2.- Smith-Pons-Francis

2.- Smith- Pons-Francis

Però ella no ha deixat mai de ser Miss Francis. Conserva el nom de soltera com una ensenya, amb orgull malgrat que ni un bri del seu talent enorme no hi hagi participat. Perquè si hi ha algun tret genuí és la marca de naixement. No trobaríem un projecte de creació que ho englobi tot, més enllà del néixer, oi? El disseny, contraposava l'Smith. L'home es va encaparrar a produir tasses de te asimètriques i va perdre el seny. Almenys a casa d'ella feien coixins, bolsos de viatge i vestits de dona brodats amb motius geomètrics. A la família Francis tothom sabia teixir bufandes i jerseis de llana amb sanefes geomètriques. I els venien bé de preu. Per això, quan ella va veure un barnús amb les ratlles blaves i blanques es va delir. Amb una mena de vanitat i d'esperit de enveja, tornava a la infantesa. I com aleshores la roba damunt del cos li era una proclama. Ella, la dona model. 

Barato, barato... A fer punyetes l'arquitectura conceptual de la forma. Se'n fot del pallús que un mal dia va renunciar a conviure amb ella perquè no tenia més corda i se li feia impossible involucrar-se en els bucles del jo, primer jo, després jo i sempre jo. Li era un cansament suportar la histèria barroera, sobretot quan ella començava a malparlar de tot i de tothom i s'expressava amb renecs i paraulotes. Primer l'Smith s'hi feia un tip de riure, però després no. No li feia gens de gràcia quan ella li recriminava la grisor de la blanca porcellana. Per més inventor que siguis d'una tetera amb traces de vaixell de vapor. 

Ella volia ser lleugera com el fum i enlairar-se amb els núvols. I ara amb en Pons, s'ha convertit de sobte en prestidigitadora de l'èter. I no necessita res de res per a triomfar. En té prou amb el cos i uns quants  draps per bastir el seu jo. No necessita ni la veu. Prefereix oblidar les amargures, i gaudir de la platja. Ara la té als seus peus, s'enfonsa a la sorra i deixa marcada l'empremta. Nota com els banyistes contemplen el seu caminar lent mentre li envegen el vaivé dels malucs. Sí, camina voluptuosa, quasi per força perquè avança esquivant l'etiqueta de polièster que, insidiosa, li enceta la pell finíssima de la cintura. Quina bajanada, el disseny! Què és l'arquitectura de la forma, si acaba incomodant? 

No, ella no s'hi deixaria mai ni la pell ni alguna cosa més greu. Que la mirin de reüll, tant se val. La qüestió és que, sense remei, se la mirin. I que no li vegin la marca roja a la pell. Aquesta és la victòria. Ah, sí. Victòria. Li van trobar un nom ben escaient: Vicky Francis.

Matilde Nuri- Cornèlia Abril

Continuarà...