divendres, de maig 29, 2020

QUI ÉS ELLA?

QUI ÉS ELLA?

Surt a la petita, diminuta terrassa i descobreix, tot regant els testos, que en un balcó de l’altra banda del carrer hi ha algú que la mira fixament. Qui deu ser? És un home, això és ben clar. Li queda una mica lluny i no porta les ulleres. Sembla que li vulgui dir alguna cosa. Però ara entra… què ha anat a buscar? La mascareta? Per què? Estan molt lluny… li vol dir res? D’on el coneix? Així, per  les formes… ara ho sap! és l’home de l’autobús. Tants anys, frec a frec, de vegades, asseguts de costat i tot… “ perdoni”, “baixa”, “ai, ho sento”, i comentaris per l’estil. Què passa, ara? Vol amistat? No entén els homes. Per això se’n torna a dins, i, en passar pel costat de la Carme, que teletreballa com una boja, li fa un llarg petó. “No entenc els homes, estimada. Per això m’estic amb tu”.

Se sent observada. No li agrada. Aquest imbècil, a qui la quitxalla anomena Bort, així, escrit amb T, els nens ho pinten a les parets del barri, però que és segur que vol dir que és un bord de cap a peus, no li treu la vista del damunt. Potser es pensa que... no. Ella no té l’aspecte d’una puta. Només en té quan es vesteix per anar a la disco... calla... sí! Hi va haver un dia que el tal Brot Bort li va fer propostes deshonestes i de molt males maneres. A la disco, sí. Exactament. Qui ho havia de dir, és ell! El menyspreu li vessa per tots els porus de la pell. Sort que el va empènyer, aquell dia, quan se la va endur al terrat, prop de les antenes, i, quasi per casualitat, descobrí que tenia vertigen. Fou la seva salvació. Només es va trencar el maluc...

Qui li havia de dir a ella que, un dia, hauria d’anar a demanar caritat pels carrers? Ella, que no fa tants anys, quan li sobrava una peça de roba, la regalava a l’assistenta, amb aquella satisfacció que dona el fet de desprendre’t d’una peça que ja no vols. Bé, i també pel fet que saps que fas una bona obra, no fotem!. Per això, també. Avui toca sortir al banc dels aliments, perquè a casa ja no hi ha res que pugui rosegar. Així doncs, s’empassa l’orgull i surt al carrer. Creuarà la mirada amb una dona que li recorda la seva filla. La filla que viu a l’altra banda de món i que ni tan sols sap que sa mare viu amb por de contaminar-se, menjant el que li donen i estirant la mà pel carrer, a veure si li cau un euro... ai, però s’ha de posar la mascareta! L’altra la mira. Li deu recordar algú.

divendres, de maig 22, 2020

SORT QUE TENIM CASA

SORT QUE TENIM CASA!
Els arbres es balancegen d’un cantó  a l’altre  segons bufa el vent. Jo m’ho miro darrere els vidres. Sort que tenim casa! –comento amb el  meu company. I allà estem,  seguint els advertiments dels que ens volen lliurar de la pandèmia.  Arredossats de tot el que pugui representar  un perill, mentre n’hi ha que dormen al ras i busquen a les papereres.
El vaig veure  travessant la Plaça de Catalunya, alt, amb pas ferm i  decidit. No recordo com anava vestit. Només em va cridar l’atenció que portava una manta penjada a l’esquena. Semblava la túnica d’un tribú romà. Va travessar cap a la Rambla al moment que el semàfor s’anava a posar vermell. 
Des de l’altre cantó el vaig observar. No ho hauria dit mai!  Abans d’arribar a la Font de Canaletes  es va aturar furgant en  una paperera. Vaig mirar a tots cantons. No, no hi havia cap càmera oculta. Era ben real. 
Últim dia de la nostra estada a París. Vam buidar l’apartament i vam posar en una bossa de nanses tot el que ens havia quedat a la nevera. Ja sabíem on ho havíem de deixar. En un xamfrà que ens venia de passada. Allà  havíem vist, a la nit,  algun rodamón, estirat a la vorera. Una vorera ampla que arrodonia el xamfrà.  Nosaltres no compreníem el perquè d’aquell lloc. No quedava a redors del fred i era molt vistent. Aquell matí ho vam descobrir. Per aquell indret passava el metro. Del reixat que hi havia a la vorera  sortia l’aire calent de sota terra. Vam deixar la bossa dins la paperera, buida,  que hi havia  arran de carrer. 
Quan vaig a la ciutat, i més si vaig sola, no m’aturo  per més que m’ho demanin, principalment a l’estació. Procuro agafar fort la bossa i no me’ls miro. Però aquell dia era diferent. Era una dona d’una edat indefinida, a  la porta d’uns grans magatzems, a la Plaça de Catalunya. Hi havia molta gent al voltant. Pel seu aspecte crec que era del país. Anava vestida de negre o molt fosc. Portava el cabell, grisós,  tallat,  però no de qualsevol manera.  No semblava una captaire.  Em va estendre, tímidament,  la mà i se’m va quedar mirant. Tal vegada  perquè em va veure la intenció d’aturar-me. No en vaig ser capaç i vaig començar a caminar   amb recança,  sense saber ben bé  per què. Després hi vaig caure. Aquella imatge m’havia recordat la meva mare!  Han passat  anys i quan hi penso encara se m’encongeix el cor.  No sé  que donaria per saber,  què se n’haurà fet d’aquella dona? Viurà sola? Tindrà família o bé  l’hauran  recollit en alguna cantonada? 

divendres, de maig 15, 2020

Brot Bort


Va ser la mainada qui li va treure el sobrenom de Brot Bort. I va triomfar més que cap altre àlies, per bé que alguns el troben massa complicat. És un trava-llengües. Per això mateix! Com ell. Els més eixerits feien notar l’encert del mot Bort. Perquè l'han sentit com parla amb desdeny o excessiva dolçor. I també aplaudien la gràcia del mot Brot perquè li van clissar de seguida aquell entortolligament brusc. Va ser quan, tot d’una, se li omplia el cap de verdors de vell, llavors anava tothora empaitant dones que no coneixia. I se'n fotien. 

-         -  Eh, Brot Bort, on vas avui a fer mal, trempat?
-         -  A la parada del bus, que m’hi espera una dona.
-         -  I què fas tu amb una dona?

La cosa no aniria més enllà de l’anècdota si ell, empès per un judici estrany, no acabés exigint un retorn com a resposta. La gent sap comprendre, però diuen que els xerrics li venen de quan muntava antenes parabòliques a finestres i teulades de la ciutat. Les ones electromagnètiques, ja se sap. Les altures, tu ja m’entens. El vertigen, que li neix a les orelles. I quin fart de riure es fa la penya. En plena explosió de vida granellada, la cosa cursi i encriptada fa mandra o nosa. És millor anar de dret a la carn i fugir de l’alteració de les venes i artèries enravenades de qui perd l’oremus.

-        -  I qui és ella?

La dona d’avui a la parada és totes les dones abreviada a tres o quatre trets: cabells, mirada, rutines, veïnatge. De lluny, Brot Bort estima preu per mirar els pits, preu per tocar el cul, preu per fer alguna coseta... I així un dia i l’endemà. Perquè cada dia hi ha una dona o altra que agafa un autobús per anar a la feina. Cada dia ell busca matèria d’estudi. I és en aquest bucle apressant que es planteja les preguntes de rigor: Potser viu sola? Acompanyada? Com deu ser la seva vida? 

.

dimarts, de maig 12, 2020

VEÏNS









                                                                VEÏNS



Ell viu a una gran ciutat, i engabiat entre quatre parets,  veu passar l’estació de l’any que més li agrada, la primavera, sense poder-la gaudir com es mereix. És afortunat perquè té balconada, i quan se sent ofegat, surt i s’ajeu en una gandula. Tauleta en mà, fulleja les notícies, però esgotat de llegir diàriament el mateix, tafaneja el que succeeix als altres balcons. Homes i dones avorrits com ell de les informacions rebudes, romancegen fent un curs accelerat de jardineria amb les plantes assedegades d’afecte.

Fa quaranta anys que hi viu, en aquest pis. El contacte amb els veïns del davant havia estat a través de les cassolades de rigor, però no s’havia fixat en quin aspecte tenien.

Ara imagina la vida d’aquests desconeguts. Té la primera sorpresa quan veu aquella dona que durant anys mentre treballava, trobava a la parada de l’autobús, per anar a la feina. No l’havia vista ni al mercat, ni a la farmàcia, ni al supermercat, ni a la tintoreria, però sí, cada dia, a la parada de l’autobús. I ara és allà, a l’altra banda del carrer, a la mateixa alçada, i no sap si ha de fer compliments, perquè s’han creuat les mirades i s’han reconegut.

Com deu ser la seva vida? Potser viu sola? Acompanyada? Des que l’ha descobert l’observa matí i tarda. Voldria saber més coses d’ella.



dilluns, de maig 11, 2020

Per molts anys, Olga Xirinacs

Sota el Montardo

Ens retrobem de nou a la muntanya,
vola algun corb lluent per sobre els àlbers
i als jardins hi ha groselles i rosers antics.
El Montardo, superb, ens mira amb ulls de neu,
indiferent, com ho són sempre les muntanyes
quan hi posem els ulls i, encara més,
si intentem dominar-les.
                                 Però som aquí
i ens trobem entre prats d'escabioses,
polígales, ginesta, carolina i margarides.
¿Sents el riu com festeja la pedra?
Baixa de la neu fosa i s'ha tornat escuma.
Ens hem trobat aquí un any més:
els anys s'escolen com les aigües,
ningú, tret de nosaltres, en recorda el pas.

                                    Olga Xirinacs

De  NATURA
Ed. Ganzell
Tarragona,2019



Fotos: Grup Tiracims

divendres, de maig 01, 2020

Lectures digitals

Per passar l'estona confinada, -i encara amb els damnificats per COVID'19 com a marc de referència-, publiquem de nou 'RELATS D'ESTIU' en format pdf i en format issuu.

Salut!


RELATS D'ESTIU - FORMAT PDF -   clica AQUÍ


RELATS D'ESTIU - FORMAT ISSUU -   clica AQUÍ