0.53

 

La noia agafa aire i bufa. Les parpelles li cauen i per dissimular les obre de cop aguantant la mirada del seu interlocutor. Fa certa gràcia. No dura gaire i a cada minut que passa, li costa més mantenir-les obertes. S’agafa amb força a la cadira i prem els genolls. Massa tard. Un riuet groguenc li regalima cames avall.

La copilot és una amiga que en fer-li el test dona com a resultat 0.0. A la reprimenda del mosso i la conseqüent pregunta de perquè no condueix la noia sòbria, aquesta contesta amb mig somriure badoc. Diu que volen experimentar sensacions fortes, que la vida son quatre dies i que forma part del seu objectiu provar-ho tot del país on han decidit passar les vacances.

                                                                                            Eva Ariza per Cornèlia Abril

Basat en un fet real

Era vell, esprimatxat i malaltís. Ja no li servia per anar de cacera i el va abandonar molt lluny, al mig del bosc. Fent vida de vagabund havia anat subsistint, miserablement, d'un lloc a l'altre. Quan hi vam tornar, a la temporada següent, se li va apropar, tímidament amb els ulls tristos i ja cadavèric. En Maties no va poder suportar la presència d'aquella criatura esmarrida i se'l va treure del damunt, donant-li una puntada de peu.

No m'ho vaig treure del cap en tot el dia. L'anava observant, volia escodrinyar què hi havia darrere del rostre d'aquell caçador, penetrar dins seu per comprendre com es pot fer una cosa així, i després de mirar-me'l una bona estona ho vaig descobrir: tenia tota la cara d'un buldog. Sí, en Maties era com un gos... i racista!

CARPE DIEM

      CARPE DIEM 

 

La meva parella em diu “carpe diem”. Aprofita la vida, no saps que passarà demà. Està disposat en qualsevol moment a fer i desfer, viatjar arreu, anar i venir sense descans i  a mi, se’m fa una muntanya decidir-me. Ja hi haurà temps -li dic. M’angoixa pensar que la família em necessitarà i jo no hi seré. Tinc clar que no soc imprescindible, però el cap em fa aquestes malifetes.

I avui sé que tenia raó. He travessat el carrer sense mirar, amb els pensaments ves a saber on i m'he despertat a l’hospital amb les dues cames i els braços enguixats. Només rumio quan podré anar a la muntanya, al mar, i viatjar a aquell lloc que a ell li  fa tanta il·lusió. Encara hi seré a temps?   “Carpe diem”.

JO

Li agradava clavar-se de cap a les parets fins que es feia un trenc al front. Quan li sortia sang, l'ensenyava. Era el moment idoni per sucar el pinzell en el vermell. Després, frenètic, escrivia en el teixit blanc de la samarreta imperi. La paraula de rigor era: JO. 

Matilde Nuri

        per Cornèlia Abril

canvi de data - La nissaga dels O'Doyle

La Maria Aladern presenta el seu cinquè llibre "La nissaga dels O'Doyle".

La Matilde Nuri fa la presentació,

On? A la Biblioteca de Blanes

Molt d'èxit!!!

Tot i que han posat també el meu nom, jo no hi seré presencialment, sinó virtual.

NO T'HO PERDIS!

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

Amor

Amor

Una parella d’avis s’asseu en una terrassa d’un bar, entre sol i ombra. El sol, per ella. L’ombra, per ell. Contemplen la vida al seu voltant. Són fills de la postguerra i han lluitat força per tenir un estatus. El pare d’ell va fer la guerra, del bàndol equivocat, segons com t’ho miris… El d’ella era al bàndol guanyador, també segons com t’ho miris. Però ella no està gaire tranquil·la, al respecte. Ja fa temps que no sap què pensar.

Dues taules més enllà, un pare, una mare, cinc fills i dos gossos enormes. Tant els fills com els gossos fan exactament allò que els dona la gana, sense cap mena de censura ni límit. Ni tan sols quan molesten els altres.

Ell diu que ja era hora que la gent pugui fer allò que li surt de l’ànima. Ella, que ja no hi ha educació. Ell, que quin escàndol, tenir tants fills, amb el món tal com està. Ella, que els fills són una benedicció de Déu Nostre Senyor.

Quan s’aixequen de la taula, ambdós estan convençuts que l’amor i només l’amor que senten l’un per l’altre, ha fet aguantar una parella en la què cadascun dels membres pensa de manera radicalment diferent.

Foto treta d'una pàgina de google.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril.

UN DIA QUALSEVOL

 

S’ha llevat a les sis del mati. Des de fa un temps dorm a l’inrevés. Els peus al coixí i el cap a on normalment descansen els peus. No ha jagut despullada com altres nits. Duu una samarreta vella i un neguit al cor.

L’aire condicionat li bufa al clatell mentre obre la persiana i estira la mirada fins al riu. Les canyes que el custodien, empeses per una brisa calenta, ballen una dansa repetitiva, monòtona.

Voldria obrir la finestra, però a aquestes hores les orenetes voletegen juganeres, es fiquen a l’habitació i després no encerten la sortida.

Ella tampoc no l’encerta. Atrapada, captiva d’aquest neguit, segueix amb la mirada el vol lliure de les orenetes ara amunt, ara avall. Una tórtora ve a trencar l’encís del moment aturant-se a sobre de la reixa. L’ocell la mira durant uns moments i arrenca a volar fins anar a trobar-se amb la seva companya que l’espera damunt del codonyer.

Pot ser no necessita ales per escapar-se de la seva presó, tan sols obrir la porta. Tan fàcil i tan difícil com això.

L'ADREÇA

La senyora Braulia s’enfilava per les parets. No entenia com un fill, tan guapo i tan eixerit, es podia deixar enganyar per qualsevol pelandusca! Això no seria tan greu, pensava, si al final no fos ella qui n’acabava pagant les conseqüències. Va haver de ser ella. a qui li va tocar criar al net, quan la dona el va deixar.

I no en va tenir prou amb una vegada, no! Un bon dia es va presentar amb una noia peruana, separada, amb dues nenes i, a sobre, prenyada! Si almenys no s’hi hagués casat! Que no es pensés –li digué al seu fill­­­­– que li criaria una altra criatura que ves a saber si era seva!

I tan que era seva, era el fruit del seu amor amb en Joaquin. La Fiorela estava desesperada. No s’hauria pensat mai que el seu marit, a qui ella es va unir amb tota la bona fe, hagués estat tan dominat per la mare. Ara, es trobava sola, no podia tornar al seu país i aquí, veia que no se’n sortiria. Havia de buscar feina com fos, però com ho faria amb una criatura acabada de néixer?

Al final, potser la sogra no era tan dolenta, pensava la Fiorela, quan un bon dia li va dir que no patís, que ella l’ajudaria. Així que, un matí es va presentar a casa amb un sobre i una adreça. En el sobre hi havia diners i l’adreça era d’un lloc, discret, on s’ocuparien del seu problema.

MATINAR

 

 

A dos quarts de set m’alço del llit,  em poso les vambes, em vesteixo d’esport i a tres quarts ja estic al passeig marítim preparada per córrer. 

El mar està tranquil i pel carrer tan sols hi ha quatre o cinc bojos anant a tota velocitat.

Em fa mandra arrencar. És tan relaxant caminar... però em decideixo i les sabatilles comencen a  trotar. No necessito música. Només cal que m’impregni d’olor de mar i observar els joves fent “paddle Surf”. No vull que se m’escapi res de les diferents imatges que veig. Un regal pels que ens llevem aviat -penso. Però sense adonar-me'n el meu cap comença a rutllar sense descans, ordenant els meus pensaments. Les cames van fent metres i el cervell també.

Quan constato que ja he fet deu kilòmetres. Un altre dia sense gaudir plenament del camí. Els pensaments m’han traït. 

Tanmateix, ara ve el millor del matí. Entro a la platja, em trec les vambes i em fico a aquesta aigua que sembla que l’hagin posat només per a mi.  

Aigua salada, suor, mar.

¿I tu?

Com que sabia de tot, opinava. Jo soc callat de mena, i avaluo les persones mentre la conversa deriva cap a punts d’interès o no tant, sobretot ho faig quan algú em parla com un tertulià. ¿I tu a què et dediques?, penso. ¿Com et guanyes la vida? 

Hi ha individus que et responen de seguida i amb pudor: ‘¿Què vols dir?’ Llavors jo els dic: ‘És força clar, oi? ¿I tu, què fas per portar un sou a casa?’. No trobo que la qüestió sigui ambigua ni que representi una amenaça, però quan les paraules tenen caire d’amonestació, sé que hauré de vigilar o em tocarà pagar totes les rondes.