SORT QUE TENIM CASA

SORT QUE TENIM CASA!

Els arbres es balancegen d’un cantó  a l’altre  segons bufa el vent. Jo m’ho miro darrere els vidres. Sort que tenim casa! –comento amb el  meu company. I allà estem,  seguint els advertiments dels que ens volen lliurar de la pandèmia.  Arredossats de tot el que pugui representar  un perill, mentre n’hi ha que dormen al ras i busquen a les papereres.

El vaig veure  travessant la Plaça de Catalunya, alt, amb pas ferm i  decidit. No recordo com anava vestit. Només em va cridar l’atenció que portava una manta penjada a l’esquena. Semblava la túnica d’un tribú romà. Va travessar cap a la Rambla al moment que el semàfor s’anava a posar vermell. 

Des de l’altre cantó el vaig observar. No ho hauria dit mai!  Abans d’arribar a la Font de Canaletes  es va aturar furgant en  una paperera. Vaig mirar a tots cantons. No, no hi havia cap càmera oculta. Era ben real. 

Últim dia de la nostra estada a París. Vam buidar l’apartament i vam posar en una bossa de nanses tot el que ens havia quedat a la nevera. Ja sabíem on ho havíem de deixar. En un xamfrà que ens venia de passada. Allà  havíem vist, a la nit,  algun rodamón, estirat a la vorera. Una vorera ampla que arrodonia el xamfrà.  Nosaltres no compreníem el perquè d’aquell lloc. No quedava a redors del fred i era molt vistent. Aquell matí ho vam descobrir. Per aquell indret passava el metro. Del reixat que hi havia a la vorera  sortia l’aire calent de sota terra. Vam deixar la bossa dins la paperera, buida,  que hi havia  arran de carrer. 

Quan vaig a la ciutat, i més si vaig sola, no m’aturo  per més que m’ho demanin, principalment a l’estació. Procuro agafar fort la bossa i no me’ls miro. Però aquell dia era diferent. Era una dona d’una edat indefinida, a  la porta d’uns grans magatzems, a la Plaça de Catalunya. Hi havia molta gent al voltant. Pel seu aspecte crec que era del país. Anava vestida de negre o molt fosc. Portava el cabell, grisós,  tallat,  però no de qualsevol manera.  No semblava una captaire.  Em va estendre, tímidament,  la mà i se’m va quedar mirant. Tal vegada  perquè em va veure la intenció d’aturar-me. No en vaig ser capaç i vaig començar a caminar   amb recança,  sense saber ben bé  per què. Després hi vaig caure. Aquella imatge m’havia recordat la meva mare!  Han passat  anys i quan hi penso encara se m’encongeix el cor.  No sé  que donaria per saber,  què se n’haurà fet d’aquella dona? Viurà sola? Tindrà família o bé  l’hauran  recollit en alguna cantonada?