Grup literari que signa amb el nom de Cornèlia A.
La vida al revés
25 de maig 2025 – He arribat al cim! –No diguis disbarats! —Em diria algú.
Són les 10 del matí. Arribaré a les 11? No ho sé segur. Dels milers de dies que he recorregut aquest llarg camí, sí que ho puc afirmar. Els he trepitjat un a un.
Han passat com una ratxa huracanada.
Dies repetits que no saps per què els has viscut. Dies compartits i dies de solitud.
Els miralls m’enganyen, es riuen de mi, o potser em volen donar ànim, perquè cada dia em veig diferent. Més atractiu, si. No suporto mirar enrere , recordar...
Un dia apareixen el pare i la mare i d’altres persones que no havia vist mai, però no m’hi puc acostar perquè les nostres direccions van per camins contraris. El mirall em continua enganyant.
I mentrestant va passant el temps. No he de patir. Les coses són cada vegada més fàcils. Aquesta vida rellisca com per la pendent d’una glacera. No fa falta lluitar. Crec que viure consisteix a deixar-se anar fins arribar a gaudir del màxim plaer, voltant per la immensitat de l’univers. Tot descobrint si val la pena o no, tornar al principi de l’existència.
Començar de nou per fer el mateix camí? Certament que no! Per res del món!!!
imatge de google
Tots tenim un passat i un present. La història futura ja s’esdevindrà. Quan fas turisme per nous indrets, poses els cinc sentits en alerta per veure i sentir situacions noves allà on vagis. Ja sigui al cul del món, on els éssers humans viuen en ínfima pobresa, batallant dia a dia i fent kilòmetres per anar a recollir aigua, o bé al lloc més civilitzat on el desenvolupament arriba més enllà del que ens podem imaginar.
I aquí, on som ara, un lloc molt civilitzat, et trobes els “homeless” persones que també tenen un passat i un present, però potser no tindran futur.
San Francisco, una ciutat viva i bonica per passejar, amb uns parcs que no s’acaben. Em sento aclaparada en veure la quantitat de gent de totes les edats que viuen al carrer, deteriorades físicament i mentalment. Enmig de qualsevol vorera hi ha homes i dones estirats a terra i no saps si estan adormits aprofitant els raigs de sol de mig matí, o si és que viuen en una altra dimensió per culpa del fentanil. La gent que passa pel seu costat, els voreja com si allà no hi hagués ningú.
Innocentment, preguntes al guia del “free tour” Què passa amb aquestes persones? Com és que hi ha tants homeless? Afablement, et diu que a la ciutat hi ha uns serveis públics on els sense sostre poden anar a fer-se una dutxa i alimentar-se, però que a la majoria els agrada viure lliurement i l’Ajuntament respecta les seves decisions. Si més no, venen d’altres ciutats perquè aquí els deixen viure en llibertat, com ells volen.
El fet d’haver-hi “homeless”—segons la seva resposta, i sense voler ofendre’l — em va semblar que per al guia era una atracció turística més de la ciutat.
No haurien de preguntar-se com és que han arribat a aquesta situació i posar-hi remei?
Comença la temporada d'estiu. Al cap no hi té res més atractiu que dur a terme aquell viatge. Sí, un viatge en concret. Fa temps que se'l prepara.
Ben acompanyada, amb un programa complet però no abassegador. Que son vacances! Ho sap de sobres, la resta de l'any pot anar de bòlit, a l'estiu no.
Anirem aquí, visitarem tal monument, no em voldria perdre allò, a peu, a cavall. Ens reservarem també alguns espais per no fer res en tot el dia.
Per molt que sigui un esclat de bogeries turístiques, ara és moment de moure fitxa: contra els fanàtics, veure món. Però veure el món real.
Ha trobat un quadern de cobertes vermelles, imitació de pell, amb un petit forrellat, que ha obert amb un clip. Santíssima innocència, quan pensava que allò era impenetrable! Era en una vella capsa, rònega i empolsegada. El diari de quan tenia quinze anys.
Inicia una cerimònia: es prepara un te, encén una espelma blanca, que fa olor de vainilla. Erik Satié desgranarà les seves gymnopèdies per ella sola, en aquest petit homenatge que es pensa regalar. S’asseu a la butaca més còmoda que hi ha al seu apartament i comença a llegir.
Durant un parell d’hores, li passa aquella part de l'adolescència per davant, colpejant-la. Se sent alhora commoguda i divertida. S’esfereeix amb les faltes d’ortografia i les maldestres expressions. Fins i tot li sembla que, quan els seus propis fills van passar per aquella edat, no va ser prou capaç de comprendre’ls. Però no se’n sent culpable. La vida és així.
Vivim, sentim, aprenem, oblidem, rememorem i, potser també som capaços de perdonar-nos.
La capsa de contes
Imatge de Google
Feia dues dècades que
escrivia un llibre de relats. Just avui, es compleix l’aniversari del dia que
va començar. Va ser un vespre de finals de maig. La seva filla preadolescent li
acabava de dir que ja no volia que li expliqués contes inventats, i ell, capcot
i decebut, va sortir de la cambra eixugant-se una llàgrima. Aquella mateixa
nit, amb el llapis i al bloc de notes on apuntaven cada dia els encàrrecs i les
tasques pendents, va escriure el conte que no li havia pogut explicar a la
filla. Set mil relats després, vol fer-li un regal al seu nét. A la mateixa capsa,
on els ha anat desant a mesura que els acabava, ha deixat caure el conte que va
escriure anit. El darrer. Ha lligat la capsa amb el cordill groc de seda, que
la seva dona feia servir per nuar-se el cabell llarguíssim i més brillant de
l’habitual, quan estava embarassada de la filla. Just avui, és la filla la que
és a l’hospital a punt de ser mare. Quan
tornin a casa, tindrà un munt d’històries preparades per llegir al seu petit,
fins que ell, en una roda indeturable, digui a la seva mare, que ja no vol
escoltar més contes inventats.
Quina pensada !
Feia molts anys que el poble quedava petit, petit en número d’habitants. Potser hi havia mitja dotzena de masies que procuraven guanyar-se la vida i una vintena de llars habitades per persones ja jubilades que intentaven conservar les seves cases, tot i que cada vegada els era més difícil.
A tothom li sabia greu que es perdés el seu poble. Si no s’hi arremangaven, aviat quedaria fet una ruïna. Havia quedat tan poca cosa que no hi havia inversors que es volguessin arriscar ni que fos per al temps d’estiu.
Fins que un dia, l’hereu de can Pujades va convocar una reunió de pagesos.
—El nostre ofici s’ha de cuidar —els advertí. No és per viure en un altre lloc. És per viure allà on hi tenim la feina. El bestiar no es pot deixar sol, i també el camp s’ha de vigilar. Ja estem prou escarmentats! Si ens n’anem fora, és com si l’abandonéssim. Si no fem un pensament, la canalla es va fent gran i aviat ens veurem obligats a marxar definitivament. I aquí ja no hi quedarà ningú.
–Ens hauríem d’organitzar,
–Però com? murmurà un del públic.
– Doncs aprofitant el que tenim. Demanant permís per reconstruir el local on havia estat l’Ajuntament. Tot seria començar. N’hi ha més d’un, de local. La torre de Guaita a la muntanya de Sant Martí. L’antiga església, que amenaça ruïna i ja només queda el campanar. També es podria aprofitar la riera, encara que la majoria de les vegades no hi passi aigua, amb els pollancres i les alberes, taules de pedra, bancs i gronxadors...
–Si que has fet treballar el cap tu...
–Perquè penso que ara o mai. Nosaltres plegarem –afirmà amb contundència—. No volem que els nostres fills pugin en aquest racó de món. S’han d’escolaritzar!
–Però necessitem algú que es mogui. I tot seran jornals.
–No cal. De moment, per començar ho podríem fer nosaltres quan acabem amb la feina del camp i a més ara que anem de cara l’hivern. O si no, jo he pensat amb un. El conco de cal Cabaler. Havia estat al seminari, per tant, té estudis, sap parlar i també sap conduir.
En aquest no li agrada gaire treballar, només presumir.
–Per això ho dic. Li plantejaríem com que ell és la solució pel poble. Si convingués el faríem alcalde.El deixaríem manar. Això sí, el vigilaríem,li pagaríem la benzina pels desplaçaments , i tots contents. Li podríem enfocar que com que ell té estudis i facilitat per convèncer, el veiem més capaç que cap de nosaltres.
Quina pensada! En Salvi estava més que content! No s’havia fet capellà, no s’havia casat! Però al final se li havien reconegut els seus mèrits. Si ho podia aconseguir, potser, fins i tot, quan comencéssim les obres, li dedicarien un carrer.
Maria Aladern
Han passat set anys des que el cervell et va fer un clic. Encara segueixo enyorant la teva trucada de gairebé cada vespre preguntant-me com havia anat el dia, on aniríem el cap de setmana... i explicant-me totes les activitats que havies fet al matí i a la tarda.
Just quan començàvem a sopar, sonava el telèfon. La trucada de control, rumiava, beneita de mi.
—No sé què explicar-li —pensava jo —sempre la mateixa cançó—. I em feia una mandra...
Recordo que el dia abans que se’t capgires la vida, i que per això hagués de variar tant la meva, havies anat a la piscina al matí, i a la tarda a classe de català i gimnàstica, sempre plena d’energia.
I amb un clic al teu cervell, tot va canviar.
I ara quan desitjo preparar un plat d’aquells tan exquisits que cuinaves, o quan vull saber alguna història dels avis o de la teva o la meva infantesa, no puc trucar-te perquè em facis memòria. Per què no et vaig escoltar més, en lloc de discutir tant?
Ulls de mar (Robin secret)
https://music.youtube.com/watch?v=WpIavMzQdv8&si=MfT1plnA-JH4-m35
Aquesta bonica cançó la va compondre la neta de la protagonista d’aquesta història...
Pedalo. És una bicicleta normal, ni urbana ni de muntanya, blava. L'espai, pla com el palmell de la mà. La mirada se'm perd en el confí d'un paisatge que propicia la reflexió i el repòs. Fa sol i un airet fresc em rebaixa l'escalfor a la cara.
Deixo anar les preguntes recurrrents que, amb insistència, em feien durant la jornada laboral. No calia buscar respostes perquè son preguntes trampa.
No hi ha res abans del principi, no hi havia res quan encara no hi havia alguna cosa. Sembla obvi, no cal rumiar-hi gaire.
La incicativa de fer aquesta mena de preguntes, de qui és? del més simpatic i jovial?
Callo i penso, precisament, ara: Fiat Lux.
Matilde Nuri - Cornèlia Abril