Matar dos pardals d'un tret

 

                                                                      Imatge de Google

El senyor barbut que viu a les ruïnes de Can Perol, toca la guitarra al gran pati isolat i ple d’andròmines, a mode d’espectadors. La pluja, repicant a la uralita, fa la percussió, i motivat, es deixa portar per la cadència, improvisant quelcom que podria arribar a ser un projecte de cançó.

Ha passat el dia recollint ferralla, voltant per una ciutat tan gris com l’entortolligament de ferramenta que portava al carro. Gris l’esguard del gos sense nom que l’acompanya a tot arreu, i gris, l’humor del ferroveller quan li ha pagat els quinze euros renegant.

En una llibreta esgrogueïda i sense tapes, escriu paraules, frases curtes, petites rimes, i torna a rascar les cordes de la seva Gibson J45, l’única cosa que conserva de temps més amables. La pluja remet, i el gos sense nom, surt pel forat del que en algun moment, havia estat un habitatge digne. Al gos sense nom no li agrada la pluja, i tampoc la música depriment d’aquest amo que va trobar a l’abocador durant la passada tardor. Remenar entre la brossa plegats, va ser el punt de partida d’una relació muda i lleial.

El senyor barbut desa la guitarra entre dos testos de geranis que cuida com si fossin fills, i treu d’una bossa gastada, una birra sense alcohol i un tros de pizza Margarita, que li ha donat d’amagat el mosso de magatzem del Pperonni. Bon nano! Pensatiu, reflexiona sobre el que acaba d’escriure a la llibreta.

Ja té títol per la cançó i nom pel gos: Gris.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

 

L'ascensor

L’ascensor

                                        imatge de google

No estava acostumada a agafar el tren , ni moure’m per la ciutat. Ni tan sols pujar a un ascensor.

Vaig  travessar  la Plaça de Catalunya darrere una  corrua de gent que esperaven la llum verda. Carrer Santa Anna... carrer Canuda... giro a la dreta fins a descobrir la gran portalada de l’Ateneu Barcelonès. Vaig demanar informació i em van indicar l’ascensor. 

Em vaig trobar una senyora, més o menys de la meva edat, jo diria una noia,  perquè aquell dia també semblava començar una nova  aventura...  

Ens vam quedar mirant i sense voler ens van sortir les mateixes paraules. 

Vas a l’Escola d’Escriptura?

Vam respirar fondo tot somrient. A classe  ens vam asseure una al costat de l’altra com dues amigues de tota la vida.   Va passar molt de temps fins que els companys no es van assabentar que no era així. La veritat era  que ens acabàvem de conèixer.  D’això ja fa uns quants anys  i,  totes dues,  quan ens veiem, encara que sigui molt de tant en tant,  recordem   aquell dia que vam posar el peu  a l’ascensor  Un pas que, almenys a mi, em va canviar la vida. 

Maria Aladern- Cornèlia Abril

 

 

Jocs, joguets i joguines

Tenien uns quants jocs de sobretaula. Si eren macabres, millor. Al final de cada partida feien recompte de punts. Quan trobaven més caps que barrets, no rectificaven. L'equívoc amb el número de baixes els produïa calfreds d'angoixa, però era l'excusa perfecta per continuar: "tornem-hi", deien. Es passaven les hores mortes removent el flamant misteri escrit per la vida mateixa. No distingien què era el joc, què era el joguet i què era la joguina. Amb la mateixa lleugeresa ignoraven qui, de debò, a la feina de cada dia salva vides a punt de morir.

 

                                                   imatge de Google

Gràcies Cornèlies.

Al març de 2022 vaig publicar per primera vegada un micro-relat al blog de Cornèlia Abril. Aquest nom, que em va intrigar des del primer moment, ha acabat formant part de les estones més agradables de la meva quotidianitat. Quan em vaig assabentar que es tractava d’un grup de dones escriptores, que s’havien unit per escriure plegades, la intriga es va convertir en admiració. Vaig tenir la fortuna de conèixer a una de les fundadores i de participar en un dels seus tallers d’escriptura. Vàrem congeniar des del principi i com una padrina excepcional, em va agafar de la mà per presentar-me a la resta de membres del grup.

Ja fa més d’un any, aquest col·lectiu literari em va obrir la porta al seu univers particular, i tinc la sensació d’haver-hi estat des de sempre. Em van acollir amb caliu, donant-me tot el seu suport i convidant-me a participar en tot allò que ja tenien endegat, i en el que després, ha anat sorgint.

En aquell moment, elles promocionaven el seu darrer llibre, Marques de trinxera. Des de llavors, hem compartit alguna de les seves presentacions, on he gaudit llegint pel públic fragments del llibre. També hem compartit estones de posar en comú, de prendre decisions, estones lúdiques i molta escriptura. El més recent ha estat la publicació de Micros, un recull de micro-relats dels que hem anat escrivint al blog durant l’últim any.

Ara per ara, som al tram final d’una altre projecte. Un llibre nou, el cinquè de Cornèlia Abril. Un llibre, en el que portem treballant des de fa uns mesos, que recollirà un relat de cadascuna de nosaltres i també un relat escrit de manera conjunta.

En projectes anteriors, els relats, han estat acompanyats de poemes i/o il·lustracions d’altres artistes properes al grup, que han volgut col·laborar amb les seves aportacions i que sempre afegeixen un plus preciós.  

Només em queda dir, que estic encantada de l’aprenentatge que està suposant per mi com a escriptora, pertànyer a aquest col·lectiu de magnífiques dones, que a banda de ser de autores, son també grans persones.

Eva Ariza

 

BON ANY!

 Només una petita entrada per desitjar MOLT BON ANY  a tothom!

                                    Comencem el 2024 amb molt bones vibracions, si parlem d'escriptura.

                                                            

                                                                        Salut i escriptura!