Diu la Viquipèdia que la síndrome de Stendhal és una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions, quan l'individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística, pintures i obres mestres de l'art.
És possible patir aquesta síndrome avui dia? Sentir mareig i el cor que s'accelera? Veure visions? Segurament sí, però potser no tan produïts per la bellesa de l'art, sinó més aviat per la calor, la gent, les cues interminables...
Stendhal, pseudònim de Marie-Henri Beyle, ens explica la sensació experimentada en la seva visita a Florència el 1817 en el llibre Nàpols i Florència: un viatge de Milà a Reggio.
Però va ser el 1979 quan la psiquiatra Graziella Magherini va etiquetar aquesta experiència com a síndrome, després d'estudiar més de cent casos de turistes que visitaven Florència.
He tingut la sort de tornar a Florència per segon cop, després de 28 anys, tot just ara fa uns dies. És la mateixa Florència que vaig veure amb els ulls d'una noia de vint-i-pocs anys? No. Aleshores segurament sí que la vaig patir, aquesta curiosa síndrome. Contemplar el David de Miquel Àngel, la primavera de Boticelli o pujar a la cúpula del Duomo, obra mestra de Brunelleschi amb el record encara de tot el que havia estudiat a l'assignatura d'història de l'art, va ser sense cap mena de dubte molt emocionant. No feia pas tant que havia vist la preciosa Una habitació amb vistes i em sentia com si fos a una pel·lícula jo mateixa. Un heroïna romàntica en un decorat excepcional!
Però, què m'he trobat ara, amb cinquanta-pocs, quan les heroïnes romàntiques ja no m'inspiren gaire (molt menys els prínceps blaus) i el record de l'assignatura d'art queda tan llunyana? Quan és gairebé impossible fer una fotografia entre tants caps o entrar a veure res sense córrer perill que la calor et fongui el cervell mentre fas una cua a ple sol que sembla no acabarà mai? (la cua i el sol). Quan no pots aturar-te tranquil·la a embaladir-te amb la façana del Duomo o Santa Maria Novella perquè et pot atropellar una horda de turistes low cost o un cotxe de cavalls? I no poder pensar altra cosa que en els pobres cavalls i en els idiotes que opten per pujar-hi?
No, no he patit la síndrome de Stendhal aquest cop. Aleshores, he gaudit de la visita florentina? Doncs sí, malgrat tot! Perquè he pogut compartir la ciutat amb dues bones amigues, hem rigut, hem menjat gelat, hem pujat amb voluntat de ferro les múltiples escales per arribar a la Piazzale Michelangelo i gaudir d'una panoràmica espectacular i perquè al cap i a la fi, viatjar, síndromes a banda, sempre és un plaer. Sempre pots aprendre coses noves i crear nous records. I plantejat així, suposo que tothom pensa el mateix i té el mateix dret, oi?
-Pepa Bagaria
