4.- L'ensurt d'en Paco Pons

L’ensurt d’en Paco Pons

          Desprès del divorci, en Johnny que encara no se’n  sabia avenir que hi hagués accedit tan fàcilment, no deixava de pensar amb la Vicky i, avorrit com estava, no se li va ocórrer altre cosa que mirar de buscar-la encara que només fos per veure-la una vegada més.  Potser tot plegat seria un caprici i ja s’hauria cansat d’aquell home emmascarat pel sol i per la pols de les fires!  

         Quan en Paco Pons, entre atraccions, parades  i caballitos, tenia algun dia lliure, corria, de seguida, al seu llogarret per gaudir uns dies amb la Vicky i contemplar com es movia, com prosperava i com n’era d’admirada. Al seu costat els dies se li feien curts.  L’ajudava, i si tenien una estona, encara feien una capbussada fins arribar a la punta rocosa que tancava la badia.

          —Qui és aquest, que sembla una estàtua mirant sempre cap aquí? —preguntà en Paco— Em pensava que treballava al xiringuito. L’he trobat més d’una vegada...

          —Vols dir aquell turista escarransit que de vegades corre per aquí? Jo que sé —respongué la Vicky, per no complicar-se la vida— Tan  bé que havia anat tot fins ara!

            En Paco veia la seva dona un xic estanya, fins al punt que, de lluny, li havia semblat la Carmen Amaya, la dona que l’ajudava a la botiga. L’estimava igual, però quan la comparava amb la figura estilitzada de  sirena que havia conegut al principi, li semblava impossible. Per altra banda, no li estranyava que hagués posat uns quants quilos, i les galtones se li haguessin tornat vermelles pel sol. Se la veia tant feliç...

I ho era. Se sentia estimada i no sabia què fer per complaure el seu marit, fins que, de tant pensar, va decidir que no podia esperar més a donar-li la sorpresa. Així que  aquella mateixa nit, mentre prenien la fresca a la terrassa, la Vicky, repenjada a la seva hamaca , en tant que  el vent li feia voleiar el vestit,  el Paco Pons ,que no parava de rumiar, va descobrir el secret que feia mesos la Vicky portava amagat

–I que esperaves a dir-m’ho !

–Buscava el moment!— I ,tot abraçant-la, murmurà amb una veu tan baixa que,  tapada  pel murmuri  de les onades, amb prou feines se sentia.

 –Em sembla que hauré de canviar d’ofici! Ara si que no seré capaç d’anar-me’n lluny de la família. No podré  deixar-vos de cap manera! 

Continuarà...

                                                                        imatge generada amb I A

Maria Aladern- Cornèlia Abril