dimecres, de juliol 07, 2021

El mirall rodó

 

Arriba panteixant amb la maleta. Això és pitjor del que creia, pensa, si rebufa només amb aquest tram d’escales.

    L’home, el gai que regenta l’hostal —perquè és gai, l’ha vist en una fotografia del despatx abraçat amb posat dolç a un altre home, i des de fa uns dies ja no li passa que pensa que tothom és amic o germà d’aquest o de l’altre, i ara ho veu tot des d’un prisma sexual: li ha caigut la careta, la innocència o la tranquil·litat d’esperit, no n’acaba d’estar segura—, l’home gai li obre la porta de l’habitació i li entrega la clau mentre li recorda els horaris de l’esmorzar i li mostra on hi ha el comandament de l’aire condicionat i el bany, com si ella no disposés de dos ulls a la cara o no tingués els coneixements bàsics per passar una nit en un hostal. Mentre acomiada l’home gai amb un somriure —perquè això sí que ho sap fer, que tot li sembli malament però alçar les comissures dels llavis de forma natural—, fa una llambregada ràpida al vestíbul del primer pis, on té l’habitació. Ara s’adona que l’estil barroc de la planta baixa també continua a la resta de la casa. S’ha equivocat, es renya, i tanca la porta. Massa inputs de cop.

    Per sort, l’habitació està decorada amb més gust —tot i que carregada— i al bany les tovalloles són blanques i no hi ha quadres. No hi ha cosa que la posi més nerviosa que els llençols i les tovalloles de colors i els quadres a les cambres de bany. Perquè llavors es dutxa amb la sensació que la humitat de l’aigua malmetrà l’obra d’art. Perquè llavors es renta les dents quieta davant de la pica, amb el que això la molesta, per si taca el mirall amb els puntets blancs que surten disparats de l’encontre vigorós entre el raspall i l’esmalt i les genives, i ja se sap que les taques al mirall són dobles, i això encara la fa posar més nerviosa. Ella prefereix allunyar-se de la pica per rentar-se les dents, situar-se allà on no pugui tacar res. I si un quadre prop de la dutxa o la banyera ja li trasbalsa l’humor, un quadre a la paret del bany la fa sortir de polleguera. Encara pitjor seria un quadre sobre el vàter o sobre la porta, l’art amenaçador que et pot desnucar sense que te n’adonis.

    Però ha vingut a descansar, a allunyar-se del món, a deixar el cervell en blanc per poder decidir, i està vist, pensa, que s’ha equivocat en triar un hostal a un poble petit, perdut a la muntanya i allunyat de tot. Però com ho podia saber, que estaria regentat per una parella de gais? I que, a més (o potser per tant), passaria una nit en una habitació més ben decorada que les de les revistes? La capçalera del llit és senyorívol i té motius florals, i hi ha un dosser del qual en baixen uns cortinatges elegants. A tocar hi ha un llum de sostre amb sis braços, platejat, carregat de vidrets que brillen amb el sol que entra per la finestreta i que despleguen milers d’arc de Sant Martí per les parets, milers de minúscules banderes gais disseminades per habitació. Així no es pot pensar amb claredat.

    Més li hauria valgut un hotelàs tocant a la carretera, d’aquests tan impersonals, amb les parets grises i els banys il·luminats per sota. No buscava res depriment, però segurament entre un tipus d’allotjament i l’altre hi deu haver alguna cosa que li hauria anat millor, però ara posa’t a buscar. Ella no tenia tant de temps, pensava. En un hotelàs, la probabilitat de creuar-se amb altres persones seria infinitament més elevada, però com a mínim no hi hauria tants detalls que fessin que el seu pensament anés fent salts d’idea en idea per anar a parar sempre al mateix lloc. Tants quilòmetres per no res. Però el que està fet està fet, i se sent massa cansada. Està clar que el cervell no li funciona bé. Ho hauria d’haver previst, però és un tema que no domina, un camp que desconeix i que mai no havia pensat que arribés a tocar. I encara més per obligació.

    L’home gai li ha dit que hi ha piscina, i que ara no hi ha ningú perquè tothom ha baixat a la platja a passar el dia o a Alacant, que queda aquí mateix, a mitja horeta en cotxe. No ha dut banyador, però un dels conjunts de calceta i sostenidor que porta sempre per si de cas farà el fet. Així que es canvia, es tira el vestit verd per sobre, agafa la tovallola del bany i surt de l’habitació per anar a remullar-se una estona.

    Davant per davant de la porta de l’habitació hi ha tres pintures i un mirall rodó, com aquell del quadre El matrimoni Arnolfini, que la fascina i tant la inquieta. Sempre ha pensat que la dona era massa jove per estar embarassada i que l’home tenia cara de gai (en realitat, de sodomita hipòcrita i avergonyit de si mateix que embarassa noies per dissipar les ànsies sexuals que li provoca no atrevir-se a admetre que el que vol és follar amb homes). I a més, aquell mirall rodó que mostra un parell de personatges que observen l’escena, possiblement el pintor, Van Eyck, i ella mateixa, que no pot treure la vista de sobre els Arnolfini; sempre s’hi ha vist a ella, en aquella pintura diabòlicament atraient. 

 


 

    Es gira, fa una volta de clau a la porta de l’habitació i es disposa a baixar el tram d’escales, però la vista li queda fixada al mirall rodó, convex. No vol, però ja ha fet dues passes i es troba davant del mirall buscant-se en la llunyania, com quan passava estones i estones mirant l’obra a la National Galery, quan vivia a Londres. I llavors s’adona que a la llunyania no hi ha ningú, i que en primer pla, en comptes de la dona massa jove per estar embarassada hi és ella. No ho havia volgut fer, però ja s’ha posat la tovallola blanca del bany al cap i ha tret una mica la panxa. No cal gaire, perquè el mirall fa la resta. Es mira, i té el pressentiment que Van Eyck va avançar-se sis segles a la seva pròpia història.

 

Núria Farràs i Giol per a Cornèlia Abril