dimarts, de juliol 30, 2019

V- Game over



Les set o vuit persones que hi havia a la platja fins ara, on són? No les veig! Què passa? 

El tancat és obert. Ho penso i m'adono que aquesta afirmació és contradictòria, com tantes coses a la vida. Un tancat que està obert! Em faria riure, però ara no en tinc ganes.

Dues noies de blanc, amb còfia, empenyen cadires de rodes i, sota la pluja, van en direcció a l’edifici de l’altra banda del parc. Per què? Què m’està passant? 

Ara, una d’elles em fa senyals amb el braç. Vine, sembla dir-me. 

He apagat el mòbil i me l’he guardat a la butxaca. Que no es mulli mai, m’havien dit. Sé que quan el torni a engegar hauré perdut també la galleda. Llàstima, ara que havia trobat el truc en l'afer de l’aigua... hauré de tornar a començar el joc. Com cada dia. Esperar que parpellegi, i aquella sensació. Aquella inquietud. 

Quina tristor...

Se m’acosta una de les dones de blanc. Crido, m’agafa una crisi. Provo de cantar. No em surt la veu de la gola, jo la sento dins del meu cap, però arriba a les cordes vocals i allà s'enganxa. Em surt un estertor rogallós.

Tinc els cabells xops. Tota jo estic xopa. No podré fer mai el castell... o era un palau... jo havia de ser la princes...

—Carme! Carme! Torna! No em facis enfadar o et quedaràs sense flam!

Ho sento de lluny. Sóc afortunada. Avui toca flam i, si li faig cas, en podré menjar. 

De tots els residents, sóc l’única a qui no han de venir a buscar amb cadira de rodes. De moment. 

Només hi ha les crisis...però no fan mal. Només angoixen. Sobretot, als altres.

Game over i a dinar.


divendres, de juliol 26, 2019

IV - He perdut la pala vermella


A veure, anem per parts. He perdut la pala vermella. Vaja, també és mala sort! Com m’ho puc fer? Vaig de bòlit però jo penso ràpid. Si giro el cap, m’adono que amb els peus he fet una renglera de petjades: es veu que trepitjo fort. Sí, molt fort. Tant que m’enfonso fins més amunt dels tormells. Quin gustet em fa, això d’anar a peu. Noto pessigolles a les plantes.


Va bé sortir a prendre la fresca i canviar d’aires.

Què puc fer?

Escupir, plorar i pixar-me de riure: de tot en treuré aigua. Quina gràcia, tu. Ara mateix se m’acaba d’ocorrer una quarta opció: la beguda isotònica que duc a la motxilla. Com pot ser que no hi hagi pensat abans? Si sempre tragino arreu amb el rebost sencer a coll. Avui, porto fruita talladeta per l’hora de berenar: la puc exprémer.

I, au, busca qui t’ha tocat, fleuma, plora a llàgrima viva: tu pots amb això i molt més. T’importa un rave si no queda gairebé ningú per aquí a prop. Ets de les que prefereixes les festes privades. Aquell i l’altre i el de més enllà, la qüestió ès que tinguin noms i cognoms coneguts. Perquè, si no vigiles, se’t cola el més pintat i t’esguerra la cosa.

Au, va! Una mica de saliva a les mans i som-hi, que no ha estat res.

El karma juga a favor meu. La platja s’ha estès. El mar s’enretira i començo a concebre la construcció d’un castell ple de cantaires i joglars,  que tindrà ponts llevadissos i galeries fins les masmorres i jo seré la p...

Llamps i trons? Comença a ploure? Ai, mira, un xàfec d’estiu: tindré més aigua! És que soc afortunada com poques. Per això és que canto “el Senyor ha fet en mi meravelles”.

dimecres, de juliol 24, 2019

III - Això és trampa!

Tinc el cul ben remullat. Miro l'aigua, la de veritat. Les petites onades que van i venen m'han fet refredar. Continuo buscant. Clic. El jocker se'n fot de mi i no em deixa avançar. Clic. Aigua, necessito aigua pel meu castell. Provo arrossegant el dit cap on se suposa que hi ha d'haver el mar... o un riu... o... però què passa? no hi ha manera! Això groc sembla un desert. Exacte. Hi ha dunes, moltes dunes. Apropo la imatge. No veig senyals d'aigua enlloc. No anem bé.

Faig un saltiró per retirar-me una mica de les onades, que, a poc a poc, es van fent més grosses. Premo el botó de pause i em fixo que a la platja només hi quedem set o vuit persones. Guardo el mòbil per un moment i em poso dreta. M'eixugo bé les cames, els peus no cal, perquè es tornaran a mullar. Em poso a la gatzoneta, per veure si evito la mullena que em refreda, però em nego a anar-me'n més amunt.

Miro el cel, amb recança. Ha entrat el vent. No hi puc fer res, contra aquest inconvenient. No m'agrada gens, el vent. M'acosto a les roques i n'engrapo una de petita que em farà de seient. Pesa, però puc amb ella. La porto a pes de braços fins allà on m'havia assegut en començar el joc. Ara em torno a asseure, però a la pedra. Ja poden venir, les onades, que no em trobaran pas. Ningú no em mira perquè tothom té la concentració al mòbil o a la tauleta.

Amb dits i ulls febrils, agafo de nou el mòbil. Torno al joc. Analitzo: galleda, rasclet, jocker que se'n fot de mi, i un gran desert. Cap ésser viu i, tanmateix, el repte és fer un castell de sorra. Com el podré fer sense aigua?

Al cel real s'estan formant núvols. M'angoixo: i si no puc construir el castell?


diumenge, de juliol 21, 2019

II - La galleda de platja


Una galleda de platja? 

No pot ser! Com s’hi juga, a això? 

Amb la desimboltura de les criatures, teclejo. La icona em duu a un castell de sorra molt gran. L’aigua de mar em mulla els ditets dels peus. Les puntes d’escuma porten brots d’alga a la platja on tothom està fent el seu castell. Tinc sorra i aigua i un tancat amb travesses de fusta que pertanyen a la companyia de ferrocarrils.

Però, per a mi, allò que vol ser una platja, no és sinó un tancat enmig d’un jardí. No tinc aigua. Teclejo com si anés a preu fet. Bellugo la icona d’aquí cap allà, faig saltirons. Progresso. Guanyo punts. Estic a punt de guanyar. He de trobar pistes noves. Rumio circuits alternatius. Teclejo. Guanyo una pala vermella i un rasclet groc. Ja no hauré d’allisar les petites dunes amb la mà plana. Pressiono, grato, furgo, escombro les restes que considero poc aprofitables. Clic. Segueixo. Clic. Encara no m’he mort. Eufòria. Faré un palau de sorra. Les onades m’amaren entre les natges. Noto un fred sensible. Canvio la vida extra per caragoles. D'aquelles que si hi pares bé l’orella, sents l’oceà, un remot soroll d’ones. Sobretot si t’hi fixes bé. 
Res. He gastat punts i estic com animal estacat en aquesta mena de quadrilàter acotat en terra de secà. No puc fer un castell amb sorra i prou. Em fa falta aigua. 

El joc se m'està fent  quiet, etern i immutable. Tot per a mi, i, en canvi, no soc capaç d’assolir el nivell següent. Clico 'joker'. Well done! Em trobo una galleda plena fins al cap d’amunt. És blava amb una sanefa geomètrica: m’agrada la nova icona.




dijous, de juliol 18, 2019

I-M'ho dius seriosament?

Caminava per la platja. Els meus peus nus rebien l'escalfor suau de la sorra que anava trepitjant amb estudiada i buscada lentitud. Per dues raons. Una, perquè tenia por de lesionar-me,si anava massa de pressa.I l'altra, perquè ja feia una estona que m'havia adonat que alguna cosa inquietant s'esdevenia unes passes darrere meu.

M'havia girat tres o quatre vegades, molt seguides, per fer una ullada. No havia vist res.

L'aire, transparent. El cel, d'un blau de pintura hiperrealista. El mar, com un full de paper de cel·lofana. Un pèl blanquinós. Aquell aspecte lletós em va fer pensar, així, com qui no vol la cosa, en les teories de la física més elemental, o en la teoria del color. Pensaments d'aquells breus, ràpids, que de la mateixa manera que entren a la ment, se'n van.

Vaig travessar la platja —uns tres-cents metres— que em servia, habitualment, per fer les meves caminades diàries, amb un neguit que no havia tingut mai abans. Un neguit que em feia girar-me cada deu o dotze passes. Vaig poder comprovar que darrere meu hi havia quelcom invisible que jo no podia veure, però hi era.

Vaig treure el mòbil de la butxaca del xandall i vaig obrir la tapa. Llavors va ser quan ho vaig veure: una de les icones de la pantalla s'encenia i apagava intermitentment, com si em volgués avisar d'alguna cosa. No era una trucada entrant, no era un missatge, no era un whatsapp, no era cap mena de marca coneguda!

Era una icona nova, que jo no havia vist mai...

Vaig començar a espantar-me!