UN DIA QUALSEVOL
Des de fa quaranta anys la Berta puja l’autobús a un quart de vuit del matí. És molt puntual, no li agrada fer tard a la feina. És més, hi vol arribar uns quinze minuts abans per a prendre el cafè matiner. El trajecte és de trenta-cinc minuts. Du el seu llibre, la radio i l’Iphone. Cada matí té una discussió amb ella mateixa, amb idèntica reflexió. Dubta entre engegar la ràdio, llegir o escoltar música. Avui es decideix per la ràdio. No sap quina cadena posar. Finalment opta per preocupar-se pel que passa al món. Quan ja fa cinc minuts que atén el que diuen, s’avorreix. Les notícies no varien mai i la posen nerviosa. No és dia per posar la radio -pensa-. Tampoc pot llegir perquè hi ha massa gent i no pot seure. Toca engegar l’Iphone. Un altre contratemps. Què podria escoltar? Té el dilema de posar música clàssica o aquell CD que va gravar la Gemma, la seva filla, quan tenia 20 anys. Ja se’l sap de memòria, però no es cansa sentir-lo. Com era d’esperar, obre L’iphone i comencen a sonar aquelles cançons que ha sentit mil vegades en aquest mateix trajecte. Hi ha molta circulació, però està tranquil·la perquè podrà fer l’obligat cafè per arribar desperta a la feina. Amb els auriculars posats, mitjançant la música, s’endinsa en la seva vida i no s’adona del que passa al seu voltant. Sembla que finalment ja ha arribat la tardor, ha refrescat, rumia. Ja era hora, ja que som a mitjans de novembre, i fins ara hi havia temperatures de ple estiu. Pensant en la tardor, recorda que el Nadal arribarà en un no res. No és que li agradin particularment les dates nadalenques però fa uns tres anys que les gaudeix especialment. La Clàudia i la Gemma, les seves dues filles vindran a passar les festes. La Clàudia ja fa 3 anys que va marxar a l’altra punta del mon, només la veu un o dos cops a l’any. La Gemma se’n va anar fa sis mesos, per sort , més a prop i la veu sovint. Les enyora molt. En té molts motius. Sap que quan tornin de les noves experiències res ja no serà igual. La independència, ja assumida, comportarà que no visquin a casa. Ho comprèn, tenen edat per fer-ho, però així i tot, aquest fet l’entristeix. Hi ha moments de la vida quotidiana en què les troba a faltar. Vivències que ja no s’esdevindran, perquè elles no hi són. Té la percepció que aquests instants li han estat robats. Les vivències que tinguin quan tornin en seran unes altres.
La Berta decideix deixar d’escoltar música, li porta massa records i a més, la tardor la posa nostàlgica i ja té els ulls plorosos. Avui no és dia ni per parar l’orella a la ràdio, ni per la lectura, ni per sentir música. Discretament comença a observar la gent que hi ha al seu voltant. Ella no és una dona que es fixi en els detalls de la natura ni dels distints ambients urbans, però sense adonar-se’n, de manera espontània, fa volar la imaginació i analitza les persones. Dia rere dia, durant anys ha vist pujar en aquell autobús, i a la mateixa hora, dones i homes com ella, amb les seves vides diferents. D’algunes dones, fins i tot sap els fills que han pogut tenir, perquè les ha vist de molt jovenetes, embarassades un cop, dos cops... i en canvi no té ni idea de com es diuen. Al llarg d’aquests quaranta anys s’ha adonat que hi ha hagut gent que sense cap raó aparent, han deixat d’anar a la seva cita de cada matí. Dies i dies sense pujar a l’autobús, i es pregunta si deuen haver canviat de treball, si és que els han acomiadat, o si ja deuen haver-se jubilat. No ho sabrà mai i tampoc pot demanar-ho a ningú perquè no sabria a qui preguntar. Fins i tot poden haver agafat una malaltia i no n’arribarà a tenir coneixement perquè no hi té cap contacte. És realment curiós, que hi hagi persones a qui veus cada dia de dilluns a divendres durant anys, encara que sigui només una estona, i de les quals no saps res. Realment som molt poc comunicatius i sociables, pensa.
De sobte, la Berta s’adona que ha arribat a la seva parada. Baixa del bus i va directa a prendre el seu cafè matiner abans de començar la jornada laboral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada