Ephemera
Les efímeres són larves durant un any, però viuen
hores o pocs dies, a tot estirar, com a adults. És típic de la nostra condició
humana obviar el procés i observar, dibuixar i anomenar tan sols la fase alada,
espectacular en relació amb la fase oculta, la del cuc nedador i rosegador de
deixalles vegetals.
Els insectes fan coses que no ens caben al cap. Les efímeres
concretament són els únics insectes que muden després d’haver arribat a la fase
alada. És clar que una muda com a tal no és res en comparació amb el que han
fet abans, la metamorfosi. Les efímeres són larves, o sigui cucs amb potetes i
aparell mastegador extraordinàriament desenvolupat, animalets de cervell
uniganglionar, d’aspecte tou, que viuen per menjar, com totes les larves. Mengen
i mengen trinxant fulles i tiges mortes portades per la corrent i sedimentades
entre el llot. No sabem gran cosa de la vida de les larves. La seva voracitat
pot arribar a ser increïble, una espècie de monomania. No els interessa tenir
relacions amb altres larves, ni de sexe, ni de res; només volen atipar-se. Si
cau entremig del llot una aranyeta sucosa o un mosquit, es veu que tampoc li
fan fàstics.
Aquestes larves son plat gustós de peixos, granotes,
serps i demés. O sigui que moltes efímeres no arriben a l’estadi adult.
Però si l’animaló sobreviu als perills, i arriba
l’estiu, i la larva és una larva ben alimentada, comença a rumiar en la possibilitat
d’una altra vida; s’arrossega sobre la tija d’una herba o un jonc, s’embolica
curosament amb randes delicades, i s' adorm al sol. I quan s’ha completat el
canvi, obre el capoll, des de dins,de dalt a baix. Literalment es destrossa,
perquè de la larva no en queda res, tan sols un embolcall fi que cau. D’allà
dins surt un animal nou, una creació de potes llargues, antenes, ulls compostos
i ales. Ales de dibuixos radiats, a vegades dues, a vegades quatre, depèn de la
família. El seu aparell mastegador s’ha reduït a res, perquè ja no li caldrà
menjar. S’aixeca i vola com si sempre n’hagués sabut, com si no hagués estat
des que va néixer un entorpit bussejador.
Els pescadors de canya coneixen les efímeres millor
que els naturalistes. El pescador, que és una persona una mica poeta, que li
agrada el joc de no hi perdo res o guanyo
una mica, té llocs escollits que es creu que són seus i també rumia mentre s’asseu
a mirar com baixa l’aigua, i si és mandrós de mena, ni aguanta la canya amb la mà,
sinó que la planta a un estri que es clava al terra, es mira els ocells i les libèl·lules
i a vegades pensa que ell mateix és un element més del paisatge, i això li fa
venir son.
Les efímeres dansen sobre l’aigua i s’aparellen durant
el vol. Si la llum cau sobre elles, les travessa, perquè tenen poca consistència,
i llavors brillen, i l’aigua torna el seu reflex. Després, una hora més tard,
les femelles deixen els ous fecundats dins el corrent.
Llavors, l’aire les arrastra, i l’esgotament d’haver
acomplert el cicle fa que caiguin a l’aigua, extenuades, per última vegada.
Aquesta vida tan allunyada de la nostra és extremada;
pot semblar cruel, o romàntica, o tot alhora.
La seva estètica és acurada i multiforme. Potser va ser Linneo qui va
batejar aquests insectes, o van ser el
grecs, que eren irònics i alegres, diuen. En tot cas, la ironia està implícita
en un nom tan bell. Les connexions són evidents. Animals efímers posant noms
bonics en un món canviant. Nomenant a les efímeres com qui s’anomena a sí
mateix, trobant de seguida les evidències entre un ésser i l’altre.
Els naturalistes saben que una efímera morta és difícil
de conservar. I és que les efímeres es desfan, es fonen, perquè son només proteïna,
queratina, una miqueta poqueta, res. Es destrossen contra la realitat, perquè
la seva vida ha estat intensa i fora del món, dintre de l’aigua. Es fonen
perquè és així el què diu la seva llei.
Què veuen les carpes aixecant la boca oberta els dies
xafogosos? Què veuen les granotes, els martinets pescadors? Què veuen o què
saben les efímeres quan brillen i ballen sobre el perill, en les seves hores de
vol, les úniques i les darreres...?
La llum que brilla intensament brilla un temps curt.
Però el temps és sempre
relatiu.
Què pot importar el temps
si t’ha traspassat la llum de
banda a banda
i has ballat
entre les canyes.
