diumenge, 13 d’octubre de 2019

Presentació de "L'hoste inesperat', de Maria Aladern


foto de Maria Aladern.
Avui ens posem el guant de seda que, a vegades, fem servir a CA per parlar d'esdeveniments literaris. 


Una cosa és predicar
i una altra és donar blat

Adagi popular


Divendres, dia 11 d'octubre, es presentava a la Biblioteca Comarcal de Blanes el llibre “L'hoste inesperat” que publica Edicions Saragossa. Als 65 anys, l'autora va decidir que volia escriure i aquesta és la seva quarta novel·la. Maria Aladern és introvertida, concisa, perspicaç, té aquella senzillesa enganyosa que t'obre mons.

A la dedicatòria del llibre diu:
A l'Enriqueta Capdevila, una vida dedicada a la pedagogia. Persona entranyable que, com la protagonista d'aquest llibre, un bon dia em va obrir la porta.


Gemma Ciuró, directora de la Biblioteca de Blanes, introduïa l'acte parlant de l'evolució de la Maria, una lectora usuària habitual de la biblioteca que ara hi presenta les novel·les que escriu. Elisa Sola, directora de l'Oficina de Català de Blanes, glosava el treball lingüístic de l'autora amb el rescat de girs locals i paraules freqüents fa uns anys i avui en desús. Montserrat Medalla, amb una entrevista col·loqui, valorava qüestions del llibre, com ara el feminisme en personatges d'altres èpoques, el retrat psicològic, les temàtiques, les idees originals o les fonts d'inspiració.

A la sala, en un parell de moments concrets, es va fer un silenci respectuós. Ple d'emocions? Pot ser. Diria que els assistents a l'acte vam apreciar l'autora de perfil poc mediàtic, la Maria blanenca que coneix el català de tota la vida i l'escriu, dona treballadora i tan ferma com alguns dels seus personatges femenins. 

Signatures. Pica-pica, copa de cava per celebrar l'èxit, o sigui, el llibre. Ara, a llegir!



diumenge, 29 de setembre de 2019

Tocar el cel


Avui tocarem el  cel. Ens hem alçat a les dues del matí, i amb un cafè i dues galetes al cos, emprenem trajecte cap al cim. 

Estesa a la tenda, esperant l’hora, el sentit comú em deia que tornaríem enrere, ja que el vent huracanat ens faria girar cua. 

Ves per on... 

Després de pujar muntanyes i muntanyes per preparar-me —en tinc un munt dins el sarró— en el darrer moment, estava convençuda que els nostres “xerpes” no recomanarien avançar.

Em tranquil·litzava i em sentia impotent, tot alhora. No era aconsellable estar-se a l’indret d’acampada; la ventada allargaria uns quants dies i estàvem a quatre mil cinc-cents metres d’altura.

Però el sentit comú m’ha traït.

M’he trobat dempeus, el frontal entre orella i orella,  anant cap a la cresta. A pas de bou i percebent només els meus peus.

El ritme constant dels batecs del cor s’acompassen amb els bastons de trekking. Aconsegueixen alleujar la càrrega de la motxilla i obtenir estabilitat en els terrenys mes agrestos; afavoreixen la progressió i  m’hi recolzo en els trams més enrevessats.

Partir quan és fosc no veient el pendent, fa que el camí sigui menys feixuc. El fred de la nit ha glaçat els tres litres d’aigua que duia a la cantimplora, però no tenim set i tampoc ens volem aturar per menjar els ganyips que carreguem a les motxilles. L’objectiu és arribar a dalt.

Comença a despuntar el dia i, tímidament, els reflexos del sol ens acaricien la cara donant-nos plaer i forces per seguir avançant, encara que el vent no ens doni treva per fer un  breu descans.

Després d’hores de caminar, arribem al cim i ens envaeix una emoció contagiosa que ens fa plorar i abraçar-nos els uns amb els altres com si fes anys i anys que no ens haguéssim vist,. 

dimecres, 25 de setembre de 2019

Pensaments

En un d’aquests llargs silencis, només trencats per exclamacions, de vegades convertides en renecs quan ensopeguem amb una pedra molt més grossa que nosaltres, d’aquelles que hem de sortejar com podem, fins i tot desapareixent entre dues escletxes per reaparèixer mig metre més amunt amb el cor encongit i els ulls esbatanats pel vertigen en mirar avall —no fer-ho és gairebé impossible— em faig les preguntes típiques, aquelles que es fa qualsevol aventurer, ja sigui a muntanya, ja sigui al mig de mar, i, segurament, qualsevol escalador, fins i tot acostumat al risc i sabent que una caiguda pot ser mortal:

Què faig, aquí? 

Quina o quines motivacions m’han dut a embrancar-me en una aventura com aquesta? 

Me’n sortiré? 

Si em moro, qui em trobarà a faltar? 

En cas que passi alguna cosa —Déu no ho vulgui— em culparan pel meu mal cap?

Ara mateix prefereixo pensar en aquests tòpics que en els que em venien al cap fa una estona. Els portadors saben per què fan el que fan. Potser jo no sé per què faig el que faig, però sempre tinc una resposta, típica. Tòpica. 

—La muntanya era allà...

I el fet de recordar-me de Déu, quan no sóc creient, també em fa pensar.

dissabte, 21 de setembre de 2019

CIMADAL


El verb trair és esborronador. Les cames se m'afluixen. No puc evitar els pensaments negatius ni la sensació d'insistència i ofec. Deu ser cosa de l'estrès. O, potser, estic esporuguida. Perquè ara ja va de debò. Ens hem de concentrar. Ningú de l'expedició no pensa en el fracàs. Poques paraules, salutacions breus per dir bon dia, silencis llargs. 

Meditem tot contemplant el cimadal. És una teulada de dues aigües, aquella geometria simple i coneguda del triangle infantil pintat de blanc perpetu. Hem d'atacar la cara nord de la paret de pedres, la més difícil. El concepte d'eternitat se'm torna més aviat espectral: serà la pau dels caiguts que reposen per sempre al ras. Tanco els ulls. Deixo de pensar. 

M'apassiona la idea de grimpar, ens hem preparat per pujar fins plantar-nos en el vèrtex. Faré el cim. Demostraré que he tingut prou ambició per saber patir, que no m'he deixat afectar per la revolta de la ment. Faré callar els qui m'escarnien per haver-me programat un viatge d'aventures; també els que m'atabalaven dient que l'expedició és una barroeria perquè els portadors són tractats com animals de càrrega.

Ells s'hi avenen. Si el negoci no els resultés beneficiós, farien com tota la gent de per aquí i es dedicarien a conrear la terra, en feixes, dotze mesos l'any.

dimecres, 18 de setembre de 2019

La consciència

Amb aquestes recomanacions al meu cervell, anava fent via. 

Els guies ens deien que havíem de caminar lentament i alguns de la colla —els més joves— volien avançar-los, però el dirigent en cap ho explicà ben clar:

 —Pas de bou. Us heu d’aclimatar a l’altura i per pujar al cim amb èxit, haureu de seguir-me. 

El grup era divers i als que teníem una certa edat, ja ens anava bé aquell ritme. 

Ens semblava que en moure’ns amb aquella parsimònia, si el bon temps ens acompanyava, podíem arribar a la fi del món.  El camí ja no estava enfangat i les soles de les sabates s’havien assecat i per tant  les cames anaven més lleugeres.  

Adreçats tots en fila índia, amb el temps marcat, pensava que no havia de ser bo per la natura que una expedició de setze persones dugués, entre dirigents i avituallament, uns seixanta individus. 

Calien vuit dies per tocar el cim i, al punt d'inici,havíem contractat totes les provisions: tendes, estris de cuina, aliments i aigua. I ens ho pujaven a pes. Persones que, com nosaltres, menjaven, bevien, dormien... 

Per molta cura que tinguéssim, deixaríem rastre de la nostra estada en aquella muntanya. 

Sempre he estat respectuosa amb la natura, però en aquells moments estava considerant la idea que potser l'estava traint.

dissabte, 14 de setembre de 2019

Relats de tardor III - LA CÀRREGA



Hi ha tres assumptes que m’han recomanat de tractar amb atenció: el volum, el calçat, els apòsits.

Es veu que puc guardar la roba en bosses de plàstic i xuclar-ne l’aire residual. Així, fent el buit, jerseis, camisetes i pantalons de recanvi es repleguen reduïts a la gruixària mínima d’un full de paper. En una motxilla d’alpinisme, optimitzar l’espai és un detall que té la seva importància.

També m’han dit que la qüestió dels mitjons és fonamental. Perquè, si bé per triomfar en una pujada de llarg recorregut, convé tenir el cap a lloc i una bona mentalització, és amb els peus que tresques. I, per tant, cal evitar el fred de peus, però, encara més, les humitats. O sigui que quatre parells no me’ls treu ningú. Mitjons amb reforços a la puntera, el pont i l’empenya; amb acomodació anatòmica al turmell i la part baixa de la cama; sense costures, que no hi hagi recosits enlloc.

Son les precaucions que m’han d’estalviar petites nafres i qui sap si potser també les irritants butllofes que després rebenten i deixen la ferida en carn viva. 

Però, per si de cas prenc mal, la recomanació dels experts és que m’oblidi de la tireta de tota la vida. Existeix una altra versió, ideal per a caminaires. És una barra, de color verd, que es pot comprar a la  farmàcia. Et dona protecció invisible, t’empara la pell i la rascada sense que ni es noti. Amb això, no t'hauràs de preocupar si es fa una arruga a l’esparadrap, inoportuna i antipàtica com el mateix mal.

dijous, 12 de setembre de 2019

El pes físic

EL PES FÍSIC

Quan em vaig disposar a omplir la motxilla no sabia què hi havia de posar. El necessari, em deien. El deu  per cent del pes del teu cos.

Però aquell “per si de cas”, que sempre tenim present, a tota hora era al meu cap.  

El més valuós, l’aigua. Calia portar-ne a dojo, m’havien dit.  

La pujada serà  llarga i per arribar al cim —gairebé sis mil metres— és essencial hidratar-se força. 

Havia llegit que  hauria de beure'n tres litres diaris. Només pensar-hi m'agafaven ganes de córrer darrere un arbre o d'una roca a buidar la bufeta. El millor seria empassar-me-la ràpid perquè la càrrega fos més lleugera.

També portava unes malles tèrmiques i uns pantalons impermeables per si allà dalt, al cel, feia un fred extrem o per si nevava i uns pantalons curts pels primers dies, no fos cas que hi hagués un sol espaterrant i m’atabalés portar les cames tapades.


El meu cos ja anava prou carregat. Duia una samarreta de màniga curta i a sobre una tèrmica de màniga llarga, i a la motxilla un polar, un paravent i l’anorac de plomes. Tot preparat per si fos necessari canviar-se. Jo estava a punt en qualsevol moment de posar-me o treure’m roba, depenent de si sortia el sol, bufava el vent o plovia. No em feia mandra. 

Amb tota aquesta indumentària més les llaminadures per si em mancava l'energia, la suma era més del deu per cent del pes del meu cos.

dimarts, 10 de setembre de 2019

Escriu i gaudeix-ne, Cornèlia!

PES I FANG


Caminàvem trepitjant fort. En silenci. Mirades obliqües cap als altres, sospesant si patien més o igual que nosaltres.

Les botes acumulaven fang i de tant en tant ens havíem de parar. Com podíem, netejàvem les soles amb herba i, algú, fins i tot amb aigua dels xaragalls que s'havien anat formant. Era dur, perquè en fer tres o quatre passes més, tornaven a estar igual i pesaven com si portéssim un maó a cada bota.

El camí, de moment, era ben pla. A poques hores, vam calcular, començaríem l'ascensió, per la qual, segons el meu parer, no tots estàvem igual de preparats. Jo tenia els meus dubtes d'aguantar-la, però callava perquè de cap manera hauria volgut desanimar els altres.

Cadascú portava la seva pròpia càrrega i només cadascú sabia com li pesava i de què havia omplert la seva motxilla. No hi va haver preguntes, perquè tampoc no hi havia hagut consignes. Ja t'apanyaràs, si no pots continuar, semblava ser el lema.

divendres, 6 de setembre de 2019

Recull de "15 RELATS D'ESTIU"

Si vols llegir els relats que hem escrit durant els mesos d'estiu, 
clica el títol:





BONA LECTURA!!!

dimarts, 3 de setembre de 2019

Jocs amb paper i llapis


Eb 
En aquells mars, jugar amb paper i llapis proporcionava la facultat d’endevinar la situació de la flota enemiga. Calia enfonsar els vaixells de l’oponent indicant-ne les coordenades: A1, F7, I10, J2 i així anar fent. Creueta si és aigua. Ics, quan toques portaavions, cuirassats, destructors, fragates o submarins.

Era extraordinari. 

Una de les gràcies d'aquest joc és el fet de desenvolupar-se de manera simultània. Cada jugador disposa de dos fulls de paper blanc. Progressivament i en paral·lel cal anar marcant les jugades de l’altre i les pròpies.  

    - A1.
    - Toca’t i enfonsat.

A1 era un submarí.

dimarts, 27 d’agost de 2019

Jocs d'atzar - JOC DE PER RIURE



Com s’entén la tendència d’algunes persones a participar en jocs de risc? Que potser s’afarten d’estar bé? S’exposen perquè volen o bé intenten mostrar proeses? Quines gestes i heroismes serien destacables? És un tema apassionant, que penso desenvolupar en el futur immediat, després de recobrar forces. Per tot arreu on he hagut de moure'm, m'he trobat bona gent, individus anònims que han declinat participar en assumptes de caràcter perillós i eludit lluitar cos a cos perquè no volien causar cap desgràcia i perquè tampoc no es deixaven fer mal. Jo els preguntava si havien jugat alguna vegada a cavall fort a l’escola. A mi em feia por, no hi volia jugar mai. Ni tan sols mirava. Era una salvatjada pensada per trencar carcanades. En canvi, un dia, un adult mig esbojarrat em va dir que allò del duel a vida o mort, no era tan greu. En la prestigiada certesa del tot o res, tan aviat ets viu com mort, i t’estalvia patir. Això, segons com, jo encara ho trobo més bèstia, massa dràstic. És una fixació com qualsevol altra, però del tot malaltissa: consumir-se o caure fulminat, vostè què prefereix? Triï. 

La resta de viatgers que fa cua va passant l’estona discutint a veure qui esgrimeix millor, qui és més agut, més salat; quina disfressa resulta més original, quina millor impostora; un i altre redacten teories per persuadir i disputar més i pitjor, fins que algú decideix redactar una denúncia conjunta. I conte contat s'ha acabat. Com si no tinguessim a l’abast sistemes més justos, col·laboratius, no jeràrquics: les licitacions solen acabar en escac i mat. El cas és que a la consigna de l’estació d’autobusos m’he trobat una maleta que no identifico. I m’estic esforçant per fer-me entendre. És plena de recipients amb vasos comunicants. Com si algun inventor descobridor s’hagués equivocat de receptacle. 

El servei no em proporciona cap explicació. En canvi, l'encarregat admet que qui sigui ha endevinat el mot d’ordre i la contrasenya d’accés. Una gesta, sí senyor. Però més aviat no m'impressiona gaire. On he d'anar per fer els tràmits oportuns i recuperar les meves coses? Les necessito per treballar...

diumenge, 25 d’agost de 2019

Joc intern on l'atzar no acaba d'intervenir

Joc intern on l'atzar no acaba d'intervenir

El mestre veterà estava convençut que a l’aula tothom se l’escoltava. Res més lluny d’aquesta afirmació. Cadascú s’avorria com podia. Els uns, ja ha quedat dit, llançant pedres, els altres, construint-se tira-xines amb els més diversos materials, algun altre, inventant històries que després, a casa, escrivia i pensava que algun dia li farien favor. Però de tots ells, només n’hi havia un que coneixia ben a fons la vida i miracles d’aquell mestre, perquè vivia a la seva mateixa escala. El dia que se’l va trobar a l’ascensor, l’home havia dormit malament i ell, des de casa, l’havia sentit cridar com un energumen, sobretot, maleint la seva ex i el nou fill que havia tingut aquesta, i que havia esdevingut, doncs, germà per part de mare, dels altres dos fills que ja tenia, i amb qui havia de conviure, per ordre del Sr. Jutge, que l’havia condemnat a suportar-lo, per tal de no separar els germans en cap moment.
Aquell dia, a l’ascensor, el seu alumne va obtenir la butlla permanent: si no el cridava mai a llegir, si el deixava pensar i somiar en pau durant les seves classes, serien feliços tots dos, perquè l’alumne no diria res de les conductes de “Xim-pan-zè”. El xantatge estava servit.

divendres, 23 d’agost de 2019

Joc d'atzar- IV -faula del xim-pan-zé


El més veterà era també el mestre més begut de tots. Conegut amb el sobrenom de “xim-pan-zé”, tenia els braços i les mans llargues. Empaitava les mestres. Arribava a l’aula amb la mirada posada en un punt fix, i se li veia l’esquena obliqua en relació a l’eix vertical del cos. A poc a poquet, caminava fins arribar a la cadira. S’asseia. Es passava un mocador llardós pel front suat. L’ull li plorava. Cada dia era igual. Començava la classe triant a l’atzar un alumne a qui assenyalava amb un lleuger cop de cap. I, com si la indicació portés implícita una informació ja coneguda, l’escollit s’havia d’alçar per llegir inventives de pensadors notables. Quinze, vint-i-un, trenta cinc, quaranta tres minuts. Fins que l’interrompia. Quan començava ell a parlar, l’alumne havia de tancar el llibre, callar i escoltar com feia la resta de la classe. Era el moment de pontificar sobre l’abús de la beguda alcohòlica, els perills del sexe sense goma, la sublimació de l’amor platònic, la guerra freda. A vegades se n’anava per les branques i pronunciava arengues inacabables sobre la màquina de vapor, la sípia bruta o qualsevol estri no autòcton. Els col·legials simulaven estar al cas mentre el mestre feia veure que ensenyava alguna cosa nova i prou útil, però s’enfrontaven entre les taules a llançar pedres amb fona o tira-xines. Ebri, polemista, divorciat i de vida llicenciosa es veia a si mateix apte per donar lliçons de tot a tothom, fins més enllà de les matèries que tenia adjudicades. Sovint renegava, espècimen de mons i mones!

dimarts, 20 d’agost de 2019

VI-DAMES-JUGUESCA

VI-DAMES-JUGUESCA

Juguen de dues en dues, però hi són totes. 

Ella s’adona com la contrincant la guanya cada vegada i com, en els jocs de les altres, tot és força més equilibrat. Li hauria de dir que pensa que està fent trampa, però no l’hi diu, perquè no es vol quedar sense saber el final de la història. A més, la diplomàcia no forma part del seu tarannà i sap que, si parla, la contrincant no estarà gaire contenta.

Cinc partides, porten i, seguint les explicacions, es desconcentra del joc. Llavors sorgeix, de la taula del fons, allò de les apostes.

—D’acord—diu ella.

Pensa una estona i perd una sisena partida. Al final, parla:

—Aposto dos contra un a què ell s’entén amb una altra— li diu. 

La cara de la contrincant adquireix aquell to cendrós que li dona el convenciment que ha encertat. La propera partida serà seva.

dissabte, 17 d’agost de 2019

V- Joc de sobretaula - Dames


V- Joc de sobretaula - DAMES

Juguen a ‘DAMES’ perquè és bastant senzill i no necessita un plus de concentració. Respon a una tàctica que consisteix en posar les coses difícils a l’altra. Les blanques es mengen les negres, les negres es mengen les blanques. Una doble salta les fitxes de l’adversari i se les cruspeix; a més, té mobilitat extra damunt el tauler. 

S’acaba la partida quan la contrincant es queda sense fitxes.

Com si no tinguessin rival. O com si la jugadora oponent no existís. De fet, gairebé no existeix, perquè és força més important el tema de conversa: tot allò que gira al voltant de les seves coses. Cinquena partida. Dia de sort. Cinquena victòria. Però resulta que guanyar sempre és el pitjor dels incentius i, per força, comencen els dubtes: no trobeu que, a la llarga, aquest joc es va fent avorridot i carrincló? 

Les altres discrepen: és entretingut enfrontar-se i guanyar. Aleshores, una jugadora té la gran idea: i si fem apostes? Què ens hi juguem?

divendres, 16 d’agost de 2019

IV-JOCS DE TARDA

IV- JOCS DE TARDA

Normalment, la secretària sempre era una Barbie de les de la meva germana. 

Quan arribava del patinatge (sí, ella feia aquestes coses de nena), treia el cap per la porta de la meva habitació i, si descobria una de les seves nines al costat del paranyer, no trigava ni deu segons a emportar-se-la i a renyar-me, com si hagués comès un crim.

—Les meves nines són meves—em deia, com si no fos prou evident— i jo em burlava de la nina i d’ella, que no tenia pietat. Jo havia de posar un dels meus Madelman, perquè fes d'ajudant. No era el mateix. M'estava provocant massa, ma germana.

Quan es va cansar que fes servir les Barbies, les va tancar en un calaix i s’emportava la clau, la merdosa.

Llavors vaig decidir afluixar-li les rodes del patí dret. Es va trencar una cama i no va poder patinar en tres mesos.

El més fotut de tots vaig ser jo, perquè es passava les tardes vestint i pentinant nines, com si fos boja. 

Una educació equivocada. Em sembla a mi, vaja.

dijous, 15 d’agost de 2019

III - JOCS D'ATZAR - L'ENGANY COLOSSAL


III - L'ENGANY COLOSSAL


El paranyer del Canadà era el meu personatge de Madelman preferit. Jo volia posar-me un barret com el seu, pelut i amb la cua llarga. Encara guardo a l’armari les caixes amb els ninots. Totes les tardes de diumenge me les passava a casa jugant. Era un nen de pis, igual que els altres nens. Però jo tenia tots els equips sempre a disposició: tu seràs el meu amic, tu seràs el meu enemic, tu seràs policia, caçador, cap d’expedició de safari. I tu, el paranyer que posa els paranys.

Al paranyer, el feia caminar d’esquenes. Li girava la cara i, també, els peus. A vegades li doblava el turmell o una cama a l’alçada del genoll. Era divertit veure com, el pobre, s’entrebancava. El renyava. Has de ser més estricte, li deia. I meticulós. T’hi jugues la pell. Llavors li retorçava un braç. O el coll. L’ensinistrava. Era divertit.

Ara, sovint em cordo la gavardina al revés, faig fer mitja volta a les sabates i ja tinc tothom mirant a veure si vaig o vinc del Canadà. De tot s’aprèn, en aquesta vida. Jo ensenyo a treballar amb precisió. Als meus camàlics inferiors els exigeixo el rigor del paranyer.


dilluns, 12 d’agost de 2019

Sí, però no - relat d'estiu 2


II-JOC DE SOBRETAULA

La gresca és produïda per una munió sense cabdill. Un diu per ací, l’altre diu per allà, però l’eixam sap molt bé el que vol.
Els alfils tallen caps a tort i a dret, però solen ser caps equivocats. Peons importants, però no imprescindibles. Les torres són senceres i la dama i el rei encara resisteixen.
El joc improvisat deixa atònits els jugadors, però no anul·lats.
Els cavalls i les eugues dels camatorts, en moments decisius, es llancen a terra i es posen a jeure, però en surten d’altres, per a la seva substitució.
Les oficines resulten petites per a tanta faramalla. Els banys vessen i aquells que havien estat els capitosts ja no es poden amagar perquè la pudor ho envaeix tot.
La nova generació sap que l’engany ha estat colossal i, com que tenen un sentit de la justícia molt més alt que allò que sempre els havien venut com a tal, resten a l’espera que els monstres es mengin els uns als altres, així com Saturn devorà els seus fills.

I amb aquesta esperança, es mantenen a l’aguait.

dissabte, 10 d’agost de 2019

Jocs d'atzar – relat d’estiu 2


I- JOC DE SOBRETAULA


Algú s’estava confonent. Tàctica no és estratègia. Com tampoc la xerrameca dels qui havien optat per prendre’s copes i fumar a la sala de reunió no seria mai una sola conversa. La música que provenia de les respectives oficines els devia desmotivar o confondre perquè els feia callar més que no pas comentar la gestió. És estrany. El moment demanava seriositat, prendre decisions i executar-les. En canvi, hi havia una mena de cagarel·la, una retòrica que deixava les coses sense nom a un buf del precipici.

Mentre els passadissos s’anaven omplint i buidant, una gresca insòlita estrafeia el més pacient dels mortals. Tot plegat no passava d'afer d’estultícia, una niciesa. Però era. I no sempre es feia prou evident. 

Per sort, veus atentes posaven els punts sobre les i. Demanaven enretirar els sancallosos sense cavall o euga: deixeu-los nus i caiguts a l’arena. El joc no és tal joc si les instruccions per participar es canvien a conveniència només d’una de les parts. Ja fa uns quants anys que s'ha inventat el joc que segueix pautes improvisades: es van determinant sobre la marxa, son compartides de bé a bé  per tothom qui juga, acceptades de principi a fi. 

Llavors sí, el guanyador és just vencedor.