dissabte, de desembre 23, 2023

Balanç del 2023- Bones Festes!

 Gairebé sense adonar-nos-en, ha passat un any i tornem a ser a les portes de Nadal. 

Al nostre voltant el món continua amb la seva voràgine a tots els nivells:

Gent que treballa, gent que no té feina, gent malalta, gent sana, persones bones, persones egoistes, persones que saben del mal i que fan servir els seus coneixements per enfonsar tot allò amb què havíem conviscut, potser equivocadament, potser de bona fe, no ho sabem, però mentrestant, s'enriqueixen cada vegada més.

A l'altra banda, persones que saben què és el bé i que l'exerceixen. La majoria d'aquestes passa desapercebuda , perquè inexplicablement, el mal sol ser més atractiu i carismàtic que el bé.

Persones amb moltes coses a dir, que no les diuen, perquè no troben els camins adequats, o que el mateix sistema s'encarrega de vetar-los-els. Persones amb res a dir, a qui se'ls donen els micròfons i se'ls posen catifes vermelles. De vegades, massa sovint, només venen fum.

Això és el que tots tenim al nostre voltant. La roda continua girant i no podem —o no sabem— com aturar-la.

Cornèlia Abril, durant tot aquest temps,  ha anat fent la seva feina. És la tònica habitual, a través de les autores que la configuren. 

Escrivim des d'aquest raconet nostre, la casa que us oferim sempre, però especialment cada setmana, amb històries curtes, o més llargues, de vegades amb pensaments, de vegades amb imatges. I sabem el que fem i el que volem.

Participem, com a activistes culturals, en trobades de dones i homes que tenen inquietuds culturals.

Aquest any 2023,

—Vam ser convidades per un grup de dones, el grup Garba, d'Agramunt.  El dia 1 d'abril ens vam trobar a l'Espai Guinovart, per explicar qui és i què fa Cornèlia Abril. 

Hi vam presentar el nostre quart llibre, Marques de trinxera, que havíem confegit en temps de pandèmia, i ens vam fer ressò de les ganes de continuar sempre endavant. Una vetllada inoblidable, amb un bon intercanvi cultural. 

—Hem editat i publicat un llibre que recull els microrelats que ja hem compartit al blog amb tots vosaltres.

—Hem acabat el nostre cinquè llibre, i ara ens trobem en aquella fase tan interessant, de posar-lo a punt, per poder-lo presentar a la primavera.

—I hem fet reunions de feina, hem fet intercanvi de temes que ens interessen a totes, i ens hem enriquit entre nosaltres, a través de la sola idea d'aquest intercanvi, a través de l'escriptura i de la sororitat. 


I així continuarem! BONES FESTES I MOLT BON ANY 2024!





dijous, de desembre 14, 2023

Diàleg sobre... l'amor?

Amb aquest microrelat acabem (de moment) la sèrie de microrelats d'aquest any. Després de les festes nadalenques tornarem amb molta energia!




Diàleg sobre... l'amor? (microrelat escrit el 2008)





foto de google


És alta, amb els pòmuls vermells de coloret... Per tapar els blaus. Sa mare, magre, grisosa i com si acabés de sortir d'una malaltia, gairebé li implora:

    —No vulguis córrer. A la vida hi ha temps per tot.

    —Mentida.

    —Et dic que sí, creu-me. Ara esàs molt contenta, però en un no res pots començar a plorar, perquè la vida mateixa ho porta.

    —Porta què?

    —Porta una olor indefinible, que no acabem de copsar. Els que ho fan són els nadons, aquests sí que són llestos, que se n'adonen un cop han sortit del ventre matern.

    —Escolta'm bé, mare: Ell m'estima, no hi donis més voltes.

    —Sí, és clar.  Com que t'estima tant, t'estomaca cada dos per tres.

    —No és veritat, només ho ha fet dues vegades i totes dues anava begut!

    —Encara m'ho poses més fàcil, filla. No el canviaràs, tingues en compte qui t'ho diu. Mai no el canviaràs. Mira ton pare...

    —Mare,m'hi vull casar i m'hi casaré, et posis com et posis. Ho sents?

    —Ton pare no podrà venir, ja ho saps, no? Aquell mala bèstia de jutge li té prohibit acostar-se a menys d'un quilòmetre.

    —Si és que el jutges no entenen res, mare... No entenen res!

  

La mare se la mira, indulgent. No. No entenen res.


---  ---   ---

Justificació d'aquest text:


Forma part d'un conjunt de relats inspirats en un fragment descontextualitzat de Mercè Rodoreda, amb una forta càrreg existencial. Una llarga història dels blogs... L'exercici consistia  a transformar el text, a l'estil dels "Exercices de style" de Raymond Quenau.

Una manera com una altra de jugar amb les paraules. Sempre les paraules. Sempre l'escriptura.


Montse Medalla per Cornèlia Abril








divendres, de desembre 08, 2023

L'ESTACIÓ COMEDIANTA

 



Imatge de Google

És temps de tardor. La més histriònica i presumida de les estacions.

Arriba tard i, sense contemplacions, fa fora al germà estiu que recull els trastets i marxa fent-li un petó condescendent.

Es passeja amb un seguici de núvols prenyats de pluja i uns quants vents de companyia, escampant bellesa i mort a parts iguals. Converteix el bosc en un cementiri transitori d’ànimes vegetals, encatifat de vermellosos cadàvers secs.

De tant en tant convida  l’amic sol a esmorzar, i si la senyora està d’humor, passen el dia plegats jugant a fet i amagar, però si alguna cosa la pertorba, es transforma de tal manera que ell s’estima més escampar la boira i deixar-la sola amb les seves dèries. Ja arribarà el germà hivern, molt més entenimentat i, com cada any, la consolarà i convencerà perquè agafi unes bones vacances que la posin fora d’òrbita durant una bona temporada.

Ara, però, és el seu moment estel·lar. Protagonitza de nou la tragicomèdia on difunts, castanyes, bolets, docents descansats, criatures revifades i pares alleujats comparteixen paper amb la gran diva de les estacions. Gaudiu de l’espectacle!

Eva Ariza per Cornèlia Abril

 

dijous, de novembre 30, 2023

LA MÀGIA DE LES LLETRES




Imatge d'internet: peabody Library- Baltimore

La màgia de les lletres

Vaig somniar que se m’havia fet de nit a la biblioteca. Havien apagat les llums i havien tancat la porta. No quedava ningú. De sobte tot aquell espai de silenci va  començar a moure’s. D’aquelles fileres de llibres tancats i ben ordenats s’anaven escampant les lletres. Mentre unes s’estiraven com si acabessin de fer la migdiada, les altres volaven per l’espai.  Aviat el cel de la  biblioteca es va convertir en una nuvolada.  I els núvols es van convertir en galàxies. 

Les lletres es relacionaven unes amb les altres i  tot descobrint les possibilitats que tenien en moure’s, construïen converses tan diferents que  desbordaven la imaginació de qualsevol déu creador. 

Quan al final de la nit tornaven a omplir les pàgines blanques del seus llibre ja havien viscut  una vida diferent.

A partir d’aquell somni,  miro amb agraïment aquell univers de lletres que tenim a l’abast. Volums carregats de coneixement i també  llibres humils que els pots deixar a mig llegir, que els tanques i  no s’enfaden. Sento per  les biblioteques  un gran respecte,  el mateix que experimento  quan entro  en un museu, en una universitat  o en una catedral. 

Maria Aladern - Cornèlia Abril

divendres, de novembre 24, 2023

Inspiració


 


Massa dies amb la ment en blanc, sense que li vingui la inspiració. L’editorial li ha posat un límit. D’aquí a quinze dies ha d’entregar la primera part de la seva novel·la. Per escriure necessita estar alegre, sense preocupacions i ara, en té tantes... Creia que podria utilitzar el què li passa, però té el cervell sec i li fa pànic asseure’s davant d’un full o de l’ordinador. 

 

Ho ha provat tot. A ple hivern, mullar-se els peus a la riba de la platja, acompanyat de la seva gossa, fent quilòmetres i quilòmetres, pensant que la imaginació fluirà... O caminar per la muntanya en plena tardor, observant els colors de les fulles dels arbres, però res,  ni tan sols troba el tema del qual ha de parlar.

 

Un bon dia assolellat, decideix que ja n’hi ha prou. Seu a la taula on té l’ordinador, obre  l’aplicació de música, i tot escoltant  Turandot les paraules comencen a fluir i ja no pot parar d’escriure. 

divendres, de novembre 17, 2023

MICROS, de Cornèlia Abril

MICROS és un llibre d'autores, una selecció de la feina feta durant dos anys. 

AUTORES DE CORNÈLIA ABRIL
M. Montserrat Medalla Cufí
Matilde Nuri Espona
Neus Cereijo Cufí
Maria Aladern Sagrera
Eva Ariza Gutiérrez

DISSENY DE COBERTA I CONTRACOBERTA
Joan Salvador Gelabert Rigau

dijous, de novembre 09, 2023

Una capsa de sabates

Una capsa de sabates


Varen llogar un pis. Abans de fer la mudança completa, en Fede i la Margarida van inspeccionar tots els racons, o això els va semblar. En no trobar-hi res, van contactar amb els transportistes i al cap d’un parell de dies, ja ho tenien tot mig muntat, a falta d’ordenar els llibres i algunes peces de decoració.


Quan ja feia un any que hi vivien, la Margarida es va quedar embarassada i un bon dia va sentir la necessitat de fer una neteja més a fons que altres vegades. «Això és perquè s’està fent el niu», explicava la mare d’ella al gendre. «No és una cosa nova. Ara voldrà canviar mobles, muntar l’habitació per la criatura, pintar tot el pis... ja ho veuràs. No és pas greu».


Netejant, netejant, la Margarida es va adonar que mai havien mirat l'altell  de l’habitació petita, la que havien pensat que seria per al nen. Decidida, s’enfilà a l’escala, plomall en mà i allà, en un racó de l’altell, descobrí una  capsa de sabates lligada amb una cinta plana, de color de gos quan fuig.


Quan en Fede arribà, es trobà la Margarida amb un vestit de dominatrix, un antifaç que li cobria mitja cara, un fuet i unes manilles que feia rodar amb picardia entre els dits. La panxa feia la seva patxoca.

 

Quan ja anaven per la quarta criatura, el pis s'havia fet petit. En plena mudança cap a un altre de més gran, van decidir que aquella capsa de sabates lligada amb una cinta plana, se l’emportaven amb ells.




divendres, de novembre 03, 2023

Els covards també tenen deutes

Imatge de Google
 

Duia la pistola amagada al cantó del ronyó dret, entre els pantalons i la camisa. Havien canviat de caixera. Aquesta semblava més simpàtica, però doblava en edat a l’altra, molt més bufona. El director s’havia tancat al despatx després de llepar-li una estona el cul a l’empresari de torn i els de Prosegur sortien en aquell moment amb dues bosses cada un. Des que havia marxat de casa que li suaven les mans i el cor li saltava dintre del pit. La cua avançava lenta. La dona que tenia davant, no parava de parlar pel mòbil amb una veu estrident que li provocava un odi visceral.

 Feia estona que s’aguantava un pet i la llet del cafè li pujava coll amunt en un glop amargant que, per estupor dels que s’esperaven com ell, va acabar sortint en un brollador imparable, fent que s’apartessin amb fàstic. Va córrer cap a la maleïda porta que no s’obria i la pistola va fer un cop sord en caure al felpís de l’entrada.

Per primera vegada a la seva vida, en Pere era el centre d’atenció.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

 

dijous, d’octubre 26, 2023

La consellera




 Foto de google

La senyora Purita  no s’havia casat mai i, segons deia, n’estava orgullosa, perquè, quina falta li feia? Ella no era com aquelles senyores que no sabien moure’s sense anar penjades  del marit  i a més a més, encara  se la miraven com si la menystinguessin. 

Això és el que deia , però la veritat només la sabia ella. Ja li hauria agradat, ja, però era molt difícil, en un poble,  l’amistat amb un home sense cridar l’atenció, i el que no podria suportar és que es riguessin d’ella. Però, ves per on, un dia va descobrir la manera de relacionar-se sense fer el ridícul.  Ho podia fer palés quan  per veïnatge, per alguna celebració a la feina  o per casualitat,  tenia ocasió d’alternar  amb alguna parella, com ara el señor Isidre i la senyora Roser, estiuejants de tota la vida.  Llavors sí que podria  demostrar que estava a l’altura. Podria  tractar als homes d’igual a igual  i de passada donar consells a  la senyores. Com una petita venjança.

–He vist al señor Isidre –li va dir un dia la seva amiga que acabava d’arribar de Toledo. Ja saps que ha mort la seva senyora?

–Ah sí? I com el vas veure? La Purita, discreta, no va fer cap altre comentari.

–Trist, molt trist... Es veu que la troba a faltar molt. Em va dir que no ens havia avisat perquè en aquells moments  no podia fer cap a tot.

El que no li va dir, però, és que després del desenllaç la Purita  el seguia visitant, i que l’home estava preocupat  perquè no sabia quin paper fer-li.  En   principi no ho trobava estrany. Ell l’apreciava  i sobretot  li agraïa  les atencions que havia tingut  vers la seva dona, apocada i malaltissa,  però després hi va caure. Va descobrir que no era per la Roser per qui s’havia interessat,  sinó per ell, encara que fos a llarg termini.  Hi havia vist alguna expectativa.


Maria Aladern, per Cornèlia Abril


divendres, d’octubre 20, 2023

Mirades diferents

 

La Clara i l’Anna són amigues des de la infància. Han viscut moltes aventures, inclosa la d’independitzar-se i anar a viure plegades. Quan cadascuna va prendre el seu camí, van tenir una il·lusió compartida; totes dues es varen quedar embarassades, intercanviant dubtes, neguits, satisfaccions i alegries.

 

Ara ja són mares amb experiències diferents. 

 

L'Anna viu la maternitat a l’extrem, alletant a demanda i portant el seu nadó enganxat tot el dia a la panxa, “pell amb pell”, des del mateix moment del naixement, amb una motxilla ergonòmica que ajuda l’infant a estar calmat i crear un vincle especial. El nen ja té sis mesos i es podria dir que ella encara no té vida social,  però ho respira tot amb molta emoció. 

 

La Clara alimenta al seu fill amb llet de fórmula. Pot disposar d’ajuda incloent altres membres de la família, com el pare, en l’alimentació del bebè, creant un major vincle afectiu. Al mes de néixer el nen, ella  va començar a tenir una vida social activa. 

 

Totes dues s’estimen els seus nadons amb la mateixa energia, però perceben la maternitat amb mirades diferents. 



Neus Cereijo, per Cornèlia Abril





divendres, d’octubre 13, 2023

¿A o B?


 

Sense reserves, apel·lo a la dissidència conceptual. És l’armilla antibales que tinc, i la faig servir quan topo amb la pregunta binària ¿A o B? Gairebé sempre contesto C, si no D, E, F, G, H...  totes les lletres son alternatives vàlides. A vegades canvio de registre, i llavors les emprenc amb els números, potser parells dos, quatre, sis... o potser imparells u, tres, cinc... fins l’infinit.

 —¿A o B?

—7


                                                                                     

                           Matilde Nuri
                                      amb Cornèlia Abril

dijous, d’octubre 05, 2023

En Harry





                                                                foto de google

En Harry s'acaba la pinta, a la barra del pub. Surt al carrer a vapejar. Ja fa temps que va deixar de fumar tabac i altres coses. S'ajusta les ulleres de cul de got. És conscient que aviat ja no li renovaran el carnet de conduir, perquè no en veu tres dalt d'un ruc. Connecta l'audiòfon, que normalment porta desconnectat. Total, pel que s'ha de sentir... 

Puja a l'autocar, tot coixejant. Aviat necessitarà un bastó, però de moment va fent. 

Saluda els turistes amb un Hiii!

I quan ja són tots a bord, es corda el cinturó i engega el motor. És el xofer.

Qualsevol  semblança amb la realitat és pura coincidència.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril.

divendres, de setembre 29, 2023

COMNDEMNAT A L’OSTRACISME

 

                                           Imatge treta de Google

Brut de cendres i ple de burilles era l’amo del món. Tothom al seu voltant xerrava de coses interessants i ell, al bell mig d’aquelles reunions interminables, gaudia d’una atenció especial. Uns quants gots llargs i prims li tenien enveja perquè a ells els abandonaven en qualsevol racó quan els buidaven, quedant fora d’escena sense cap mena de consideració.

Des de fa uns anys, l’han substituït per un gerro amb flors artificials. Aquelles ments brillants que abans discutien apassionadament, abocant-li tota la seva saviesa en un núvol de fum, ja no hi son. Els gots tampoc. Els d’ara, son curts i gruixuts amb relleus de coloraines.

Avui dia, roman avorrit al traster, al costat d’una caixa de llumins humitejats que tampoc mai tornaran a encendre res.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

dijous, de setembre 21, 2023

Dones




imatge de google

DONES

El meu editor m'ha dit que toquem el tema de la dona. 

    —És el que ven— m'ha insistit—. És el que demana el lector. Jo no sé per què —afegí— els  heu agafat tanta mania als homes. T'imagines que fos a l'inrevés?

    —És que vosaltres no teniu motiu. Si som un regal, si ho  fem tot per vosaltres. Fins i tot pensar.

    —Si els homes fóssim el que vosaltres enteneu per bons, llavors diríeu que som avorrits, i les avorrides seríeu vosaltres . A veure, de qui parlaríeu, amb qui us barallaríeu, per tenir un alicient?

—Sort que ens hem espavilat— exclamà l'escriptora, furibunda—. El poder que tenim ens l'hem hagut de guanyar i encara som mal vistes. Aquest és un tema més perillós del que sembla, senyor editor,  perquè de la mateixa manera que, encara que sembli impossible, sense adonar-nos-en ens trobem envaits per costums o lleis que fa anys crèiem erradicades,  de la mateixa manera ara ens podríem veure envaits per normes que venen de països no tan llunyans  i que no tenen cap pinta de desaparèixer. Si no lluitem, encara algun dia ens podríem veure embolicades de dalt a baix.

Maria Aladern, per Cornèlia Abril

divendres, de setembre 15, 2023

Desitjos



Ella s’està a la terrassa de casa, asseguda a la cadira de rodes. Té la vista fixada en el mar. Les ones no descansen, una darrere l’altra i ja té l’oïda acostumada a aquest so infinit.

Hipnotitzada pel moviment i el bram del mar,  està convençuda que si la vida li brinda una segona oportunitat i torna a  néixer,  voldrà córrer, nedar, caminar, pujar muntanyes, farà atletisme, surf, paddle surf… Practicarà tots els esports que la facin sentir bé, li donin pau interior i llibertat. Però mentre visqui en aquest món injust, espremerà el temps per fer tot allò que el cap li doni permís, perquè el cos ja el té saturat.


Neus Cereijo, per Cornèlia Abril

divendres, de setembre 08, 2023

Interferències


Un exèrcit armat de raons, però farcit de secretes voluntats de culte, busca la víctima ideal. L’aconsegueix un dia qualsevol i de seguia fa saber que no mourà un dit per salvar-li la vida.

Amb una formació de paraules vanes, l'exèrcit proclama la ineptitud de la víctima ideal. Es veu que no vol posar el cos a recer de cap malastre.

Donat que la víctima ideal no busca protecció en refugis idonis ¿què podria fer per ella un exèrcit armat de raons, però farcit de secretes voluntats de culte?


                                                        Matilde Nuri


imatge: Viquipèdia



dijous, d’agost 31, 2023

LA REIALESA

LA REIALESA




Foto de google


La reina es gira, imperceptiblement, intentant que la seva natja dreta premi el tron, i també sense que es noti, fa pressió amb la cuixa esquerra, sobre la pelvis.


Fa estona que ha encreuat les cames, amb cura que l’ampla i llarga faldilla quedi ben posada i no s’obri ni es desplaci, sobretot pel que fa a les fotos que els periodistes no deixen de fer i que ella sap que sortiran a tots els diaris i a la premsa rosa. 


És una mica molest, tot plegat, perquè hi ha una mosca que no la deixa de petja, voleiant constantment a l’alçada de la cara i no té la llibertat de fer-la fora, ja que en una mà sosté aquell ram de roses que li ha donat una nena quan ha fet entrada al recinte i a l’altra mà hi ha el document que, forçosament, ha de continuar aguantant.


La mala sort —perquè és mala sort— fa que un dels alts dirigents de l’acte s’aixequi per fer un llarg discurs protocolari.


La dona, sense deixar de somriure, renega per dintre, tot recordant el dia que es va casar, que va haver d’aguantar dreta tantes hores —amb uns tacons de pam— però aquest, el del mal de peus, és un altre assumpte.


La bona notícia és que la seva consellera, estilista i confident, aquest matí li ha regalat una bossa de bolquers.


Això sí: bolquers reials.


Montse Medalla, per Cornèlia Abril

divendres, de juliol 28, 2023

Bon estiu!

 


Hi havia senyalades tres sortides. La primera tenia un marcat to sentimental i deixaria els versos en mans de la lírica. L’altra optava per l’extrema lletjor, i no em ve de gust, el grotesc. L’última conduïa a un túnel. En el pas subterrani un rostre ocult determinaria les intencions de l’artifici.

Poso la imaginació -fins i tot la fantasia- al servei del text. Un cop feta la llista de la compra, endreçades les factures i després de consultar el compte corrent del banc, de set a vuit del vespre escric. No sé si me’n surto massa bé. Diria que l’esperit de la narració ve decidit d’antuvi. Amb tot, hi dedicaré una estona com cada dia quan plegui de la feina. ¿De debò he de triar una opció de les tres?

Per sort a l’agost ens agafem uns dies de vacances, no gaires. Anirem a la platja i ens estirarem a la tovallola o farem el mort al mar. A veure si així, a la quieta i sense ni parpellejar, quedo bé a les panoràmiques que prenen els banyistes. No m’agrado quan surto moguda a les fotografies.

        -Ep, han vist dues tintoreres a prop de la costa!

        -Oh, ens fem una selfie?

 

 

                                        Bon estiu!

                                                          Matilde Nuri i Espona

                                                                                        Cornèlia Abril

 



dijous, de juliol 20, 2023

Allò que importa de veritat





imatge treta de google: Banksy


La gent ha après a treure’s el neguit del damunt amb cerveses i festa. El jove ho ha observat.


El jove, en edat de votar per primera vegada, va recollint rocs d’aquell descampat i ficant-los amb cura la motxilla, que ja comença a pesar com la vida mateixa. 


El jove en edat de votar per primera vegada, actuarà en conseqüència amb tot allò que l’ha fet adonar-se de la seva situació: 


                                          «Allò que li importa de veritat».


Montse Medalla, per Cornèlia Abril

dijous, de juliol 13, 2023

Converses veïnals





imatge de google

CONVERSES VEÏNALS 

A les quatre de la tarda una brisa suau empeny el matalàs inflable que es mou per la piscina, lleuger, sense passatger o passatgera que el dirigeixi. La gossa se’l mira i de tant en tant remena la cua amb recel. Roman sola com quasi sempre, esperant l’arribada d’uns amos massa atrafegats amb les seves coses. 

A la casa del costat esquerre, dues congèneres borden per cridar la seva atenció. És un bon moment per mantenir un debat caní, al qual se n’hi afegeix un tercer que viu a l’altre cantó del carrer. Aquest, contràriament a la gosseta de la piscina solitària, viu amb un amo que no surt mai, enfeinat sempre en construir parets i escales de totes mides que no porten enlloc.

A la casa del cantó dret, dues feres enfilades a la paret de rocalla, es manifesten amb uns lladrucs llarguíssims seguits d’uns altres de curts i intermitents que profereix el gos minúscul del balcó. Comparteixen habitatge, que no hàbitat. Se l’haurien cruspit, pobre.

Avui, el debat, gira entorn a la política en el mon dels humans i de si ha estat bona idea convocar eleccions en ple estiu. 

Els quatre gats que proven de fer la migdiada, es neguitegen indignats per la bordadissa. 


Eva Ariza, per Cornèlia Abril

divendres, de juliol 07, 2023

Història d'amor



La Maria havia nascut en un temps en que regnaven els convencionalismes i es reprimien els sentiments. Treballàvem a la mateixa fàbrica. Ella tenia quasi la cinquantena i, resignada, havia perdut el tren mentre cuidava la família.

Un dia  va aparèixer, esplendorosa, rejovenida. Encara sembla que la veig. A la mà portava un estoig de color granat, folrat amb seda blanca. A dins un anell de brillants.

S’havien conegut mentre ella esperava l’autobús a les sis del matí. Ell feia de taxista. Segurament buscava companyia i ella va descobrir el que la vida li havia negat fins llavors. Tenia la il·lusió de la joventut. Em consta que ha estat feliç. A voltes els veia i els saludava. El seu aspecte respirava benestar.

Han passat els anys. Passejaven junts a poc a poc i, un dia, la Maria ja no em va conèixer. El seu marit no va deixar d’acompanyar-la mai. Ara, camina sol.


 

divendres, de juny 30, 2023

Pensaments


                                              


                                              Imatge de google

 

En Boig ara és  molt assenyat i ha tornat a crear vincles emocionals amb les persones. Quan el vam trobar tenia un comportament esbojarrat i falta d’afecte. Ens va costar aconseguir que tornés a confiar en les persones, pobre gos!

Però ell no farà com fem els humans, que som els únics que ensopeguem dos cops amb la mateixa pedra i constato fefaentment que no tenim memòria.

I això em porta a pensar...

Anys i panys obrint camí per assolir una vida digna i ara estem a punt d’enviar-ho tot a pastar fang.  Si els nostres besavis aixequen el cap i veuen com està la societat, se n’aniran de festa i no voldran saber res de nosaltres.



Neus Cereijo, per Cornèlia Abril

divendres, de juny 23, 2023

Monòleg de foc i fum

 



Dos amics inseparables fan consideracions davant del mirall. Lentament ell es treu una peça de roba, després una altra, a continuació una tercera, fins quedar-se del tot despullat. Ella no pot sinó bellugar-se amb ell, amunt, avall, pel davant, pel darrere, perquè és l'ombra i per força segueix la inèrcia.

Quan el mirall duplica les imatges, ell veu quatre figures. Si ha begut en veu sis. Sovint delira i aleshores en veu vuit. Mútuament les ombres s'interpel·len per descobrir qui és jo, tu, ell o ella, nosaltres, vosaltres, ells o elles.

L'amic s'observa i de nou comprèn que el pèl massa fosc li empastifa la pell. D'una embranzida pren el tul de ras i, com qui vesteix la nina de drap, s'empolaina el cos viril. L'ombra riu, ho troba enginyós. Però a ell no li fa gràcia i engega contra el mirall la lletania habitual: hedonista renegat, transvestit moral. I què? Què n'has de fer tu si, per saber qui soc, mantinc monòlegs folls amb les ombres? 

Els vius t'esperen repenjats a les cantonades on has deixat pèl. Avui, amb un misto a la mà, calaran foc als trastos vells. 

I jo, purificat, m'esfumaré. 


                                                                    Bona revetlla de sant Joan a tothom. 

                                                                    Matilde Nuri - Cornèlia Abril

dijous, de juny 15, 2023

De les rialles venen les ploralles.



imatge de google

L'urbanita que es creia superior a la gent del poble on estiuejava de petit s'ha fet vell. Són temps convulsos, ha arribat la sequera i l'aire de ciutat és irrespirable. 

Ha tingut la gran idea d'anar-se'n a viure al poble, on pensava que prendria el sol i faria natació, com quan era jove i hi anava a lluir. I s'ha trobat que no hi ha aigua, molts animals s'han mort de set i la terra és seca i clivellada.

Sempre s'ha vantat de ser ateu, però ara és dels que resa amb més fervor, de genollons, a l'ermita des d'on sortirà la processó.

    —Una mica de pluja, per l'amor de Déu!


Montse Medalla, per Cornèlia Abril

divendres, de juny 09, 2023

El petit ego

 

                                           Imatge de Google


—Goooooooooool!!!!

El porter badava i li han colat. Te 9 anys i ja en fa quatre que busca una activitat on demostrar al pare que pot destacar en alguna cosa. Tots els seus amics son bons en les activitats que han escollit i els seus pares els acompanyen, aplaudeixen i/o animen. El problema és que no la troba. Karate, robòtica, teatre i per últim futbol ja queden descartades.

Avui però, mentre deixava que la pilota li passés per sobre impunement, concentrava tota la seva atenciò en el noi amb trenetes que empunyant dos pals, colpejava una bateria vermella i lluent a sobre de l’escenari que aquell cap de setmana, acolliria les festes de primavera del seu barri. Devien estar fent proves de so. Per un moment, es va veure a ell mateix allà dalt, tocant aquell instrument poderós i al seu pare entre el públic, aplaudint i cridant:

Bravoooooooooo!!!!


Eva Ariza, per Cornèlia Abril


dijous, de juny 01, 2023

La caiguda d'un polític








Imatge de google


La caiguda d’un polític


El mirall li va tornar la mirada de satisfacció. Després d’un debat intern, va decidir treure’s la corbata. Havia de donar la imatge de polític progre.

Tot baixant de l’autobús amb el diari a la mà, va veure la seva figura reflectida a la lluna d’un aparador i no va poder evitar de recrear-shi.

Navegant dins el seu núvol particular no va adonar-se que posava el peu damunt d’una caca de gos i, de cop i volta, es va trobar estès al terra, envoltat de gent. Quan va aixecar la vista, una dona se li va apropar  com per ajudar-lo i, maliciosament, li va comentar:

— Trobo que els polítics tenen una manera molt particular d’acostar-se al poble, encara que patinades pitjors hem vist…


Maria Aladern, per Cornèlia Abril

divendres, de maig 26, 2023

Voltors

 

                                                        Imatge de google                                                            



Quan tenia vint-i-tres anys compartia pis amb les amigues. Al cap d’un temps es va casar i anà de lloguer amb la parella. 

Després d’esprémer la vida amb el seu company durant quaranta anys, es quedà vídua  i aprengué a subsistir sola. No tenia fills ni altra família.

Avui, amb setanta anys, ha de deixar la seva llar perquè allà on té els records i la felicitat de més de mitja vida, un fons voltor li ha dit que com que no pot pagar la renda, la casa ja no li pertany.

Ara ha de tornar a aprendre a compartir, però aquest cop en una habitació amb persones desconegudes perquè la pensió no li dona per més.

És ben injusta la vida.





Neus Cereijo, per a Cornèlia Abril