QUI ÉS ELLA?

QUI ÉS ELLA?

Surt a la petita, diminuta terrassa i descobreix, tot regant els testos, que en un balcó de l’altra banda del carrer hi ha algú que la mira fixament. Qui deu ser? És un home, això és ben clar. Li queda una mica lluny i no porta les ulleres. Sembla que li vulgui dir alguna cosa. Però ara entra… què ha anat a buscar? La mascareta? Per què? Estan molt lluny… li vol dir res? D’on el coneix? Així, per  les formes… ara ho sap! és l’home de l’autobús. Tants anys, frec a frec, de vegades, asseguts de costat i tot… “ perdoni”, “baixa”, “ai, ho sento”, i comentaris per l’estil. Què passa, ara? Vol amistat? No entén els homes. Per això se’n torna a dins, i, en passar pel costat de la Carme, que teletreballa com una boja, li fa un llarg petó. “No entenc els homes, estimada. Per això m’estic amb tu”.

Se sent observada. No li agrada. Aquest imbècil, a qui la quitxalla anomena Bort, així, escrit amb T, els nens ho pinten a les parets del barri, però que és segur que vol dir que és un bord de cap a peus, no li treu la vista del damunt. Potser es pensa que... no. Ella no té l’aspecte d’una puta. Només en té quan es vesteix per anar a la disco... calla... sí! Hi va haver un dia que el tal Brot Bort li va fer propostes deshonestes i de molt males maneres. A la disco, sí. Exactament. Qui ho havia de dir, és ell! El menyspreu li vessa per tots els porus de la pell. Sort que el va empènyer, aquell dia, quan se la va endur al terrat, prop de les antenes, i, quasi per casualitat, descobrí que tenia vertigen. Fou la seva salvació. Només es va trencar el maluc...

Qui li havia de dir a ella que, un dia, hauria d’anar a demanar caritat pels carrers? Ella, que no fa tants anys, quan li sobrava una peça de roba, la regalava a l’assistenta, amb aquella satisfacció que dona el fet de desprendre’t d’una peça que ja no vols. Bé, i també pel fet que saps que fas una bona obra, no fotem!. Per això, també. Avui toca sortir al banc dels aliments, perquè a casa ja no hi ha res que pugui rosegar. Així doncs, s’empassa l’orgull i surt al carrer. Creuarà la mirada amb una dona que li recorda la seva filla. La filla que viu a l’altra banda de món i que ni tan sols sap que sa mare viu amb por de contaminar-se, menjant el que li donen i estirant la mà pel carrer, a veure si li cau un euro... ai, però s’ha de posar la mascareta! L’altra la mira. Li deu recordar algú.