Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Companys i aliens. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Companys i aliens. Mostrar tots els missatges

dimecres, de setembre 20, 2017

Príncep Formiga - Silvia Armangué

Príncep Formiga


Després d'unes pluges, a finals de l'estiu, en aquests dies humits i bells com els darrers, fan el seu primer i únic vol els prínceps formiga. A una cambra especial del formiguer han crescut les seves larves, nodrides amb delectança. Quan el bon temps i els planetes es posen en ordre, les princeses i els prínceps surten de casa seva per mai tornar. Dansen a l'aire lliure i si es troben femella i mascle fan l'amor, com només saben fer-lo aquests joves fills de la reina.

Quan una femella és fecundada, la joia l'empara i s'aventura per espais desconeguts. Si troba un bon lloc, comença una colònia nova. Perd les ales i la seva minsa llibertat i excava la terra i restarà des de llavors en la cambra més secreta, amb l'abdòmen hipertrofiat, parint ous de guerrers i obreres, fins a l'esgotament.



Molt poques princeses aconsegueixen el ball nupcial i després trobar cau. La majoria moren aviat, perquè el temps que tenen és curt. Igualment els prínceps; hagin conegut o no l'amor del vol, cauen irremeiablement al terra, perquè és aquest el seu destí: intens i efímer.

Per això us demano. No trepitgeu, no mateu els prínceps. No us faran cap mal i morirán aviat. Penseu que aquesta és l'únic bocí de vida i vol que hauran tingut.

Silvia Armangué




dijous, de juliol 27, 2017

Pregadéus - Sílvia Armangué



La seva bellesa em desmarca.
Mireu quina cuirassa de paper fi, com seda brodada del color verd més pur. Mireu quin posat altiu, quina cintura de princesa...Sobre una branca de menta xamosa espera, tal vegada, un petit príncep (força petit i de color fosc ) que amb mil precaucions s'enfilarà sobre la grupa anhelada, per exhalar un amor que ningú pot descriure...du, el príncep, un present, un gran i tou insecte saborós atonyinat, perquè la bella, un cop s'acaba la cópula, sent una fam ferotge, i sovint la presa més propera és el mascle, encara en èxtasi sensual...Aquest cop, ell ho ha preparat bé; s'escapa, estremit encara, entre les tiges maragda, mentre ella es duu a la boca, olora amb les antenes, devora el regal cruixent de l'estimat d'un instant...

 Mantis religiosa

Silvia Armangué, 27/07/17

dilluns, de juliol 10, 2017

Morfos - Sílvia Armangué

Si heu vist Alien, sabreu que la trama es va inspirar en el cicle biològic dels insectes i els aràcnids, particularment en el de les vespes. Els insectes tenen uns estils de vida força espantosets. Si son vegetarians o nectarífers (isòpodes, papallones, abelles, abellots...) es limiten a xuclar les flors o arreplegar detritus del terra, Quan son carnívors (vespes, marietes- sí, l'animalet rodanxó és un voraç depredador del que sigui, pugons sobretot- mantis, i un llarg etcètera) usen estratègies més o menys complexes per fer els seus àpats.

Fa uns dies vaig tenir un patatxap dels grans.Veureu. Els pugons, aquests animalons rodanxons que molesten bastant a les plantes tendres però que si en mires quatre o cinc de prop tenen una aparença tota innocent, allà amb els seus ullets petiiiits i sempre escortats per formigues, i que hom creia que donaven gratament la seva dolça melassa a les seves protectores ( les formigues allunyen les marietes assassines i acompanyen als pugons al seu formiguer perquè descansin ) i que certament s'ha constatat aquest mutualisme en moltes espècies (tan de pugons com de formigues), de manera que els himenòpters allunyen als predadors i donen cau als pugons i aquests "a canvi" evacuen un líquid dooolç que gormandeja tot el formiguer, ben cert és, però té una història de terror paral·lela que he descobert i que ara escriuré, amb les mans tremoloses.



Una gent que no devien saber on dar-la, uns científics tots guapos, es van passar hores i dies i anys observant les relacions cordials entre pugons i formigues. I de tant mirar i fer vídeo, van descobrir una trama subterrània que els va gelar la sang a les venes.

Resulta que les formigues tenen els seus fills-larva en cambres fortament custodiades per grups para-militars,i res no entra allà si ells no volen.

S'ha descobert que els pugons, a partir d'un mateix ADN, poden créixer en almenys dues aparences diferents que s'anomenen Morfos. Una aparença és la que coneixem: groga o verda, rodonets, amb potes fines. L'altra aparença és aplanada, amb una textura i olor característiques. Característiques de què? direu.



Doncs característiques, tatxaaan, de les petites larves de formiga. Amb aquest aspecte i olor passen els controls i es mesclen amb les larves de la guarderia. No s'acaba aquí. Amb els estilets xucladors que empren per alimentar-se de les tiges, aquests morfos els hi claven a les larves i els xuclen l'hemolinfa, la "sang" dels insectes. Curt i ras. I les formigues no saben- almenys no ho han descobert a hores d'ara- que tenen l'enemic dins de casa. 

Estic segura que queden tantes coses per descobrir, entrellucar o aprendre, que tenim feina per estona. De moment, aquesta trama a l'estil Dr. Jekyll i Mr. Hyde ens apunta que no sabem un borrall de les relacions entre animals, plantes, bacteris i fongs. Però que ens agrada saber noves coses...encara que facin paüra. 

Per més informació:

http://www.abc.es/natural-biodiversidad/20150115/abci-pulgon-hormiga-drjekyll-mrhyde-201501151148.html


dilluns, de juny 12, 2017

Així vivim



Així vivim; amb força, amb dolor, així creixem, lligats a l'ànima interior, ferotgement, lligats a minsos esclats de rauxa i llum, marcats, dolguts, amb l'esperança de sobreviure al mal temps, de trobar el llac blau entre les roques. Que els vents ens siguin bons, i l'aigua fresca. Per molts anys.






Silvia Armangué
Calders, 12 juny 2017

dijous, de juny 01, 2017

No es suïcida

Tots hem sentit i fins incorporat al nostre bagatge "cultural" la dita que l'escorpí ( aquí hi tenim l'escorpí ros, no molt gran comparat amb els escorpins foscos d'altres regions, i no obstant perillós pel "concentrat" de verí que inocula ) en veure's envoltat de foc, acaba amb la seva vida, clavant-se ell mateix l'agulló verinós al llom, en la desesperança de saber-se perdut. Però això tan gótic i Wherterià que ens causa com un horror tremolós, un desig per saber què li deu passar pel cap a l'animal en instants tan greus, és fals.

L'escorpí pertany a la familia dels aràcnids ( vuit potes, més d'un parell d'ulls, verí neurotòxic per aquietar les preses, fills educats amb la mare, etc.) i no és cap problema per als homes: no sent que el molestis, o sia li posis una mà al damunt sense voler o bé li toquis els nassos anant-lo a emprenyar directament, ell no ataca, es bat enrere. Sí que hi ha cassos de mort de resultes d'una fiblada, però en general es tracta de nens molt petits o de persones ancianes o malaltes. Se li suposa certa intel.ligència, almenys pel fet que la mare es cuida dels petits durant un temps.


I si algú us ha dit que ha vist amb els seus propis ulls que l'escorpí s'ha suïcidat enmig del foc, és que els seus ulls l'han enganyat. Veureu: si es troba entre flames, el pobre animal assaja el què qualsevol faria, intenta escapar. No pot, i l'alta temperatura fa que el seu esquelet extern es blegui. Es curva endintre; l'agulló es vincla sobre el cos. Però només això: no se'l clava. 
La neurotoxina pròpia no l'afecta, a més. L'animal mor cremat.



Amb pena confesso que jo també vaig posar en pràctica aquesta barbaritat; fóren els meus anys d'adolescent curiosa. I no només una vegada. No entenc com llavors se'ns incitava a matar tota cosa que s'imaginés una moléstia o un "perill". 
Amb desig, ara, de preservar la vida dels animalons de l'entorn, us deixo aquestes imatges d'una senyora escorpí que viu no lluny de casa. Té fills cada estiu, els duu a sobre i ocupa un cau net i acollidor sota una pedra plana i solei. I que sigui així per molts anys, espero.


Silvia Armangué Jorba

dijous, de setembre 08, 2016

Vostè no sap qui sóc jo



Aquesta expressió que per sort es va perdent i que significa una velada amenaça cap a un altre que no deu ser ni tan ric ni poderós com el que el repta, ens val aquí com a argument d'aquesta petita entrada animal.

Coneixeu les vespes? insectes himenòpters, sovint agressius- són predadors de proteïna- de formes i colors diversos: més aviat allargats, amb cintura de vespa ( uix ), negrosos o amb ratlles grogues intercalades, abdomen acabat en agulló. Sí, com ara aquest:




Jo no hi tinc res contra les vespes: Déu les va crear, ves a saber per què, només em neguiteja un costum que tenen una mica horripilant; moltes d'elles fabriquen unes estructures de terra, saliva, trossos del què sigui, i després van a caçar una víctima molsuda ( una aranya grassona o una larva de papallona ) i en comptes de paralitzar-la i delectar-se amb la seva carn, la paralitzen i la posen dins el niu fabricat; un niu, sí senyor, perquè llavors ho rematen amb una posada d'ou al costat de l'animal viu i immòbil i acaben de tancar la construcció. Ale hop!: quan surt la larva vespa de l'ou, es troba aquella carn tendra, que es fot mica en mica i li dóna forces per sortir del cau. Heu vist Alien, suposo. Doncs més o menys, però de debò. 



I s'han guanyat la fama a pols, eh. Els animalons les esquiven, les persones també. Malgrat la seva forma aerodinàmica i la seva bellesa en vol. Ara parlaré d'un altre bitxet, una mosca. Coneixem les mosques, en general són pesadetes, algunes peludes, xuclen les flors o els detritus i també la nostra pell si poden. N'hi ha de moltes mides i colors, però avui ens interessa només una mosca en concret. Aquesta:



Sí, són dits meus. I, no es veu prou bé, oi, la bèstia. Sembla una vespa, però no ho és. Mireu-la de prop:



Mireu quins ulls globulosos, quina cintura grassoneta, quin abdomen poc afilat. És una mosca que viu tan panxa perquè lluu els colors del perill. No, vostè no sap qui sóc jo. Sóc una mosqueta que xucla flors, que no té ni aparell mastegador ni agulló. Però vostè ha pensat que sóc una vespa. 

D'això se'n diu mimetisme ( imitació ) i és freqüent en molts animals. Per quin motiu la evolució ( recordem que l'evolució significa canvi, res més ) ens presenta aquestes curiositats, no és el moment de esbandir-ho. Els evolucionistes diuen que ha estat per selecció animal i mutacions, els Margulystes exposaran altres teories noves, com la predació d'un insecte cap a l'altre i la imbricació de gens per formar una nova espècie. Ara com ara, difícil saber-ho del cert.

Però estem tots d'acord en què la vida no deixa de meravellar-nos. Perquè encara no podem estar segurs de res, perquè tot canvia i podem planejar sobre un camp de blat daurat al sol o caure en la trampa de teranyina que ens atrapa.

 Perquè vostè no sap qui sóc jo.


dimarts, de juliol 19, 2016

Ephemera


Ephemera


Les efímeres són larves durant un any, però viuen hores o pocs dies, a tot estirar, com a adults. És típic de la nostra condició humana obviar el procés i observar, dibuixar i anomenar tan sols la fase alada, espectacular en relació amb la fase oculta, la del cuc nedador i rosegador de deixalles vegetals.
Els insectes fan coses que no ens caben al cap. Les efímeres concretament són els únics insectes que muden després d’haver arribat a la fase alada. És clar que una muda com a tal no és res en comparació amb el que han fet abans, la metamorfosi. Les efímeres són larves, o sigui cucs amb potetes i aparell mastegador extraordinàriament desenvolupat, animalets de cervell uniganglionar, d’aspecte tou, que viuen per menjar, com totes les larves. Mengen i mengen trinxant fulles i tiges mortes portades per la corrent i sedimentades entre el llot. No sabem gran cosa de la vida de les larves. La seva voracitat pot arribar a ser increïble, una espècie de monomania. No els interessa tenir relacions amb altres larves, ni de sexe, ni de res; només volen atipar-se. Si cau entremig del llot una aranyeta sucosa o un mosquit, es veu que tampoc li fan fàstics.
Aquestes larves son plat gustós de peixos, granotes, serps i demés. O sigui que moltes efímeres no arriben a l’estadi adult.

Però si l’animaló sobreviu als perills, i arriba l’estiu, i la larva és una larva ben alimentada, comença a rumiar en la possibilitat d’una altra vida; s’arrossega sobre la tija d’una herba o un jonc, s’embolica curosament amb randes delicades, i s' adorm al sol. I quan s’ha completat el canvi, obre el capoll, des de dins,de dalt a baix. Literalment es destrossa, perquè de la larva no en queda res, tan sols un embolcall fi que cau. D’allà dins surt un animal nou, una creació de potes llargues, antenes, ulls compostos i ales. Ales de dibuixos radiats, a vegades dues, a vegades quatre, depèn de la família. El seu aparell mastegador s’ha reduït a res, perquè ja no li caldrà menjar. S’aixeca i vola com si sempre n’hagués sabut, com si no hagués estat des que va néixer un entorpit bussejador.
Els pescadors de canya coneixen les efímeres millor que els naturalistes. El pescador, que és una persona una mica poeta, que li agrada el joc de no hi perdo res o guanyo una mica, té llocs escollits que es creu que són seus i també rumia mentre s’asseu a mirar com baixa l’aigua, i si és mandrós de mena, ni aguanta la canya amb la mà, sinó que la planta a un estri que es clava al terra, es mira els ocells i les libèl·lules i a vegades pensa que ell mateix és un element més del paisatge, i això li fa venir son.


Les efímeres dansen sobre l’aigua i s’aparellen durant el vol. Si la llum cau sobre elles, les travessa, perquè tenen poca consistència, i llavors brillen, i l’aigua torna el seu reflex. Després, una hora més tard, les femelles deixen els ous fecundats dins el corrent.
Llavors, l’aire les arrastra, i l’esgotament d’haver acomplert el cicle fa que caiguin a l’aigua, extenuades, per última vegada.
Aquesta vida tan allunyada de la nostra és extremada; pot semblar cruel, o romàntica, o tot alhora.  La seva estètica és acurada i multiforme. Potser va ser Linneo qui va batejar aquests  insectes, o van ser el grecs, que eren irònics i alegres, diuen. En tot cas, la ironia està implícita en un nom tan bell. Les connexions són evidents. Animals efímers posant noms bonics en un món canviant. Nomenant a les efímeres com qui s’anomena a sí mateix, trobant de seguida les evidències entre un ésser i l’altre.
Els naturalistes saben que una efímera morta és difícil de conservar. I és que les efímeres es desfan, es fonen, perquè son només proteïna, queratina, una miqueta poqueta, res. Es destrossen contra la realitat, perquè la seva vida ha estat intensa i fora del món, dintre de l’aigua. Es fonen perquè és així el què diu la seva llei.
Què veuen les carpes aixecant la boca oberta els dies xafogosos? Què veuen les granotes, els martinets pescadors? Què veuen o què saben les efímeres quan brillen i ballen sobre el perill, en les seves hores de vol, les úniques i les darreres...?



La llum que brilla intensament brilla un temps curt.
Però el temps és sempre relatiu.
Què pot importar el temps
si t’ha traspassat la llum de banda a banda
i has ballat 
entre les canyes.

                                                                                                                    


                                                                                                              

dilluns, de juliol 11, 2016

No menja roba

No, no menja roba: encara que la vostra tia-àvia us ho hagi dit i explicat des de sempre. Fins i tot si sabeu que ha trobat al dragonet al calaix de la roba de cotó. Encara que la roba estigui ratada. No menja roba, el dragonet. Encara que ho hagueu vist amb els ulls pròpis. De vegades, els ulls ens enganyen. Què dic sovint. El dragonet és innocent, encara que el trobeu al costat del Corpus delicti. 



La cosa és que la Tarentola mauritànica, aquest rèptil aplanat que tenim a Catalunya i que s'extèn a molts territoris a prop el mediterrani, que pot atànyer fins a 15 centímetres, que deixa anar la cua si se sent atacat, que hiverna si al país baixa molt la temperatura, i tan bonic com el coneixem, menja insectes de tota mena. Sovint el trobem molt quiet a les parets o cap per avall al sostre. Espera una presa o bé està inactiu per manca de calor. Necessita posar-se al sol, com tots els rèptils petits, que no regulen la temperatura corporal.
Veureu, aquest animalet tan bell de figura, tan àgil ( els escaladors porten un dragonet o gekko com a símbol; no és una sargantana, com us diràn alguns, és un dragonet, mireu els dits arrodonits ) menja tot el què tingui proteïna i sigui més petit, com és el cas de les larves de quaranta mil espècies. Una de les larves que persegueix i saboreja són les arnes, les larves d'una papallona nocturna que, aquestes sí, es fiquen a l'armari i mosseguen la roba. Allà va el nostre dragonet, es fot les arnes i en aquell moment precís la tia-àvia de tothom va i obre el calaix del mig. Què hi troba? Doncs la roba mossegada i el dragonet rellepant-se els bigotis, si en tingués. I sabeu qui acaba rebent, oi. Aquesta és la trista història de saber les coses només a mitges. Perquè en una casa un gekko ha de ser benvingut. Menja moltes mosques, arànyes i mosquits, i sempre, sempre, fa bonic.


Darrerament, com que tenim microscopi electrònic i savis pensadors, s'ha descobert que la Tarentola s'arrapa a les parets llises, al vidre fins i tot, que és tant llis, mercès a un mecanisme que ja s'està emprant en invents que volen fer la nostra vida més amable. Abans, es creia que s'arrapàvem mitjançant petites ventoses ( fer el buit entre la superfície i l'animal, com és el cas dels pops marins ), però ara se sap que, a sota de cada dit, l'animalet té infinitud de pèls fins i llargs, que fan que la superfície del dit que toca la paret sigui molt gran; això fa que s'arrapi completament i pugui còrrer sense perill de caure.



Què més dir-vos?..tenen posta dos cops a l'any ( dos ous cada vegada ), viuen a prop dels seus llocs de cacera, són territorials...en captivitat, un dragonet ha viscut 8 anys. Però encara no sabem l'edat que poden atànyer. Fan sorolls, es comuniquen entre ells. No, no sabem què es deuen dir. Com en tots els rèptils, deu primar el seu talant depredador. Però ja sabeu: per a les persones no signifiquen cap perill, molt al contrari, poden ser bons aliats a casa nostra. Si no us acaben d'agradar, feu-los fora, però no els mateu. Les ties-àvies ja se'n van fer un tip; ara és l'hora que els hi tornem la pilota, respectant la seva vida. 

divendres, de juliol 01, 2016

Dinerets

Us vull parlar dels "dinerets", uns fòssils que s'han conservat a palades mercès a que tenien una closca calcària en forma de llentia, a vegades atenyent 6-7 centímetres de diàmetre, que va permetre la seva preservació . Són comuns a les roques formades al Terciari, sobretot a la Mediterrània. Era un animalet ben especial- ara ja no n'hi ha- que vivía a mar, bressolat per les onades: la closca, formada en espiral, per dins tenia càmeres i septes ben definits, per on passàven els pseudòpodes o "bracets" de l'animaló cap a fora, sens dubte amb el propòsit de caçar l'aliment de l'entorn, i tal vegada també s'impulsàven amb aquests xics rems.





Segur que n'heu trobat en algun lloc, perquè a banda els que podem veure buscant en determinats llocs que fòren fons marins. la pedra calcària dels seus jaciments són molt emprats en la construcció. Si heu anat a la catedral de Girona, haureu observat les "llentíes" de la pedra. Són nummulites. 
Aquest bitxet és fascinant, perquè és- era- una sola cèl.lula, el que en diem un protozou, que va ser capaç de construir-se aquesta caseta ambulant per tal de protegir-se. Imagino que, quan estava tip i volia mandrejar una mica, podia ficar-se a dins de la seva cuirassa, arreplegant els "bracets" per adoptar la forma que li convingués en aquell moment. 
A la colónia Jorba, on vaig passar la meva infantesa, n'hi ha una patacada, de dinerets. Jo solia sortir amb una pala i una galledeta i passar-me l'estona posant dinerets fins a omplir la galleda; llavors, tornava a casa ben carregada, sentint-me molt rica. No sé pas què devia passar, amb tants dinerets. Suposo que la meva mare els anava tornant al bosc discretament. 


Els nummulites formen part de la pedra a la gran piràmide de Guize. Es parla d'ells per primera vegada en antics textos grecs: es considerava que els dinerets eren les restes convertides en pedra de les llentíes que menjàven els constructors de les piràmides.



Dinerets a l'escala de la Catedral gironina

Jo associo els dinerets amb la llibertat i l'alegria. N'hi havia tants, i eren tan rodons, bonics, especials. 

Espero que aquest petit post dedicat a ells hagi estat del vostre interés. 

dijous, de juny 23, 2016

Anguis Fragilis

Anguis Fragilis

Avui m'agradaria parlar-vos d'un animalet que tenim aquí a Catalunya i que es deixa veure poc. Es diu Anguis fragilis i té forma de serpent petita, unes escates fines, uns colors que van del gris clar amb una ratlla fosca a tons més marronosos i fins i tot blavencs suaus. Pot atànyer el mig metre però en general és mes petita. Viu a prop de l'aigua- és una excel.lent nadadora- i en general en llocs baixos i humits, tot i que necessita l'energia del sol per accelerar el metabolisme.


És una bestiola bonica, innocua per nosaltres, que té una "gràcia" que les serps no ténen però sí els llargandaixos i altres petits rèptils com sargantanes i dragonets: si es veu en perill, es després d'un tros de cua, que es mou una bona estona encara i distreu a l'agressor, mentre ella fuig. La cosa és que està considerada un llargandaix, no una serp. Té parpelles dobles com els llangardaixos, i sobretot, un tret que es troba a dins, a l'esquelet: a banda i banda de la columna, té vestigis del que fóren les extremitats inferiors. És a dir, aquest animal fa milions d'anys tenia potes, però l'adaptació a un medi cambiant, com poden ser canvis climàtics o adequació a l'aigua, o el què fos a que s'havia d'adaptar per sobreviure, el van fer perdre- no de patacada, sinó poc a poc- les extremitats: tal vegada a l'aigua hi havia més aliment i les potes li feien més nosa que servei...la cosa és que tenim la certesa que va canviar el seu físic i la forma de moure's.

No en tots els animals es poden trobar tan evidents pistes del què foren en altres temps, i per això aquest animaló el considero molt especial. Menja mosquits i altres petits insectes, a banda de cucs de terra i de caragols; podem dir que és un aliat dels horts i de la pagesia. Els seus noms són diferents, però tots al.ludeixen a la finesa i la lluentor: Vidriol, Nina, Llisona, Lliseta, Lluenta, Noia de serp, Serp de vidre. Si us en trobeu una, no la mateu ; és una riquesa més en la nostra fauna. Tampoc li heu de tenir por, ja que no us pot fer cap mal. 
Espero que aquest petit post sobre la serp de vidre us fagi estimar-la una mica; si no podeu estimar-la, la podeu posar al grup de Coneguts o Saludats. Bon dia!

dimarts, de juny 21, 2016

Companys i aliens

Companys i aliens vol significar la presència de tota la vida que ens envolta, animals, plantes, fongs i virus. El tema m'és molt volgut per moltes raons. La primera, que a casa meva em van ensenyar el respecte per la natura, i quan dic respecte vull dir que hom pot respectar una cosa si la coneix, si l'ha tocada, si ha sentit un batec en tenir un animaló emplomallat a la mà. Si ha vist aixecar-se els abellerols que xisclen. Si ha relliscat a dins del riuet i, amb tot el cap dins de l'aigua, ha entrevist, per un instant, les algues verdes, el cranc, els peixets, el raig de llum que els travessa. Els meus pares solien portar-nos al camp, a qualsevol racó d'ombra i d'arbres; el meu pare treia una gran manta del cotxe i l'estenia a terra; sempre a prop d'una bassa o d'un corrent d'aigua. Una vegada, travessant el riuet per un lloc rocallós, vam observar una filera de canyes joves que, de banda a banda de l'aigua, no deixava veure més enllà. Cotxe parat, nens de peus a l'aigua. Vam apartar les cànyes amb certa prevenció.

Es veia un tros de riu de marges ufanosos de verd, un lloc petit que semblava un altre món. Els xappps d'alguna carpa ens saludá, com les vint granotes que es llençaren a l'aigua graciosament; uns espiadimonis de colors blaus i verds batien les ales sobre la corrent i els sabaters, que caminen sobre la superfície. Algún ocell ocult va donar veus, i línies de llum retallades per les branques dels pollancres ens deixaren veure com un polssim daurat que dançava. Érem nens encara delicats, impressionables de les coses petites. No ens posem d'acord sobre qui va batejar el llogaret: jo crec que fou el meu germà petit, ell diu que va ser el pare. Què més dóna. Penso que tots vam sentir el mateix goig, la mateixa dolcesa del descobriment i l'aventura. " Semblen les portes del Cel", va dir qui fos. Buscàvem tresors, voliem una cabana, ser capitans, pujar per dins del riu sense guia, entre tots aquells animals i plantes. Encara ho volem ara. 
Vull escriure petits posts que parlin d'animals i plantes, de la natura, de les bèsties que conec, que tenim a casa nostra. Del món espantós dels insectes. De les mares aranyes, dels dragonets, de les larves i la metamorfosis. Dels gossos i guineus, dels picots i dels cucuts. De tot això que em fascina. Esperant que també un xic a vosaltres.