Entro al vagó del metro a dos quarts de tres del migdia, quan no hi cap ni una agulla. A aquesta hora habitualment no puc asseure’m. Tinc les cames inflades de tantes hores d’estar dempeus netejant peix a la parada del mercat on treballo. Acostumo a recolzar-me al costat de la porta del vagó perquè no puc dir ni fava de cansament. M’entretinc observant a tot déu abstret en el seu telèfon mòbil. Tothom, els que estan asseguts i els que estan drets. Em desconcerta una nena que li està explicant a la seva mare tot el que ha fet a l’escola amb molt d’entusiasme i ella, la mare, està capficada en alguna conversa de watshApp i li diu a tot que sí, però sense escoltar-la. Ens aturem en una parada d’enllaç on baixa molta gent i abans que es tanqui la porta del vehicle, noto que les dues cadenes de plata i perles que porto penjades al coll se’m claven a la pell fins a sentir la pressió d’ofegar-me i que m’empenten cap al davant. Tot passa molt de pressa. Un home amb els ulls vermells enfonsats, on puc veure la seva ànima desolada, i galtes i cos xuclats, intenta arrencar-me les cadenes amb totes les seves forces, aconseguint trencar-les i emportar-se’n la meitat mentre es tanca la porta del vagó.
Em fa molt mal el coll, el tinc vermell i ensangonat. La resta dels collarets són a terra i les perles van fent saltirons.
Les persones que hi ha a dins del vagó continuen immerses en les seves xarxes socials, en les seves converses o ves a saber què.
Neus Cereijo - Cornèlia Abril
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada