El senyor barbut que viu
a les ruïnes de Can Perol, toca la guitarra al gran pati isolat i ple
d’andròmines, a mode d’espectadors. La pluja, repicant a la uralita, fa la
percussió, i motivat, es deixa portar per la cadència, improvisant quelcom que
podria arribar a ser un projecte de cançó.
Ha passat el dia
recollint ferralla, voltant per una ciutat tan gris com l’entortolligament de
ferramenta que portava al carro. Gris l’esguard del gos sense nom que
l’acompanya a tot arreu, i gris, l’humor del ferroveller quan li ha pagat els
quinze euros renegant.
En una llibreta
esgrogueïda i sense tapes, escriu paraules, frases curtes, petites rimes, i
torna a rascar les cordes de la seva Gibson J45, l’única cosa que conserva de
temps més amables. La pluja remet, i el gos sense nom, surt pel forat del que en
algun moment, havia estat un habitatge digne. Al gos sense nom no li agrada la pluja,
i tampoc la música depriment d’aquest amo que va trobar a l’abocador durant la
passada tardor. Remenar entre la brossa plegats, va ser el punt de partida
d’una relació muda i lleial.
El senyor barbut desa la
guitarra entre dos testos de geranis que cuida com si fossin fills, i treu d’una
bossa gastada, una birra sense alcohol i un tros de pizza Margarita, que li ha
donat d’amagat el mosso de magatzem del Pperonni.
Bon nano! Pensatiu, reflexiona sobre el que acaba d’escriure a la llibreta.
Ja té títol per la cançó
i nom pel gos: Gris.
Eva Ariza per Cornèlia Abril
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada