dimarts, 17 d’agost de 2021

Crònica d'un viatge a Tarragona

 CRÒNICA D’UN VIATGE A TARRAGONA


Quan vaig veure la meva germana, escopetejada, dirigint-se a l’empleada en lloc de venir cap a mi, em vaig posar en guàrdia: s’havia deixat un paquet a l’estació de Sant Celoni.

–Vagin a informació i els atendran.

Com una Caputxeta Vermella del segle vint-i-u, la Conxita portava, no en una cistelleta, sinó en una bossa de paper gruixut amb nanses, una gerra de mel, no per a l’àvia que vivia en el bosc, sinó per a la “Madre Superiora”, ex madre i ex superiora que viu a Tarragona.

–Què hi havia a la bossa? –li pregunta l’empleat, pendent del telèfon.

–Doncs miri, una gerreta de mel. Anava a casa de…

            –No cal, ja em sé la història. Quan torni trobarà la mel a l’estació. ­–I amb sornegueria– si no se l’ha menjat el llop, clar.

Decidides a que aquest episodi no ens aigualís el dia, vàrem baixar, tranquil·lament, cap a l’andana. Un cop aposentades a la part de davant del tren, ens atropellàvem una a l’altra per poder parlar de tot. Feia molt que no ens vèiem i ens havíem de posar al dia. Jo em delia per poder tocar el meu tema preferit, però no volia semblar egoista parlant sempre de mi, i, després de passar un temps, més aviat llarg que curt, vaig disparar:

–Ah!, mira, ara que ho recordo, t’he portat l’últim que he escrit.

He de dir que la Conxita és el meu “sparring”, no és imparcial, amor de germana, però ben segur que a mi em passaria el mateix.

–A veure… això no ho havia vist!

I entre parers, rialles i tota classe de comentaris, enfilades en el setè cel, vèiem acostar-se l’interventor, i li vàrem preguntar per què el tren portava tanta estona parat.

–Es que aquí és final de trajecte. On van vostès?

–A Tarragona…

–Però si hem estat cinc minuts aturats davant de l’estació…

–Ostres! Així on és aquí?

–Port Aventura.

–I ara, què podem fer?

           –Doncs esperar un altre tren que vagi a Tarragona. A dos quarts de deu en surt un.

–I hem de tornar a agafar bitllet?

Una mica de pena sí que li devíem fer a aquell bon home, perquè ens va dir que no calia, ja que l’interventor era ell mateix.

            L’estómac se’ns va dilatar de tan de riure. Vam passar una vergonya! Tot estant d’esquena al públic, vam quedar soles. Em sembla que els turistes es van pensar que ja havien començat les atraccions de Port Aventura.

            A l’estació de Tarragona ens esperava la “Madre Superiora”, que ara ja no és Madre ni Superiora, i nosaltres, a més d’arribar amb retard, li vam haver d’explicar que ens havíem deixat la gerreta de mel dins una bossa de nanses i paper gruixut a l’estació de Sant Celoni.

             –I “are”! Com pot ser que hàgiu passat de llarg, unes noies tan eixerides com vosaltres…

 Després d’un festival de ruïnes i monuments acompanyades d’una guia de luxe, vam gaudir d’un bon dinar davant del balcó del Mediterrani. Al caliu de tan vella amistat, no donàvem l’abast en la conversa sobre temps passats i temps presents, tant, que només amb la promesa de que tornaríem un altre dia ens va deixar marxar. Vàrem fer el viatge de tornada sense cap contratemps, i amb una aventura més a les espatlles.

 No sé si ensenyar-li aquesta crònica a la meva germana, ja que m’he permès la llicència de “La Caputxeta”, però ho he trobat divertit, mira!

 

                                                                                                                               Maria Aladern

dijous, 12 d’agost de 2021

UN DIA QUALSEVOL

 


UN DIA QUALSEVOL

Des de fa quaranta anys la Berta puja l’autobús a un quart de vuit del matí. És molt puntual, no li agrada fer tard a la feina.  És més, hi vol arribar uns quinze minuts abans per a prendre el cafè matiner. El  trajecte és de trenta-cinc minuts. Du el seu llibre, la radio i l’Iphone. Cada matí té una discussió amb ella mateixa, amb idèntica reflexió. Dubta entre engegar la ràdio, llegir o escoltar música. Avui es decideix per la ràdio. No sap quina cadena posar. Finalment opta per preocupar-se pel que passa al món. Quan ja fa cinc minuts que atén el que diuen, s’avorreix. Les notícies no varien mai i la posen nerviosa.  No és dia per posar la radio -pensa-.  Tampoc pot llegir perquè hi ha massa gent i no pot seure. Toca engegar l’Iphone. Un altre contratemps. Què podria escoltar? Té el dilema de posar música clàssica o aquell CD que va gravar la Gemma, la seva filla, quan tenia 20 anys. Ja se’l sap de memòria, però no es cansa sentir-lo. Com era d’esperar, obre L’iphone i comencen a sonar aquelles cançons que ha sentit mil vegades en aquest mateix trajecte. Hi ha molta circulació, però està tranquil·la perquè podrà fer l’obligat cafè per arribar desperta a la feina.  Amb els auriculars posats, mitjançant la música, s’endinsa en la seva vida i no s’adona del que passa al seu voltant.  Sembla que finalment ja ha arribat la tardor, ha refrescat, rumia. Ja era hora, ja que som a mitjans de novembre, i fins ara hi havia temperatures de ple estiu. Pensant en la tardor, recorda que el Nadal arribarà en un no res. No és que li agradin particularment les dates nadalenques però fa uns tres anys que les gaudeix especialment. La Clàudia i la Gemma, les seves dues filles vindran a passar les festes. La Clàudia ja fa 3 anys que va marxar a l’altra punta del mon, només la veu un o dos cops a l’any. La Gemma se’n va anar fa sis mesos, per sort , més a prop i la veu sovint.  Les enyora molt. En té molts motius. Sap que quan tornin de les noves experiències res ja no serà igual. La independència, ja assumida,  comportarà que no visquin a casa. Ho comprèn, tenen edat per fer-ho, però així i tot, aquest fet l’entristeix. Hi ha moments de la vida quotidiana en què les troba a faltar. Vivències que ja no s’esdevindran,  perquè elles no hi són.  Té la percepció que aquests instants li han estat robats. Les vivències que tinguin quan tornin en seran unes altres.  

La Berta decideix deixar d’escoltar música, li porta massa records i a més, la tardor la posa nostàlgica i ja té els ulls plorosos. Avui no és dia  ni per parar l’orella a la ràdio, ni per la lectura, ni  per sentir música. Discretament comença a observar la gent que hi ha al seu voltant. Ella no és una dona que es fixi en els detalls de la natura ni dels distints ambients urbans, però sense adonar-se’n, de manera espontània,  fa volar la imaginació i analitza les persones. Dia rere dia, durant anys ha vist pujar en aquell autobús, i a la mateixa hora, dones i homes com ella, amb les seves vides diferents. D’algunes dones, fins i tot  sap els fills que  han pogut tenir, perquè les ha vist de molt jovenetes, embarassades un cop, dos cops... i en canvi no té ni idea de com es diuen. Al llarg d’aquests quaranta anys s’ha adonat que hi ha hagut gent que sense cap raó aparent, han deixat d’anar a la seva cita de cada matí. Dies i dies sense pujar a l’autobús,  i es pregunta si deuen haver canviat de treball, si és que els han acomiadat, o si ja deuen haver-se jubilat. No ho sabrà mai i tampoc pot demanar-ho a ningú perquè no sabria a qui preguntar. Fins i tot poden haver agafat una malaltia i no n’arribarà a tenir coneixement perquè  no hi té cap contacte. És realment curiós, que hi hagi persones a qui veus cada dia de dilluns a divendres durant anys, encara que sigui només una estona, i de les quals no saps res. Realment som molt poc comunicatius i sociables, pensa.

De sobte, la Berta s’adona que ha arribat a la seva parada. Baixa del bus i va directa a prendre el seu cafè matiner abans de començar la jornada laboral.

 

 

diumenge, 8 d’agost de 2021

Ombres


Ho sabien fer i repetien sempre la mateixa tirada. Llançaven un paperot arrugat al cap d’algú. Si podien dos i provinents de  cantons oposats. Era per despistar. També n’hi havia un que portava bombes fètides. I un altre que posava a la cadira una poció màgica, al desgraciat de torn li feia venir fred i calor i fred i calor i fred al cul. Tothom reia per sota el nas. També els mestres que miraven de reüll, parlaven d’esma i es giraven d’esquena quan s’adonaven que, de les últimes files, s’alçava un alumne amb el bolígraf Bic, sense mina, a punt per escopir arròs a tort i a dret.

Més tard canviaven cromos i jugaven a bales i s’entretenien dibuixant cors a la pissarra i enviant cartes d’amor que escrivien i signaven com a anònims. Les vacances eren una esquinçada difícil de gestionar amb l’alteració del cos encès i la necessitat constant de viure en companyia. El final de curs tallava la dinàmica de barrila permanent. Les famílies tenien viatges programats i estades al poble o feines interines i senzilles per a ocupar l’oci dels nois i noies. Uns feien fotocòpies o endreçaven papers en un despatx, altres transportaven paquets en la bicicleta, altres ajudaven un jardiner o en un esplai. 

Els quaderns d’exercicis d’estiu eren la pitjor desgràcia, i el primer dia sense escola ja quedaven aparcats en un calaix sota qualsevol muntanya de llibretes gastades i guixades i plenes d’adhesius acolorits. Anaven a berenar gelats a la plaça i sortien els dissabtes a ballar sardanes. Feien pastissos amb iogurt de llimona i convidaven els veïns a xocolata desfeta. Organitzaven festes mixtes i ballaven les musiques lentes de cantants romàntics.

Ocupacions menors, diu un. Vam aprendre a fer poca cosa de bo, diu l’altre. Després vam créixer i la nostra ombra s’engegantia. Tant que la vam perdre de vista.