imatge treta de google
POR!
Ella em porta a coll i la sensació és de confort. En aquella sala seiem tots tres. Ell llegeix i ella i jo dibuixem en uns papers que no sé d’on han sortit. M’ensenya a dibuixar cares de persona i jo estic contenta, fins que s’acosta aquella dona, toat vestida de blanc, amb les mans a les butxaques de la bata i la mirada fixa en els meus ulls. Porta una mena de còfia amb una ratlla blava al voltant, que em fa l’efecte d’una corona de marededeu.
I llavors ella em torna a agafar, molt fort, aquesta vegada a la seva falda, i m’immobilitza els braços. M’espanto i obro molt els ulls. La dona de blanc se m’acosta i la veig en ull de peix.Té una boca esgarrifosa, tot i que la manté tancada. Es treu una mà de la butxaca i porta un estri que jo no havia vist mai, blanc, impregnat de cloroform. M’acosta l’estri a la cara i m’adormo, però només una mica.
Ella acontinua fent força contra els meus braços, perquè no em pugui moure i llavors apareix un home, amb unes tenalles, i es dirigeix a la meva boca, que la dona de blanc m’ha obert, sense que jo, que no dormo del tot, hi pugui fer res. L’home m’entafora les tenalles al coll, jo sento uns crits, que són meus, però que no poden articular paraules.
Ella sua i plora, mentre l’home burxa per la meva gola, fins que, triomfant, en treu les tenalles, on hi pengen les meves amígdales. No sé si em fa mal. Estic aterrida. Després m’agafa ell, mentre ella s’eixuga les llàgrimes.
Entre tots dos em duen a casa i em fiquen al llit. Quan es desperta la gola, només sé que fa molt mal, que quan escupo surt sang, i que mai més hi haurà aquella confiança cega, ni en ella, ni en ell.
Montse Medalla, per Cornèlia Abril
