COMNDEMNAT A L’OSTRACISME

 

                                           Imatge treta de Google

Brut de cendres i ple de burilles era l’amo del món. Tothom al seu voltant xerrava de coses interessants i ell, al bell mig d’aquelles reunions interminables, gaudia d’una atenció especial. Uns quants gots llargs i prims li tenien enveja perquè a ells els abandonaven en qualsevol racó quan els buidaven, quedant fora d’escena sense cap mena de consideració.

Des de fa uns anys, l’han substituït per un gerro amb flors artificials. Aquelles ments brillants que abans discutien apassionadament, abocant-li tota la seva saviesa en un núvol de fum, ja no hi son. Els gots tampoc. Els d’ara, son curts i gruixuts amb relleus de coloraines.

Avui dia, roman avorrit al traster, al costat d’una caixa de llumins humitejats que tampoc mai tornaran a encendre res.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

Dones

imatge de google

DONES

El meu editor m'ha dit que toquem el tema de la dona. 

    —És el que ven— m'ha insistit—. És el que demana el lector. Jo no sé per què —afegí— els  heu agafat tanta mania als homes. T'imagines que fos a l'inrevés?

    —És que vosaltres no teniu motiu. Si som un regal, si ho  fem tot per vosaltres. Fins i tot pensar.

    —Si els homes fóssim el que vosaltres enteneu per bons, llavors diríeu que som avorrits, i les avorrides seríeu vosaltres . A veure, de qui parlaríeu, amb qui us barallaríeu, per tenir un alicient?

—Sort que ens hem espavilat— exclamà l'escriptora, furibunda—. El poder que tenim ens l'hem hagut de guanyar i encara som mal vistes. Aquest és un tema més perillós del que sembla, senyor editor,  perquè de la mateixa manera que, encara que sembli impossible, sense adonar-nos-en ens trobem envaits per costums o lleis que fa anys crèiem erradicades,  de la mateixa manera ara ens podríem veure envaits per normes que venen de països no tan llunyans  i que no tenen cap pinta de desaparèixer. Si no lluitem, encara algun dia ens podríem veure embolicades de dalt a baix.

Maria Aladern, per Cornèlia Abril

Desitjos

Ella s’està a la terrassa de casa, asseguda a la cadira de rodes. Té la vista fixada en el mar. Les ones no descansen, una darrere l’altra i ja té l’oïda acostumada a aquest so infinit.

Hipnotitzada pel moviment i el bram del mar,  està convençuda que si la vida li brinda una segona oportunitat i torna a  néixer,  voldrà córrer, nedar, caminar, pujar muntanyes, farà atletisme, surf, paddle surf… Practicarà tots els esports que la facin sentir bé, li donin pau interior i llibertat. Però mentre visqui en aquest món injust, espremerà el temps per fer tot allò que el cap li doni permís, perquè el cos ja el té saturat.

Neus Cereijo, per Cornèlia Abril

Interferències

Un exèrcit armat de raons, però farcit de secretes voluntats de culte, busca la víctima ideal. L’aconsegueix un dia qualsevol i de seguia fa saber que no mourà un dit per salvar-li la vida.

Amb una formació de paraules vanes, l'exèrcit proclama la ineptitud de la víctima ideal. Es veu que no vol posar el cos a recer de cap malastre.

Donat que la víctima ideal no busca protecció en refugis idonis ¿què podria fer per ella un exèrcit armat de raons, però farcit de secretes voluntats de culte?

                                                        Matilde Nuri

imatge: Viquipèdia

LA REIALESA

LA REIALESA

Foto de google

La reina es gira, imperceptiblement, intentant que la seva natja dreta premi el tron, i també sense que es noti, fa pressió amb la cuixa esquerra, sobre la pelvis.

Fa estona que ha encreuat les cames, amb cura que l’ampla i llarga faldilla quedi ben posada i no s’obri ni es desplaci, sobretot pel que fa a les fotos que els periodistes no deixen de fer i que ella sap que sortiran a tots els diaris i a la premsa rosa. 

És una mica molest, tot plegat, perquè hi ha una mosca que no la deixa de petja, voleiant constantment a l’alçada de la cara i no té la llibertat de fer-la fora, ja que en una mà sosté aquell ram de roses que li ha donat una nena quan ha fet entrada al recinte i a l’altra mà hi ha el document que, forçosament, ha de continuar aguantant.

La mala sort —perquè és mala sort— fa que un dels alts dirigents de l’acte s’aixequi per fer un llarg discurs protocolari.

La dona, sense deixar de somriure, renega per dintre, tot recordant el dia que es va casar, que va haver d’aguantar dreta tantes hores —amb uns tacons de pam— però aquest, el del mal de peus, és un altre assumpte.

La bona notícia és que la seva consellera, estilista i confident, aquest matí li ha regalat una bossa de bolquers.

Això sí: bolquers reials.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

Bon estiu!

 

Hi havia senyalades tres sortides. La primera tenia un marcat to sentimental i deixaria els versos en mans de la lírica. L’altra optava per l’extrema lletjor, i no em ve de gust, el grotesc. L’última conduïa a un túnel. En el pas subterrani un rostre ocult determinaria les intencions de l’artifici.

Poso la imaginació -fins i tot la fantasia- al servei del text. Un cop feta la llista de la compra, endreçades les factures i després de consultar el compte corrent del banc, de set a vuit del vespre escric. No sé si me’n surto massa bé. Diria que l’esperit de la narració ve decidit d’antuvi. Amb tot, hi dedicaré una estona com cada dia quan plegui de la feina. ¿De debò he de triar una opció de les tres?

Per sort a l’agost ens agafem uns dies de vacances, no gaires. Anirem a la platja i ens estirarem a la tovallola o farem el mort al mar. A veure si així, a la quieta i sense ni parpellejar, quedo bé a les panoràmiques que prenen els banyistes. No m’agrado quan surto moguda a les fotografies.

        -Ep, han vist dues tintoreres a prop de la costa!

        -Oh, ens fem una selfie?

 

 

                                        Bon estiu!

                                                          Matilde Nuri i Espona

                                                                                        Cornèlia Abril

 

Allò que importa de veritat

imatge treta de google: Banksy

La gent ha après a treure’s el neguit del damunt amb cerveses i festa. El jove ho ha observat.

El jove, en edat de votar per primera vegada, va recollint rocs d’aquell descampat i ficant-los amb cura la motxilla, que ja comença a pesar com la vida mateixa. 

El jove en edat de votar per primera vegada, actuarà en conseqüència amb tot allò que l’ha fet adonar-se de la seva situació: 

                                          «Allò que li importa de veritat».

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

Converses veïnals

imatge de google

CONVERSES VEÏNALS 

A les quatre de la tarda una brisa suau empeny el matalàs inflable que es mou per la piscina, lleuger, sense passatger o passatgera que el dirigeixi. La gossa se’l mira i de tant en tant remena la cua amb recel. Roman sola com quasi sempre, esperant l’arribada d’uns amos massa atrafegats amb les seves coses. 

A la casa del costat esquerre, dues congèneres borden per cridar la seva atenció. És un bon moment per mantenir un debat caní, al qual se n’hi afegeix un tercer que viu a l’altre cantó del carrer. Aquest, contràriament a la gosseta de la piscina solitària, viu amb un amo que no surt mai, enfeinat sempre en construir parets i escales de totes mides que no porten enlloc.

A la casa del cantó dret, dues feres enfilades a la paret de rocalla, es manifesten amb uns lladrucs llarguíssims seguits d’uns altres de curts i intermitents que profereix el gos minúscul del balcó. Comparteixen habitatge, que no hàbitat. Se l’haurien cruspit, pobre.

Avui, el debat, gira entorn a la política en el mon dels humans i de si ha estat bona idea convocar eleccions en ple estiu. 

Els quatre gats que proven de fer la migdiada, es neguitegen indignats per la bordadissa. 

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

Història d'amor

La Maria havia nascut en un temps en que regnaven els convencionalismes i es reprimien els sentiments. Treballàvem a la mateixa fàbrica. Ella tenia quasi la cinquantena i, resignada, havia perdut el tren mentre cuidava la família.

Un dia  va aparèixer, esplendorosa, rejovenida. Encara sembla que la veig. A la mà portava un estoig de color granat, folrat amb seda blanca. A dins un anell de brillants.

S’havien conegut mentre ella esperava l’autobús a les sis del matí. Ell feia de taxista. Segurament buscava companyia i ella va descobrir el que la vida li havia negat fins llavors. Tenia la il·lusió de la joventut. Em consta que ha estat feliç. A voltes els veia i els saludava. El seu aspecte respirava benestar.

Han passat els anys. Passejaven junts a poc a poc i, un dia, la Maria ja no em va conèixer. El seu marit no va deixar d’acompanyar-la mai. Ara, camina sol.

 

Pensaments

                                              

                                              Imatge de google

 

En Boig ara és  molt assenyat i ha tornat a crear vincles emocionals amb les persones. Quan el vam trobar tenia un comportament esbojarrat i falta d’afecte. Ens va costar aconseguir que tornés a confiar en les persones, pobre gos!

Però ell no farà com fem els humans, que som els únics que ensopeguem dos cops amb la mateixa pedra i constato fefaentment que no tenim memòria.

I això em porta a pensar...

Anys i panys obrint camí per assolir una vida digna i ara estem a punt d’enviar-ho tot a pastar fang.  Si els nostres besavis aixequen el cap i veuen com està la societat, se n’aniran de festa i no voldran saber res de nosaltres.

Neus Cereijo, per Cornèlia Abril

Monòleg de foc i fum

 

Dos amics inseparables fan consideracions davant del mirall. Lentament ell es treu una peça de roba, després una altra, a continuació una tercera, fins quedar-se del tot despullat. Ella no pot sinó bellugar-se amb ell, amunt, avall, pel davant, pel darrere, perquè és l'ombra i per força segueix la inèrcia.

Quan el mirall duplica les imatges, ell veu quatre figures. Si ha begut en veu sis. Sovint delira i aleshores en veu vuit. Mútuament les ombres s'interpel·len per descobrir qui és jo, tu, ell o ella, nosaltres, vosaltres, ells o elles.

L'amic s'observa i de nou comprèn que el pèl massa fosc li empastifa la pell. D'una embranzida pren el tul de ras i, com qui vesteix la nina de drap, s'empolaina el cos viril. L'ombra riu, ho troba enginyós. Però a ell no li fa gràcia i engega contra el mirall la lletania habitual: hedonista renegat, transvestit moral. I què? Què n'has de fer tu si, per saber qui soc, mantinc monòlegs folls amb les ombres? 

Els vius t'esperen repenjats a les cantonades on has deixat pèl. Avui, amb un misto a la mà, calaran foc als trastos vells. 

I jo, purificat, m'esfumaré. 

                                                                    Bona revetlla de sant Joan a tothom. 

                                                                    Matilde Nuri - Cornèlia Abril

De les rialles venen les ploralles.

imatge de google

L'urbanita que es creia superior a la gent del poble on estiuejava de petit s'ha fet vell. Són temps convulsos, ha arribat la sequera i l'aire de ciutat és irrespirable. 

Ha tingut la gran idea d'anar-se'n a viure al poble, on pensava que prendria el sol i faria natació, com quan era jove i hi anava a lluir. I s'ha trobat que no hi ha aigua, molts animals s'han mort de set i la terra és seca i clivellada.

Sempre s'ha vantat de ser ateu, però ara és dels que resa amb més fervor, de genollons, a l'ermita des d'on sortirà la processó.

    —Una mica de pluja, per l'amor de Déu!

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

El petit ego

 

                                           Imatge de Google

—Goooooooooool!!!!

El porter badava i li han colat. Te 9 anys i ja en fa quatre que busca una activitat on demostrar al pare que pot destacar en alguna cosa. Tots els seus amics son bons en les activitats que han escollit i els seus pares els acompanyen, aplaudeixen i/o animen. El problema és que no la troba. Karate, robòtica, teatre i per últim futbol ja queden descartades.

Avui però, mentre deixava que la pilota li passés per sobre impunement, concentrava tota la seva atenciò en el noi amb trenetes que empunyant dos pals, colpejava una bateria vermella i lluent a sobre de l’escenari que aquell cap de setmana, acolliria les festes de primavera del seu barri. Devien estar fent proves de so. Per un moment, es va veure a ell mateix allà dalt, tocant aquell instrument poderós i al seu pare entre el públic, aplaudint i cridant:

—Bravoooooooooo!!!!

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

La caiguda d'un polític

Imatge de google

La caiguda d’un polític

El mirall li va tornar la mirada de satisfacció. Després d’un debat intern, va decidir treure’s la corbata. Havia de donar la imatge de polític progre.

Tot baixant de l’autobús amb el diari a la mà, va veure la seva figura reflectida a la lluna d’un aparador i no va poder evitar de recrear-shi.

Navegant dins el seu núvol particular no va adonar-se que posava el peu damunt d’una caca de gos i, de cop i volta, es va trobar estès al terra, envoltat de gent. Quan va aixecar la vista, una dona se li va apropar  com per ajudar-lo i, maliciosament, li va comentar:

— Trobo que els polítics tenen una manera molt particular d’acostar-se al poble, encara que patinades pitjors hem vist…

Maria Aladern, per Cornèlia Abril

Voltors

 

                                                        Imatge de google                                                            

Quan tenia vint-i-tres anys compartia pis amb les amigues. Al cap d’un temps es va casar i anà de lloguer amb la parella. 

Després d’esprémer la vida amb el seu company durant quaranta anys, es quedà vídua  i aprengué a subsistir sola. No tenia fills ni altra família.

Avui, amb setanta anys, ha de deixar la seva llar perquè allà on té els records i la felicitat de més de mitja vida, un fons voltor li ha dit que com que no pot pagar la renda, la casa ja no li pertany.

Ara ha de tornar a aprendre a compartir, però aquest cop en una habitació amb persones desconegudes perquè la pensió no li dona per més.

És ben injusta la vida.

Neus Cereijo, per a Cornèlia Abril

Quin fil

Encara el més fràgil, afegí, és el fil prim; aquell fil vulnerable que separa l'oprobi de l'adulació. Parlava amb to de veu contundent i no hi havia dubtes en la seva constatació. De fet deixava poc marge per a més d'una interpretació. 

Quin fil? El de seda? L'espinós? L'argumental? 

En el joc del pèndol, l'oscil·lació no sol ser un consol. Perquè la mesura de la distracció del tedi és el drama afegit. Com un pegat.  

                                    Matilde Nuri

                                      Cornèlia Abril

Trobat

Trobat

Camina sense presses. Un gos vell i despentinat li surt a l’encontre i se’l queda mirant, de fit a fit.

Ell, al seu torn, acaricia l’animal i s’adona que no porta corretja, ni cap mena d’arnés, o indici d’alguna cosa que serveixi per subjectar-lo. Mira a la dreta, a l’esquerra, amunt i avall del camí, però no veu ningú susceptible de ser-ne l’acompanyant. Un altre pobre gos vell, abandonat! Sospira.

Obre la cantimplora i li ofereix, amb la seva pròpia mà, una mica d’aigua, que el gos es beu amb fruició. 

Fa un parell de passes i el gos el segueix. «Si em tractes bé et seguiré fins allà on em vulguis portar», sembla dir la mirada del ca.

De camí cap a casa , girant-se de tant en tant per comprovar que el té al darrere, comença a pensar en quina frase farà servir per convèncer la seva dona que el Trobat— aquest és el nom que li pensa posar— passarà a formar part de la família. Sap que no li costarà gens, convèncer-la.

Els vells, en general, no solen ser gaire apreciats, tampoc a l’espècie canina.

imatge de google

Montse Medalla, per a Cornèlia Abril.

11 de maig i OLGA XIRINACS

Feliç dia d'aniversari, OLGA XIRINACS! 

Celebrem amb tu la vida literària, l'amistat de cada dia, les converses, els llibres, l'escriptura, les imatges...

Per molts anys.

CORNÈLIA ABRIL 

M.Montserrat Medalla, Maria Aladern, Neus Cereijo, Eva Alzira, Matilde Nuri.

. 

BULLYING CELESTIAL

                                       Foto trobada a Google

Ja n’està fins al capdamunt de veure’ls passar inflats i grisos per davant dels seus nassos. Amb braços de fum subjecten les seves panxes mòrbides i no deixen anar ni una gota.

L’arraconen i el fan invisible sense cap mena de mirament. Ja n’està fins al capdamunt de tanta supèrbia.

S’acosta l’estiu, i si no fan la seva feina, el declararan culpable en un judici on el jurat assedegat no tindrà pietat.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

Absència

 Absència

Foto trobada a google

La Marta se'n va assabentar per la premsa. La sotragada va ser molt forta. El seu amic era mort i enterrat. I és que a mesura que et fas gran, quan ja se n'ha anat bona part de la família, la mort dels amics cada vegada et dol més. Formen part de la teva història i tens la sensació que amb ells se te'n va un tros de vida.

Feia pocs dies que havien parlat. Ningú pensava en la mort. Parlaven. Converses interessants que mai els deixaven aquell to de buidor.

Què li havia de dir? Pocs intuïen i menys coneixien la seva relació tan especial. L'Eduard no tenia família ni amics de veritat, vull dir amics que fossin capaços de compartir aquest sentiment.

La vida segueix. No sabem per quant de temps. Mentrestant, toca gaudir de l'altre plat de la balança. El dels pesos, ja caurà.

Maria Aladern, per  Cornèlia Abril

Els desitjos

Els desitjos

Li van donar la millor educació.  Eren feliços perquè li veien un futur encisador. Un noi amb voluntat, estudiós, responsable, intel·ligent, amb sentit comú, potser una mica absent i  poc entusiasta per expressar les emocions.  

Quan acabà la Universitat va fer el Doctorat. Els pares, que només tenien els estudis primaris, somiaven en què el seu fill es dediqués a la recerca, o ves a saber què, però prou important per a sentir-se orgullosos.

Somiar, somiar i somiar ... Els pares.  Ell tenia interès per l’estudi, però continuava dispers en un món que no entenia. 

Un cop enllestit el Doctorat, ni tan sols va voler provar de treballar en allò amb què la família s’havia il·lusionat.

Agafà una motxilla amb algunes peces de roba necessàries per sobreviure, es comprà un tros de terreny al mig del no-res, i es construí quatre parets per aixoplugar-se. Allà va aprendre a conrear d’una manera sostenible. Vivia com un ermità i es va trobar a sí mateix 

Neus Cereijo, per Cornèlia Abril

 

Tots els perquès

 

                                                                       imatge: Google

No cal sempre fer moviments estranys i contorsions. Tampoc cal dur a terme pràctiques forçades o al límit de la resistència. Amb un exercici bàsic i domèstic sents  com un flux et recorre la columna vertebral i no es detura fins arribar al cap. 

Posa en línia els dos peus i obre els braços fent l'avió, després tanca els ulls. Constata la reacció del cos. Oscil·la? No oscil·la? 

La relació que s’estableix amb l’estabilitat és el resum de tots els perquès.

                                                                                                    Matilde Nuri Espona

                                                                                                     

Garba & Cornèlia Abril

                       Garba i Cornèlia Abril  a l'Espai Guinovart              

                    

El dia 1 d'abril compartíem inquietuds, curiositats i il·lusions amb un grup de dones d'Agramunt, terra de cultura.

Era a l'Espai Guinovart, on el Grup Garba ens acollia, amb molt d'afecte, en una vetllada literària en què vam parlar d'escriptura, de literatura, dels nostres llibres i, en concret, de Marques de Trinxera, d'altres projectes i dels temes que sorgien en la conversa sense presses. Entranyable, quin goig parlar, parlar...

Vam visitar l'Església de Santa Maria i el Museu del Torró i la Xocolata, fidel a una tradició secular i que és pura llaminadura! Ens ha quedat pendent Lo Pardal, de Guillem Viladot, els safarejos recuperats i el refugi antiaeri a l'Església de Santa Maria que no vam poder veure perquè era tancat. 

La concentració d'art, història, gastronomia, cultura és densa. Caldria dedicar més que un dia llarg a Agramunt per veure-ho tot. Ens esperona pensar que tornarem a passar unes quantes hores més compartint tradició amb La Garba: "El nostre objectiu és ajudar a fer conèixer i a difondre iniciatives i esdeveniments d'interès prioritzant aquelles que s'originen en el nostre territori.", veritables activistes culturals, que ens van fer sentir com a casa!

Gràcies, senyores de Garba. Gràcies, Agramunt.

 La vetllada a l'Espai Guinovart 

      

      

    Compartint un dinar de companyes                                    Debatent temes interessants

Amb una garba imponent damunt de la taula

o la importància dels símbols.

                                            

El destí

El destí

Foto de google

L'obsessió ja és important. Actualment ho ha perdut tot: dona, fills, amics i feina. Ja no li queda res. Surt al carrer ben decidit. S'ha posat la samarreta vermella, l'ocasió potser s'ho val.

La gitana que li havia llegit la mà poc abans de l'estiu, no sabia si havia de dir-li o no.

    —Canta!—exigí ell— per això et pago!

    —Ay, señorito, nunca me había pasao...

    —Que cantis d'una vegada!

L'anunci de la seva mort no fou una notícia agradable, per ell. Segons la dona, que, a més, li regalà un ramet de romaní, que porta bona sort, moriria el 15 de novembre d'aquell mateix any.

    —A quina hora?—rigué ell, amb els ulls emboirats per la borratxera que duia al damunt.

Segons la dona, en qualsevol moment del dia o de la nit, podia tenir lloc el seu decés. Però afegí que no li fes gaire cas, que de vegades s'equivocava. 

A la primera paperera que trobà, va llençar el ramet de la bona sort.

Avui, 15 de novembre, surt al carrer ben decidit. A l'estació no hi ha gaire gent, els llums del metro comencen a aparèixer pel túnel i l'home ajuda  el destí a complir amb la seva missió.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

MORBOSITAT

 

                                                 Imatge treta de Google

L’actor, a escena, es despulla mentre va dient el seu text. El públic clava la mirada en la pell translúcida, en el desgavell de pels que li pugen cames amunt com formigues extraviades, en els mugrons minúsculs, en la asimetria d’uns braços extremadament llargs, en el relleu de les costelles, en el sexe fosc; un membre arrugat, que pengim-penjam, es balanceja cada cop que l’actor gesticula.

Els presumptes experts, diran que el nu no està justificat. Els que no hi entenen, també ho diran d’una altre manera. Uns quants callaran i la resta amagaran que no han clissat res. En qualsevol cas, ningú ha sentit el que deia l’actor, que s’ha deixat la pell en el monòleg i que ara, entre cametes tremola de fred buscant el barnús. Però la directora, des de el seu seient privilegiat, somriu satisfeta de no haver sentit ni un esternut, ni una estossegada, ni el nyic-nyic del caramelet quan li treuen el paper a poc a poc, dissimulant, ni una caiguda de cap.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

L'Scrooge

imatge de google

De la mateixa manera que sempre plou sobre mullat, a l’Scrooge l’hi ha tocat la loteria. Però no en te mai prou. Amb un grapat d’anys damunt les espatlles que descarrega apuntalat amb dues crosses i maquinant sempre com pot augmentar els cabals, la seva avarícia sense límit l’ha portat a cobejar tot el que tenen els altres.


El seu veí després d’haver tancat el petit negoci, havia aconseguit llogar el local que era el complement a la seva minsa jubilació com a treballador autònom. Un dia, cap al tard, va veure l’Scrooge que sortia trontollant del seu local, sortejant les escales i la runa.


–Què ha vingut a fer aquest aquí? –va preguntar al llogater.

–M’ha preguntat com pagava i m’ha ofert el seu local més barat i millor perquè és arran de terra.


Arran de terra està també l’església de Sant Pancràs, on l’acompanyen cada diumenge per complir les seves obligacions de bon cristià. Què Déu el beneeixi!



Maria Aladern, per Cornèlia Abril.

Sense noticies

 

Cada setmana escriu un article en el Diari de la seva ciutat. Està angoixada perquè fa uns dies que té el cervell buit. Li costa molt trobar un tema que sigui d’interès per la seva columna. Sembla que se li hagin assecat les idees. Ella, que de qualsevol detall trobava un tema de conversa i un títol per a la seva crònica setmanal, i ara s'està davant de l’ordinador hores i hores, amb la pàgina i la ment en blanc.

Per què li passa? Ja s’ha acabat la seva etapa de columnista? Ella que sempre ha estat assabentada de tot.  Una gran observadora  que no se li escapava res. Llegint sense parar, encisada amb qualsevol realitat i donant el seu parer sobre diferents esdeveniments  de manera acurada...

Mirant la pantalla en blanc de l’ordinador, de sobte veu la llum davant els seus dilemes. Se sent enganyada. Ja no és capaç de justificar les notícies que van sortint al món que l’envolta.

Neus Cereijo per Cornèlia Abril

El bric

 

Tu tens clar on has de llençar el bric de la llet? Al contenidor del cartró? O al del plàstic? Jo tinc dubtes perquè representa que és un envàs mixt multicapa i, quan en desmunto un, puc extreure amb certa facilitat el tap de rosca blanc, que és de polietilè, però mai aconsegueixo separar les làmines de paper Kraft i les d’alumini. A l’envàs diu ecològic, per bé que cap d'aquests materials son biodegradables. Ah, quin embolic! Cada dia bec llet vegetal i no sé com he de reciclar el bric. Per això agafo una bossa, l’omplo d'envasos doblegats i sense aire i la llenço a un contenidor. En última instància, si funciona la reutilització, d’aquests materials se’n faran pistes esportives...

 

Bellesa versus vellesa

Bellesa versus vellesa

S’ha trobat una amiga que feia molts anys que no veia. L’ha trobada tan vella! En arribar a casa, el primer que ha fet és mirar-se al mirall objectivament, i ha pres consciència que el pas dels anys tampoc no l’ha perdonada, a ella, però com que es veu cada dia, no ho nota!

Després de vessar un parell d'estúpides llàgrimes, ha recordat el company d’escola que va morir als 18 anys, d’un accident de moto. I el Rafa, mort d’un càncer de colon abans de tenir temps d'anar  a l’Institut… I aquella noia preciosa, envejada per totes les noies de l'aula, ja a la Universitat. La va atropellar  un camió, amb dinou anys, abans de l’any de Pràctiques. 

Avergonyida, s’ha tornat a mirar al mirall, agraint el fet d’estar viva. 

Amb el pas del temps marcat a la cara i a l’ànima, però amb la bellesa de la vida. 

Foto d'aquí.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril.