Un matí d’estiu de l’any 2014 em vaig asseure en una terrassa d’un bar, davant de l’Ajuntament d’aquell poble de la costa. Érem una petita colla i vam veure ple de gent vestida de gala. Anaven a un casament. La meva curiositat era «saber com vesteix la núvia» i, fugint de les bromes que em feien els amics, em vaig apartar una mica del grup per anar a veure-la. La núvia sempre és un puntal, en un casament, com el mort en un enterrament o el nadó en un bateig.
Jo era solter i no m’imaginava veure’m mai en el paper de nuvi de ningú. Per això tafanejava els casaments dels altres.
Era una noia atractiva, molt jove, i anava amb un vestit llampant, de color groc, que cridava molt l’atenció. Era esvelta, elegant i anava pentinada amb senzillesa,gens sofisticada. Vaig pensar que el nuvi tenia sort. Semblava una dona diferent.
Un matí d’estiu del 2021 vaig anar a parar a la mateixa terrassa del mateix bar, al mateix poble, davant del mateix Ajuntament. De cop, a la taula del costat, vaig reconèixer aquella núvia. Havien passat set anys, però la seva elegància era la mateixa que la primera vegada. M’hi vaig acostar, estava sola. Em vaig atrevir a explicar-li que l’havia vist el dia del seu casament, i li va fer certa gràcia. «Fa un any que em vaig divorciar», em va dir.
Un matí d’estiu del 2022, espero discretament davant de l’Ajuntament del poble de la costa, que ara ja conec bé. Estic molt nerviós. M’envolten tots els convidats, contents i felicitant-me. No sé pas de quin color anirà vestida, aquesta vegada, però espero que no vingui de groc!
Imatge treta de google
