El destí

El destí

Foto de google

L'obsessió ja és important. Actualment ho ha perdut tot: dona, fills, amics i feina. Ja no li queda res. Surt al carrer ben decidit. S'ha posat la samarreta vermella, l'ocasió potser s'ho val.

La gitana que li havia llegit la mà poc abans de l'estiu, no sabia si havia de dir-li o no.

    —Canta!—exigí ell— per això et pago!

    —Ay, señorito, nunca me había pasao...

    —Que cantis d'una vegada!

L'anunci de la seva mort no fou una notícia agradable, per ell. Segons la dona, que, a més, li regalà un ramet de romaní, que porta bona sort, moriria el 15 de novembre d'aquell mateix any.

    —A quina hora?—rigué ell, amb els ulls emboirats per la borratxera que duia al damunt.

Segons la dona, en qualsevol moment del dia o de la nit, podia tenir lloc el seu decés. Però afegí que no li fes gaire cas, que de vegades s'equivocava. 

A la primera paperera que trobà, va llençar el ramet de la bona sort.

Avui, 15 de novembre, surt al carrer ben decidit. A l'estació no hi ha gaire gent, els llums del metro comencen a aparèixer pel túnel i l'home ajuda  el destí a complir amb la seva missió.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

MORBOSITAT

 

                                                 Imatge treta de Google

L’actor, a escena, es despulla mentre va dient el seu text. El públic clava la mirada en la pell translúcida, en el desgavell de pels que li pugen cames amunt com formigues extraviades, en els mugrons minúsculs, en la asimetria d’uns braços extremadament llargs, en el relleu de les costelles, en el sexe fosc; un membre arrugat, que pengim-penjam, es balanceja cada cop que l’actor gesticula.

Els presumptes experts, diran que el nu no està justificat. Els que no hi entenen, també ho diran d’una altre manera. Uns quants callaran i la resta amagaran que no han clissat res. En qualsevol cas, ningú ha sentit el que deia l’actor, que s’ha deixat la pell en el monòleg i que ara, entre cametes tremola de fred buscant el barnús. Però la directora, des de el seu seient privilegiat, somriu satisfeta de no haver sentit ni un esternut, ni una estossegada, ni el nyic-nyic del caramelet quan li treuen el paper a poc a poc, dissimulant, ni una caiguda de cap.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

L'Scrooge

imatge de google

De la mateixa manera que sempre plou sobre mullat, a l’Scrooge l’hi ha tocat la loteria. Però no en te mai prou. Amb un grapat d’anys damunt les espatlles que descarrega apuntalat amb dues crosses i maquinant sempre com pot augmentar els cabals, la seva avarícia sense límit l’ha portat a cobejar tot el que tenen els altres.


El seu veí després d’haver tancat el petit negoci, havia aconseguit llogar el local que era el complement a la seva minsa jubilació com a treballador autònom. Un dia, cap al tard, va veure l’Scrooge que sortia trontollant del seu local, sortejant les escales i la runa.


–Què ha vingut a fer aquest aquí? –va preguntar al llogater.

–M’ha preguntat com pagava i m’ha ofert el seu local més barat i millor perquè és arran de terra.


Arran de terra està també l’església de Sant Pancràs, on l’acompanyen cada diumenge per complir les seves obligacions de bon cristià. Què Déu el beneeixi!



Maria Aladern, per Cornèlia Abril.

Sense noticies

 

Cada setmana escriu un article en el Diari de la seva ciutat. Està angoixada perquè fa uns dies que té el cervell buit. Li costa molt trobar un tema que sigui d’interès per la seva columna. Sembla que se li hagin assecat les idees. Ella, que de qualsevol detall trobava un tema de conversa i un títol per a la seva crònica setmanal, i ara s'està davant de l’ordinador hores i hores, amb la pàgina i la ment en blanc.

Per què li passa? Ja s’ha acabat la seva etapa de columnista? Ella que sempre ha estat assabentada de tot.  Una gran observadora  que no se li escapava res. Llegint sense parar, encisada amb qualsevol realitat i donant el seu parer sobre diferents esdeveniments  de manera acurada...

Mirant la pantalla en blanc de l’ordinador, de sobte veu la llum davant els seus dilemes. Se sent enganyada. Ja no és capaç de justificar les notícies que van sortint al món que l’envolta.

Neus Cereijo per Cornèlia Abril

El bric

 

Tu tens clar on has de llençar el bric de la llet? Al contenidor del cartró? O al del plàstic? Jo tinc dubtes perquè representa que és un envàs mixt multicapa i, quan en desmunto un, puc extreure amb certa facilitat el tap de rosca blanc, que és de polietilè, però mai aconsegueixo separar les làmines de paper Kraft i les d’alumini. A l’envàs diu ecològic, per bé que cap d'aquests materials son biodegradables. Ah, quin embolic! Cada dia bec llet vegetal i no sé com he de reciclar el bric. Per això agafo una bossa, l’omplo d'envasos doblegats i sense aire i la llenço a un contenidor. En última instància, si funciona la reutilització, d’aquests materials se’n faran pistes esportives...