Socialitzar

 Socialització

       —T’has de socialitzar!  —li deien les veïnes a la senyora Emilia. No pots estar sempre tancada. Et posaràs malalta! 

       —Si fins i tot quan va a comprar i quan passeja, va sempre sola. No  sé on deu anar —comentaven— perquè de vegades no la veiem en tot el dia.  Sembla que camina per llocs deserts on ni tan sols hi ha cafeteries! I no  hi podem fer res! Des que vam intentar regalar-li aquell gosset, tan bufó que era! que ens va engegar a passeig. Ni ens parla!    

    —I va tan ben arreglada —insistien— que podria molt bé venir amb nosaltres, però sembla que s’amagui. Més aviat se’n va cap a l’ermita de Sant Pau o al poble del costat, no sé...  

       —Si, ja  hem intentat d’anar a prop d’ella . Fins i tot, un dia va tenir la barra de tractar-nos  de xafarderes. Justament a nosaltres, que no tenim de qui parlar i no tenim res a amagar.

              I no és que fossin tafaneres.  Les senyores, l’únic que pretenien era fer una obra de caritat. Ajudar. Que no s’avorrís com els passava a elles.  

               Fins que una tarda, ara que ja  s’havia allargat el dia , es van decidir per la   ruta que sospitaven que seguia la veïna.

       —Goita, no és el teu nebot aquell que condueix pel descampat? 

      —Ei, Peret! El van envestir. Per què no ens portes a fer un volt?

       —És que estic fent pràctiques, respongué. 

       —Però si aquí no ens ha de veure ningú, si això és un desert!

       —I cap on voleu anar?

       –Tu comença. Ja t’ho direm.

      I el noi, que era bonifaci de mena, es va deixar convèncer.

       Camí de l’ermita de St. Pau,  van veure  un cotxe  que hi havia estacionat a la vora d’un marge.  

          El nebot, com que no sabia on anava, passava  de llarg.  —No corris, li cridaven—. No tindrien temps per  vigilar! El van posar tan nerviós que el cotxe se li va calar. Justament quan acabava d’avançar. 

       Des de la finestra del darrere, tres caps encastats  en el vidre van veure un senyor de cabell blanc, barbeta i ulleres daurades que obria la porta i ajudava a pujar la senyora Emilia, content com un pèsol.

        —Mira! La mosqueta morta! I nosaltres vinga a patir! –exclamaven,  acalorades. Ens haurà vist? Deien tot apressant  el nebot que, avergonyit , només pretenia sortir  del embús. 

       —Els haurem de donar un cop de mà. Aquest noi sembla que no se’n sortirà,  deia el xofer de l’altre cotxe tot fent el gest de sortir!

       —Hola bona tarda! Saludà a les senyores. Si volen que els ajudi, hauran  de baixar, per favor, només perquè  no hi hagi tant de pes... —els pregà.

       —Es veu que no tens gaire pràctica –li digué al noi—Jo em posaré al volant i vosaltres l’haureu d’empentar.   

             I aquí  tenim el senyor, intentant posar en marxa el motor   mentre  el noi, amb les iaies, empenyien amb tota la força que els permetien els seus ossos ja gastats.      

    

           

—Quina casualitat! On anàveu? Sort que ens hem trobat! A la veïna  se li escapava el riure, mentre les altres tres no sabien cap a on  mirar. —Ja veuen que no m’avorreixo!  —afegí— i a veure si espavilen, eh? Les advertí la senyora Emilia amb tota la picardia.

 

Maria Aladern

13- El problema de la Carmen Amaya

                                                        Imatge de  Google

       

          –I com li diré al Woody que l’abandono? Com el puc deixar plantat, després del que m’ha ajudat?

           –Com ho vaig fer jo, i com fem totes  les  dones valentes! Ell rai! Ja s’espavilarà.  Ets tu qui no has començat a viure, encara! I qui et diu que un bon dia no es cansa de tu i et deixa ell? — La Vicky va  intentar fer-li veure que amb un home con aquest mai podria tenir una família normal perquè era un egoista, i d’una noia com ella en trauria el que volgués.

La seva amiga ja la comprenia. Nascuda a Europa, havia rebut una educació que li havia permès triar el que volia fer a la vida, al contrari de la Carmen. Ella no coneixia la llibertat, i en Woody va ser l’única paret on es va poder recolzar. I ara no li posaria fàcil.

La Carmen era una bona dona .Estava acostumada al sacrifici. Sobreviure, per ella, era anar a remolc del Woody. Almenys podia menjar. I aquell home, que tot el que havia fet era aprofitar-se’n, només feia que amenaçar-la. 

Sort en va tenir d’en Paco i del forner, que li van fer veure que no tenia cap dret sobre aquella dona. I que si es posava gallito, així com ara l’autoritat feia els ulls grossos, si li explicaven  la seva història a la Guardia Civil,  ja veurien qui hi sortiria perdent. Arribat a aquest punt, el Woody, acovardit, va veure que no li quedava altre remei que tornar per on havia vingut.  

Per la seva part, la Carmen va decidir que si no aprofitava aquesta oportunitat, no en trobaria cap més. I així, darrere la casa d’en Paco i de la Vicky, on hi havien habilitat un magatzem, la Carmen Amaya hi va trobar un refugi. Al costat dels seus amics, almenys podria dormir tota la nit sense que ningú  l’asfixiés. 

La Carmen,  amb el seu piquito de oro, la Bruna amb les tisores, fils i agulles, dirigides per la experiència i els idiomes de la Vicky, anaven prosperant, mentre tapaven la boca a algunes  veïnes que ja feia temps se les miraven de reüll. 

Continuarà

Maria Aladern- Cornèlia Abril 

9.- La filla de la fornera

9- La filla de la fornera

        El primer que feia la Vicki al llevar-se era anar a la fleca de Cal Siscu a comprar una coca de forner per esmorzar ella i en Paco. L’olor de pa i el bon caràcter  de la Bruna eren  dos bons motius per començar el dia.

       Tot i ser dues persones molt diferents, havien simpatitzat, no sabien ben bé per què.   La Viky admirava el tipus estilitzat de la fornera. La seva manera de moure’s i l’elegància en el  vestir. Així que tenia un moment lliure  no es movia del local de la Viky, li agradava emprovar-se l’últim que li havia arribat i no es cansava de fullejar els catàlegs.  

        D’altra banda, a la Bruna, encara que semblés mentida, li agradava el tipus rodonet de la Viky, que lligava amb la seva cara afable i de bona consellera. Escoltava la Viky. Massa, deia sa mare, des que un dia havia sentit una conversa que no li va fer cap gràcia. 

         —Si tant t’agraden els retalls i els vestits, per què no vens a treballar amb mi?—li havia dit la Vicky a la Bruna—  Per sort tenim força feina. D’aquí a dos mesos naixerà el meu fillet i jo no podré donar l’abast a tot. 

          —Ja m’agradaria —respongué la Bruna amb els ulls esbatanats— però els meus pares es refien de mi  —I tot el poble— afegí.          

—Però la vida és tan sols teva. A més a més, qui et diu que els teus fills, si un dia en tens, voldran seguir l’ofici? No hi ha res que duri sempre— insistí la Vicky—  D’altra banda, els teus pares poden trobar una altra solució, com ara llogar una persona.

       Els forners es van posar les mans al cap. No en volien sentir a parlar. Com més dies passaven, més engrescada estava la seva filla. Fins que un matí  el forner va trobar en Paco Pons, i tot fent una cervesa , el noi li va comentar si sabia alguna barqueta que estigués en venda. 

       —I doncs, que vols canviar d’ofici? 

       —No és això,   no m’importa la feina. La Vicky és a punt de parir i no la vull deixar sola, i desprès amb una criatura petita, ja em direu... No és plan per un home casat, passar tant de temps lluny de la família!

        I així a l’hora de dinar, els dos homes van tornar contents cap a casa, i no per la cervesa, precisament, sinó perquè havien solucionat els seus problemes familiars i laborals.

Maria Aladern- Cornèlia Abril

4.- L'ensurt d'en Paco Pons

L’ensurt d’en Paco Pons

          Desprès del divorci, en Johnny que encara no se’n  sabia avenir que hi hagués accedit tan fàcilment, no deixava de pensar amb la Vicky i, avorrit com estava, no se li va ocórrer altre cosa que mirar de buscar-la encara que només fos per veure-la una vegada més.  Potser tot plegat seria un caprici i ja s’hauria cansat d’aquell home emmascarat pel sol i per la pols de les fires!  

         Quan en Paco Pons, entre atraccions, parades  i caballitos, tenia algun dia lliure, corria, de seguida, al seu llogarret per gaudir uns dies amb la Vicky i contemplar com es movia, com prosperava i com n’era d’admirada. Al seu costat els dies se li feien curts.  L’ajudava, i si tenien una estona, encara feien una capbussada fins arribar a la punta rocosa que tancava la badia.

          —Qui és aquest, que sembla una estàtua mirant sempre cap aquí? —preguntà en Paco— Em pensava que treballava al xiringuito. L’he trobat més d’una vegada...

          —Vols dir aquell turista escarransit que de vegades corre per aquí? Jo que sé —respongué la Vicky, per no complicar-se la vida— Tan  bé que havia anat tot fins ara!

            En Paco veia la seva dona un xic estanya, fins al punt que, de lluny, li havia semblat la Carmen Amaya, la dona que l’ajudava a la botiga. L’estimava igual, però quan la comparava amb la figura estilitzada de  sirena que havia conegut al principi, li semblava impossible. Per altra banda, no li estranyava que hagués posat uns quants quilos, i les galtones se li haguessin tornat vermelles pel sol. Se la veia tant feliç...

I ho era. Se sentia estimada i no sabia què fer per complaure el seu marit, fins que, de tant pensar, va decidir que no podia esperar més a donar-li la sorpresa. Així que  aquella mateixa nit, mentre prenien la fresca a la terrassa, la Vicky, repenjada a la seva hamaca , en tant que  el vent li feia voleiar el vestit,  el Paco Pons ,que no parava de rumiar, va descobrir el secret que feia mesos la Vicky portava amagat

–I que esperaves a dir-m’ho !

–Buscava el moment!— I ,tot abraçant-la, murmurà amb una veu tan baixa que,  tapada  pel murmuri  de les onades, amb prou feines se sentia.

 –Em sembla que hauré de canviar d’ofici! Ara si que no seré capaç d’anar-me’n lluny de la família. No podré  deixar-vos de cap manera! 

Continuarà...

                                                                        imatge generada amb I A

Maria Aladern- Cornèlia Abril

Caradura

Caradura 

       Asseguda a la taula del racó, on sempre ens solíem posar, anava fent temps mentre esperava  el meu marit. 

       Em va cridar l’atenció una taula més al centre, on hi havia dues dones amb els ulls clavats a la porta d’entrada, amb cara d’angoixa. Pel seu aspecte semblaven mare i filla. Havien anat esquivant el cambrer dient-li que esperaven una altre persona, fins que, al final, va aparèixer un home d’aspecte autoritari amb una nena agafada de la mà, qui corrent, es va escapar per  abraçar la mare i l’avia.  

       —Encara no heu demanat?

      —Estàvem dubtant de si vindries. 

      —Sempre amb excuses. I a veure si no la mimeu tant! 

        L’home al costat de la nena, tot movent l’índex no parava de fer-li gestos d’advertiment. La filla, atemorida, li contestava movent el cap. A part dels exabruptes d’aquell home, a la taula hi havia silenci. 

       Mentrestant el cambrer servia el primer plat. Desprès del segon, el foraster va desaparèixer. Ningú no en va fer cas. S’havia sentit el cric d’un baldó  i segurament creien que havia entrat  al lavabo.  

       A les postres, el plat de l’home estava intacte. No el veien enlloc . 

      —Aquest és un galtes —exclamà la mare. T’ha deixat la  criatura i no el veuràs més. 

      —Tant de bo —respongué la filla. Així m’estalviarà fer molts tràmits. 

        Mig avergonyides, van pagar el compte i al sortir,  una veu estrident els va cridar l’atenció. 

       —On és aquell individu  que anava amb vostès? 

      —Això voldríem saber nosaltres. Ha desaparegut i no l’hem vist sortir —exclamà l’avia tot apartant la nena. 

     —Es que no el coneixen? —Doncs és difícil de creure. Com pot ser que no el coneguin, si dinen plegats com si fossin una família? Han de saber que és un contrabandista perillós, que fa temps que li anem al darrere. 

          I mentre el policia interrogava  les tres dones innocents,  per la porta del darrere una ombra escapava, tranquil·lament, picotejant el plat de les postres .

          Jo ho veia a través  del vidre, però no m’hi vaig voler embolicar perquè de sobte, em va fer la impressió de que coneixia aquell individu. Sí, era un company del meu marit, amb qui el veia sortir algunes nits.  

Maria Aladern- Cornèlia Abril

imatge generada amb I.A.

        

Dia dels Sants Innocents

Les participants del grup Cornèlia Abril hem escollit per tancar l’any el dia dels Sants Innocents. 

Podríem donar-li la interpretació cristiana, la que havíem après al col·legi, de petits, tan trista i que la recordarem sempre.

O una altra que havíem après al carrer i que era molt divertida. Era l’únic dia l’any en que podíem gastar bromes, com ara, veure un senyor o una senyora molt tibats, amb una llufa penjada a l’esquena. Era un ninot, fet amb paper de diari i que el duien fins que es treien l’abric en arribar a casa. Jo no recordo haver-ne penjat mai cap! Quina llàstima!

Ara ja no hi sóc a temps, però sí que puc fer altres coses quan EM VE DE GUST, com ara una novel·la escrita a 10 mans que ens ha deixat un bon sabor de boca, que ens ha permès, a més d’escriure, compartir el millor de cadascuna, fer projectes i, despertar l’ànsia de continuar, de gaudir escrivint, i de participar-ho amb la família i amics lectors i que la nostra petjada quedi per molts anys en entitats literàries, com ara ateneus, arxius i biblioteques.

Fins l’any vinent !!!

ENS VE DE GUST - EL LLIBRE (2)

NINGÚ LA VA OBLIGAR A ACOMPANYAR-LOS - Maria Aladern Sagrera

No la va obligar a acompanyar-los. Era molt dur, però era el seu fill. Estirat en una llitera, en Bernat tenia els ulls tancats però encara alenava. Tenia les mans humides i fredes, però malgrat tot, feia el gest, molt suau d’estrènyer les de la seva mare.

Mentrestant en Jean Paul, viatjava del Marroc a Paris. A l’aeroport, els periodistes es barallaven per agafar els primers plans.        

                          

MARIA ALADERN SAGRERA - fragment

 

MIRACLES DE L’AMOR - fragment

    Era una nina d’edat indefinida. Estirada en una gandula a l’ombra d’una olivera vella, atreia les mirades encuriosides d’estiuejants i veïns que preníem la fresca. Duia un vestit fi, de colors pàl·lids, calçava sandàlies amb tiretes i li encantaven les ungles pintades de vermell. Era tan prima que semblava que s’havia de trencar. Al seu costat un home es desfeia per atendre-la. No podria ser el fill, però tampoc semblava que fossin parella.

    Es va presentar com a Jean-Paul Moreau i, orgullós, ens va contar que se n’havia enamorat veient-la ballar amb el seu marit en una sala de festes del Marroc.

BIOGRAFIA BREU

Soc filla de pescadors i neta de pagesos. Dos àmbits que han permès introduir-me en les arrels d’uns personatges genuïns, de narracions costumistes a partir del mar i de la terra i de les petites i grans històries de cada dia.

Va ser en jubilar-me, després d’una vida dedicada al comerç i d’haver seguit uns cursos d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès, quan em vaig dedicar a escriure. He publicat cinc llibres: Camins d’arrels i Escales amunt, novel·les guanyadores del IV i del IX certamen Paraules a Icària, El bram de l’aigua, L’hoste inesperat i La nissaga dels O’Doyle.

Amb el grup literari Cornèlia Abril, integrat per dones escriptores, participo en el llibre Micros i amb els relats La casa de la Fernanda Valdés a Marques de Trinxera i Miracles de l’amor en el llibre cinquè.

Història d'amor

La Maria havia nascut en un temps en que regnaven els convencionalismes i es reprimien els sentiments. Treballàvem a la mateixa fàbrica. Ella tenia quasi la cinquantena i, resignada, havia perdut el tren mentre cuidava la família.

Un dia  va aparèixer, esplendorosa, rejovenida. Encara sembla que la veig. A la mà portava un estoig de color granat, folrat amb seda blanca. A dins un anell de brillants.

S’havien conegut mentre ella esperava l’autobús a les sis del matí. Ell feia de taxista. Segurament buscava companyia i ella va descobrir el que la vida li havia negat fins llavors. Tenia la il·lusió de la joventut. Em consta que ha estat feliç. A voltes els veia i els saludava. El seu aspecte respirava benestar.

Han passat els anys. Passejaven junts a poc a poc i, un dia, la Maria ja no em va conèixer. El seu marit no va deixar d’acompanyar-la mai. Ara, camina sol.

 

L'OBSERVADOR CAMUFLAT

Vam sortir del restaurant. Era mitja tarda. Feia temps que no ens havíem vist i no donàvem l’abast amb els nostres parlaments.

Després d’un bon dinar, havíem compartit taula de treball amb sofàs a un cantó i a l’altre tot estirant el coll per poder parlar. No podíem aixecar la veu per no cridar l’atenció. Gestos, alguna rialla discreta… silencis… En cap moment vam pensar que ningú estigues pendent de nosaltres.

Va ser a la sortida quan un jove, amb camisa i pantaló negre, semblava que ens esperés a la porta. Nosaltres continuàvem la xerrada, ara ja més distesa, tot acomiadant-nos,  mentre el noi, infiltrat en el grup, ens va seguir sense baixar de la vorera.

Pendents del tren, de la multitud, de buscar seient, se me’n va anar del cap aquesta aventura, fins a l’endemà al matí.

Seria un espia?, vaig pensar. És que potser nosaltres fem cara de conspiradores?

Llavors vaig recordar: Ben segur que ja estava pendent de nosaltres quan érem a dins del restaurant. Devia sospitar quan un amic nostre va entrar un moment a buscar una bossa de color negre, ben tancada, amb una nansa. Era el dinar que li havia portat, de casa, la seva mare.

Basat en un fet real

Era vell, esprimatxat i malaltís. Ja no li servia per anar de cacera i el va abandonar molt lluny, al mig del bosc. Fent vida de vagabund havia anat subsistint, miserablement, d'un lloc a l'altre. Quan hi vam tornar, a la temporada següent, se li va apropar, tímidament amb els ulls tristos i ja cadavèric. En Maties no va poder suportar la presència d'aquella criatura esmarrida i se'l va treure del damunt, donant-li una puntada de peu.

No m'ho vaig treure del cap en tot el dia. L'anava observant, volia escodrinyar què hi havia darrere del rostre d'aquell caçador, penetrar dins seu per comprendre com es pot fer una cosa així, i després de mirar-me'l una bona estona ho vaig descobrir: tenia tota la cara d'un buldog. Sí, en Maties era com un gos... i racista!

canvi de data - La nissaga dels O'Doyle

La Maria Aladern presenta el seu cinquè llibre "La nissaga dels O'Doyle".

La Matilde Nuri fa la presentació,

On? A la Biblioteca de Blanes

Molt d'èxit!!!

Tot i que han posat també el meu nom, jo no hi seré presencialment, sinó virtual.

NO T'HO PERDIS!

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

L'ADREÇA

La senyora Braulia s’enfilava per les parets. No entenia com un fill, tan guapo i tan eixerit, es podia deixar enganyar per qualsevol pelandusca! Això no seria tan greu, pensava, si al final no fos ella qui n’acabava pagant les conseqüències. Va haver de ser ella. a qui li va tocar criar al net, quan la dona el va deixar.

I no en va tenir prou amb una vegada, no! Un bon dia es va presentar amb una noia peruana, separada, amb dues nenes i, a sobre, prenyada! Si almenys no s’hi hagués casat! Que no es pensés –li digué al seu fill­­­­– que li criaria una altra criatura que ves a saber si era seva!

I tan que era seva, era el fruit del seu amor amb en Joaquin. La Fiorela estava desesperada. No s’hauria pensat mai que el seu marit, a qui ella es va unir amb tota la bona fe, hagués estat tan dominat per la mare. Ara, es trobava sola, no podia tornar al seu país i aquí, veia que no se’n sortiria. Havia de buscar feina com fos, però com ho faria amb una criatura acabada de néixer?

Al final, potser la sogra no era tan dolenta, pensava la Fiorela, quan un bon dia li va dir que no patís, que ella l’ajudaria. Així que, un matí es va presentar a casa amb un sobre i una adreça. En el sobre hi havia diners i l’adreça era d’un lloc, discret, on s’ocuparien del seu problema.

Visió nocturna

En el barri solitari només es veia la claror que venia de la botiga. Faltava poc per tancar, i al donar l’última ullada a la porta vaig quedar clavada al terra. Tot pujant els escalons de l’entrada, veia venir dues samarretes blanques, amb màniga curta, que s’anaven atansant... atansant... No, no m’ho podia creure! Fins que els vaig tenir al davant no me’n vaig adonar que la pell d’aquells homes era del color de la nit!

Malson

Foto*: treta d'aquí

Malson

Plovia a bots i barrals. La senyora Càndida, amb compte, va posar el peu a l’andana i va obrir el paraigua, corrent per poder agafar l’autobús. 

Va  treure el tiquet  que duia en una butxaqueta  al forro de l’anorac i va  buscar un lloc, al més a prop possible a la porta de sortida. Era el penúltim seient a mà esquerra. Al darrer seient a mà dreta hi havia una dona, rabassuda, vermella de cara,  d’uns  seixanta anys, que semblava observar-la. 

Quan, en  arribar a la parada, la senyora Càndida va intentar baixar l’escaló que la conduïa a la plataforma, va sentir uns braços que l’agafaven amb força, i no se’n   podia desempallegar de cap manera. No es podia moure. Era com si la plataforma estigués tan abarrotada  com el metro a l’hora punta.  

La porta de sortida es va obrir, però ella no hi podia arribar. Només sentia els crits d’aquella dona  que li repetia que així no es baixava, com volent-la ajudar, com si ella fos una pobreta que no es podia valdre. Fins que, agafada al darrere dels  seients,  se’n va poder desfer i  arribar a la barra vertical,  al costat de  la porta. Va sortir sense girar-se.  Darrere seu, ningú més.  

Venia cansada. En arribar a casa i posar-se còmoda, va pensar que potser sí,  que d’ara  endavant hauria d’anar més amb compte i no ho va explicar a ningú.  Explicar-ho era reconèixer la seva debilitat i això no ho podia consentir. Fins ara no se n’havia estat de res. Anava i venia, família i entorn la tractaven igual que sempre, i ella ho celebrava. 

No va reaccionar fins que,  al  cap de quatre o cinc  dies, un llampec li va creuar l’enteniment. Sí, aquella dona la tenia clissada! Vés a saber si des del tren. La volia robar!!!  Com no se n’havia adonat! Llavors la senyora Càndida va pensar que no era tan dèbil com li havia volgut fer  creure.  No, si havia estat capaç de  vèncer, cos a cos, a una lladre de camins. No obstant això, la ferida ha quedat.  D’ara endavant, de dia o de nit, mirarà l’entorn amb altres ulls.

Maria Aladern, per Cornèlia Abril.

*La foto s'ha trobat a Google i s'especifica el lloc exacte d'on s'ha tret, així com que no se'n fa ús comercial, sinó que només serveix per il·lustrar el microrelat.

La lluna

La lluna vola? —Preguntà la Gala,  fixant la vista   en aquell tros de circumferència penjada d’un núvol, allà  on veu volar els avions.  

Jo no sé què li devia contestar la seva mare.  Jo li diria que sí, que la lluna vola  igual que vola  el sol, volen els estels, els planetes i tot l’univers. Volem nosaltres, vola el temps i  volen les idees. Però  com fer-li entendre  a una xiqueta que encara no havia  fet  dos anys?

Maria Aladern, per Cornèlia Abril

(foto de l'amic Josep Valls)

La néta de "el tio Juan"

 La néta de “el tio Juan”

Era cap al tard. En aquell pati, a l’ombra de les oliveres, s’hi respirava tranquil·litat. Semblava que tothom tenia la feina feta. Parlaven dels que havien marxat, dels que tornaven, dels que vindrien per les festes...

Arribaven a poc a poc, alguns recolzats en una mangala, ara l’un, ara l’altre s’anaven asseient en aquella espècie de pedrís en forma de mitja lluna.

–Bona tarda! Què, com anem?–. Converses carregades de monotonia i ensopiment. Tot era gent gran, gairebé tots nascuts abans de la guerra civil. Alguns ni tan sols havien anat a l’escola, i d’altres sabien posar la seva firma i no gaire cosa més. Gent que s’havia conformat a subsistir, la majoria perquè no els havia quedat més remei, i d’altres perquè ja els hi anava bé. Per comoditat.

De cop, va aparèixer una noia, jove, somrient, amb una cartera a la mà, tot movent els cabells pentinats amb una cua de cavall. Tots la saludaven, contents. Semblava que havia arribat l’alegria. Era d’una altra generació, o més ben dit, de dues generacions enrere, i, pel que es veu, tenia una bona feina.

–Què, ja has plegat avui, Rosa?– Ella, molt amable anava contestant. Tothom l’afalagava. Jo feia d’espectador.

–És la néta de “el tio Juan”– em van dir.

 Anava arribant més gent i el cotarro s’animava.

–Hem sentit per la ràdio, tot venint cap aquí, que han recollit una pastera plena de migrants.

–Una altra vegada?– saltà un dels que semblava mig adormit. –Jo no sé què haurem de fer! A on els han de posar tota aquesta gent?–

–Això només porta malalties– continuà un altre tot rascant-se la calba.

–Dormen pels carrers i la meitat són uns delinqüents. I a sobre treuen la feina als d’aquí– afegí una dona sense deixar anar el ganxet.

Llavors, la néta de “el tio Juan”, la que representava més culta, la que tenia estudis, la que es guanyava bé la vida, va voler donar la seva opinió. Va pontificar tota seriosa:

–Jo el que faria, en lloc de recollir-los, és enfonsar les barques. Ja veuríeu com aviat s’acabaria el problema!

Tothom va callar. Només se sentien els pardals. Ella havia dit el que ningú gosava dir.

I jo, que era l’única forastera en aquella reunió, no vaig dir res perquè m’havia quedat amb la boca oberta. No m’ho acabava de creure! Pensava si aquesta era una representant de la joventut d’avui en dia, si no tindrien mestres o tutors que els hi expliquessin que les coses poden ser d’una altra manera? M’esparverava imaginar que, qualsevol néta de “el tio Juan”, amb tota la seva desimboltura, algun dia pogués arribar a tenir accés al govern del país.

 Confiem que només sigui una rara avis, i que n’hi haurà d’altres de la seva generació que, tal vegada, seran capaços d’embarcar-se als vaixells salvavides.

Relats curts: El premi

El premi

La senyora Pilar ballava de contenta. Havia  guanyat  un certamen  literari patrocinat per  una entitat oficial. 

L’entrega de premis va ser emocionant: lloances,  discursos, felicitacions i agraïments.   Li van entregar un trofeu  gravat amb un recordatori de la diada i, el més important, una làmina on hi havia dibuixat un xec per valor de 1800 euros.

Quina seria la seva sorpresa quan, al cap de pocs dies va rebre una notificació dient-l’hi que no li pagarien el xec si no es posava al corrent  amb la hisenda pública.

Com li podia passar això, justament a ella, una persona ordenada, que ho havia portat tot al dia, que no es fiava ni dels gestors, que havia fet molts  càlculs perquè li quadressin els números, trobar-se, ara, amb una bestiesa com aquesta?

Era tan evident que es tractava d’un malentès, que amb tota la ingenuïtat,  es va pensar que ho podria arreglar per telèfon. Ningú no se la va creure. Hi havia d’anar personalment.

D’entrada,  mostrar el carnet d’identitat,  agafar un número i esperar el torn.  

–No és aquí –li respongué  un funcionari  amb cara de complidor. És a dalt,  però no sé si l’atendran. Tanquen a les onze.

–Però si  un senyor que hi havia a l’entrada  m’ha dit que era aquí. 

            –Però, a veure, vostè  què és el que  vol saber,  si  deu a hisenda,  o quina quantitat deu a hisenda. 

–Jo no dec res –respongué, decidida la senyora Pilar. Només vull un certificat que ho confirmi.   He guanyat  un premi literari i no me’l  pagaran  fins que no presenti aquesta acreditació. 

L’enviaven d’una taula a l’altra. Una funcionària que la mirava  amb cara de llàstima li digué: jo tinc els meus pares que també són molt grans i quan han de solucionar alguna cosa van a una agència.  La senyora Pilar   li va respondre que de casa seva ningú no  en sabia més que ella.  Que, quin sentit tenia anar a una agència i explicar-li el mateix que li explicava a ella?  Com que no se la van  poder treure del davant, la van  enviar a una altra taula. 

La noia de l’altra taula li va donar un imprès. Volia que li mostrés,  per escrit,  tot el que li havia explicat de paraula i li  va assenyalar una taula a l’altra punta. Quan la funcionària ho va tenir a la  mà,   va obrir l’ordinador i allà va descobrir el “corpus delicti”:  Devia tres anys d’IVA . 

La senyora  Pilar  li va dir que feia tres anys que no  tenia el magatzem llogat, que  en el seu moment havia fet  les declaracions corresponents,  i també la declaració anual de l’últim any que només l’havia tingut llogat tres mesos. Si fos veritat que no pagava, afegí, era molt estrany que no l’haguessin avisat abans.   

La  van enviar a una altra taula on hi havia un senyor que devia passar de la seixantena, calb i amb un bigotet de raspall.

—He guanyat un premi literari i no em paguen.  Li va explicar la història i el seu recorregut per aquell departament.. 

—M’ha de portar el contracte de lloguer. 

Un altre viatge a la capital. 

—Aquest contracte no és vàlid, senyora ­–li respongué, inflat. La  rescissió  no està ben feta.  Això ho podria haver fet vostè mateixa. 

—Està clar que ho vaig fer jo mateixa, però en el seu moment, tal com em va aconsellar  la immobiliària.  Les signatures, com pot comprovar,   són idèntiques a les que hi ha a la firma del contracte. 

—Amb això no n’hi ha prou. M’ha de portar un certificat de l’ajuntament conforme en aquest local  no hi ha activitat.

A l'Ajuntament:

—Que per què vull el certificat? He guanyat un premi literari...

—Li van indicar  un altre despatx. Últim pis sense ascensor.  Un altre imprès i explicar-ho per escrit.   

El senyor que ho havia de firmar no hi era.  Va haver de tornar  un altre dia. El certificat són 10 euros que va haver  d’anar a pagar a “La Caixa”.  Cua per pagar. Torna a l’ajuntament, darrer pis sense ascensor. Per fi tindria   el certificat per poder  cobrar el premi!

Però com que a la senyora Pilar  ja li havia pujat la mosca al nas i no se’n refiava de ningú, va aprofitar per anar a Hisenda  un  dia que era festa local i el seu fill la podia acompanyar.  Ho va fer per sentir-se recolzada  i també per tenir un testimoni que no era un malson i poder-ho explicar a qui fos, sense que li fessin la mitja rialleta. 

 Primer de tot, van anar a veure el senyor del bigotet amb el certificat de l’ajuntament. 

—Amb això no n’hi ha prou— feu mirant-los amb una cara de persona acostumada a fer la guitza—, i tot allargant-li un altre imprès, continuà:  

—Vostè que és lletraferida —així mateix li va dir—, ha de fer constar que li donin de baixa retroactivament. 

Cap a la taula del racó a omplir l’imprès. Hi tornen. 

—Ara si que me’l pot donar. 

—Si, però haurà de tornar demà. Han de passar 24 hores 

—Però jo visc a 60 km. Hi ha molt mala combinació...

—I no ens ho podria enviar  online?— li va dir el noi. 

—No puc. Per això necessitaria una contrasenya. 

Els va enviar a una altra taula a fer la sol·licitud per obtenir la  contrasenya.. 

Amb la sol·licitud a la mà  que els havia de facilitar, per fi,  l’imprès definitiu, van anar a parar a la darrera taula situada, justament, a la l’altra banda del passadís on hi havia el senyor del bigoti. Van trobar una funcionària  molt amable i amb molt bon color de cara. Es veu que havia pres el sol aquella Setmana Santa, a una cala de l’Empordà, justament, d’on eren ells.  Els va comentar que li havia agradat  molt. 

 —Per què la voleu la contrasenya?  

Van haver de tornar a explicar la història. 

—Ma mare ha tret un premi... Necessitem el certificat per no haver de tornar demà. 

La noia els va mirar amb un somriure.  Va fer un cop d’ull a  la taula del davant, va prémer  unes quantes tecles i va sortir el famós certificat. La senyora Pilar i el seu fill  li  va donar les gràcies i amb tota la discreció el van endreçar dins la bossa. Van passar per davant del bigotet de raspall sense mirar i fent un esforç per no posar-li el certificat per collaret. No podien comprometre aquella  noia que tan amablement els havia solucionat el problema.

Aquella mateixa tarda el van escanejar i al cap de pocs dies, per fi,  la senyora  va rebre el premi.  

            La conclusió a què ha arribar al final la senyora Pilar,  no la pot escriure perquè se li ha acabat el paper. Cadascú que pensi el que vulgui.

Maria Aladern, 

per Cornèlia Abril