A veure, anem per parts. He perdut la pala vermella. Vaja, també és mala sort! Com m’ho puc fer? Vaig de bòlit però jo penso ràpid. Si giro el cap, m’adono que amb els peus he fet una renglera de petjades: es veu que trepitjo fort. Sí, molt fort. Tant que m’enfonso fins més amunt dels tormells. Quin gustet em fa, això d’anar a peu. Noto pessigolles a les plantes.
Va bé sortir a
prendre la fresca i canviar d’aires.
Què puc fer?
Escupir,
plorar i pixar-me de riure: de tot en treuré aigua. Quina gràcia, tu. Ara mateix
se m’acaba d’ocorrer una quarta opció: la beguda isotònica que duc a la
motxilla. Com pot ser que no hi hagi pensat abans? Si sempre tragino arreu amb el
rebost sencer a coll. Avui, porto fruita talladeta per l’hora de berenar: la
puc exprémer.
I, au, busca
qui t’ha tocat, fleuma, plora a llàgrima viva: tu pots amb això i molt més. T’importa
un rave si no queda gairebé ningú per aquí a prop. Ets de les que prefereixes les
festes privades. Aquell i l’altre i el de més enllà, la qüestió ès que tinguin noms
i cognoms coneguts. Perquè, si no vigiles, se’t cola el més pintat i t’esguerra
la cosa.
Au, va! Una
mica de saliva a les mans i som-hi, que no ha estat res.
El karma juga
a favor meu. La platja s’ha estès. El mar s’enretira i començo a concebre la
construcció d’un castell ple de cantaires i joglars, que tindrà ponts llevadissos i galeries fins
les masmorres i jo seré la p...
Llamps i trons?
Comença a ploure? Ai, mira, un xàfec d’estiu: tindré més aigua! És que soc
afortunada com poques. Per això és que canto “el Senyor ha fet en mi meravelles”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada