diumenge, d’agost 08, 2021

Ombres


Ho sabien fer i repetien sempre la mateixa tirada. Llançaven un paperot arrugat al cap d’algú. Si podien dos i provinents de  cantons oposats. Era per despistar. També n’hi havia un que portava bombes fètides. I un altre que posava a la cadira una poció màgica, al desgraciat de torn li feia venir fred i calor i fred i calor i fred al cul. Tothom reia per sota el nas. També els mestres que miraven de reüll, parlaven d’esma i es giraven d’esquena quan s’adonaven que, de les últimes files, s’alçava un alumne amb el bolígraf Bic, sense mina, a punt per escopir arròs a tort i a dret.

Més tard canviaven cromos i jugaven a bales i s’entretenien dibuixant cors a la pissarra i enviant cartes d’amor que escrivien i signaven com a anònims. Les vacances eren una esquinçada difícil de gestionar amb l’alteració del cos encès i la necessitat constant de viure en companyia. El final de curs tallava la dinàmica de barrila permanent. Les famílies tenien viatges programats i estades al poble o feines interines i senzilles per a ocupar l’oci dels nois i noies. Uns feien fotocòpies o endreçaven papers en un despatx, altres transportaven paquets en la bicicleta, altres ajudaven un jardiner o en un esplai. 

Els quaderns d’exercicis d’estiu eren la pitjor desgràcia, i el primer dia sense escola ja quedaven aparcats en un calaix sota qualsevol muntanya de llibretes gastades i guixades i plenes d’adhesius acolorits. Anaven a berenar gelats a la plaça i sortien els dissabtes a ballar sardanes. Feien pastissos amb iogurt de llimona i convidaven els veïns a xocolata desfeta. Organitzaven festes mixtes i ballaven les musiques lentes de cantants romàntics.

Ocupacions menors, diu un. Vam aprendre a fer poca cosa de bo, diu l’altre. Després vam créixer i la nostra ombra s’engegantia. Tant que la vam perdre de vista.