12.- Sempre més

 

Les noies preparaven les comandes d'estiu. Encaraven la feina sense massa convicció, "I què farem...?". Mentrestant la carta del senyor Smith quedava al fons d'un calaix, oblidada, dormint alguna mena de son. Tot agafava una inèrcia nova deixant al descobert l'ordre natural de les coses. No hi ha dues realitats, per més que es vulgui fer-ho creure, i la carta ho demostra. És un escrit massa repolit, pensat en excés. No té el to íntim que definiria una relació de dues persones properes. 

La Vicky no en tenia cap mena de dubte: respon als impulsos de revenja i frustració d'un individu amb l'ego pujadet i en hores baixes, però que mai ho admetria. Les expressions de sensibilitat no son un tret característic de la personalitat d'en Jhonny. Ni quan era un nen ni després essent un adult. Més aviat al contrari. Per exemple, a la taula del despatx hi tenia una foto seva, es veia repenjat en el tronc d'un arbre. Posava estupend, de braços creuats, ben relaxat per a la camera, altiu, amb intenció de deixar clara una idea: amb el seu cos evitava la caiguda de l'arbre.

El senyor Smith no hi troba cap inconvenient en fer-se veure gegantí entre línies.: "desitjaria felicitar-te", "tan diferent de mi", "vaig acabar muntant l'empresa...", "acabo d'iniciar una relació", "m'acomiado de tu per sempre més", inhabilitant així la possibilitat real de que es demostrés la mentida. 

Com així va ser: res era cert. Tampoc el "sempre més" final. 

.

11.-Estimada Vicky

 "London, 25 de juliol, del 1986.

                        Estimada Vicky,

   D'entrada, desitjaria felicitar-te pel teu estat. Ja sé que et pot semblar estrany, però  és així. És el que sento, i per això t'ho faig saber. 

    Superats els primers mesos, en què em va costar moltíssim d'acceptar que em deixessis per en Paco, tan diferent de mi —potser m'havies deixatper això: perquè el que necessitaves tu a tots els nivells, era un home, precisament, com ell—. Superada la primera etapa de desconcert, vaig acabar muntant l'empresa que sempre havia desitjat, i vaig deixar la avorrida feina de funcionari. Sí. En aquest tema et vaig fer cas. Me la vaig jugar, i vaig anar darrere del meu somni. Els meus pares m'hi van ajudar econòmicament, i també donant-me tot el suport moral que jo necessitava.

    Tot va anar molt ràpid, molt més del que m'esperava, i al cap d'un mes i mig de funcionar l'empresa, vaig  contractar dues persones; un enginyer i una advocada, perquè jo tot sol no me'n sortia. 

    T'he de dir que, per una banda, no puc estar més content de com van les coses en el tema laboral, donades les meves circumstàncies, i per una altra banda, em complau fer-te saber, Vicky, que acabo d'iniciar una relació  amb l'advocada, que espero que tingui continuïtat, Es diu Chantal, és francesa i no s'assembla gens a tu.

    Sense cap més particular, i desitjant-te que et vagi molt bé amb el teu home i amb tots els fills que Déu Nostre Senyor us pugui donar,

     m'acomiado de tu per sempre més.

                Johnny."

    Mentre la dona llegeix la carta d'en Johnny,  la Bruna s'imagina un bocí d'un quadre de Johannes Vermeer. Li sembla que la Vicky en podria haver estat la model.

    Quan la Vicky acaba de llegir, alça el cap i diu:

— Tema resolt. No es podia acomiadar de cap més manera. Ha muntat una empresa, però continua sent un funcionari, i sempre ho serà. Tant de bo que faci feliç a la francesa. Bon vent!

— No entenc res— fa la Bruna.

—Ja t'ho explicaré. Ara no. Ves a buscar la Carmen Amaya, que hem de parlar de les comandes per a l'estiu vinent.

— I què farem, durant la tardor i l'hivern, Vicky?

— Ho tinc tot pensat i científicament estudiat, reina — diu, mentre la Bruna s'aixeca i va cap a la rebotiga.

Continuarà

Montse Medalla per Cornèlia Abril

Imatge treta d'aquí

10.- CERCANT CÒMPLICES

 

                                                                      Imatge de Google

10- Aquest anglès eixut, de galtes vermelles i mirada tèrbola li ha cridat l’atenció. Ja fa estona que ha entrat i tafaneja alguna cosa del carrer per sobre els xuxos de l’aparador, alhora que s’amaga per no ser vist.  Avui era el darrer dia que s’hi estaria, al forn amb els pares. Finalment, van accedir a deixar-la treballar a la botiga de la Vicky durant un mes de prova, i si passat aquest temps, la Bruna volia continuar, ells buscarien algú que la pogués substituir al forn. Només tenien aquella filla i, com tots els pares, volien el millor per ella.

─La nena ha de trobar el seu camí─ deia la mare al pare, en un to calmat i conciliador.

─Ja te un camí ben planer que nosaltres ens hem cuidat de deixar-li net de pols i palla. No sé què li ve ara amb la tonteria aquesta de la moda. Pel pa, sempre hi haurà clientela.

Sort de la mare, que posava oli en aquell conflicte, i sort que la conversa del pare amb en Paco, el marit de la Vicky, també havia suavitzat la situació.

Aquest home estrany fa veure que busca alguna cosa a l’expositor de les llaminadures, mentre ella atén a dues clientes que ja porten tres quarts d'hora fent safareig i que sembla que han menjat llengua per esmorzar. Aquest home estrany està fent temps per quedar-se a soles amb ella, d’això no en te cap dubte, quan sent com la mira de reüll. L’ha clissat de seguida i ha pensat que potser vol robar-li o alguna cosa pitjor. Li ha agafat por i abans que les dues dones surtin del forn, ella ja crida al pare, portes endins.

─Pare!!! S’han acabat les coques integrals i els panets de Viena. Au va! Fes-ne via, que la Conxita és a punt d’arribar i ja saps com se les gasta!

La qüestió és que la Bruna està sola, aquest matí de principis de març, perquè els pares han anat a cal notari per alguna cosa de l’herència de l’avi Martí i ella no vol que aquest guiri sortit del no res, ho sàpiga.

Quan les dues dones han marxat, de sobte, en un impuls anòmal, l’home s’ha acostat a la caixa on ella sembla haver quedat enganxada, i li ha dit:

─Excuse-me senyoreta Bruna. No s’espanti. Vinc a demanar-li un favor. Ja sé que no em coneix, més aviat que no em reconeix. Soc l’exmarit de la Vicky, la noia que té la botiga de bikinis. Sé que vostè és molt amiga de la Vicky i que en breu, anirà a treballar amb ella. Seria tan amable d’entregar-li aquest sobre, quan la vegi?

Continuarà

Eva Ariza per Cornèlia Abril

9.- La filla de la fornera

9- La filla de la fornera

        El primer que feia la Vicki al llevar-se era anar a la fleca de Cal Siscu a comprar una coca de forner per esmorzar ella i en Paco. L’olor de pa i el bon caràcter  de la Bruna eren  dos bons motius per començar el dia.

       Tot i ser dues persones molt diferents, havien simpatitzat, no sabien ben bé per què.   La Viky admirava el tipus estilitzat de la fornera. La seva manera de moure’s i l’elegància en el  vestir. Així que tenia un moment lliure  no es movia del local de la Viky, li agradava emprovar-se l’últim que li havia arribat i no es cansava de fullejar els catàlegs.  

        D’altra banda, a la Bruna, encara que semblés mentida, li agradava el tipus rodonet de la Viky, que lligava amb la seva cara afable i de bona consellera. Escoltava la Viky. Massa, deia sa mare, des que un dia havia sentit una conversa que no li va fer cap gràcia. 

         —Si tant t’agraden els retalls i els vestits, per què no vens a treballar amb mi?—li havia dit la Vicky a la Bruna—  Per sort tenim força feina. D’aquí a dos mesos naixerà el meu fillet i jo no podré donar l’abast a tot. 

          —Ja m’agradaria —respongué la Bruna amb els ulls esbatanats— però els meus pares es refien de mi  —I tot el poble— afegí.          

—Però la vida és tan sols teva. A més a més, qui et diu que els teus fills, si un dia en tens, voldran seguir l’ofici? No hi ha res que duri sempre— insistí la Vicky—  D’altra banda, els teus pares poden trobar una altra solució, com ara llogar una persona.

       Els forners es van posar les mans al cap. No en volien sentir a parlar. Com més dies passaven, més engrescada estava la seva filla. Fins que un matí  el forner va trobar en Paco Pons, i tot fent una cervesa , el noi li va comentar si sabia alguna barqueta que estigués en venda. 

       —I doncs, que vols canviar d’ofici? 

       —No és això,   no m’importa la feina. La Vicky és a punt de parir i no la vull deixar sola, i desprès amb una criatura petita, ja em direu... No és plan per un home casat, passar tant de temps lluny de la família!

        I així a l’hora de dinar, els dos homes van tornar contents cap a casa, i no per la cervesa, precisament, sinó perquè havien solucionat els seus problemes familiars i laborals.

Maria Aladern- Cornèlia Abril