dels LVI Premis Recvll de Blanes, dels certamens de «Benet Ribas, de poesia» i «Joaquim Ruyra, de narrativa» de l'any passat, 2020.

Els premiats van ser Albert Canadell, de narrativa, per la seva obra «La ferida» i Joan Callau, de poesia, per «Com l'hora blava».

Salvador Roca va presentar l'acte i els autors.

Comença amb el de poesia, «Com l'hora blava», llegeix un poema i ens deixa amb l'autor. Joan Callau, de L'Ametlla de Mar, ens diu que aquest llibre tanca una trilogia que ell va començar a escriure l'any 2013, després de vint-i-cinc anys sense escriure. Ens parla d'una reflexió sobre la vida i construeix la imatge d'una dona fictícia, inventada, i quan acaba el llibre gairebé pensa que és real, sense saber-ho. Llegeix quatre poemes curts, i sempre, els poemes es desdoblen en una part d'introversió, i una part d'extraversió.

Acaba dient-nos «A vegades succeeix que es funda un mon entre dues mirades».

I us deixo un dels poemes que m'ha agradat més:

«Besa'm, que la besada et besaré
i tota et besaré, i molt, i tant
que et besaré fins a besar-te l'ànima».

Roca ens presenta, després, Albert Canadell. En aquesta ocasió no llegeix un fragment, perquè —diu— ja ho farà l'Albert. L'Albert Canadell diu que no és escriptor professional. Que és home de poques paraules i que «escriu curt» i no és un acadèmic. Al seu llibre «La ferida», presenta dos relats intensos, escrits amb diferència d'anys entre ells, però que, entre ells, s'hi pot trobar un lligam. Diu que li agrada «anar per feina» i ens llegeix un parell de fragments molt curts, i que fan venir ganes de llegir el llibre, que és del que es tracta!

Acaba l'acte Salvador Roca, dient que Canadell fuig de la selva urbana, per anar a parar a la selva real. I que, a partir de dos viatges reals, escriu els dos relats que ofereix a «La ferida».

Amb un sol radiant, ens acomiadm i tornem a posar les mirades al bell jardí, tan a la vora que el tenim...

La meva opinió