Escriure, llegir, pensar

Escriure, llegir, pensar

 

imatge generada per IA

Escriure és una feina apassionant, que es converteix en feixuga en el moment  de pensar què fer amb allò que s'ha escrit. 

Quan no se sap si aquell relat, aquells pensaments, aquella obra, llarga o curta, acabarà en un calaix de l'escriptori, o en una carpeta de l'ordinador. Fa mal, aquesta possibilitat. És com engendrar un fill a qui ningú no vol donar l'oportunitat de néixer. Una mala compració que, tanmateix, té alguna cosa de cert.

 

Hi ha moments a la vida en què, si no ets un escriptor consagrat i reconegut,que publiques i et llegeixen — i aquest matís és important—tens aquella temptació de pensar “per més que m’hi esforci, la meva feina no tindrà cap mena de reconeixement”. I dubtes. No saps si continuar escrivint o tirar la tovallola. 

I arriba un dia en què et preguntes si no és millor renunciar a l’esforç que suposa l’escriptura i a una submissió que no tens cap ganes de patir. 

 

Què busquen, els lectors? 

Tenen ganes de llegir aventures? 

Pensaments? 

Epopeies? 

Novel·les molt llargues i gruixudes? 

Novel·les curtes? 

Relats curts? O relats llargs? 

 

O potser és que ja en tenen prou amb fer scroll* amb el mòbil?

 

En aquest cas, ja comencem a tenir molt de perdut.

Els mitjanament optimistes, ens entossudim a veure aquella espurna d'esperança, allà, lluny, molt lluny.

 

*Moviment  per fer lliscar text, imatges o vídeos cap amunt, cap avall o de costat en una pantalla.

Montse Medalla

Per la boca

Diu la veu popular que hi ha una manera força fiable de conèixer a les persones i és tenint en compte com es guanyen la vida. És a dir, d'on treuen el sou. Això, que és ben senzill d'entendre, explica les circumstàncies que no s'entenen o que ens cansem de dir i repetir que no entenem. Per què? Si un bocamoll, bocadur, bocatort, bocabadat, bocaterrós, bocamàniga sempre ens ha de deixar bocassa!

On és la baula que no sabem col·locar? A les xarxes socials trobem videos pensats i dissenyats per ajudar-nos a prendre consciència dels mals que ens afecten al món: violència de gènere, mediambient, relacions humanes i altres de similars. Però, no costa gaire arribar a deduir que un maltractador no canviarà d'actitud si escolta els arguments d'uns figurants, o una indústria no deixarà de vessar líquids contaminants a la llera del riu si li mostren imatges de bellesa estàtica, o una parella no començarà a tractar-se amb respecte si llegeix dos o tres versos lírics.

Malgrat aquesta limitació, que és estructural, és bo fer palesa l'evidència, el bon gust, la poesia, i deixar clar que els éssers humans vivim en una casa i els gossos en una caseta al jardí. Excepte quan la perversió fa girar les tornes. 

Allò nostre i allò altre

D'un article d'opinió que es troba a la darrera revista Vèrtex, revista  de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (federació Catalana d'Alpinisme i escalada) (FEEC), escrit per Eliseu T.Climent, n'extrec una frase, de fet, la frase que la mateixa redacció subratlla com a -més o menys- reclam.

L'article en qüestió es diu "Construint realitats".

Bé, sembla que ja s'han donat totes les dades que es poden donar per tal que quedi constància d'allò de "Al Cèsar el que és del Cèsar", que tant agrada a les ànimes Cornèlies.

Però no divaguem. La frase és aquesta:

"Quan ens tornem runners, en comptes de corredors, ens deixem atrapar per un discurs consumista i una èpica de fireta".

Fa reflexionar, aquesta frase. Per què no podem/volem dir, senzillament, que ens agrada sortir a córrer?

Per què hem de dir que som runners?

Què passa?
Que tot allò que ve de fora ens fa més savis?
Més divertits?
Més entenimentats?
Més cool?

Pensem-hi una mica.

En quin moment vàrem decidir que allò forani era millor que allò nostre?

Per què no podem continuar cantant ben fort allò de "Visca la claror del foc, visca sa claror"? sense haver-nos d'amagar darrere d'altres mots?

Allò nostre: ermita de Santa Bàrbara, des del castell de Sant Joan (Blanes)

Llibertat - Montserrat Medalla

No us heu preguntat mai com seria volar?

 La terra entre el cel i el mar, una senyera que ens recorda qui som.

Voleu un joier més ric?

És diumenge. Amb la grata companyia dels ocells que es passegen senyorialment per damunt dels nostres caps, gosem prendre-li al mar els fruits, que han deixat la seva petjada sobre la sorra. Per a nosaltres esdevé un tresor.

La contemplació de l'horitzó és una de les feines de l'home sobre la terra.  És allà perquè hom pugui fer-se la il·lusió que algun dia hi arribarà.

En femení - Matilde Nuri

Cornèlia Abril és un grup literari heterogeni, format per dones. Cap de nosaltres no és la dona ideal però totes podem concebre Cornèlia Abril com un ideal realitzable. Hem arribat a diversos estadis de conformitat que responen a un criteri molt clar: no pertànyer a cap isme o a cap ista. Això, d'entrada, significa la renúncia voluntària a vincular-nos a moviments o línies de pensament actiu concrets. No ho necessitem per escriure. Tanmateix ens agrada pensar en femení i lluitem per aconseguir el respecte que tota dona, sigui com vulgui ser, es mereix pel simple fet de ser una persona. 

                             

Sí, som dones, som persones, i configurem la societat en la que vivim. Allà on hi hagi una mà que s'extralimiti, allà anirem, i sabrem ser totes-una i defensar la causa, la dignitat de cadascuna de les dones, perquè aquest és l'únic posicionament des del qual podem també tenir cura de la dignitat pròpia i de la de les nostres mares, filles, netes, germanes, sogres, nores, amigues, companyes de feina, dones o persones ubicades en el món, situades geogràficament en qualsevol punt del planeta, un lloc que, per allunyat que sigui, ens resulta familiar, amigable, proper. 

Totes les integrants de CA escrivim pel gust de fer-ho, malgrat tenim o hem tingut en algun moment altres feines. Per exemple, la Sílvia Armangué és biòloga, treballa en la prevenció del càncer femení; la Montse Medalla durant molts anys s'ha dedicat a la logopèdia i a la psicologia infantil en escoles de la Selva; la Carmen Sanzsoto és artista visual; la Pepa Bagaria és bibliotecària i es dedica a la catalogació de revistes i documents afins, la Maria Cirera és traductora, i jo, òptica per bé que en excedència. 

L'origen de Cornèlia Abril l'hem de buscar a les xarxes socials: Associació de relataires en català ARC, blocs, publicacions virtuals. Perquè precisament la virtualitat ens ha permès fer compatible la feina, la família i l’escriptura. Sovint a casa meva he fet la brometa que primer són els macarrons, i després les lletres. Potser per això l’escriptura de la Cornèlia és vocacional i amateur, vivencial, tocant sempre la vida de molt a prop. Entre nosaltres, trobem navegants de mar endins, vídues, més d'una situació extrema en salut, canvis de feina, canvis de parella, la maternitat, l'amor i el desamor; toquem tots els temes de l'existència, de cara o al biaix, fantasiegem o derivem, a vegades, cap a la poesia, i tot per explicar històries, per contar aventures, per descriure les dèries de la condició humana. 

I això, com diu la Sílvia, no ens fa més sàvies ni més bones, però sí més felices. 

Nosaltres, totes.

Matilde Nuri i Espona

Cornèlia Abril

Where Have All The Flowers Gone?

De bon matí, fa de bon veure, un paisatge com aquest. Eleva l'esperit. Des d'aquest indret, des d'on s'ha fet la foto, es pot sentir l'olor del mar. Quasi es podria dir que pots notar a la llengua el gust de la sal.

És d'hora: hi ha poca gent, pel poble - per la ciutat- ja diuen molts dels que hi habiten- perquè les seves dimensions, sobretot humanes, fan que ja no se li pugui aplicar el substantiu "poble". és una vila. O una ciutat. Petita, però ciutat, al cap i a la fi.

La temperatura acompanya. Al cap d'unes hores farà massa calor.

És un bé de la Natura, tot plegat. I també, per descomptat, de les modificacions que l'home ha fet damunt la Natura.

Per bé? Per mal? Qui ho pot saber... no volem pas continuar vivint a les cavernes, està clar. 

I tanmateix, hi ha coses que són només a les mans de l'home, perquè d'aquí a uns quants anys - no gaires- els nostres fills, els nostres néts, no hagin de lamentar-ho i no s'hagin de fer la fatídica pregunta: Què s'ha fet, d'aquelles flors?

M.Montserrat Medalla-

Cornèlia Abril- Blanes

En Francis

En Francis viu a la terrassa. És gran i solitari. Fa tres mesos que el vaig trobar, panxa enlaire a la vorera, fred i immòbil, i me'l vaig endur perquè els seus ulls de color bronze, oberts i fixes, em van agradar. A casa es va reviscolar, però no volia aigua ni fruita ni pernil. Volia amagar-se i prou. Primer no es deia Francis, no es deia res, era el Dragonet i prou. Però de tant en tant el treia i provava d'obrir-li la boca perquè begués una mica, llavors s'emprenyava bastant i em mossegava els dits. Aixì que li vaig posar afecte i li vam posar nom.

Fa dues setmanes  que llueix el sol i ara viu a la terrassa. Han passat pluges, paletes, escombrades, pipins de la Tati. En Francis sobreviu i fa la seva, però no s'allunya gaire i temo que no mengi prou, que no tingui prou energia, que es quedi per terra i no pugi per les parets. O sigui que avui pel carrer quan un abellot se m'ha ficat entre els peus i no acabava de trobar la posició de vol, m'he dit, mira, li porto a en Francis, que necessita proteïna.

                                                                        Bombus sp.

Amb el preciós insecte als dits, un dubte em rosegava l'ànima. D'acord, jo li porto a en Francis, en Francis se'l menja i s'espavila una mica. Però quantes flors deixo orfes de pol.linització? Quants abellots nous ja no naixeran mai? I aquest mateix abellot, que si me'l emporto i viu a casa i al final li agafo carinyo i li poso nom, no serà un altre Francis més pelut i bonic que potser haurè d'alimentar amb nèctar de flors; i quines deuen ser les seves preferides...? Llavors he decidit la seva sort i l'he dut a un racó del parc on el sol hi tocava i l'he deixat sobre una planteta florida.

                                                                    el Drac i la Rosa

I llavors et queda la cosa: has fet bé? Has perdut l'oportunitat que en Francis es sobreposi? A les ferides, a l'edat que deu tenir, al fred que ha passat...? Deixem que tot rodi tal com raja? Ens hi fiquem pel mig per complicar-ho més...?

El Cavaller i la Princesa deuen ser a un parc d'atraccions xulo, o caminant per aquest país que Déu ens ha donat, per les Guilleries, o a la Garrotxa, al riu Calders, a santa Coloma de Farners; hi ha tants llocs bonics.

El Dragó i la Rosa s'ostatgen, aquests dies, a casa meva. I potser a casa vostra també.

Sílvia Armangué Jorba

mirava (2)

sabem que som lliures quan coneixem el nostre deure

mirava les figures movent-se a l'escenari de les platges: un escarabat piloter fa piruetes amb el cap i amb les potes del darrere empeny una bola de femta que ha arreplegat a la sorra fins que l'entafora dins del cau: serà aliment sempre que el cos li digui fam o, ai las!, serà matriu que rebrà de la femella els ous en època de posta; escarabats de sang; escarabats del cuir i de les pells; escarabats de nit, escarabats bum bum.

pensem en les ombres i en la relativitat de les coses, no tant per allò de què tot és relatiu i depèn de com es miri, sinó per, a l'empara de la raó científica, de manera directa, fer l'anàlisi tenint en compte les dues variables que vam heretar del segle XX: un punt concret de l'espai en un instant determinat del temps. 

com quan una estructura metàl·lica ha aterrat a la superfície rocosa d'un meteorit, tot i que amb la dissort doble d'haver clavat poc els ancoratges i de fer-ho en un dia ennuvolat; però potser l'èxit rau en haver aterrat i en poder recollir dades, perquè tot hauria de ser informació: un retruc, una vigilància, un possible enviament de dades. 

pensem en el poeta Blai Bonet i en la poesia, en els pròlegs que ell va escriure per als reculls de poemes 'Evangeli segons un de tants' i 'Els fets'; 

sabem, com se saben les veritats íntimes, aquelles veritats que no precisen taxació dels apologistes de l'anècdota ni valoració dels detractors de les veritats virtuals, -perquè no em refereixo ni a l'una cosa ni a l'altra, sinó més aviat a tot el que li és contrari- sabem que hi ha un ordre creixent i nou i que les veus fortes fortes són;

  

fem memòria si volem fer història

.

Matilde Nuri i Espona - 29 juny 2016


.

Olga Xirinacs i el cap clar

Vuitanta anys és una categoria entre totes les edats. Crítica o no, -que tota la crisi sigui com el llibre, ‘La crisi dels vuitanta’- Editorial Meteora- demà Olga Xirinacs assoleix una altra fita històrica en la seva biografia. FELICITATS, moltes felicitats! Cornèlia Abril recolza la iniciativa virtual que, seguint l'impuls dels darrers mesos, ha adquirit nom de pila: blogolgaire.

Amb molt de gust, perquè cadascuna de les vuit ànimes de la criatura literària anomenada Cornèlia Abril estima l'amiga, l'escriptora, la mestre, la prologuista, la persona que és Olga Xirinacs. Gràcies a Montse Medalla, avui podem parlar d'un vincle afectuós fort i d'una amistat que ha ultrapassat la frontera de la literatura per acabar lliurant-se a les pàgines escrites dels llibres. 

Mentre preparàvem les presentacions de ‘He d'anar-me'n’ li vam preguntar a Olga Xirinacs com li agradava definir-se. I ens va respondre: 'contemplativa, apassionada, irònica'.

Sempre afable, sempre intel·ligent i culta, la conversa amb Olga Xirinacs és un intercanvi d'idees, un recorregut per la història, un passeig per la natura; esmenta flors, adjunta fotografies, collages; un dia parla dels àsters i els lletsons; un altre dia acompanya el text amb una fotografia familiar o amb un col·lega en alguna celebració literària; segueix el santoral; participa, estimula.

‘Són molts els paisatges  que hem caminat’, diu. I, perquè vol, projecta cap endavant. ‘I et desitjo poder-ne caminar molts més’. Segur que sí. Gaudint de la mútua companyia.

Per a Olga Xirinacs, escriure és comunicar. I així ho fa entendre al receptor. En totes les extensions possibles, durant les estones que enraona, amb cada poema que regala, i, d'una manera ben concreta, amb aquesta noció de combat i posicionament: ‘Busquem la companyonia, la paraula, l'amistat, en contraposició a la competitivitat que ens fa durs i agressius. Si hem de buscar un lloc al món, que sigui tendre i confiat, ètic i estètic, i fem que ho sigui pels altres, a veure si d'una vegada vencem el mal a força de bé’. Sigui. Cornèlia Abril ha trobat a l'Olga Xirinacs en l'amistat amable i confiada. En els mots. I en la paraula.

Faig extensiva als lectors d'aquest blog la convocatòria virtual. Celebrem l'aniversari tots plegats. Fem festa gran i diguem: per molts anys, Olga, t'estimo.

Els primers 183 dies

Mercè Bagaria, a La vida breu, ens explica què ha passat entre el 28 0ctubre de 2015
quan Cornèlia Abril començava a caminar amb el llibre 'He d'anar-me'n' sota el braç

i el 28 abril de 2016 quan podem dir que

Ningú no ens mourà d'aquí

MIG ANY DE CORNÈLIA ABRIL

Mercè Bagaria, l'ànima turmentada

Carmen Sanzsoto, l'ànima etèria

Vilafranca del Penedès, celebrà per anticipat la festa del lliEl dia 28 d’abril, Cornèlia Abril farà sis mesos. Toca, doncs, fer balanç de 183 dies de vida, que han donat per a molt, tot sigui dit. D’ençà de la presentació en societat a la Sala de la Caritat, de la Biblioteca de Catalunya fins a la sessió de signatures el dia de Sant Jordi a la Rambla de Catalunya amb Diputació, el grup literari Cornèlia Abril s’ha passejat per diversos llocs de la nostra geografia: Blanes, La Garriga, L’Ametlla del Vallès i Girona, ha celebrat el Nadal a la Casa Marsans (passeig Mare de Déu del Coll) de Barcelona amb jazz i poesia, ha omplert la sala d’actes de la Biblioteca Horta-Can Mariner i el vestíbul del Museu de la Tècnica de Manresa. Després d’una petita pausa, el 30 de març va cloure els actes dedicats al Mes de la Dona, al Castell de Pallejà amb jazz, flamenc i literatura i el dia 21 d’abril, a la Biblioteca Torres i Bages de bre amb els autors vilafranquins Isabel del Pilar Valero, David Monteagudo, Miquel Cartró i el Noi dels Encàrrecs, i amb la música de Fusió Musical N.L. També ha tingut un paper força actiu a les xarxes socials: ha piulat a Twitter, ha compartit vivències al Facebook i, sobretot, s’ha anat construint, a poc a poc, un blog acollidor on les vuit ànimes s’hi troben molt de gust.

 

Matilde Nuri, l'ànima reflexiva

I ara què? Ara Cornèlia Abril ha de fer cas al títol del seu primer recull i ha d’anar-se’n? Tot just ara que la vida l’empeny a créixer, a descobrir el món com fan les criatures en aquesta edat? Escriure en català, malgrat que és la nostra llengua, costa. Costa perquè el públic lector encara prioritza el castellà. Escriure relat, la nostra senya d’identitat, costa, perquè la tria prioritària és la novel·la, com si la brevetat fos un handicap a l’hora d’explicar una història. Però heu de saber que no sempre cal anar-se’n, que també hi ha motius per «quedar-se i morir», com diria Shakespeare. Quedar-se és una opció agosarada, és ben cert, però som vuit dones valentes, amb fe, amb ganes, amb confiança en la feina ben feta. I mentre ens quedin «paraules», ningú no ens mourà d’aquí.

                               

                              

La vida breu: aquí

La poètica i Cornèlia Abril

Laura Basagaña va definir molt bé un tret característic de la creativitat de Cornèlia Abril '...sense defugir -només faltaria!- el sentit de l'humor, la tendresa o el contacte sedós amb la poesia, que són guaridors';  ho va escriure a Llavor Cultural, parlant del llibre 'He d'anar-me'n' en l'article Cornèlia Abril, el conflicte com a punt de partida.

La vinculació de les vuit autores del grup amb la poesia respon a diferents graus d'intensitat i a una dedicació variable, però cadascuna de nosaltres participem del fet poètic, com no podria ser d'una altra manera, assumida la poesia en el sentit de comunió amb el misteri de la vida.

Aquesta setmana, hem publicat en el blog set poemes, un per autora, (una Cornèlia Abril segueix en excedència, fent de mare del seu bebè) per celebrar el dia de la poesia catalana a Internet.

Dijous, dia 17,  Marta Pérez i Sierra i Matilde Nuri participaven en els actes que l'Ajuntament de Santa Eulàlia de Ronçana programa dins els actes de la dona, amb el RECITAL AUDIOVISUAL - presentació del llibre de poesia 'M'he empassat la lluna', de Marta Pérez i Sierra.

Avui, dia 19, Sílvia Armangué i Jorba serà a ArtAparador, a Manresa, llegint poemes de la seva autoria i també d'altres autors. 

Dilluns 21, dia Mundial de la Poesia, celebrarem el fet poètic amb Olga Xirinacs. 

I per acabar aquest mes de març, marcat per l'accent poètic i femení, el dia 30 preparem una festa literària-poètica a Pallejà, encara dins el marc de les festes de la dona. Carmen Sanzsoto, la nostra artista del pinzell, que és en acció poètica continua, sortejarà entre el públic assistent una de les seves composicions pictòriques.

Irène Némirovsky: més enllà de la guerra

De la literatura com a destil·lat de vida, o de la vida quan interacciona amb la literatura, el cas de l'escriptora d'origen rus que va viure a França i que va haver de patir la Segona Guerra Mundial, Irène Némirovsky, em sembla colpidor. Recomano llegir 'Suite Francesa', 'El ardor de la sangre', 'El baile' i apreciar-ne la qualitat del conjunt de l'obra. La prosa és magnífica, el ritme narratiu també, les descripcions psicològiques, molt bones. 

Però, em sembla que no ens podem acostar a l'obra de Irène Némirovsky sense haver passat abans per la seva biografia.

En la breu ressenya que en faré avui, deixo dues dades significatives.

1- A vegades és important tenir en compte la data de registre d'una obra:

Copyright de 'El baile', Éditions Grasset & Fasquelle data del 1930
Copyright en llengua castellana Ediciones Salamandra data del 2006.

Copyright 'Suite Francesa', Éditions Denoël - 2004 -
Copyright 'Suite Francesa' Ediciones Salamandra - 2005

Copyright 'El ardor de la sangre' - Éditions Denoël - 2007
Copyright ' El ardor de la sangre'Ediciones Salamandra - 2007



2- L'actuació de les dues filles de Irène Némirovsky. És una vivència literària de primer ordre llegir les peripècies reals de dues nenes en temps de guerra, que van haver de patir l'acarnissament dels nazis. Gràcies a elles coneixem avui les vicissituds d'una maleta amb manuscrits a dins, l'ajuda que van rebre de les persones que volien la pau.

A 'Suite francesa', molts anys després d'haver ser escrita, quan es va publicar, Denise Epstein, escriu a la dedicatòria:

'Desde el recuerdo de mi madre y mi padre, 

para mi hermana Élisabeth Gille, para mis hijos

y mis nietos, y para todos los que conocieron

y conocen todavía hoy el drama de la intolerancia,

esta Memoria para transmitir.'

                                         DENISE EPSTEIN

Més enllà de l'atzar, de les dificultats extremes, del patiment i de la Guerra, 

més enllà, trobem l'escriptura i el respecte per l'obra d'una autora excel·lent,

però també, i sobretot, l'estima infinita de dues filles

.

6 de febrer

Avui, dia 6 de febrer, celebren la seva onomàstica els que es diuen Gastó. 

Segons Joan Amades, Sant Gastó havia estat patró dels bataners o moliners de noc.

A l'antiguitat, hom batanava les flassades i d'altres robes de llana a cops de batan o de bastó. Amades ens comenta la dita:

Per Sant Gastó,

bon cop de bastó.

Explica que la dita fa al·lusió a la feina pròpia d'aquells que el tenien per advocat.

I explica moltes altres coses, però m'he quedat amb aquesta.

 "Bon cop de bastó" fóra molt necessari, avui en dia, sobretot per aquells per als quals la cultura és una nosa.

Escriure? Llegir? Badar? Pensar? 

Aquests i tants d'altres són els paràmetres que em caracteritzen. Avui, escullo pensar.

 Avui, dia de Sant Gastó, en ple segle XXI, i coincidint, també, amb el Carnaval, els meus pensaments voleiaran tots sols, en llibertat, mentre, mentalment, vaig donant cops de bastó a totes aquelles coses que, des d'instàncies que jo no puc controlar, em volen encotillar.

Ningú em privarà mai  d'escriure, de llegir de badar... i de moltes altres coses, però, per damunt de tot, 

Ningú no em privarà de pensar!