Ho sabien fer i repetien sempre
la mateixa tirada. Llançaven un paperot arrugat al cap d’algú. Si podien dos i
provinents de cantons oposats. Era per
despistar. També n’hi havia un que portava bombes fètides. I un altre que posava
a la cadira una poció màgica, al desgraciat de torn li feia venir fred i calor
i fred i calor i fred al cul. Tothom reia per sota el nas. També els mestres
que miraven de reüll, parlaven d’esma i es giraven d’esquena quan s’adonaven
que, de les últimes files, s’alçava un alumne amb el bolígraf Bic, sense mina, a
punt per escopir arròs a tort i a dret.
Més tard canviaven cromos i jugaven
a bales i s’entretenien dibuixant cors a la pissarra i enviant cartes d’amor que
escrivien i signaven com a anònims. Les vacances eren una esquinçada difícil de
gestionar amb l’alteració del cos encès i la necessitat constant de viure en
companyia. El final de curs tallava la dinàmica de barrila permanent. Les
famílies tenien viatges programats i estades al poble o feines interines i
senzilles per a ocupar l’oci dels nois i noies. Uns feien fotocòpies o
endreçaven papers en un despatx, altres transportaven paquets en la bicicleta,
altres ajudaven un jardiner o en un esplai.
Els quaderns d’exercicis d’estiu
eren la pitjor desgràcia, i el primer dia sense escola ja quedaven aparcats en
un calaix sota qualsevol muntanya de llibretes gastades i guixades i plenes
d’adhesius acolorits. Anaven a berenar gelats a la plaça i sortien els
dissabtes a ballar sardanes. Feien pastissos amb iogurt de llimona i convidaven
els veïns a xocolata desfeta. Organitzaven festes mixtes i ballaven les
musiques lentes de cantants romàntics.
Ocupacions menors, diu un. Vam
aprendre a fer poca cosa de bo, diu l’altre. Després vam créixer i la nostra
ombra s’engegantia. Tant que la vam
perdre de vista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada