dimarts, 17 d’agost de 2021

Crònica d'un viatge a Tarragona

 CRÒNICA D’UN VIATGE A TARRAGONA


Quan vaig veure la meva germana, escopetejada, dirigint-se a l’empleada en lloc de venir cap a mi, em vaig posar en guàrdia: s’havia deixat un paquet a l’estació de Sant Celoni.

–Vagin a informació i els atendran.

Com una Caputxeta Vermella del segle vint-i-u, la Conxita portava, no en una cistelleta, sinó en una bossa de paper gruixut amb nanses, una gerra de mel, no per a l’àvia que vivia en el bosc, sinó per a la “Madre Superiora”, ex madre i ex superiora que viu a Tarragona.

–Què hi havia a la bossa? –li pregunta l’empleat, pendent del telèfon.

–Doncs miri, una gerreta de mel. Anava a casa de…

            –No cal, ja em sé la història. Quan torni trobarà la mel a l’estació. ­–I amb sornegueria– si no se l’ha menjat el llop, clar.

Decidides a que aquest episodi no ens aigualís el dia, vàrem baixar, tranquil·lament, cap a l’andana. Un cop aposentades a la part de davant del tren, ens atropellàvem una a l’altra per poder parlar de tot. Feia molt que no ens vèiem i ens havíem de posar al dia. Jo em delia per poder tocar el meu tema preferit, però no volia semblar egoista parlant sempre de mi, i, després de passar un temps, més aviat llarg que curt, vaig disparar:

–Ah!, mira, ara que ho recordo, t’he portat l’últim que he escrit.

He de dir que la Conxita és el meu “sparring”, no és imparcial, amor de germana, però ben segur que a mi em passaria el mateix.

–A veure… això no ho havia vist!

I entre parers, rialles i tota classe de comentaris, enfilades en el setè cel, vèiem acostar-se l’interventor, i li vàrem preguntar per què el tren portava tanta estona parat.

–Es que aquí és final de trajecte. On van vostès?

–A Tarragona…

–Però si hem estat cinc minuts aturats davant de l’estació…

–Ostres! Així on és aquí?

–Port Aventura.

–I ara, què podem fer?

           –Doncs esperar un altre tren que vagi a Tarragona. A dos quarts de deu en surt un.

–I hem de tornar a agafar bitllet?

Una mica de pena sí que li devíem fer a aquell bon home, perquè ens va dir que no calia, ja que l’interventor era ell mateix.

            L’estómac se’ns va dilatar de tan de riure. Vam passar una vergonya! Tot estant d’esquena al públic, vam quedar soles. Em sembla que els turistes es van pensar que ja havien començat les atraccions de Port Aventura.

            A l’estació de Tarragona ens esperava la “Madre Superiora”, que ara ja no és Madre ni Superiora, i nosaltres, a més d’arribar amb retard, li vam haver d’explicar que ens havíem deixat la gerreta de mel dins una bossa de nanses i paper gruixut a l’estació de Sant Celoni.

             –I “are”! Com pot ser que hàgiu passat de llarg, unes noies tan eixerides com vosaltres…

 Després d’un festival de ruïnes i monuments acompanyades d’una guia de luxe, vam gaudir d’un bon dinar davant del balcó del Mediterrani. Al caliu de tan vella amistat, no donàvem l’abast en la conversa sobre temps passats i temps presents, tant, que només amb la promesa de que tornaríem un altre dia ens va deixar marxar. Vàrem fer el viatge de tornada sense cap contratemps, i amb una aventura més a les espatlles.

 No sé si ensenyar-li aquesta crònica a la meva germana, ja que m’he permès la llicència de “La Caputxeta”, però ho he trobat divertit, mira!

 

                                                                                                                               Maria Aladern

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada