L’actor, a escena, es despulla mentre va dient el seu
text. El públic clava la mirada en la pell translúcida, en el desgavell de pels
que li pugen cames amunt com formigues extraviades, en els mugrons minúsculs,
en la asimetria d’uns braços extremadament llargs, en el relleu de les
costelles, en el sexe fosc; un membre arrugat, que pengim-penjam, es balanceja
cada cop que l’actor gesticula.
Els presumptes experts, diran que el nu no està
justificat. Els que no hi entenen, també ho diran d’una altre manera. Uns
quants callaran i la resta amagaran que no han clissat res. En qualsevol cas,
ningú ha sentit el que deia l’actor, que s’ha deixat la pell en el monòleg i que
ara, entre cametes tremola de fred buscant el barnús. Però la directora, des de
el seu seient privilegiat, somriu satisfeta de no haver sentit ni un esternut,
ni una estossegada, ni el nyic-nyic del caramelet quan li treuen el paper a poc
a poc, dissimulant, ni una caiguda de cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada