Estimada Vicky

 "London, 25 de juliol, del 1986.

                        Estimada Vicky,

   D'entrada, desitjaria felicitar-te pel teu estat. Ja sé que et pot semblar estrany, però  és així. És el que sento, i per això t'ho faig saber. 

    Superats els primers mesos, en què em va costar moltíssim d'acceptar que em deixessis per en Paco, tan diferent de mi —potser m'havies deixatper això: perquè el que necessitaves tu a tots els nivells, era un home, precisament, com ell—. Superada la primera etapa de desconcert, vaig acabar muntant l'empresa que sempre havia desitjat, i vaig deixar la avorrida feina de funcionari. Sí. En aquest tema et vaig fer cas. Me la vaig jugar, i vaig anar darrere del meu somni. Els meus pares m'hi van ajudar econòmicament, i també donant-me tot el suport moral que jo necessitava.

    Tot va anar molt ràpid, molt més del que m'esperava, i al cap d'un mes i mig de funcionar l'empresa, vaig  contractar dues persones; un enginyer i una advocada, perquè jo tot sol no me'n sortia. 

    T'he de dir que, per una banda, no puc estar més content de com van les coses en el tema laboral, donades les meves circumstàncies, i per una altra banda, em complau fer-te saber, Vicky, que acabo d'iniciar una relació  amb l'advocada, que espero que tingui continuïtat, Es diu Chantal, és francesa i no s'assembla gens a tu.

    Sense cap més particular, i desitjant-te que et vagi molt bé amb el teu home i amb tots els fills que Déu Nostre Senyor us pugui donar,

     m'acomiado de tu per sempre més.

                Johnny."

    Mentre la dona llegeix la carta d'en Johnny,  la Bruna s'imagina un bocí d'un quadre de Johannes Vermeer. Li sembla que la Vicky en podria haver estat la model.

    Quan la Vicky acaba de llegir, alça el cap i diu:

— Tema resolt. No es podia acomiadar de cap més manera. Ha muntat una empresa, però continua sent un funcionari, i sempre ho serà. Tant de bo que faci feliç a la francesa. Bon vent!

— No entenc res— fa la Bruna.

—Ja t'ho explicaré. Ara no. Ves a buscar la Carmen Amaya, que hem de parlar de les comandes per a l'estiu vinent.

— I què farem, durant la tardor i l'hivern, Vicky?

— Ho tinc tot pensat i científicament estudiat, reina — diu, mentre la Bruna s'aixeca i va cap a la rebotiga.

Continuarà

Montse Medalla per Cornèlia Abril

Imatge treta d'aquí

CERCANT CÒMPLICES

 

                                                                      Imatge de Google

10- Aquest anglès eixut, de galtes vermelles i mirada tèrbola li ha cridat l’atenció. Ja fa estona que ha entrat i tafaneja alguna cosa del carrer per sobre els xuxos de l’aparador, alhora que s’amaga per no ser vist.  Avui era el darrer dia que s’hi estaria, al forn amb els pares. Finalment, van accedir a deixar-la treballar a la botiga de la Vicky durant un mes de prova, i si passat aquest temps, la Bruna volia continuar, ells buscarien algú que la pogués substituir al forn. Només tenien aquella filla i, com tots els pares, volien el millor per ella.

─La nena ha de trobar el seu camí─ deia la mare al pare, en un to calmat i conciliador.

─Ja te un camí ben planer que nosaltres ens hem cuidat de deixar-li net de pols i palla. No sé què li ve ara amb la tonteria aquesta de la moda. Pel pa, sempre hi haurà clientela.

Sort de la mare, que posava oli en aquell conflicte, i sort que la conversa del pare amb en Paco, el marit de la Vicky, també havia suavitzat la situació.

Aquest home estrany fa veure que busca alguna cosa a l’expositor de les llaminadures, mentre ella atén a dues clientes que ja porten tres quarts d'hora fent safareig i que sembla que han menjat llengua per esmorzar. Aquest home estrany està fent temps per quedar-se a soles amb ella, d’això no en te cap dubte, quan sent com la mira de reüll. L’ha clissat de seguida i ha pensat que potser vol robar-li o alguna cosa pitjor. Li ha agafat por i abans que les dues dones surtin del forn, ella ja crida al pare, portes endins.

─Pare!!! S’han acabat les coques integrals i els panets de Viena. Au va! Fes-ne via, que la Conxita és a punt d’arribar i ja saps com se les gasta!

La qüestió és que la Bruna està sola, aquest matí de principis de març, perquè els pares han anat a cal notari per alguna cosa de l’herència de l’avi Martí i ella no vol que aquest guiri sortit del no res, ho sàpiga.

Quan les dues dones han marxat, de sobte, en un impuls anòmal, l’home s’ha acostat a la caixa on ella sembla haver quedat enganxada, i li ha dit:

─Excuse-me senyoreta Bruna. No s’espanti. Vinc a demanar-li un favor. Ja sé que no em coneix, més aviat que no em reconeix. Soc l’exmarit de la Vicky, la noia que té la botiga de bikinis. Sé que vostè és molt amiga de la Vicky i que en breu, anirà a treballar amb ella. Seria tan amable d’entregar-li aquest sobre, quan la vegi?

Continuarà

Eva Ariza per Cornèlia Abril

La filla de la fornera

9- La filla de la fornera

        El primer que feia la Vicki al llevar-se era anar a la fleca de Cal Siscu a comprar una coca de forner per esmorzar ella i en Paco. L’olor de pa i el bon caràcter  de la Bruna eren  dos bons motius per començar el dia.

       Tot i ser dues persones molt diferents, havien simpatitzat, no sabien ben bé per què.   La Viky admirava el tipus estilitzat de la fornera. La seva manera de moure’s i l’elegància en el  vestir. Així que tenia un moment lliure  no es movia del local de la Viky, li agradava emprovar-se l’últim que li havia arribat i no es cansava de fullejar els catàlegs.  

        D’altra banda, a la Bruna, encara que semblés mentida, li agradava el tipus rodonet de la Viky, que lligava amb la seva cara afable i de bona consellera. Escoltava la Viky. Massa, deia sa mare, des que un dia havia sentit una conversa que no li va fer cap gràcia. 

         —Si tant t’agraden els retalls i els vestits, per què no vens a treballar amb mi?—li havia dit la Vicky a la Bruna—  Per sort tenim força feina. D’aquí a dos mesos naixerà el meu fillet i jo no podré donar l’abast a tot. 

          —Ja m’agradaria —respongué la Bruna amb els ulls esbatanats— però els meus pares es refien de mi  —I tot el poble— afegí.          

—Però la vida és tan sols teva. A més a més, qui et diu que els teus fills, si un dia en tens, voldran seguir l’ofici? No hi ha res que duri sempre— insistí la Vicky—  D’altra banda, els teus pares poden trobar una altra solució, com ara llogar una persona.

       Els forners es van posar les mans al cap. No en volien sentir a parlar. Com més dies passaven, més engrescada estava la seva filla. Fins que un matí  el forner va trobar en Paco Pons, i tot fent una cervesa , el noi li va comentar si sabia alguna barqueta que estigués en venda. 

       —I doncs, que vols canviar d’ofici? 

       —No és això,   no m’importa la feina. La Vicky és a punt de parir i no la vull deixar sola, i desprès amb una criatura petita, ja em direu... No és plan per un home casat, passar tant de temps lluny de la família!

        I així a l’hora de dinar, els dos homes van tornar contents cap a casa, i no per la cervesa, precisament, sinó perquè havien solucionat els seus problemes familiars i laborals.

Maria Aladern- Cornèlia Abril

LA BRUNA

8- La Bruna, des de ben petita, ajudava als seus pares al forn. La tradició de fer pa venia de molt enrere. Al rètol de la botiga hi deia “FORN CAL SISCU. Forners des de 1906”. Era l’únic lloc del poble on podies trobar pa de pagès i una coca de forner per llepar- se els dits. 

 

En Siscu, besavi de la Bruna, com també l’avi i el pare, tots es van dir Siscu, i tots van fer pa; i la besàvia, l’àvia i la mare varen ser les que despatxaren a la fleca. És per això que a la Bruna la coneixien com la filla de la fornera.

 

Els seus pares no van imaginar-se que acabaria trencant la tradició, dedicant-se a una altra cosa i deixant el poble orfe d’aquell pa tan especial. Els vilatans i els turistes haurien d’acostumar-se a comprar les baguetscongelades del supermercat. 

 

Quan la Vicky la va conèixer, la Bruna encara era adolescent. Percebia en ella un gust exquisit per vestir-se. Era d’aquelles persones a qui l’elegància li venia de mena. Ja podia anar vestida amb un xandall, una camisola o un conjunt de festa que sempre ho portava amb distinció.

 

Quan la veia pel carrer amb les amigues, era la noia que més brillava. L’enlluernava la seva manera de caminar, la seva distinció i senzillesa. Tenia un encís especial que l’enamorava. Quan la Bruna va finalitzar els estudis obligatoris, la Vicky va proposar-li entrar en el seu negoci. 

 

La Bruna no es va arribar a plantejar què seria de gran. Ella sabia que havia de continuar amb la tradició familiar: fer pa i aquella coca tan bona. Tenia pensat anar a estudiar a una escola de pastisseria per modernitzar el forn de CAL SISCU, però alhora, sempre estava envoltada de revistes de moda i intentava esbrinar com devia ser i què es devia sentir al dissenyar aquells vestits que li tenien el cor robat. 

Neus Cereijo - Cornèlia Abril

BUDI

 

7- S’havia familiaritzat amb el sobrenom de Woody perquè era així com la gent l’anomenava. En canvi, si parlaven d’un tal Joan Estruch i Dolcet gairebé ningú l’identificava amb la seva pesona. Tampoc ell mateix. Per això es va retolar el frontal del camió amb aquest nom: Budi. Tal qual. 

No sap res de cel·luloides ni de clarinets i molt menys d’actors de comèdia. Té berrugues negres a l’orella dreta, i llueix amb orgull tres dits groguejant molt fort a causa del tabac. Canta malament i esquitxa saliva quan parla. Per guanyar-se la vida es dedica a transportar noies d’aquí cap allà. Les enreda sempre que pot, però en els fons és una ànima de càntir.

̶ Com s’entén, això? Si és ànima de càntir no pot ser un enredaire!

És tan burro que es trepitja a cua. I com que fa la feina en camins de ronda, no li calen gaires refinaments. A més, les noies venen tan necessitades... “Sou com bestioles”, els diu ell a la cara, rient. Les busca de tant en tant després de descarregar el camió, quan se sent sol o si té ganes de companyia. Sempre n’hi ha alguna que s’hi posa bé. Llavors, es fa el pinxo.

Però amb tot, encara li és difícil de comprendre l’abast real de la Carmen o de la Vicky, dues dones massa estridents per un matat com ell.

Carmen Amaya?

 6.- Carmen Amaya?

—Bon dia! —Atrafegada, la Vicky, corre per la platja, intentant parlar amb la dona que li va vendre, fa un parell de mesos, aquell barnús de ratlles marineres que, mig obert, mig tancat, va encegar en Paco Pons, i gràcies al qual, ara ella ja no és la senyora Smith. Va passar a senyora Pons, a efectes pràctics, però mai no ha pretès dependre de ningú, ella. Repeteix — Hola? Boooon diaaaaa!

La Carmen acaba entenent que aquell bon dia va per ella. Es para un moment, esbufegant, amb tota la mercaderia entre els braços. Mentre espera a saber què li vol dir aquella dona, deixa el garbuix de roba a terra, obre la motxilla que duu a l'esquena, en treu una ampolla d'aigua i en fa un traguinyol. Amb prudència. Només un glopet. 

—Buf, buf, m'ha fet córrer!— fa la Vicky—Volia parlar amb vostè.

— Amb mi? I què em vol dir? Porto vestits nous, miri, aquí els tinc, els els puc ensenyar i fins i tot li faré barraqueta si se'n vol emprovar algun— en aquell moment la reconeix— Ah, jo no li vaig vendre un barnús, a vostè?

—Exacte. Sí. Anem a fer un cafè i li explicaré coses. M'acompanya?

La Carmen es mira el canell. Són dos quarts de dotze, fa molta calor, a la platja hi ha poca gent, ja que encara que la calor sigui intensa, només som al mes de març. Si aquesta dona la convida a un cafetó, tot això que hi sortirà guanyant, i potser tampoc no li cal continuar caminant descalça per la sorra, amb tot aquell pes, suant, i amb mitja ampolla d'aigua i prou, per passar el dia... Ahir no va vendre res, avui tampoc, els peus li fan mal, i si en Woody s'emprenya, pitjor per ell. Que ho provi, que ho provi ell, de caminar tot el sant dia, intentant vendre roba. No és tan fàcil.

—D'acord. Anem. I que es foti, en Woody.

—Perdoni, no l'entenc.

—En Woody és, com li diria? El meu protector. Jo vaig escollir la venda ambulant de vestits. Podia escollir anar amb homes, pagaven més, però no em va semblar correcte. Janquasi m'he pagat el deute, espero ser lliure ben aviat.

—Anem. Ja m'ho explicarà— La Vicky se sent encuriosida i té pressa.

S'asseuen en una cafeteria. La Vicky demana dos entrepans de pernil i dos cafès amb llet. La Carmen fa uns ulls com dues taronges.

— Com te dius?—pregunta la Vicky, saltant-se qualsevol protocol, i passant al tuteig directament.

—Carmen. Carmen Amaya.

— Ui, aquest nom em sona a una bailaora que, segons em va explicar el meu marit actual, vivia a Barcelona i era molt famosa.

—Sí. Però no hi tinc res a veure. Jo soc cubana. Vaig venir fa dos anys i, per atzar, vaig acabar en aquest poble tan bonic. El nom és tot sencer Carmen Amaya Rodrigues Lopes. La meva àvia, que va conèixer en persona aquesta bailaora, en un viatge que va fer amb el meu avi, em va escollir el nom. Això m'han dit sempre.

— Cubana! Ara m'explico aquestes formes rodones que tens, i no saps com te les envejo, hahaha! Però anem per feina. I em pots dir de tu, perquè, pel que endevino, crec que tu i jo serem sòcies, més aviat que tard.

La Carmen Amaya ataca l'entrepà. Des d'ahir a la nit, que no ha menjat res. En Woody és boig!

Continuarà...

imatge generada per IA

Montse Medalla- Cornèlia Abril

5- Bafarades

 

                                                 Imatge de Google

Des d’aquí assegut, on em trobo ara mateix, prenent-me la segona cervesa del dia, mig amagat al forat que hi ha entre els lavabos i el final de la barra, l’observo.

Son les nou del mati i la cambrera d’ulls rodons m’observa a mi. Abans m’ha preguntat si em venia de gust un mini d’alguna cosa per acompanyar la beguda. Deu pensar ─quina llàstima d’home─ i si, té raó, a les nou del matí, avui, ja vaig per la segona i no, no vull cap mini de res per acompanyar la cervesa. Me la vull beure a pèl.  Altres dies aguanto una mica més, però la cosa se me n’està anant de les mans.

La Vicky, a aquestes hores, tragina amunt i avall de la botiga, deixant-la a punt per quan siguin dos quarts, obrir portes. Avui toca canvi d’aparador. Darrera de la vidriera seu en un tamboret i despulla un maniquí escapçat per tornar a vestir-lo d’estiu. Al mes de Març és el que toca. Fins ara duia un pijama blau esquitxat d’estels. La persiana, encara abaixada, és una d’aquelles persianes antigues amb forma de niu d’abella i que deixa veure tot el que passa a l’altra banda. Els rajos de sol penetren pels forats i per uns instants, creen una visió quasi religiosa, com de vitrall d’església. És un moment màgic, i no, encara no vaig borratxo.

Està preciosa i rodona. Tornar a veure-la després de tot aquest temps em trasbalsa i m’inquieta. Era meva i me la van prendre davant dels nassos, sense temps de reacció i, sobretot, sense cap possibilitat de parlar-ne. Primer va quedar enlluernada amb la bellesa de l’indret, el menjar, el sol, el mar, l’alegria de la gent. Després amb ell. Tot sang i força i ganes. Un volcà d’energia amatòria, impetuós, vehement, que va arrasar amb l’estima d’un ésser escarransit i anodí. Jo.

Aquest embaràs és un insult a la meva condició d’impotent. Quan ens vàrem casar, li vaig amagar que jo mai podria tenir fills biològics, però tenia l’esperança que ho entendria i que podríem adoptar, o anar a una d’aquelles clíniques on un donant anònim ens solucionaria el problema.

I ella va trobar el donant tota sola i pel seu compte, sense cap ajuda. Li va tocar a la tómbola d’aquella maleïda fira, i se’l va emportar a casa com si fos un peluix gegant. Quins pebrots!

Haig de parlar-hi abans de beure’m la tercera. Avui que tinc forces. Ara que encara estic sobri.

Continuarà... 

Eva Ariza per Cornèlia Abril

4.- L'ensurt d'en Paco Pons

L’ensurt d’en Paco Pons

          Desprès del divorci, en Johnny que encara no se’n  sabia avenir que hi hagués accedit tan fàcilment, no deixava de pensar amb la Vicky i, avorrit com estava, no se li va ocórrer altre cosa que mirar de buscar-la encara que només fos per veure-la una vegada més.  Potser tot plegat seria un caprici i ja s’hauria cansat d’aquell home emmascarat pel sol i per la pols de les fires!  

         Quan en Paco Pons, entre atraccions, parades  i caballitos, tenia algun dia lliure, corria, de seguida, al seu llogarret per gaudir uns dies amb la Vicky i contemplar com es movia, com prosperava i com n’era d’admirada. Al seu costat els dies se li feien curts.  L’ajudava, i si tenien una estona, encara feien una capbussada fins arribar a la punta rocosa que tancava la badia.

          —Qui és aquest, que sembla una estàtua mirant sempre cap aquí? —preguntà en Paco— Em pensava que treballava al xiringuito. L’he trobat més d’una vegada...

          —Vols dir aquell turista escarransit que de vegades corre per aquí? Jo que sé —respongué la Vicky, per no complicar-se la vida— Tan  bé que havia anat tot fins ara!

            En Paco veia la seva dona un xic estanya, fins al punt que, de lluny, li havia semblat la Carmen Amaya, la dona que l’ajudava a la botiga. L’estimava igual, però quan la comparava amb la figura estilitzada de  sirena que havia conegut al principi, li semblava impossible. Per altra banda, no li estranyava que hagués posat uns quants quilos, i les galtones se li haguessin tornat vermelles pel sol. Se la veia tant feliç...

I ho era. Se sentia estimada i no sabia què fer per complaure el seu marit, fins que, de tant pensar, va decidir que no podia esperar més a donar-li la sorpresa. Així que  aquella mateixa nit, mentre prenien la fresca a la terrassa, la Vicky, repenjada a la seva hamaca , en tant que  el vent li feia voleiar el vestit,  el Paco Pons ,que no parava de rumiar, va descobrir el secret que feia mesos la Vicky portava amagat

–I que esperaves a dir-m’ho !

–Buscava el moment!— I ,tot abraçant-la, murmurà amb una veu tan baixa que,  tapada  pel murmuri  de les onades, amb prou feines se sentia.

 –Em sembla que hauré de canviar d’ofici! Ara si que no seré capaç d’anar-me’n lluny de la família. No podré  deixar-vos de cap manera! 

Continuarà...

                                                                        imatge generada amb I A

Maria Aladern- Cornèlia Abril

3 - El negoci

                         Imatge de google

Però la Vicky Francis, també tenia necessitat  de fer quelcom de profit per a ella mateixa i valent-se dels coneixements apresos de la família Francis, començà a dissenyar banyadors i biquinis  per a dona.  Els confeccionava de tots els colors. Llisos, estampats, i amb formes geomètriques. Els cosia de totes les mides. Tant podia ser per una noia de  línies perfectes, com per una no tan perfecta. O per a dones exuberants. O per a dones molt primes. O per a dones d’aquelles que no tenen una línia determinada. Aquells vestits de bany estaven pensats per a totes les dones. 

 

Obrí una petita botiga pensant en les dimensions del llogarret on vivia, i a poc a poc es va fer un nom i anaven a comprar-li senyores  d’arreu de la comarca. Tingué la possibilitat d’expandir-se, però, de moment,  no va voler. Amb el que feia ja en tenia prou per gaudir treballant, i adelitar-se de la vida amb el seu estimat Paco Pons, quan tornava de muntar i desmuntar les fires d’altres pobles costaners. 

 

Quan necessità d’algú que l’ajudés, perquè li faltaven mans per dur la botiga i dissenyar i confeccionar els vestits de bany, contractà la Bruna, la filla de la fornera del poble, aportant-li els seus coneixements, a banda que anés a formar-se a una escola de disseny. 

 

També va demanar a la Carmen Amaya, la dona morena de cul gros que va conèixer en arribar a aquest preciós poble que li ha donat tanta felicitat, i a qui  va comprar el barnús mariner de ratlles blaves, que s’ocupés de la botiga.  Des del primer moment intuí que seria la reina de les vendes. Era capaç de vendre una pila de paraigües en el desert i esplaiar-se a l’hora de fer-ho amb una imaginació encantadora. 

 

La Vicky Francis pensava que no hi ha res millor que gaudir amb el que fas, perquè aconseguiràs el que voldràs.  

 

Continuarà... 

 

Neus Cereijo- Cornèlia Abril

2.- Smith-Pons-Francis

2.- Smith- Pons-Francis

Però ella no ha deixat mai de ser Miss Francis. Conserva el nom de soltera com una ensenya, amb orgull malgrat que ni un bri del seu talent enorme no hi hagi participat. Perquè si hi ha algun tret genuí és la marca de naixement. No trobaríem un projecte de creació que ho englobi tot, més enllà del néixer, oi? El disseny, contraposava l'Smith. L'home es va encaparrar a produir tasses de te asimètriques i va perdre el seny. Almenys a casa d'ella feien coixins, bolsos de viatge i vestits de dona brodats amb motius geomètrics. A la família Francis tothom sabia teixir bufandes i jerseis de llana amb sanefes geomètriques. I els venien bé de preu. Per això, quan ella va veure un barnús amb les ratlles blaves i blanques es va delir. Amb una mena de vanitat i d'esperit de enveja, tornava a la infantesa. I com aleshores la roba damunt del cos li era una proclama. Ella, la dona model. 

Barato, barato... A fer punyetes l'arquitectura conceptual de la forma. Se'n fot del pallús que un mal dia va renunciar a conviure amb ella perquè no tenia més corda i se li feia impossible involucrar-se en els bucles del jo, primer jo, després jo i sempre jo. Li era un cansament suportar la histèria barroera, sobretot quan ella començava a malparlar de tot i de tothom i s'expressava amb renecs i paraulotes. Primer l'Smith s'hi feia un tip de riure, però després no. No li feia gens de gràcia quan ella li recriminava la grisor de la blanca porcellana. Per més inventor que siguis d'una tetera amb traces de vaixell de vapor. 

Ella volia ser lleugera com el fum i enlairar-se amb els núvols. I ara amb en Pons, s'ha convertit de sobte en prestidigitadora de l'èter. I no necessita res de res per a triomfar. En té prou amb el cos i uns quants  draps per bastir el seu jo. No necessita ni la veu. Prefereix oblidar les amargures, i gaudir de la platja. Ara la té als seus peus, s'enfonsa a la sorra i deixa marcada l'empremta. Nota com els banyistes contemplen el seu caminar lent mentre li envegen el vaivé dels malucs. Sí, camina voluptuosa, quasi per força perquè avança esquivant l'etiqueta de polièster que, insidiosa, li enceta la pell finíssima de la cintura. Quina bajanada, el disseny! Què és l'arquitectura de la forma, si acaba incomodant? 

No, ella no s'hi deixaria mai ni la pell ni alguna cosa més greu. Que la mirin de reüll, tant se val. La qüestió és que, sense remei, se la mirin. I que no li vegin la marca roja a la pell. Aquesta és la victòria. Ah, sí. Victòria. Li van trobar un nom ben escaient: Vicky Francis.

Matilde Nuri- Cornèlia Abril

Continuarà...