La Maria havia nascut en un temps
en que regnaven els convencionalismes i es reprimien els sentiments.
Treballàvem a la mateixa fàbrica. Ella tenia quasi la cinquantena i, resignada, havia perdut el tren mentre
cuidava la família.
Un dia va aparèixer, esplendorosa, rejovenida.
Encara sembla que la veig. A la mà portava un estoig de color granat, folrat
amb seda blanca. A dins un anell de brillants.
S’havien conegut mentre ella esperava l’autobús a les sis del matí. Ell feia de taxista. Segurament buscava companyia i ella va descobrir el que la vida li havia negat fins llavors. Tenia la il·lusió de la joventut. Em consta que ha estat feliç. A voltes els veia i els saludava. El seu aspecte respirava benestar.
Han passat els anys. Passejaven junts a poc a poc i, un dia, la Maria ja no em va conèixer. El seu marit no va deixar d’acompanyar-la mai. Ara, camina sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada