Les set o vuit persones que hi havia a la platja fins ara, on són? No les veig! Què passa?
El tancat és obert. Ho penso i m'adono que aquesta afirmació és contradictòria, com tantes coses a la vida. Un tancat que està obert! Em faria riure, però ara no en tinc ganes.
Dues noies de blanc, amb còfia, empenyen cadires de rodes i, sota la pluja, van en direcció a l’edifici de l’altra banda del parc. Per què? Què m’està passant?
Ara, una d’elles em fa senyals amb el braç. Vine, sembla dir-me.
He apagat el mòbil i me l’he guardat a la butxaca. Que no es mulli mai, m’havien dit. Sé que quan el torni a engegar hauré perdut també la galleda. Llàstima, ara que havia trobat el truc en l'afer de l’aigua... hauré de tornar a començar el joc. Com cada dia. Esperar que parpellegi, i aquella sensació. Aquella inquietud.
Quina tristor...
Se m’acosta una de les dones de blanc. Crido, m’agafa una crisi. Provo de cantar. No em surt la veu de la gola, jo la sento dins del meu cap, però arriba a les cordes vocals i allà s'enganxa. Em surt un estertor rogallós.
Tinc els cabells xops. Tota jo estic xopa. No podré fer mai el castell... o era un palau... jo havia de ser la princes...
—Carme! Carme! Torna! No em facis enfadar o et quedaràs sense flam!
Ho sento de lluny. Sóc afortunada. Avui toca flam i, si li faig cas, en podré menjar.
De tots els residents, sóc l’única a qui no han de venir a buscar amb cadira de rodes. De moment.
Només hi ha les crisis...però no fan mal. Només angoixen. Sobretot, als altres.
Game over i a dinar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada