La Cristina sempre s’havia sentit diferent.
Tant, que l’aura que desprenia feia que la gent es girés quan ella entrava als
llocs encara que no la coneguessin. De petita va començar a destacar: tenia facilitat
per llegir, per escriure, per dibuixar. Era simpàtica, era guapa com una nina,
era bona perquè sí. Era arribar ella i tothom somreia.
De més gran, la facilitat pels estudis va fer
que es tragués els cursos de dos en dos. Va arribar un moment que la diferència
hauria estat tanta amb els seus companys i companyes de classe que a l’escola
van recomanar als pares que seguís el curs actual i que l’omplissin d’activitats
extraescolars. Així, un cop acabades les hores lectives, la Cristina assistia a
classes d’anglès, francès i alemany. Més endavant va incorporar al repertori el
xinès i el rus, perquè l’alfabet llatí li resultava massa insuls. També feia música
i dansa, per allò de cultivar cos i ment en totes les seves facetes.
A una edat prudencial ja la van deixar entrar
a la Universitat. Va triar estudis. Tres carretes de cop. Li va costar triar,
perquè tot li agradava, i al final va optar per aquelles carreres que pogués
combinar per horaris. I quan va descobrir la Universitat a distància? Ui, allò
ja va ser massa: combinava classes presencials amb cursos virtuals, i omplia
les seves hores amb matèries d’allò més diverses.
La Cristina creixia i estudiava feliç, i al campus
universitari tothom la coneixia. Tants alumnes anaven i venien i començaven i
acabaven carreres, que aviat la gent es va oblidar que era una alumna i, de
tant veure-la per allà, creien que era una professora, o potser una catedràtica
i tot.
Va arribar un dia, però, que els pares de la Cristina
es van plantar. Un vespre, mentre preparaven el sopar tots tres, progenitors i
filla, la mare de la Cristina va deixar de tallar puntes de mongeta tendra i va
alçar el cap.
—Filla, no creus que ja tens edat per deixar d’estudiar
i posar-te a treballar?
—És que hi ha tantes coses per aprendre, mare!
—Ho sé, ho sé... —La dona no sabia com
continuar, i va mirar-se el pare suplicant que continués ell amb l’argumentari
que havien estat assajant des de feia més d’un trimestre.
—A veure, Cristina. Si a nosaltres ens encanta
que tinguis tanta facilitat pels estudis, i també tants interessos. Saps que
sempre t’hem donat suport amb tot allò que has volgut aprendre. I hem pagat
sense problemes el que ha calgut!
—Sempre us he estat agraïda que em donéssiu l’empenta
necessària per ampliar els meus coneixements! I per aconseguir les beques que
no em donaven si el fet de treure matrícules d’honor no sufragaven el cost dels
estudis... i per tota la resta, és clar —va corroborar la noia.
—El problema no és pagar-te els estudis, que
ja saps que això no ens amoïna —va continuar el pare.
De cop, la mare ja no va poder més i va exclamar:
—El cas és que ja tens trenta anys, i que
potser ja seria hora que marxessis de casa.
La Cristina es va quedar estupefacta. Mai no
havia pensat que els seus pares volguessin estar sense ella. Feia... tota la
vida que vivia amb ells, és clar, des que havia nascut. Per a ella allò era el
més natural del món. Però, ben mirat... tots els seus amics, o gairebé, s’havien
aparellat, o havien anat a un pis d’estudiants, o havien llogat un apartament
un cop acabats els estudis. Però com que sempre estava ficada entre llibres o
recercant informació, no s’havia fixat en aquells detalls, que per a ella no
eren més que maneres de perdre el temps, un temps valuosíssim que podia passar adquirint
nous coneixements sobre les matèries més impensades. Treballar? Mai no se li
havia passat pel cap aquella possibilitat.
Els dies següents a la xerrada amb els seus
pares, la Cristina va estar meditativa. Es distreia de les pàgines dels volums
de la biblioteca, havia de llegir tres i quatre vegades cada línia per entendre’n
el significat. S’havia tornat ruca de cop? No, simplement el seu cap només
donava voltes al tema de la feina. Podia ser que no fos capaç de triar-ne una?
Però, i si s’equivocava? I si quan l’havia aconseguida resultava que li
interessava més una altra professió? I si es passava la vida fent entrevistes
de feina perquè ella no era exactament aquell tipus de persona que buscaven? I
si el fet de tenir tants coneixements la feia dubtar a l’hora de portar a terme
un procediment o es posava a discutir cada ordre que li donaven? I si no s’entenia
amb els companys perquè veia que ho feien tot malament? Tenir tants
coneixements li començava a resultar un problema.
Un dia es va adonar que menjava com una
descosida; un altre va tenir tan mal de panxa que no va poder tastar res; un
altre dia els nervis se la cruspien de tal manera que es va començar a mossegar
les ungles; anava tan despistada que un matí va equivocar-se de metro per anar
a la universitat que feia tants anys que freqüentava; un dia li va costar moltíssim
dormir; un altre dia va tenir malsons terribles; més endavant li va semblar que
s’ofegava; al cap de poc les cames li feien figa i no para va de suar. Estava
tan encallada que va decidir anar a veure una antiga companya d’universitat que
feia temps que s’havia convertit en terapeuta natural.
La Mariela, la terapeuta, va escoltar la
Cristina i va dir-li que el que li passava era un clar episodi d’estrès.
—Cristina, portes tants anys estudiant i
movent-te pel món amb el rol d’alumna que el sol fet de pensar que has de
deixar la teva rutina actual i l’has de canviar per una altra ja et provoca
aquests ofecs, la gana desmesurada i els episodis d’insomni. Els atacs d’angoixa
són només la conseqüència de tota aquesta espiral en què estàs immersa. Saps què
et recomano, per començar? Una cosa ben senzilla: abans d’anar a dormir, fes unes quantes
respiracions d’una manera que ara t’ensenyaré, i tot seguit dius en veu alta el
teu desig en forma d’afirmació amb el convenciment que Déu, l’Univers o la força
en què creguis s’ocuparà de resoldre el teu dubte mentre tu dorms.
La Cristina va tornar a casa una mica incrèdula,
però de seguida va recordar una assignatura de la carrera de psicologia, que
havia cursat feia uns quants anys, en el qual es parlava de l’autosuggestió. I
ella, que era tan racional, va decidir portar a la pràctica les recomanacions
de la Mariela a la seva manera.
Aquella nit, abans de ficar-se al llit, va fer
unes quantes respiracions amb la intenció de relaxar musculatura i pensaments, tal
com li havia ensenyat a fer la Mariela. Tot seguit es va ficar entre els
llençols, va tancar els ulls i va dir en veu alta:
—Subconscient de la Cristina, que soc jo, soc
valenta, i em despertaré sabent la feina a la qual em dedicaré, i que serà
aquella que allunyarà de mi aquest estat d’angoixa i descontrol en què estic immersa.
Deixo en les teves mans invisibles la decisió.
L’endemà al matí, la Cristina es va despertar
alleugerida. No només perquè havia dormit com un soc, sinó perquè només desvetllar-se
havia recordat el somni, plàcid com no en tenia cap des de feina setmanes, que
havia resultat absolutament aclaridor.
Per si de cas, tal com li havia recomanat la
Mariela, va dir en veu alta i potent:
—Gràcies, subconscient!
El pare, que passava per aquell moment per davant
de la porta de l’habitació de la Cristina, es va sorprendre d’aquell crit, però
va preferir no preguntar res, perquè sabia que la seva filla estava passant per
uns moments complicats.
Al cap de pocs dies, la Cristina s’apuntava a
unes oposicions, les aprovava de carrer i s’asseia en la garita on, a partir de
llavors, passaria les seves hores vigilant l’entrada i la sortida d’un edifici
municipal.
—Per fi —va exclamar—, per fi podré ser una més.
Per fi podré ser mediocre!
NÚRIA FARRÀS I GIOL
Per a Cornèlia Abril
