divendres, de febrer 03, 2023

ESTIMAR


Era fill únic, de bona família. No va haver de pensar com guanyar-se les garrofes, tot li va venir donat. No li van ensenyar la cultura de l’esforç. Li va mancar el més important: l’escalfor de sentir-se estimat. La carència  d’amor i d’afecte el van fer una persona egoista. No sabia estimar i nomes pensava en ell mateix. No li va interessar socialitzar, no fos cas que li demanessin res a canvi.

Ha mort en edat adulta, als cinquanta-nou anys.  A la seva esquela deia: “Va viure sol i ha mort sol”


Neus Cereijo, per Cornèlia Abril 

dijous, de gener 26, 2023

En el frontó

Amb una raqueta i dues pilotes a les mans els jugadors anaven cap a les pistes. Jo pensava que hi hauria un torneig. Però no. Cadascun d'ells practicava en el frontó i competia per separat contra el mur. La raresa és que hi havia públic a les grades i que les televisions locals retransmetien tot allò en directe. I també jutges de cadira.



dijous, de gener 19, 2023

POR!




imatge treta de google



POR!


Ella em porta a coll i la sensació és de confort. En aquella sala seiem tots tres. Ell llegeix i ella i jo dibuixem en uns papers que no sé d’on han sortit. M’ensenya a dibuixar cares de persona i jo estic contenta, fins que s’acosta aquella dona, toat vestida de blanc, amb les mans a les butxaques de la bata i la mirada fixa en els meus ulls. Porta una mena de còfia amb una ratlla blava al voltant, que em fa l’efecte d’una corona de marededeu.


I llavors ella em torna a agafar, molt fort, aquesta vegada a la seva falda, i m’immobilitza els braços. M’espanto i obro molt els ulls. La dona de blanc se m’acosta i la veig en ull de peix.Té una boca esgarrifosa, tot i que la manté tancada. Es treu una mà de la butxaca i porta un estri que jo no havia vist mai, blanc, impregnat de cloroform. M’acosta l’estri a la cara i m’adormo, però només una mica.


Ella acontinua fent força contra els meus braços, perquè no em pugui moure i llavors apareix un home, amb unes tenalles, i es dirigeix a la meva boca, que la dona de blanc m’ha obert, sense que jo, que no dormo del tot, hi pugui fer res. L’home m’entafora les tenalles al coll, jo sento uns crits, que són meus, però que no poden articular paraules.


Ella sua i plora, mentre l’home burxa per la meva gola, fins que, triomfant, en treu les tenalles, on hi pengen les meves amígdales. No sé si em fa mal. Estic aterrida. Després m’agafa ell, mentre ella s’eixuga les llàgrimes.


Entre tots dos em duen a casa i em fiquen al llit. Quan es desperta la gola, només sé que fa molt mal, que quan escupo surt sang, i que mai més hi haurà aquella confiança cega, ni en ella, ni en ell.


Montse Medalla, per Cornèlia Abril


divendres, de gener 13, 2023

MISTER CROHN

 



L’home que s’alimenta de paraules, també beu cançons.

Cada dia, per esmorzar, la minyona li porta el recull de diaris a les nou en punt i engega la ràdio amb l’emissora de clàssics.

─Vagi amb compte de no emplenar-se massa, avui per dinar tenim un Kafka i una selecció dels millors fados.

I així transcorren els dies des que li van diagnosticar la fotuda malaltia.


Eva Ariza per Cornèlia Abril


dijous, de gener 05, 2023

La taula





Esvelta, ferma, ben apuntalda, dipositària de trossos de vida amb senyals de generacions.Ara el seu lloc ha quedat buit.Pitjor. L'han substituit per un espectre inanimat. Potser els que la van canviar per un estri més modern, tampoc en deurien tenir, d'ànima.




Maria Aladern, per Cornèlia Abril.


Foto treta d'aquí

                                                                                


dilluns, de gener 02, 2023

La Vida

 

                                              Google



Surt de casa accelerat, i a dalt de l’autobús s’adona que s’ha oblidat l’iphone. Terrible, pensa. Com li ha pogut passar? Allà ho té tot: l’agenda, les targetes, el whatsApp, i no duu diners perquè normalment utilitza el telèfon. Però no pot tornar enrere, perquè d’aquí a mitja hora té un examen.

 

Tot el dia desconnectat de les xarxes socials. Se sent despullat i incomunicat.

 

Com que no sap què fer, observa les persones que hi ha al voltant, i gairebé tothom té els ulls fixos al mòbil. Mira per la finestra i passa el mateix: la gent camina amb la vista posada al seu aparell, sense percebre que estan a punt de xocar els uns amb els altes, pendents del què succeeix a la seva pantalla.

 

Només fa vint minuts que no té telèfon i s’ha adonat que, de tant en tant, val la pena descuidar-se’l i fer una mirada a la vida.